EL TBO I EN "NITUS"

El 17 de març,  no acaben de posar-se d’acord amb la data exacta, tot i que l’any sí que era el 1917, sortia al carrer el TBO. Per tant aquest any es celebra el seu centenari, tot i que la publicació  va desaparèixer, definitivament, el 1989, després de diferents temptatives de tornar a sortir. La revista còmica arribava als llocs de venda  els dissabtes, tot i que al no portar la data algunes veus la situen en diumenge per ser el dia que era festa.  I va sobreviure a quasi a quatre  generacions: els nostres avis, pares, el de la nostra generació i just a la dels nostres fills.

   Impresa en blanc i negre, amb un cost d’uns deu cèntims, s’hi va anar introduint una mica d’acoloriment un xic vermellós o blavós  que permetia ressaltar la primera pàgina d’un plec que no en tenia gaires més de quatre. I a mesura que va prosperar s’afegiren més pàgines fins aconseguir sortir a tot color, amb col·laboradors del prestigi d’en Josep Coll, amb uns dibuixos de traç inconfundible i molt elegant. La família Ulises, dibuixada, de manera més continuada, per en Benejam. Sense oblidar-nos dels grans invents del TBO que van estar sota el control de diferents dibuixants, potser el que més en va aportar va ser en Ramon Sabatés Massanell. Secció que presentava com: “Els invents del professor Franz de Copenhaguen “. Uns invents en aparença semblaven  descabellats  per la gran i aparatosa  complexitat en quant la disposició, potser per  posar en moviment una petitesa simple i segons com de poca utilitat. Per tant cridava l’atenció l’envergadura de tot plegat però que la majoria podien funcionar d’acord pel que estaven pensats. Va comptar amb molts col·laboradors, a més dels esmentats, Muntañola, Castanys, Escobar, Batllori...

    El TBO compatia protagonisme  amb el “Patufet”, que va aparèixer al  1904 fins el 1938, per tornar a sortir del 1968 al 1973. Amb dibuixos de: Junceda, Opisso, Cornet, Llaveries, Picanyol .... Amb textos entre altres, de Josep M. Folh i Torres del qual eren molt llegides  “Les Pàgines Viscudes”.

    Dues revistes que va tenir uns seguidors addictes. Entre els més joves i fins i tot els que no ho eren tant.  Quan en els matins del diumenge  coincidien moltes  petites grans coses. Un fet que distingia la festa dels dies de cada dia, era  el vestir més mudat que la resta. Com  també feia festa assaborir  el panet de Viena de l’Estrella , acompanyat d’una petita pressa de xocolata Torras que a més contenia  cromos col·leccionables.

    Tornant al  TBO a la vila hi havia diferents punts de venda, entre els més populars, en Ramonet dels diaris que el despatxava al carrer Nou i en “Nitus”. El vell Nitus, en Joan Vidal,  i la seva família vivien en el carrer Barcelona, cantonada amb el de Jafre , a la casa de  l’altre costat on amb els anys la família d’en Manel Franco Toledo van ubicar la xurreria que portava per nom La Vall. En una casa on hi va viure tots els germans Plaza i desprès  va passar a ser propietat de la germana d’en Rafael Marcet Almirall.

   La família Vidal hi va viure fins que amb la guerra va caure una bomba molt a prop de la casa i va causar seriosos desperfectes . Aleshores van anar a viure a la casa que la família Català- Vidal tenien  al carrer  Sant Pau.

     Resulta que a l’any 1877 arriba a la Vila el mestre de música  Esteve Català March, per fer-se càrrec de la plaça de mestre de capella que havia estat ocupada per  Joaquim Oller i Fontanet i de la banda del Retiro. Aquí es va casar amb la germana del popular “Nitus”, la Josepa Vidal Soler. El matrimoni va tenir tres fills, un dels quals va ser el cèlebre music i compositor l’Antoni Català i Vidal. El qual va néixer aquí a Sitges el 21 de novembre del 189 i va morir a Barcelona el 13 de gener de 1978 Entre la seva intensa  trajectòria musical, va ser director de la banda del Prado.

   Degut a que el vell Nitus era cunyat de l’Esteve Català i per tant oncle de l’Antoni, la família  a  causa de les circumstàncies esmentades, es trasllada  a viure a la casa dels parents i allà continua venent el TBO i algun que altre diari i novel·les d’acció. Es donava la coincidència que estaven costat per costat amb la família d’en Pepe Ferré  Mela, que també van vendre diaris, revistes i llibres.

    Els Nitus es van convertir  en uns personatges molt populars al poble, que tenia aquests lligams amb la revista de còmics. Els seus fills, que van heretar el mot, eren : l’Antoni Vidal Escofet que va ser paleta i van anar a viure al barri d’en Muiño i allà es va convertir en el paleta oficial d’aquella barriada. Casat amb la Cinta Pons Bonavila.

