REIS I PATGES

Això dels Reis ve de molt  lluny, en el temps i en la distància. I com tots sabem les il·lusions i l’expectació que provoca la seva arribada sempre  ha anat en consonància amb l’edat. I la generositat de tals singulars personatges, també ha estat vinculada a les economies familiars. Els de la meva generació la generositat d’aquests Mags es mostrava una mica més complaent, si ho comparem amb l’època dels nostres pares.

   Amb la progressiva influència del capital sobre la misèria, una de les vegades, ja grandet,  quan em semblava que ja ho sabia tot del tema, els Reis em van portar un reproductor de discs de vinil, que els pares havien encarregat al meu amic Joan Clofent Gomà. En Joan  és de Montblanc i va venir a Sitges perquè  els seus pares es feien càrrec de la porteria de la torre del Sr. Torelló i, desprès d’uns anys , la  de can  Jaime Semir. L’amic estudiava electrònica, la  d’aquella època, no gaire sofisticada,  així que l’aparell tenia les característiques d’un maletí quadrat que, un cop obert, la tapa era l’altaveu. Aquell regal de Reis em va fer molta il·lusió, perquè va ser el primer aparell electrònic que vaig tenir i  que l’endemà mateix, l’amic, encara el va sofisticar més, adaptant una altra entrada d’àudio que va servir per connectar amb l’altaveu de la ràdio i així, deien que sonava amb so estereofònic.

    Una altre aspecte que ha evolucionat molt, són les cavalcades, tot i que les de Barcelona sempre han estat molt espectaculars. Si veies aquella, quedaves del tot convençut. Però en els pobles els Reis acostumaven arribar-hi com  per l’art de l’encanteri. A can Selfa, un cop arribats de no sé on, els hi proporcionaven tres taxis negres i,un darrera l ’altre, es dirigien al carrer Major,  a aquell casalot que es coneixia per la Falange. L’edifici era propietat de la Feliciana Ferret, amb un discret però romàntic  pati que donava a davant del Retiro, on hi sobresortia la bonica escultura d’una dama. 

   Una vegada havien baixat dels cotxes, els tres Reis, asseguts en els seus respectius trons, rebien les cartes de la mainada. Sota l’atenta mirada d’un singular personatge. L’Agustín López, que junt amb la seva muller , tenien cura de diguem-ne la porteria. L’Agustín era gallec i a més formava part de la plantilla de la guàrdia urbana. Baixet, grassonet, aquesta autoritat municipal reunia totes les singularitats d’un sereno del Madrid castís.

   Veient a l’home, hom s’adonava que l’estatura no era cap impediment per accedir al càrrec. L’Agustín  atresorava  totes les limitacions que li haguessin sigut un impediment en el supòsit que    hagués tingut d’empaitar a algú. Eren municipals que exercien la seva feina sense gaires sobresalts. Vigilants de la tranquil·litat que ja es vigilava sola.

    Com a bon gallec feia promoció dels productes de la seva terra com “ l’orujo”, amb el qual convidava amb una copeta a les  amistats quan el visitaven. I si n’eren de flexibles les lleis, les mateixes  que ells també suposadament  havien d’acatar  que, aquell representant de l’autoritat municipal,  es permetia la gosadia de vendre algun que altre paquet de cigarrets d’amagatotis. Si més no era un secret  que tothom coneixia.  Potser aquells mateixos Reis li van comprar, una vegada llegides totes les cartes. Perquè aquests il·lustres personatges desapareixien amb el mateix anonimat amb el qual havien arribat, potser només el fum de la cigarreta els delatava.

   Passats els anys, aquell vailet que anava a lliurar la seva carta o la dipositava en aquella original bústia que la família Gassó- Aranda, disposava a l’entrada del seu establiment del Cap de la Vila,  un dia en Ramon Artigas Ferrer em va preguntar si voldria ser jo qui les rebés. Completava la plantilla reial, en Roland Sierra i en Joan Manel Duran. Els tres vam descobrir la màgia d’un capvespre únic. Quan representes  els personatges tan esperats per  la mainada, se t’encomana aquesta  barreja indescriptible d’alegria, il·lusió, emoció  i tot el que podem imaginar. Per aquells  tres Reis, la nit va ser màgica de veritat.

