PERSONES DE RISC

     Des de que naixem i a mesura que passa el temps, anem assolint unes determinades categories, les quals s’avenen amb uns costums generalitzats. Així de ben jovenets ens identifiquen amb una casolana  monarquia, al ser tractats, si som nens, amb el títol   de rei, reiet de casa. En cas de ser mossa, el diminutiu no està contemplat, directament, reina o princesa. Així mateix en el tracte que  es dispensa es va servir  una entonació de veu molt melosa i pausada: “Joan, rei, portat bé”. Curiosament aquest tracte tan melós es repeteix quan un s’ha fet gran i ja és un rei destronat. El lloc on més s’aprecia  és a les consultes mediques, sempre en el supòsit que la infermera faci servir un tracte similar; comprensiu, amb acurada sensibilitat professional. Hom arriba a aquestes consultes i desprès de fer els tràmits preceptius , la infermera, emprant aquest procediment que esmento, convida al pacient a asseure’s a la sala d’espera, amb l’expressió que els comentava, amb veu pausada i melosa  i potser una mica pujada de to perquè saben que a determinades edats l’audició no és massa bona: “Senyor Joan, segui aquí que ja l’avisarem” . Depèn de com sigui el criteri de la infermera,  aquesta pot avançar aquest peculiar tracte, quan encara el pacient se sent jove i al ser tractat amb aquestes carantoines, en lloc de sentir-se ben acollit, pot ser que sigui de l’opinió de que encara no es mereix tanta delicadesa. 

     Els anys es van alternant i amb ells la persona va assolint noves categories, nous tractaments en quan a la personalitat assolida. En Josep Solé Arumí, que regentava el magatzem de begudes del costat del garatge mecànic dels Perico, quan rebia la visita d’un menor d’edat, la seva salutació era: “Què diu el senyor petit? “. El mateix succeïa quan formava part de la Cobla, en Manel Vendrell, en “Sou”, per la curiositat que mostren tots els nens i nenes per la música, quan a davant seu s’hi quedava embadalit un d’ells, en Manel els saluda amb un: “Qui sou vos ?”. Un tractament que no corresponia a la seva edat, però que trencava les oracions dels més petits.

      Quan es deixa de ser nen, es diu que  ja és un jove, categoria que s’assimila amb la que anomenem, “edat del pavo” . Amb la qual hi van associades algunes excentricitats. Un tractament, el de jove, que es perpetua amb les persones grans, quan aquestes ha de tractar a una altra de menys edat que ells, però que potser que ja han ultrapassat, de bon tros, la barrera de la joventut: “Què diu aquest jove?”.

     Segons l’edat hi van associats diferents estatus familiars. Aquell rei o reina amb el transcurs dels anys, en molts dels casos, segueixen conservant el rang, sobretot quan l’amor neix entre una parella que continua fent servir, entre ells, aquest tractament. Altres queden destronats i perden per complert l’estatus, ni tan sols són reconeguts com emèrits. El que sí pot passar  que la parella contragui matrimoni i de la unió  en pot sorgir una altre categoria, la de pares. Aquesta seguirà així durant bastants anys, fins que els fills et fan avis. I podria ser que la categoria s’allargui fins a arribar a besavis. Que és quan la bava cau a la més mínima, degut a una extrema admiració o perquè s’acompanya de la poca disposició per aguantar-se els pets.

    Són alguns dels símptomes que apareixen quan s’arriba  a gran, abans com que les deixaven anar tal com raja, la denominació, més entenedora era la de vell. També s’ha volgut disfressar amb un tractament que es concreta en l’anomenada tercera edat.

   I resulta molt curiós que fins i tot una entitat d’estalvis es va fundar amb enunciat que es basa amb les pensions que van relacionades amb la vellesa: “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya”. Tanta era la seva relació amb la susdita vellesa que organitzava la Festa de la Vellesa. On les noies de les escoles acompanyaven als protagonistes, amb banda de música inclosa, a missa i desprès els seguici seguia fins al Retiro o el Prado, on eren obsequiats amb un entreteniment. Una caixa d’estalvis que d’aquella vellesa n’ha sorgit la modernitat, La Caixa. La primera va canalitzar les pensions del jubilats que hi van domiciliar els imports que apercebien i cada mes acudien a la finestreta a treure el que necessitaven. Fins que ara, amb tanta modernitat, les persones grans han de fer seva l’expressió, davant els empleats: “escolti, jove, què m’ajudaria a treure  diners del caixer...?”. No disposen d’altra alternativa.

    Degut a la situació que ens toca viure, tots els qui es movem entre les denominacions: vells, grans, de la tercera edat, hem quedat integrats en una que ho aglutina tot: “persones de risc”. Amb això ja està tot dit. Les amistats es preocupen tant per tu, que et deixen anar: “cuidat que tu ets una persona de ric”, una manera elegant de dir-te que ets vell. Ens hem de cuidar tots, sortir poc de casa... Fins fa un temps les persones grans podien gaudir del privilegi de poder anar a fer la partideta al cafè. I homes i dones, indistintament, anaven a ballar o a jugar al bingo al Casal. Això passava quan érem grans, ara que som de risc, fes-te un nus a la cua.

                                                        J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el dia 15 de gener del 2021)