DIFERENTS MANERES DE PREPARAR LA FESTA

    

    Amb el pas dels anys canvien moltes coses. I aquests canvis s’observa en tot, inclús en les festes. D’aquí que la Festa Major de casa nostra  si la comparem, per exemple, amb la del començament del segle passat, no té res a veure amb la dels nostres dies. Tot i que el folklore que forma part del seguici festiu ha conservat les seves essències. 

   No així altres aspectes. Començant pels preparatius i per la manera de celebrar-la i de viure-la. Hi contribuïa que en aquells anys no hi havien tantes distraccions i per tant les celebracions, com la que aviat ens ocuparà, era esperada amb molt desig, perquè hi anaven associats molts detalls, alguns de molts simples, però que feien festa. Segurament que el principal de tots i el que més s’encomanava era la il·lusió, com era en el cas de la Festa Major. 

    Lògicament l’organització de tot plegat necessitava d’uns preparatius per poder-ho celebrar com cal. Aquests es repartien entre la intimitat de les famílies i entre la comissió organitzadora.

      I a quins preparatius es lliuraven les famílies? Es prioritzava  mantenir la façana de la casa i les seves interioritats ben emblanquinades. Com també tenir a punt el vestit de mudar, per vestir de manera elegant, que es notés que era festa diferent. Encarregar el pollastre, anar a les representacions que feien de teatre o Zarzuela...

   Pel que fa als components dels balls, aquests havien d’estar amatents de la subhasta per a  que el hi atorguessin. I per exemple a la casa d’en Casildo Vivó, que era el majoral dels  Cercolets, restaven amatents de que els hi arribes el flabiolaire, que sembla ser que venia de per allà a Begues, i el tenien de posar a punt, perquè arribava una mica desmanegat, poc polit,  per presentar-se davant de la gent. M’ho havia explicat la seva filla Angelina Vivó Graells, que fa poc que ens ha deixat, i que junt amb el seu germà Isidre, havien viscut amb intensitat aquests preparatius. Mentre que la comissió corresponent també havien de fer el mateix amb els grallers que venien, molts d’ells a peu, i que fins que no els veien aparèixer no les tenien totes, perquè quedaven contractats d’un any per l’altre, però no hi havia els mitjans de comunicació actuals, com per adreçar-lis  un toc d’atenció.

    Quan un servidor em vaig adonar de tots aquests preparatius ja havia passat una mica més de mig segle, però encara vaig poder viure detalls de la Festa que restaven en la intimitat i feies el possible per coincidir-hi, per exemple quan muntaven els gegants, que es trobaven en un magatzem on ara hi ha l’arxiu. En tenia cura en Jesús Carbonell, que era fuster, però a més era l’enterramorts. Dues activitats, la de muntar els gegants i la de proporcionar l’últim “traje”, a les antípodes una de l’altra. El seu germà, l’Antonio Carbonell, era pintor i era l’encarregat dels retocs de la pintura. Mentre que en Francesc Esplugues, en Dandy , i les seves filles, la Rosa Mari i la Montse, s’encarregaven de pentinar la parella de gegants. 

    Sense oblidar els preparatius que els Palma i companyia dedicaven al Drac, que li propiciaven capes i més capes de pintura quan aquest era de color verd fosc i amb escames grogues. Comptaven amb la col·laboració d’en Salvador Marcet en “Teio”. I desprès en va tenir cura el pendonista d’enguany, en Joan Pros.  Era el  Drac que sempre havíem vist i la seva presència ens esborronava i ens infonia molt respecte, quasi por. 

     I així, d’avui per demà, la bandera apareixia abocada en el balcó del llavors president de la Comissió, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que vivia al carrer Sant Pere. Tampoc la Festa Major es presentava en societat, ni aquesta es pregonava i els pendonistes eren escollits entre persones il·lustres, la major part gent de la colònia. I el tabernacle era recollit, quan la processó cívica passava per davant del domicili de l’Antoni Mirabent, al carrer Jesús. A la Matinal, mentre els components de la banda militar de Regiment de Jaén 25 es dirigien a l’Ajuntament, tocaven la diana florejada. 

   A partir d’aquí s’han introduït canvis. Com el de presentar el Programa Oficial, on són desvetllats els secrets més ben guardats. Des de que es fa, cada any, la Comissió corresponent s’ha lluït en l’organització i presentació. Aquest any, però han prioritzat el fons, on el blau  del cel i del mar, així com la seva immensitat, han posat en relleu que Sitges és un poble que mira al mar. I mentre  hi guaitàvem han anat apareixent els  protagonistes. Això tampoc passa cada dia. Moltes felicitats a totes i a tots.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'agost del 2025)

LA MARXA RADETZKY

Hem arribat al final d’un altre any i, en aquest punt, les reflexions són les mateixes: “els anys passen volant”. Sembla que passi ràpid, però en aquest període de temps poden passar moltes coses. Esdeveniments, notícies que surten publicades en aquestes pàgines de l’Eco. Un apropament que es produeix cada divendres, en substitució del dissabte quan tenia per norma arribar a les cases  ja quasi acabada la jornada laboral. Era quan aquest  es treballava com qualsevol altre dia, l’únic dia festiu de la setmana era el diumenge. La jornada laboral s’ha reduït i amb ella els costums, els quals estaven adaptats a les circumstàncies. I els establiments que més activitat registraven a partir de les acaballes de la tarda del susdit dissabte eren les barberies. Totes estaven ateses per un bon nombre de barbers.   Abans d’entrar-hi o a la sortida, en el Cap de la Vila es formaven grupets d’homes que fomentaven tertúlies a peu dret.   