    L’endemà, l’amic Agustí Carbonell Mestre, per completar la parodia, en el quiosc que regentava a l’Oasis , va penjar un cartell en el vidre de la porta ,on es podia llegir: “Establiment proveïdor de SS.MM. el Reis d’Orient”. Perquè es donava la casualitat que els tres anàvem cada dia a comprar-li el diari.

També quan s’apropen aquestes dates, en Jaume Ferret Gázquez  s’encarrega , cada any, de recordar-me  aquell breu però intens i apassionat regnat, del qual ell també un dia en va arribar a ser un eficient Patge Reial i per sempre més es va convertir en un  col·laborador de la cavalcada. I és que per a que arribin els Reis, puntuals al seu compromís , és necessari creure-hi, sinó amb la seva autenticitat,  sí amb la seva màgia. I això és possible gràcies a la col·laboració d’un equip que hi treballa amb entusiasme,  Aquest any  hi estarà al capdavant la Lorena Lucas.

   Diumenge anirem a dormir amb la preocupació de saber si el nostre comportament ha estat prou acceptable com per a no ser mereixedors que els Reis ens portin carbó. Que, per cert, va en camí de convertir-se en una raresa, perquè els més joves a prou feines l’han vist i el més menuts només escolten  parlar del carbó  durant aquestes vigílies. El dels Reis, però, és dolç. El de la vida real, negre i embrutadís, però que ha servit per posar l’escalforeta quan, per aquestes festes, feia fred.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de gener del 2020 )

L'ALTRA CARA DE LA MATEIXA CREU

  La setmana passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me retirista, suposo que  per vincles familiars, hagi començat parlant del Prado.  Opinions  que potser encara són conseqüència de les rivalitats que explicava.

   Si vaig començar per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir en un fet  important que tindria lloc poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida presidenta  la Carme Artigas Ojeda, filla del qui també va ser president en Ramon Artigas  Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se també en la primera sòcia que arriba  presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet constatar  que al front de les dues Societats, actualment  hi ha dues sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.

      Les meva afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan,  va ser component de l’Orquestrina Pallarès i el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va acabar dirigint els Iberos del Jazz.

    Casualitats de la vida,  vaig tenir la sort de familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en l’altra em van acollir com a un més de la família.

    El Retiro pels Ylls ha estat com la segona casa, hi van  passar moltes hores i per aquest motiu m’hi puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria  retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a dir,  n’han passat també de tots colors.

    Igualment robaríem  personatges que haguessin donat el millor que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans  l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una complicitat ben entesa.

   La mateixa que el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda  res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja transcorregut molt temps   van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors del bacarrà i altres modalitats. Per  ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier”  va refregar la verdor del mateix, produint un  sorollet esgarrifós, i els hi va polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de  desencís,  davant la sorna mofeta del mestre.

    Els balls de tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem  als pocs mesos de néixer i alguns es feien tan grans, en quant a l’edat,  que ja hi portaven també a les  filles amb edat de trobar pretendent.  L’epicentre de tot plegat estava  a la pista de ball, els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat  acabava primer en festeig i després en casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que aquestes,  ja que algunes feien tot el possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar  eren rebuts amb sonors aplaudiments.  

    Era quan els socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia. Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de sopar quan ja no venia de cinc minuts.  I si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de la  botifarra.

    Escrivia, la setmana passada,  que al Prado les dones ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava reservat als homes. Allà, darrera  el finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien  en Felip Font que va  ser durant uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en Pere Plana.  De manera espontània, quan es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill...  Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un altre eficient empleat.

    Aquesta assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants altres,  va durar fins que  es va enderrocar l’edifici on havia l’antic cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.

                                                                                                             J. Y. M.

   

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )