REIS I PATGES

Això dels Reis ve de molt  lluny, en el temps i en la distància. I com tots sabem les il·lusions i l’expectació que provoca la seva arribada sempre  ha anat en consonància amb l’edat. I la generositat de tals singulars personatges, també ha estat vinculada a les economies familiars. Els de la meva generació la generositat d’aquests Mags es mostrava una mica més complaent, si ho comparem amb l’època dels nostres pares.

   Amb la progressiva influència del capital sobre la misèria, una de les vegades, ja grandet,  quan em semblava que ja ho sabia tot del tema, els Reis em van portar un reproductor de discs de vinil, que els pares havien encarregat al meu amic Joan Clofent Gomà. En Joan  és de Montblanc i va venir a Sitges perquè  els seus pares es feien càrrec de la porteria de la torre del Sr. Torelló i, desprès d’uns anys , la  de can  Jaime Semir. L’amic estudiava electrònica, la  d’aquella època, no gaire sofisticada,  així que l’aparell tenia les característiques d’un maletí quadrat que, un cop obert, la tapa era l’altaveu. Aquell regal de Reis em va fer molta il·lusió, perquè va ser el primer aparell electrònic que vaig tenir i  que l’endemà mateix, l’amic, encara el va sofisticar més, adaptant una altra entrada d’àudio que va servir per connectar amb l’altaveu de la ràdio i així, deien que sonava amb so estereofònic.

    Una altre aspecte que ha evolucionat molt, són les cavalcades, tot i que les de Barcelona sempre han estat molt espectaculars. Si veies aquella, quedaves del tot convençut. Però en els pobles els Reis acostumaven arribar-hi com  per l’art de l’encanteri. A can Selfa, un cop arribats de no sé on, els hi proporcionaven tres taxis negres i,un darrera l ’altre, es dirigien al carrer Major,  a aquell casalot que es coneixia per la Falange. L’edifici era propietat de la Feliciana Ferret, amb un discret però romàntic  pati que donava a davant del Retiro, on hi sobresortia la bonica escultura d’una dama. 

   Una vegada havien baixat dels cotxes, els tres Reis, asseguts en els seus respectius trons, rebien les cartes de la mainada. Sota l’atenta mirada d’un singular personatge. L’Agustín López, que junt amb la seva muller , tenien cura de diguem-ne la porteria. L’Agustín era gallec i a més formava part de la plantilla de la guàrdia urbana. Baixet, grassonet, aquesta autoritat municipal reunia totes les singularitats d’un sereno del Madrid castís.

   Veient a l’home, hom s’adonava que l’estatura no era cap impediment per accedir al càrrec. L’Agustín  atresorava  totes les limitacions que li haguessin sigut un impediment en el supòsit que    hagués tingut d’empaitar a algú. Eren municipals que exercien la seva feina sense gaires sobresalts. Vigilants de la tranquil·litat que ja es vigilava sola.

    Com a bon gallec feia promoció dels productes de la seva terra com “ l’orujo”, amb el qual convidava amb una copeta a les  amistats quan el visitaven. I si n’eren de flexibles les lleis, les mateixes  que ells també suposadament  havien d’acatar  que, aquell representant de l’autoritat municipal,  es permetia la gosadia de vendre algun que altre paquet de cigarrets d’amagatotis. Si més no era un secret  que tothom coneixia.  Potser aquells mateixos Reis li van comprar, una vegada llegides totes les cartes. Perquè aquests il·lustres personatges desapareixien amb el mateix anonimat amb el qual havien arribat, potser només el fum de la cigarreta els delatava.

   Passats els anys, aquell vailet que anava a lliurar la seva carta o la dipositava en aquella original bústia que la família Gassó- Aranda, disposava a l’entrada del seu establiment del Cap de la Vila,  un dia en Ramon Artigas Ferrer em va preguntar si voldria ser jo qui les rebés. Completava la plantilla reial, en Roland Sierra i en Joan Manel Duran. Els tres vam descobrir la màgia d’un capvespre únic. Quan representes  els personatges tan esperats per  la mainada, se t’encomana aquesta  barreja indescriptible d’alegria, il·lusió, emoció  i tot el que podem imaginar. Per aquells  tres Reis, la nit va ser màgica de veritat.

    L’endemà, l’amic Agustí Carbonell Mestre, per completar la parodia, en el quiosc que regentava a l’Oasis , va penjar un cartell en el vidre de la porta ,on es podia llegir: “Establiment proveïdor de SS.MM. el Reis d’Orient”. Perquè es donava la casualitat que els tres anàvem cada dia a comprar-li el diari.

També quan s’apropen aquestes dates, en Jaume Ferret Gázquez  s’encarrega , cada any, de recordar-me  aquell breu però intens i apassionat regnat, del qual ell també un dia en va arribar a ser un eficient Patge Reial i per sempre més es va convertir en un  col·laborador de la cavalcada. I és que per a que arribin els Reis, puntuals al seu compromís , és necessari creure-hi, sinó amb la seva autenticitat,  sí amb la seva màgia. I això és possible gràcies a la col·laboració d’un equip que hi treballa amb entusiasme,  Aquest any  hi estarà al capdavant la Lorena Lucas.

   Diumenge anirem a dormir amb la preocupació de saber si el nostre comportament ha estat prou acceptable com per a no ser mereixedors que els Reis ens portin carbó. Que, per cert, va en camí de convertir-se en una raresa, perquè els més joves a prou feines l’han vist i el més menuts només escolten  parlar del carbó  durant aquestes vigílies. El dels Reis, però, és dolç. El de la vida real, negre i embrutadís, però que ha servit per posar l’escalforeta quan, per aquestes festes, feia fred.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de gener del 2020 )