DIFERENTS MANERES DE PREPARAR LA FESTA

    

    Amb el pas dels anys canvien moltes coses. I aquests canvis s’observa en tot, inclús en les festes. D’aquí que la Festa Major de casa nostra  si la comparem, per exemple, amb la del començament del segle passat, no té res a veure amb la dels nostres dies. Tot i que el folklore que forma part del seguici festiu ha conservat les seves essències. 

   No així altres aspectes. Començant pels preparatius i per la manera de celebrar-la i de viure-la. Hi contribuïa que en aquells anys no hi havien tantes distraccions i per tant les celebracions, com la que aviat ens ocuparà, era esperada amb molt desig, perquè hi anaven associats molts detalls, alguns de molts simples, però que feien festa. Segurament que el principal de tots i el que més s’encomanava era la il·lusió, com era en el cas de la Festa Major. 

    Lògicament l’organització de tot plegat necessitava d’uns preparatius per poder-ho celebrar com cal. Aquests es repartien entre la intimitat de les famílies i entre la comissió organitzadora.

      I a quins preparatius es lliuraven les famílies? Es prioritzava  mantenir la façana de la casa i les seves interioritats ben emblanquinades. Com també tenir a punt el vestit de mudar, per vestir de manera elegant, que es notés que era festa diferent. Encarregar el pollastre, anar a les representacions que feien de teatre o Zarzuela...

   Pel que fa als components dels balls, aquests havien d’estar amatents de la subhasta per a  que el hi atorguessin. I per exemple a la casa d’en Casildo Vivó, que era el majoral dels  Cercolets, restaven amatents de que els hi arribes el flabiolaire, que sembla ser que venia de per allà a Begues, i el tenien de posar a punt, perquè arribava una mica desmanegat, poc polit,  per presentar-se davant de la gent. M’ho havia explicat la seva filla Angelina Vivó Graells, que fa poc que ens ha deixat, i que junt amb el seu germà Isidre, havien viscut amb intensitat aquests preparatius. Mentre que la comissió corresponent també havien de fer el mateix amb els grallers que venien, molts d’ells a peu, i que fins que no els veien aparèixer no les tenien totes, perquè quedaven contractats d’un any per l’altre, però no hi havia els mitjans de comunicació actuals, com per adreçar-lis  un toc d’atenció.

    Quan un servidor em vaig adonar de tots aquests preparatius ja havia passat una mica més de mig segle, però encara vaig poder viure detalls de la Festa que restaven en la intimitat i feies el possible per coincidir-hi, per exemple quan muntaven els gegants, que es trobaven en un magatzem on ara hi ha l’arxiu. En tenia cura en Jesús Carbonell, que era fuster, però a més era l’enterramorts. Dues activitats, la de muntar els gegants i la de proporcionar l’últim “traje”, a les antípodes una de l’altra. El seu germà, l’Antonio Carbonell, era pintor i era l’encarregat dels retocs de la pintura. Mentre que en Francesc Esplugues, en Dandy , i les seves filles, la Rosa Mari i la Montse, s’encarregaven de pentinar la parella de gegants. 

    Sense oblidar els preparatius que els Palma i companyia dedicaven al Drac, que li propiciaven capes i més capes de pintura quan aquest era de color verd fosc i amb escames grogues. Comptaven amb la col·laboració d’en Salvador Marcet en “Teio”. I desprès en va tenir cura el pendonista d’enguany, en Joan Pros.  Era el  Drac que sempre havíem vist i la seva presència ens esborronava i ens infonia molt respecte, quasi por. 

     I així, d’avui per demà, la bandera apareixia abocada en el balcó del llavors president de la Comissió, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que vivia al carrer Sant Pere. Tampoc la Festa Major es presentava en societat, ni aquesta es pregonava i els pendonistes eren escollits entre persones il·lustres, la major part gent de la colònia. I el tabernacle era recollit, quan la processó cívica passava per davant del domicili de l’Antoni Mirabent, al carrer Jesús. A la Matinal, mentre els components de la banda militar de Regiment de Jaén 25 es dirigien a l’Ajuntament, tocaven la diana florejada. 

