140 ANYS AL COMPÁS DE LA MÚSICA

  

    El proper dimecres dia 22 és la festivitat de santa Cecília, patrona de la música  i dels músics. Com cada any  aprofito aquestes vigílies per posar en solfa un article relacionat amb els músics locals. Aquesta vegada coincideix amb un altre fet destacable i  molt vinculat també amb la música. La Societat el Casino Prado Suburense celebra 140 any de la seva existència i ho aprofita per compartir, amb el seus socis i amb la gent de casa nostra, la satisfacció  que comporta haver assolit una edat tan respectable. Celebració que  coincideix amb la finalització de les obres de la teulada, la restauració de la sala teatre i s’aprofita per celebrar la distinció que  l’honora amb  la Creu de Sant Jordi. Per tot plegat la gent del Prado ens convoquen aquest dissabte a una gala que aglutinarà totes aquestes celebracions.

     Es pot dir que l’activitat musical de la vila, en aquests darrers cent anys i escaig,  ha transcorregut a aixopluc del Prado i del Retiro. Com que avui el protagonisme el té la societat del gall, em referiré una mica a la vesant musical d’aquesta casa. Quan hem de tenir en compte que tant una Societat com l’altra es van fundar motivats per un rerefons  musical. Doncs tot va venir degut a les discrepàncies entre dos músics, en  Joaquim Oller i Fontanet i el seu deixeble Josep Carbonell i Vidal, conegut popularment per “En Senalla”. Fins l’extrem que es van formar dues bandes de música. La Banda del Pensil era la que dirigia el mestre Carbonell. Als seus components els va dibuixar Santiago Rusiñol i es poden veure  exposats a l’entrada del Cau Ferrat.

   Fins que a l’any 1913 es produeix un fet insòlit, en Manel Torrents i Girona que era el metre de música del Retiro, degut a una revolta dels seus músics, passa a ser mestre del Prado i en Josep Carbonell, en “Senalla”, per desavinences , ocupa la plaça que deixa bacant en Torrens al Retiro. Uns canvis, sobretot el del mestre Carbonell, que ningú hagués pronosticat.

   Vaig  gaudir del privilegi de participar de la intimitat familiar de can Torrents. Això succeïa quan de ben jovent hi acudia  per a rebre classes de solfeig. Allà m’hi vaig trobar com a casa, influïa l’estima amb la qual tots els alumnes érem acollits per part del matrimoni, els seus dos fills i la Montserrat, aquella noia de Sant Pere Molanta que manava més que la gent de la casa.

    El Sr. Torrens va arribar a tenir una gran estima  pel Prado.  El músic es va casar amb la filla dels propietaris de l’Hotel Subur, l’Esperança Urgell. Dona d’unes grans virtuts que es va adaptar molt bé a les tasques musicals de l’espòs. La recordo asseguda a la taula del menjador copiant  a ploma, amb una rapidesa i pulcritud  admirable, un gran nombre de pàgines musicals. I quan calia es posava al piano per impartir lliçó. I fins i tot era l’organista de la parròquia sempre que el seu marit no podia atendre aquesta obligació.

       L’aspecte  musical del Prado tenia com a eix vertebrador  l’Orquestra Mozart, formació on van participar una nissaga completa de músics de la mateixa família, com els germans Pagès- Gustems. Els “Percala”, com popularment se’ls coneixia. La seva presència influïa en les decisions del mestre, al qual respectaven però quan calia la seva opinió, aquesta era atesa. L’Antonet de primer tocava la trompeta i després va passar al contrabaix, el seu fill, l’Antoni Pagès Vias, va formar part de l’orquestra també amb la trompeta.  En Panxito que tocava el trombó i el fiscorn, arribant a presidir la junta directiva, com també en va  ser president un altre músic, en Josep Vadell Milà. En Pepet tocava el saxo. Un altre músic amb influència de decisió era en Josep Clarà que tocava el violoncel, el saxo, clarinet i cantava.

