Els lectors que
tenen cura de la parla, arrufaran el nas davant aquest disbarat, que és
l’abreviatura d’un altre encara més
greu, “ cumpleanys”. Em perdonaran el meu atreviment, però que em recorda el
que diuen les persones grans quan, amb l’excusa de l’edat, manifesten que tenen dret a dir el que pensen i com ho
pensen.
No recordo mai
que, just desprès de Nadal i de Sant
Esteve,hagués sortit l’Eco. N’estic
segur, perquè el recordat Josep M. Soler, ni per la setmana de Nadal, ni
tampoc per la de la Festa Major,
imprimia el setmanari. Pel motiu, com passa avui, que les Festes s’escauen en
uns dies de la setmana que s’ha de fer equilibris per tal de poder-lo
compaginar, imprimir, i treure’l al carrer.
Amb la nova
singladura es va dir que sortiria cada setmana, i així és. I vet aquí que,avui, coincideix amb el meu
aniversari. Aquesta coincidència també la puc assimilar amb un fet curiós, la
meva afició, la d’escriure, es pot dir que va començar en aquell Nadal del
1962, quan ens vam aixecar de dormir amb una nevada impressionant, que no va
parar en tot el dia.
A la casa
vella, tots tenim un referent: la vivenda que recordem de jovenets. Per alguns
continua intacte, per altres la casa original va arribar un punt que va ser
enderrocada i es va transformar. La nostra, la vella i la nova, conserven la
mateixa adreça i el número que l’identifica, no així la seva disposició
original. En la dels meus records d’infantesa, disposàvem de dos menjadors; un
al fons de la casa i un altre al capdamunt de l’escala, on també s’hi trobava l’entrada a les dues
habitacions que donaven al balcó. Amb una obertura gran, tancada amb una
vidriera, per on s’accedia al terrat. Diguem que el més allunyat, disposava
d’una gran llar de foc. Com a
curiositat, només el fèiem servir dues vegades a l’any; la nit de Nadal i la de
Cap d’Any. Dues nits esperades perquè sopàvem davant del foc a terra encès i
això no es poden imaginar la novetat que per a mi representava. Amb el pessebre
disposat damunt una taula, al costat mateix del foc.
Uns quants
diumenges abans, anàvem a la muntanya a buscar enramades de pi i llenya dels
arbres caiguts. I l’apilàvem a una distància prudencial del foc. Eren detalls
que feien Nadal.
La nit de Cap d’Any havíem de sopar aviat,
perquè el pare se’n anava a tocar amb l’orquestra al Retiro. I allà quedàvem
l’àvia, que havia enviudat, la mare i jo, l’home petit de la casa. Per sortir
d’aquell menjador es travessava la cuina, i la porta per on s’hi accedia,
disposava d’un baldó. Cada nit, després d’haver remenat en aquell laboratori
les cuineres titulars, tenien per costum passar el baldó. Quan va marxar el
pare es va centrar amb la rutina i el va posar. Encara no disposàvem de televisió, així que vam seguir les
campanades per la ràdio. Però què seria començar un nou any, sense brindar?
Teníem el cava preparat, però faltava la persona que el destapés. Les dues
dones de la casa, cap d’elles, va mostrar la decisió per fer-ho: que si jo no,
que jo tampoc.. al final l’home petit va fer d’home gran i em vaig sentir
important, pel sols fet d’haver realitzat una cosa que els grans semblava
que no s’atrevien . El més bo, però,
encara no s’havia produït.
Arribat el moment
de sortir, per dirigir-nos a les habitacions per anar a dormir, ens vam trobar
que la porta es trobava tancada pel
susdit baldó. Masses coincidències per a
aquell aprenent de “cuentista”. Davant la situació, aquí sí que les dones de casa van mostrar
decisió i efectivitat. Destapar una ampolla de cava se’ls hi va fer una
muntanya, però reaccionar davant l’imprevist, la lògica es va imposar a les
fantasies d’aquell home petit. Que si va poder descotxar l’ampolla, no se si es
va adonar que moltes coses de la vida no són el que semblen. Ho he aprés amb
els anys.
Aquella
mitja nit de la nevada, la de
Nadal, també la vam passar al costat del
foc, però quan ens vam retirar encara no nevava. L’endemà, ens vam despertar amb un paisatge
com el del millor conte de Nadal. Vam dinar al menjador de sempre, amb
l’escalfor que desprenia l’estufa salamandra. Se’n havia anat el llum, feia més
Nadal. A prop de la vidriera, amb la
llum feble i tremolosa d’aquells
singulars quinqués de petroli, vaig començar a escriure uns contes, dels quals
només recordo que l’escriptura sorgia amb fluïdesa. De més gran, sempre m’ha
sabut greu no haver guardat aquelles primeres fantasies escrites, que van ser
els fonaments d’una afició perdurable. Potser sí que es van guardar però, com
sempre passa, quan hi ha canvi de casa, es perden molts detalls que desprès
enyores
He explicat
tot això com si fos un conte, a mena de record d’aquells que vaig escriure
aquell dia de Nadal i que van calar per sempre més en aquest raconet tan
personal i influït per això que anomenem inspiració. Aquesta, acompanyada per una afició que no ha
decaigut, m’ha permès poder arribar fins
aquí. A les portes d’un altre any on tots: els responsables que fan possible
que l’Eco segueixi sortint , els col·laboradors, lectors...caminem pel mateix
camí. I tots desitgem que, dintre el possible, aquest que començarem a
transitar, sigui el més planer possible, per poder arribar, al menys, sans i
estalvis fins al final. Havent sumat, tots, un altre “cumple”. Cadascú té el
seu dia designat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada