AMBIENT DE CINE

           Àngel Sala dedicant un record a la pel·lícula "Tiburón", de la qual es compleixen 50 anys de la seva estrena

      És a punt de clausurar-se la 58a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, compte que en molts titulars s’ha suprimit la identitat de Sitges per ser suplantada per la de Catalunya. I en això s’ha de vigilar perquè pot arribar el dia que, amb l’excusa que el Festival s’ha fet gran, se’l puguin emportar a un altre lloc. Hi haurà que dirà que això no pot passar però, com diu aquell,  de més verdes en maduren.

   Tampoc és que sigui un gran seguidor d’aquest gènere de cinema, tanmateix m’agrada l’ambient que es produeix mentre dura el Festival. I de com la gent hi acudeix  de tot arreu per a veure les pel·lícules, moltes d’elles es passen a altes hores de la matinada, tampoc això no és cap impediment, el que compte és disposar d’entrada, que no és fàcil. En un apartat de cine on es valoritza el que també anomenem sang i fetge. I el que és també curiós que els espectadors aplaudeixen quan aquetes escenes, ensangonades, apareixen a la pantalla. Quan més sang millor. 

    Coincideix l’edició d’aquest any amb el 50 aniversari de la pel·lícula “Tiburón”,  estrenada el 20 de juny del 1975 i dirigida per Esteven Spielberg, basada en la novel·la que porta el mateix nom de la qual n’és autor  Peter Benchley. S’hi referia el dia de la gala inaugural de Festival el seu director, l’Àngel Sala, de com el va impactar, en una edat relativament jove,  les escenes que apareixien a la pantalla. És d’aquelles pel·lícules que et fan estar en tensió fins a  l’últim moment. 

    A diferencia, aquesta té un argument i li vas seguint el fil. Moltes de les que es projecten aquests dies la conclusió del que passa té l’has d’imaginar tu mateix, perquè algunes acaben que et deixen amb un pam de nas. I tampoc t’atreveixes a comentar-ho, per tal de no demostrar que has estat l’únic que no l’ha entès.

   Tornant a Tiburón va ser una de les pel·lícules més emblemàtics, que encara avui causa sensació. Recordo que quan la junta del Retiro estava preparant el tancament de la sala de cinema, per a fer la remodelació de tot aquest espai, van tenir el bon encert de projectar una pel·lícula, on tothom i era convidat, abans de posar punt i final a aquesta etapa. I es va recórrer, com no podia ser d’altra manera, als coneixements cinematogràfics del recordat Francesc Borderia i Soler, per a que en proposés una. En Ciscu ho va tenir ben clar, havia de ser Tiburón, per l’impacte que va causar entre el públic quan es va estrenar i perquè  va ser la més taquillera, amb molta diferencia, sobre altres .

    I mentre el Retiro sembla ser que encara la recta final d’aquesta remodelació, el Prado fa poc que ha acabat les obres, que desitgem que siguin les últimes, les que faltaven fer, i altres que els hi exigien per adaptar-se a les normatives. Si més no han pogut arribar a temps per poder oferir la seva sala al Festival, necessitat de sales de projecció per donar cabuda a tota la demanda del públic. I per a que, quan s’incorpori també la del Retiro, el Festival torni a tenir presencia  al centre de poble. Una proximitat que es va trobar a faltar quan es va desplaçar, pel mateix motiu de mancança d’aforament, a l’auditori de l’hotel Melià. L’ambient que confereix el públic del cinema al poble és una essència que tampoc es pot perdre i que s’aconsegueix amb la proximitat amb les sales de projecció.  Que permetia als artistes convidats, directors i altres protagonistes, poder  passejar  per la vila. Amb un contacte molt directe amb els  seus habitants. Una proximitat que resultava molt atractiva i interessant. 

     Ara, amb tota la logística centrada cap a Aiguadolç, difícilment aquesta gent s’apropen fins al poble. No obstant molta part del públic que ve, i segueix les projeccions, sí  que hi fan cap. Això va associat a aquest ambient  fantàstic que, per indumentàries i maneres, els identifiquem com a gent del cinema. Gent que no els espanta res, perquè estan acostumats als sobresalts.  No només no els espanta, sinó que els desitgen. Per això venen. A un poble on la seva gent, abans que sortís l’invent de la televisió, cada dia de festa per la tarda omplien les tres sales de cinema que hi van arribar a haver. On es projectaven pel·lícules emblemàtiques,  protagonitzades per artistes que han anat desapareixent. Als quals  se’ls hi dispensa un record abans de començar cada gala inaugural i que reben un merescut aplaudiment per part del públic. 

                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'octubre del 2025)