     Em sembla recordar que les perruqueries de senyores no estaven tan implantades, com ho van ser desprès, elles tenien prou traça com per endreçar els seus cabells sense haver de moure’s de casa . Al coincidir  les avies, filles o nores, les unes s’ajudaven a les altres o requerien els serveis de les perruqueres que anaven per les cases, sense tenir establiment parat. Coincidíem amb els cabells enrolats amb aquests cilindres que es fan servir per a donar forma  al cabell. I amb tota aquests disposició es podia continuar trafegant per la casa, i fins i tot aprofitaven per anar a buscar el pa o la llet pels establiments del veïnat i aquest aspecte era considerat una normalitat.  Tot i que les sitgetanes de més edat tenien el costum de fer-se un monyo, disposaven de tanta pràctica que se'l feien elles mateixes i el fixaven amb les agulles, llargues, de dues punxes. Però no va tardar gaire  a que la sofisticació i les modes fessin proliferar el que anomenaven els salons de bellesa. D’aquesta manera poder secar el cap, no requeria haver-lo de tenir exposat al sol o, mentre això es produïa, aprofitar per fer altres coses. Els cascos elèctrics van facilitar  aquest pas previ al pentinat. I per posar-se sota el casc va caldre acudir a la perruqueria i més si es volia seguir la moda imperant que es va anomenar, “ fer-se la Permanent”.

    De la mateixa manera que les oficiales de les  perruqueries van deixar de ser d’exclusivitat de les perruqueres  i s’hi alternaven  també perruquers. Fins i tot algunes es van internacionalitzar en quant a l’enunciat, potser la primera en fer-ho va ser la que estava situada al carrer Jesús, regentada pel perruquer oriünd de Terrassa,  Joan Bosch i Pomar, amb la seva muller, Digna Milà nascuda a Falset, i amb la col·laboració de les seves filles, una d’elles va morir en un accident.  El rètol exterior anunciava, “ Peluquería Dama, eren temps on la retolació havia de ser en castellà, però en canvi es  podia anunciar en altres idiomes de fora, ells així  ho van fer, a l’enunciat amb llegua castellana, hi van afegir:  “Coiffeur pour dames”.  Altres perruqueries amb perruquers van ser la d’en Dandy” , en Francesc Esplugues, amb la seva muller Rosita i les dues filles, La Montserrat  i la Rosa Maria. A la platja Sant Sebastià es trobava la “Ella”, on el fill de la casa l’Albert també tenia l’ofici de perruquer.

     Paulatinament les senyores van optar per freqüentar  aquests  salons i, curiosament, a mesura que cada vegada més les perruqueries s’anaven omplint  de clientela, descendia, en nombre, la de les barberies. Un element que va provocar  aquesta decadència va ser la successiva implantació de les màquines d’afaitar elèctriques. Doncs es van anar a perdent els hàbits d’anar-se afaitar a les barberies i ja s’aprofitava per endreçar el cabell.

    I mentre que per Nadal cada ovella al seu corral, per Any Nou, concretament aquesta última nit de l’any, s’ha posat de moda celebrar-ho fora de casa. Primer va ser a recer de les dues Societats, Prado i Retiro, on entre animades ballarugues s’acomiada  el vell i es dona la benvinguda al nou. Després al costum s’hi ha afegit els establiments hotelers i de restauració.   Tots, a més dels suculents menús, anuncien: “el raïm de la sort i la bossa de Cotillón”. Una moda també relativament recent, on es troba el peculiar gorret de forma cònica, la trompeteta de cartró amb serrells, l’antifaç i l’atractiu espanta sogres. Uns quans detalls per a transformar, durant aquest procés de canvi d’any,  les fisonomies de sempre.

      Les hores prèvies, perruqueries i barberies tenen tota la jornada ocupada, per tal de portar a terme aquesta singular i passatgera transformació, fins a convertir-la en una elegància fora del normal.

   La nit és llarga i bulliciosa, els bons desitjos de felicitat  es perllongaran uns quants dies més. Mentre, en aquest primer dia de l’any, un esdeveniment acapara l’atenció d’una part del Planeta, el Concert d’Any Nou que es retransmet des de la bonica sala  del Wiener Musikverein, amb la programació oferta per l’orquestra Filharmònica de Viena, amb interpretació de valsos i polques, amb influent protagonisme de la família Strauss. Fins arribar al final del programa, però on tothom sap que el concert no s’ha acabat, falten uns bisos preceptius, la interpretació del Danubi Blau i la peça que tenca definitivament el concert, la Marxa  Radetzky.  La qual i atenent un guió que el costum ha establert, comença quan el director dóna l’entrada al músic de percussió, mentre s’atansa a l’escenari, i a partir d’aquí el redoble de la caixa  sobresurt en el silenci, s’hi afegeix la resta d’instruments  i un compassat picar de mans, el que fa que el director doni l’esquena a l’orquestra per a dirigir al públic en aquest puntual acompanyament.

     Una altra tradicional manera de començar l’any, amb bona música, si més no amb cares de pomes agres, resultant de poc dormir i amb els pentinats desmantellats. Ja s’alternaran altres dies on seran necessaris  tocs d’elegància.

     El de demà s’ha de trampejar de la millor manera, mentre ens desitgem: Bon Any!  

                                                                                           J. Y. M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de desembre del 2015 )