HOMENATGE A PEU DE CARRER

   

   Els carrers de la vila limiten el mateix espai de quan van ser traçats. Carrers estrets, alguns més que altres, si més no un lloc per on avança la vida local.

     Entre aquests hi trobem el carrer Jesús, on el seu veïnat  no han perdut  identitat. Hi contribueix la presència dels descendents de les famílies que sempre hi han viscut.  Aquest fet propícia que la relació veïnal s’acompanyi de quelcom  més que una amistat.

    També els comerços han estat un referent, que s’ha caracteritzar per diferents coincidències, en quant als serveis i productes. Així hi havien coincidit;  recaders, dos forns de pa: a can Vicenç Forner i la família Solé. Dues barberies, un estanc i quioscs de diaris, entre altres.

  A la barberia de can Canela, que era  de Sant Pere de Ribes, hi va recalar un bocí de la història compartida.  Quan el Senyor Miquel Marzal va arribar a Sitges, procedent de Xàtiva, junt amb dos germans més,  en Miquel va  anar a fer de barber a la barberia del Cap de la Vila, per acabar a la d’en  Canela, amb el qual s’hi va associar. Curiosament,  en poca distància,  trobàvem la barberia d’en Marzal, que la va continuar el seu fill  Miquel, el pare d’en Miqui, i  la de la família Vilà.

    Però és en el  forn de can Vicenç forner, on la tradició troba amb la Gloria Baqués, una  col·laboradora excepcional.  Que ha sabut transmetre el seu entusiasme a la resta de veïns més propers. Sense defallir, ha esdevingut el pal de paller que aprofundeix en el saber fer. Coneixedora, com pocs, del bategar de la vila, per ser la muller de l’Antoni Mirabent, que va exercir diferents responsabilitats en  l’Ajuntament. Fins arribar a ser cap de protocol, on va  crear escola i es va convertir  en un reconegut professional.

   Al costat de casa seva hi va anar a treballar un xicot jove, el qual va ser de gran ajut per en Ferran, el seu patró. I, aviat, es va sentir atret pels neguits dels seus veïns. Li van encomanar l’estima per les coses de casa. Fins i tot, en Jordi Romà, va arribar a presidir la societat del Casino Prado, com ho havia fet anteriorment l’altre veí, en Magí Carbonell qui, junt amb la seva muller l’Eulalia i les seva filla Lourdes, regentaven la sabateria La Gasela. En Maginet del Prado, Societat que va fundadar el seu avantpassat.

   En Jordi atresora cinquanta tres anys equipant als esportistes locals. I alternant el seu treball amb les aficions, en les quals ha arribat a exercir càrrecs de responsabilitat. I, des de fa uns anys, és el nou xef de la Trinitat. 

   Com a curiositat, els veïns són majoritàriament pradistes, com ho era el músic Josep Clarà, que havia format part de les diferents juntes directives. Sense oblidar l’eficient Rafel Marcet, per a qui el Prado era la seva segona casa. Mentre que la seva muller, la Pepita Soler, era de família retirista. I el cronista no pot  passar per alt a la Ramona Vendrell i a la Maria Matas.

  Davant per davant, de ca l Gloria,  un altre veí carismàtic, en Joan Carbonell i Carbonell, el qual, durant un període curt de temps, va ser alcalde de Sitges. Junt amb la seva muller regentaven una botiga de roba de la llar i d’ús personal. El matrimoni va acollir a una nena que va arribar, durant la guerra, amb la intenció d’apartar-les dels perills que tota confrontació comporta. Aquí, la família Carbonell, la va tractar com una filla. El mateix que la família Riera van fer amb la seva germana. Com que al final de l’enfrontament,  els temps continuaven sent molt difícils, amb el consentiment dels pares, van seguir amb les famílies respectives. El anys van  passar i la Blanca va conèixer a en Gaudenci Mirabent amb qui es va casar i va passar a formar part de la plantilla familiar al capdavant del negoci.

   Home inquiet, en Densi ha col·laborat en molts dels àmbits culturals del poble, també com a membre de la junta del Prado: el teatre, les caramelles, la Coral. I de manera especial amb aquests neguits dels seus veïns, amb els quals no ha escatimat il·lusió.

  Als tres veïns, del segon tram del carrer Jesús, amb en Miquel Marzal Ortiz, com a eix vertebrador, els hi organitzen un homenatge. I el lloc que troben més adient, és a peu carrer. El mateix que els agermana i pel qual t’han s’han preocupat. Així que, sense que ells  ho sàpiguen, al vesprejar del dissabte,  els hi demanen que prenguin possessió de les tres poltrones que els hi tenen preparades. I des del xamfrà de la senyorial casa de la família Bartés, allà en el finestral on els amos de la casa, en Josep Maria Bartés i la  Lolita Busom,  en dies com aquest i per la Festa Major, l’obrien de bat a bat i el  sentiment, l’essència,  de la festa envaïa les seves interioritats. Amb la finestra tancada,en una pantalla es projecta un recull dels moments viscuts, un testimoni fidedigne d’aquesta sensacional relació entre veïns        

   Aquesta complicitat ha estat la nota dominant que, ni el pas del temps, no  ha pogut afeblir. Ha estat així tant en la vida quotidiana com en les festes més remarcables del calendari. Amb especial la de Corpus. Acompanyant-los  hi eren  una bona representació del poble, amb les autoritats al capdavant. I n’és tanta les ganes de fer feina que, els organitzadors, han cregut oportú aprofitar els moments previs, abans de posar-se mans a l’obra, per portar terme aquest reconeixement. Al final, quan ja estava tot dit, s’ha brindat i tallat els pastissos; unes originals catifes endolcides, que han preparat les filles d’en Densi  i de la Glòria.  I sense entretenir-se gaire més, s’ha desparat la taula, s’han escombrat les molles, i ràpid a dibuixar el terra, perquè  la nit és molt curteta i s’acosta el matí.

   Un matí florit, però desagraït amb la feina feta pels veïns i veïnes de Sitges. Perquè una inoportuna pluja ens ha desbaratat una de les tradicions per la qual Sitges és conegut mundialment, la festa del Corpus Crhisti.

                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juny del 2018 )