   A partir d’aquí s’han introduït canvis. Com el de presentar el Programa Oficial, on són desvetllats els secrets més ben guardats. Des de que es fa, cada any, la Comissió corresponent s’ha lluït en l’organització i presentació. Aquest any, però han prioritzat el fons, on el blau  del cel i del mar, així com la seva immensitat, han posat en relleu que Sitges és un poble que mira al mar. I mentre  hi guaitàvem han anat apareixent els  protagonistes. Això tampoc passa cada dia. Moltes felicitats a totes i a tots.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'agost del 2025)

GEGANTS I FERA FOGUERA

                                                       

 

   

   Els músics -professionals i aficionats- així com els grallers, tenim la sort de freqüentar pobles que celebren la festa major.  Compartint els seus costums, la qual cosa ens permet adonar-nos que molts coincideixen, en quant a la participació dels balls i entremesos . Així com la imatgeria festiva que surt al carrer.

   Sens dubte els principals protagonistes són els gegants. Per a la gent de cada poble, els seus  són els millors. Però  les seves expressions canvien d’un poble a l’altre,  així com les proporcions dels seus cossos que, tot i ser alts, no ho acostumen a ser massa. Tampoc no pesen  gaire, detall que justifica que fan de bon portar. Altres mostren unes expressions que delaten com una esgarrifança, que res té a veure amb la cara de respecte que sembla que han de transmetre. 

   En mig de tot això,  sempre s’escau fer la comparació amb els nostres. I no en trobem mai de tan seductors com aquests. La seva presència sempre causa admiració, mentre la seva majestuositat avança pels carrers, portats pels seus forçuts geganters, perquè aquests sí que tenen un pes considerable. El que fa que els seus moviments mostren una singular elegància. La mateixa que també es fa evident  quan ballen. 

    Els anys passen i els nostres gegants ja en sumen 125. L’ocasió ha permès poder veure fotografies de com eren abans. Coincidint amb la celebració d’aquesta data, s’ha aprofitat per adaptar les seves fisonomies al màxim de com eren i també vestir-los amb una replica exacte de com  anaven vestits. Aconseguint un resultats molt dignes. I sense oblidar-nos dels cabeçuts que hi van darrera, en Patufet en fa 100. I no ho sembla. 

    La nostra referència sempre serà de quan vam tenir la suficient consciència i els vam identificar, per sempre més, com els nostres gegants. També els vam associar amb els geganters de la nostra infantessa: En Pepito del Mas d’en Lliri, en Mingo d’en Met, en Pau Figa... Era quan  el servei de manteniment geganter anava a càrrec de la família Carbonell, en Jesús i l’Antoni. En Jesús i el seu fill els muntaven, i  fixaven tot el que calia subjectar bé, per no perdre res pel camí. Desprès l’Antoni els hi feia el retoc de pintura pertinent. I el perruquer, Francesc Esplugues, en Dandi, els pentinava. Es dona la paradoxa que, en Jesús Carbonell, revifava els gegants quan s’apropava la Festa Major, i els vestia. Mentre que quan algú dels nostres ja no hi havia qui el revifés, ell s’encarregava de posar-li l’últim vestit. 

   I dels gegants al Drac, més ben dit, a la Fera Foguera. Denominació que se li vol associar als seus orígens, dels quals ara es compleixen 100 anys. El seu creador, l’Agustí Ferrer Pino. Una aproximació als colors originals els va aconseguir en Pep Pascual quan al 2011 en va fer una restauració complerta.  

    En aquest any del centenari, el propi Josep, li ha propiciat una petita variació pictòrica, sense perdre els seu orígens. El Drac, ens costarà caviar la denominació, entre els anys 1975 fins al 2011 va ser de color verd amb escames grogues. D’aquí que va rebre una forta ovació quan va sortir i entrar de l’Ajuntament, en aquell magnífica i original desfilada, conduïda per en Sebastià Giménez i la Carola Fernández. Una exhibició que van mostrar les diferents pintades amb les quals ha sortit al carrer. La més prolongada, com deia, quan anava pintat de verd. Quasi totes aquestes repintades van ser obra del recordat Salvador Marcet  -en Teio- que també havia pintat quadres de temàtica festamajorenca. 

   En uns anys en què  la Fera Foguera no tenia tants admiradors, ni tants portadors com té ara. Durant un temps, també prolongat, els responsables van ser uns mítics: la família Palma, en Joan Sabaté i el fill de ca la cadiraire.   

     Cada dia més orgullosos de disposar de tant altius i centenaris personatges. Que causen admiració quan els veiem: “ja venen!, ja venen! I cames ajudeu-me, quan s’escau: “foc a la bèstia!”. 

       

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 d'agost del 2022)