S'HA ACABAT LA FESTA

   

 

   M’ha agradat la disposició de la imatge de Santa Tecla, en el domicili de la Maria Matas Morros, mare de la pendonista d’enguany, la Rosa Hernández. Des que es va començar a exposar Sant Bartomeu i Santa Tecla, en els respectius domicilis dels pendonistes, el costum es va iniciar a l’any 1999,  quan va ser la pendonista l’Olga Mestres Soca, mare d’en Francesc Parra Mestres.

   A partir d’aquí  l’Esteve Ferré Planas, i el seu equip, han fet possible que les imatges dels nostres Sant Patrons, hagin lluït on han estat exposades. Totes les decoracions són diferents i depèn de l’entorn, aquest ajuda a magnificar aquesta exposició. Com va passar quan la Tea Hill Segarra va ser designada pendonista i la va exposar en la casa del carrer Carreta. Una casa de pescadors que es mostra tal com era. Un espai que s’avé amb la senzillesa ancorada en el pas del temps. Amb aquesta entrada en forma d’arc de pedra, elegant per la seva simplicitat, i on la imatge va estar acompanyada de la sobrietat que caracteritza una casa de pescadors. 

    Partint que en tots els llocs on s’ha exposat les dues imatges han estat molt dignes, m’he pres la llibertat  de fer esment a la Tea i ara, que s’escau, amb la Rosa Hernández Matas que com he dit ha escollit la casa pairal de la família. Una casa que encara conserva la porta del cancell i una mica més endins la porta de l’entrada, i entre les dues es fan visibles les bigues de fusta del sostre. Portes, sobretot la del cancell, que a la nit es tanquen i de bon matí la Maria  les obra i les deixa mig entreobertes, un senyal que la propietària ja està en dansa. I no se’n va cap a l’interior sense fer, si cal, un repàs al terra del carrer, mentre saluda als coneguts que hi passem i que si coincideix amb mi no deixa de preguntar-me: “I la mare?”. Per afegir:  “gaudeix-la ara que encara la tens”.

    Un altre detall que complementa la seva arquitectura és el quarto de reixa, que les dones de la casa igual feien servir aquest espai per seure a conversar, com també la pròpia entrada esmentada quan hi disposaven uns sillonets de jonc  i s’hi asseien, potser perquè tenien més visibilitat per ser l’obertura més gran. La germana de la Maria, la Soletat, era una gran ajuda per aquesta que, junt amb la Rosa i en Josep, es van quedar sense mare quan eren ben jovenetes.

    I  vet aquí que ha arribat el moment en què la festa s’ha acabat i, com ve ser freqüent per la festivitat de Santa Tecla, hem estat amatents a la climatologia que, com no podia ser d’altra manera s’ha mostrat plujosa, tot i que ha ofert una treva que s’ha aprofitat per fer quasi tots els actes que estaven previstos. És quan la festa mostra la cara més entranyable del nostre folklore i les tradicions, si més no hi ha detalls darrera els quals hi ha una petita o gran història. Com són els records d’un Sitges viscut, d’un veïnat molt proper -com en aquest cas- els veïns del carrer Jesús, on el seu exemple fa que, malgrat el creixement de la vila, encara conservi les essències de poble. I això és gràcies a l’avinença i entesa que, encara avui,  es fa palesa entre els veïns de tota la vida que encara queden. I que han tingut en la festivitat del Corpus, una raó que demostra el que són capaços de fer durant tants anys. I que la Rosa ho ha volgut exemplificar amb la confecció d’una petita catifa als peus de Santa Tecla.

   Veïns com el recordat Josep Matas Puig, el pare de la Maria. Persona ponderada i gran testimoni del Sitges d’antany, el que ell havia viscut, o el que visionava repassant el gran nombre de fotografies i postals antigues que col·leccionava. Així doncs, la presència de la imatge de Santa Tecla en aquesta casa tan de poble, ens ha servit per recordar als seus estadants, a l’avi Matas, a les seves filles, al Joan Hernández Nortes, pare de la Rosa,. I també al germà de la Maria, en Josep Matas Morros, junt amb la seva esposa la Montserrat Martin, pares del meu gran amic, el recordat  Josep Matas i Martín, que vivien al carrer Sant Bonaventura, on en els baixos de la seva casa l’altre avi d’en Josep i en Joan, el senyor Martin, en un raconet, hi tenia el seu taller de tallador. Aquests dies el susdit carrer assolia un gran protagonisme quan,  en els cellers que hi havia, hi arribaven els carros amb les portadores plenes de raïm. Perquè, a més de la festa que ens ha tingut entretinguts, és temps de verema.

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de setembre del 2024)

 

LA CASA DE LA PARRA

       Poder disposar d’una parra que faci ombra en els teus dominis, avui es parlar d’un autèntic  privilegi. Aquí a Sitges la que es conserva en el centre del poble i potser l’única que és visible,  és la que disposen la família Bartés-Busom  en el pati de la seva casa.  Les dues portes que hi donen accés, una al pati i l’altra a l’entrada principal de la casa estan situades al començament del carrer Illa de Cuba. Recordo a tota la família asseguda  sota el seu frondós fullatge, en animada tertúlia. Aquesta situació aportava una entranyable i testimonial imatge centrada en els costums dels que hem anomenat “Americanos”. Perquè a més de les característiques  arquitectòniques de la casa s’hi afegia l’elegància del propietari, en Josep Maria Bartés i Marsal,  que vestia amb “guayabera” i pantalons blancs, s’acompanyava  d’una canya.  

    A algunes  cases de pagès a l’entrada s’hi trobava aquest frondós enlairament de pàmpols i raïm. Aquesta ubicació i l’ombra que projectava permetia, als estadants de la casa dinar o sopar sota d’ella . Sense anar més lluny, a la veïna població de Sant Pere de Ribes , en ple centre, en el  casc antic, davant mateix de la casa del forner vell, un establiment avui tancat, hi trobem una entrada que dona accés a un pati, mitjanament gran, és l’avantsala de la casa familiar d’en Manel Milà  i la Maria Vidal amb la seva família, que la veu popular  coneix com can Manel d’en Lluís. 

     Des del començament del pati a les mateixes vidrieres de l’interior  hi trobem una frondosa parra que ens remet a les essències  camperoles del poble. Una parra, la més propera al progrés al qual aquest també s’ha abraçat el poble de Ribes i que aquest detall fa que es conservi l’encant de la casa de poble, on el seus estadants  a la nit tanquen aquest pati amb uns grans portes de fusta i al matí  les tornen a obrir. Aquesta maniobra em recorda que moltes cases disposaven d’aquestes portes de dues fulles a peu de carrer i després d’una reduïda entrada es troba la porta del cancell. Una de les poques cases que queden, a casa nostra, que mantingui aquests tancaments, és a la casa de la Maria Matas Morros al carrer Jesús i unes altres que encara es conserven, restaurades,  es troben en la casa on vivia en Rafel Marcet Almirall amb la Pepita Soler Soler, una mica més amunt de la casa de la Maria. Aquesta presenta les mateixes característiques de quan va ser construïda:  planta baixa i pis,  i aquelles portes, avui  tanquen un establiment  dedicat a donar de beure. 

    Jo de jove recordo que, a la casa de la parra de Sant Pere de Ribes hi anava a buscar vi. Només feia acta de presència en el seu pati, que de seguida els propietaris sortien amb les claus a la mà del celler que tenien anant cap el castell. Delatava el motiu de la meva visita l’acompanyament  que portava, la garrafa. Han transcorregut els anys i la casa segueix igual i  també  hi trobem la mateixa parra que continua  donant ombra al pati que resta obert des de bon matí fins a acariciar la vesprada.

   Sant Pere de Ribes ha crescut molt, però hi ha moltes construccions que conserven la singularitat de les seves cases de planta baixa i pis amb la corresponent finestra.  Igual com les que trobem en el mateix carrer Major, en el carrer del Pi i per l’entorn del Palou, també a les Parellades, on fins i tot hi ha cases que tenen la cisterna al costat mateix de la porta d’entrada. Construccions que eren característiques de tot el poble i d’entre la senzillesa de la seva construcció destaquen les senyorials cases dels “Indianos”.  

    Si més no fa molts anys que m’atrau aquesta casa de la parra. Sortosament les seves portes segueixen obertes, un testimoni que a dintre hi ha vida i que la parra cada any, des de temps immemorial,  rebrota. Per admiració de tots els qui ens sentim atrets per aquests petits detalls que sobresurten dintre de la intimitat d’una llar on, només guaitar des de la porta, ens fa adonar-nos que a Ribes, com a tot arreu, han canviat moltes coses, però n’hi ha unes altres on el temps sembla que s’hagi aturat. A veure fins quan el podem mantenir així, atrapat en el temps. 

                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juliol del 2024)