    Cantant com ho va ser en Josep, fill del mestre, que per  les seves excentricitats no era sant de devoció  de la resta de components. Sobretot quan en plena temporada d’estiu compareixia amb el cap pelat al zero, situació a la qual  arribava després d’haver tret de polleguera al capità de la banda de música del Regiment de Jaen 25, on complia el servei militar. A en Josep només li faltava aquella rapada, avui aniria a la moda,  per enfurismar  als companys que eren reticents a la presència del fill de l’amo a primera fila de l’orquestra. Perquè consideraven que el lloc requeria una elegància i un comportament modèlic. En Josep d’elegant no en tenia res, si més no ha estat un personatge únic i irrepetible. Molt bon músic, no obstant mesurava la bufera per tal de no cansar-se gaire. Amb tot,  un excel·lent company amb el qual vam compartir moments estel·lars entre la vesant  musical i la convivència que ens acompanyava al llarg de  les moltes hores i viatges que junts vam realitzar..  

     I parlant de músics peculiars  és obligat fer menció a en Manel Vendrell Capdet en “Sou”. L’home gaudia fent la guitza a qui fos. Amb preferència a aquells que s’havia que s’enfadaven amb facilitat. Abans de començar el ball ja se les carregava en Quimet Bielsa, eficient cambrer de la Societat, a qui en Manel li demanava un cafè i després li pagava el import tot en monedes de cèntim,  fins que en Quimet les rebotia per terra, davant aquella rialla sorneguera del músic. Ja en plena actuació se les carregava l’Agustí Montornès Pino  que tocava la bateria i era molt sensible emocionalment. En Manel, dirigint la mirada cap a ell, deixant entreveure que li transmetia comentaris a cau d’orella  al company que tenia al costat, per a desesperació de l’Agustí el qual descarregava la seva ira amb els timbals que l’envoltaven. Seguirà un altre dia. 

    Avui, sent presidenta de l’entitat la Carme Artigas Ojeda, filla d’en Ramon que en el seu dia també es va posar al capdavant de la Societat, som a punt de celebrar moltes coses. Just en  aquestes vigílies, quan la música serà la protagonista,  els músics ens congratulem que en aquesta llarga trajectòria l’aspecte musical  hagi contribuït a enaltir  la història del Casino Prado Suburense.  

                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de novembre del 2017 )

  

ENTRE MÚSICS I PATATES

  Darrera de cada música hi acostuma haver-hi una història, sobretot una inspiració, algun que altre tema que ha motivat al compositor a composar. El mateix passa entre els músics que després es reuneixen  per a interpretar-les. Doncs ens trobem amb el músics professionals i amb aquells que no viuen exclusivament de la música, sinó que la tenen com una afició, dedicant-se a altres activitats professionals.

    I és que no sempre la dedicació exclusiva a l’art ha estat garantia d’una estabilitat, el suficient com per poder viure-hi, sense haver de  passar per  peripècies econòmiques. Degut a que  al cap i a la fi el que compte és poder fer bullir l’olla.

  Acabada la guerra a alguns músics locals se’ls hi  va presentar l’oportunitat de dedicar-se a la música de manera professional. Tanmateix tots van rebutjar l’oferiment, perquè en aquells moments, entre les dificultats de tota mena, van creure que el seu “benestar”, estaria millor garantit a remolc dels oficis respectius, considerant la interpretació musical, més que un ofici, una afició.  I sobretot si del sou de l’home de la casa  depenia aquest “anar fent” de tota la família.

    En aquells anys potser el cens dels treballadors del calçat superava el d’altres oficis. Així trobem molts músics locals que tenien com ofici principal el de sabater. I el que és més curiós que en les famílies sitgetanes, pares i fills treballaven en al mateixa fàbrica, i les dones que no formaven part d’aquesta plantilla, sí que en certa manera també hi estaven integrades perquè cosien a casa. Coincidia, per tant, aquesta realitat com la que també els caps de família  tinguessin aficions musicals. Corrobora  l’exemple el dels germans Ràfols: sabaters i músics, com també els seus fills. Els progenitors músic de saxo i violí i els fills de trompeta.

    La disciplina musical té l’avantatge que igual la pot portar a terme un manobre, amb tots els respectes que es mereix la seva activitat professional, que un premi Nobel. I aquí sí que les diferències, entre un i altre, curiosament, es poden equilibrar. Doncs potser que en el moment de la interpretació arribi a fer  més bon paper el primer que no pas el distingit personatge. Influirà la capacitat de lectura musical, la d’execució, així com també el bon gust, l’estil de cadascú per interpretar la partitura.

    El títol de l’encapçalament, estic  segur que haurà creat curiositat a qui el llegeixi. Perquè entès des d’una certa lògica, els dos apunts, s’assemblen com un ou i una castanya. Altra cosa diferent seria que les patates les apuntés amb intenció de voler devaluar la vàlua musical d’uns músics els quals, per  destralers, siguem mereixedors del qualificatiu de: “músics patates”.

   Però la patata té un protagonisme molt més específic i, sobretot, de propietats alimentàries que qualsevol altra variació que si vulgui atribuir, com fer servir el nom per relacionar-lo amb  altres delicadeses molt més íntimes.

    Escrivia, fa unes setmanes, que a can Guirro van acabar combinant la venda de carbó amb la de patates i cebes. Paral·lelament a aquesta combinació una mica estrambòtica, tot i que ben mirat el carbó es feia sevir per a la seva cocció, a la vila hi va haver qui  va  combinar la venda de  patates amb la de vins i gel. Aquesta última, una transacció comercial que es va portar a terme a ca la Candelària  de davant de l’Ave Maria. Sucursal de la casa mare, la qual estava situada en el carrer Major, enfront de la farmàcia Font. La coincidència torna a fer-se present entre la comercialització de dos productes de resultats ben oposats: els farmacèutics i el dels vins i licors. Els primers atenent peticions com del “Phosphorenal”  Robert i els de la bodega, atesa per la Candelària i la Nuri, la seva nora,  despatxaven la Malvasia Robert, propietat de la mateixa família . Reconstituents  i medicaments per tal de guarir desgavells de salut. I si ens centrem amb les propietats dels moscatells i del vi,  de la veïna bodega, amb la fe que hi tenien les famílies sitgetanes, per tal de vigoritzar i vitaminar, de manera natural, les febleses interiors dels més menuts de la casa, ens hem de centrar amb el rovell de d’ou batut entre el moscatell. O les llesques de pa sucades amb vi negre i cobertes d’una capa de sucre. Dues combinacions  que rivalitzaven amb els productes farmacèutics. Però vet aquí que quan s’abusaven dels xaropets de ca la Candelària s’havia de recórrer a la farmàcia per buscar el remei, amb el qual intentar estabilitzar els rodaments de cap que no hi podien  ni els “ estrenya caps”.

    Els homes de la casa traginaven  sacs de patates i les disposaven en l’altell de la bodega de la carretera i allà hi acudia la clientela  i les pesaven amb aquella bàscula de plataforma i potser aprofitaven per comprar el vi o l’espumós que comercialitzaven amb el nom de:  “Champagne de  Las Grandes Marcas”.

    Quan l’activitat de la casa cessava i la nit espurnejava les delícies de l’estiu, l’Antonet Pagès Gustems i l’Antonet Pagès Vías , pare i fill, anaven a fer de músics al Prado  com a components de l’Orquestra Mozart. Els dos hi havien tocat la trompeta i després aquesta va estar reservada al fill i el pare va passar al contrabaix.  Coincidien amb els altres germans Pagès, en Panxito i en Josep que també eren músics, és allò de la tradició familiar que apuntava. La música i la patata, heus aquí el motiu influent del títol de l’article.

    Que ve precedit per, el que sembla ser, l’imminent enderroc de la bodega Candelària de la carretera, com així la coneixíem per estar ubicada a la vorera de la via que et portava fins a Barcelona. Quan es podia entrar a fer un gotet de vi, mentre s’esperava que s’aixequessin les barreres del pas a nivell. Sense temor a perdre punts. Quan viure era, ni més ni menys, un Viva la Pepa!     

                                                                           J. Y. M.

     

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de desembre del 2015 )