     Germana de l’Antoni era  la Mercè Vidal Escofet que va treballar sempre a la fàbrica de capses de cartró de can Julio Martínez i ja  gran feia d’enllaç de la Victoria Peris, la  “Toia” amb la modista que li agafava les vores de les peces de roba que venia a la botiga. Quan  li explicava els detalls del retocs que la modista havia de fer, la Mercè, la qual també era un personatge molt singular de la Vila, assentava amb el cap i manifestava la resolució que certificava l’entesa a les explicacions, fent servir  una expressió molt adient amb el seu tarannà: “tupetu, tupetu”. Que deuria venir a ser una malformació del també mal pronunciat: “estupendu, estupendu”.

   Fills d’en Toni  i de la Cinta, i per tant  nebots de la Mercè, han estat  l’Antoni Vidal Pons que era pintor i, junt amb la seva muller, uns assidus  dels balls del Retiro. I la seva germana, la Dolors Vidal Pons

   A la  història del TBO se li pot afegir la trajectòria i el record  d’aquests personatges de la Vila, els quals n’eren distribuïdors, conjuntament  amb el “Patufet”. Una clientela la qual relacionaven la popularitat d’aquesta gent amb la festa i el corresponent entreteniment que suposava guaitar  a les pàgines del TBO.

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de març del 2017 )

LES MÚSIQUES DELS MOLINS

    La perifèria de Sitges ofereix al visitant el primer contacte amb la vila. Qui arriba per la banda de Vilanova,la panoràmica no facilita gaire que aquest  sigui massa positiu, sobretot al coincidir amb un casalot en un denigrant estat d’abandonament, el qual s’estén a l’entorn de tot el seu perímetre. Ho acaba d’enlletgir les  pintades que cobreix totes les parets exteriors. S’hauria de tenir una cura especial per a que les entrades reflectissin el que Sitges vol transmetre al visitant, una vila que és un referent mundial.

  Potser l’entrada que conserva un encant més d’acord amb el Sitges d’antany, és la de la creu de Ribes. Desprès d’un paisatge camperol, dominat per les vinyes, al superar la pujada, just al peu de la creu, la vista que es domina és sensacional, potser la més bonica, perquè avarca tota la franja de mar i el nucli del poble, amb un entorn on encara predominen els garrofers. 

  Entrant per la banda de les Costes -quan es deixa darrera el camí que puja a la Trinitat- Sitges se’ns presenta abocat al mar, hi sobresurt la panoràmica de l’església, icona de la imatge que més ens identifica. Superats els revolts desapareix aquesta bonica postal fins que s’arriba  al punt crucial d’entrada i sortida de l’autopista. Abans s’accedia al poble per la barriada de les Cases Noves. El conjunt de cases queden a  l’esquerra i el indret anomenat els Molins a la dreta. Tant una identificació com l’altra han estat molt lligades a uns detalls festius que s’havien convertit en una tradició. A davant dels Molins, a tocar les Cases Noves, s’estenia una gran esplanada sense urbanitzar. En ella hi aixecaven les carpes dels circs que oferien les seves actuacions durant els mesos d’estiu. Curiosament al costat d’aquest espai tan vinculat al circ hi van anar a viure-hi dos personatges d’aquest espectacle: el pallasso Rudy Llata i la trapezista sitgetana Carme Sánchez.  A sota la carpa  irrompien aquelles músiques tan pròpies, com la dels pallassos els quals, curiosament, tots acostumen a ser músics. Com tampoc podia faltar el redobla,creixent, del timbal cada vegada que anuncia la perillositat del moment, aquell en què l’artista requereix la màxima concentració per a vèncer la dificultat del seu número. 

   Però els Molins ha acollit músiques més tradicionals, es succeïen durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan la colla de Caramelles del Retiro, desprès de dinar, deixava la Societat i s’encaminava cap a l’era dels Molins, amb acompanyament musical. Allà els esperaven familiars i amics que s’hi havien desplaçat  per anar-hi a menjar la mona. Uns i altres es lliuraven un improvisat ball, fins que es retornava cap el poble amb l’acompanyament de tots els allà presents, fent parada a l’Hospital on té  lloc la primera cantada de la tarda.

    No obstant als Molins s’hi escoltaven altres músiques, les sorgides de les gralles. Perquè en Joan Muntané era el masover d’aquella casa  de pagès i  tenia cura de la vinya.  La finca era propietat de la família García Munté. Abans de continuar em referiré a un aspecte que té quelcom a veure amb la música, però d’una manera incongruent. Acabada la guerra, els metre Gabriel Pallarès es va sumar a les penúries que passaven quasi bé totes les famílies. La gent no estaven per a músiques i el mestre tenia poca feina. Veient-lo apurat el seu amic, en Frederic Montornès, li va oferir anar a escatar maons  en un magatzem que tenia allà a la finca dels Molins. Ja tenim a l’home, tallantó en mà, anant escatant el ciment que s’hi havia aferrat, deixant-los nets per a tornar-los a fer servir. Un gran músic portat per les circumstàncies a fer una feina que no era la seva, però que  li permetia fer bullir l’olla.

  Reprenent el fil de les músiques dels Molins, la colla d’en Joan assajaven al costat de la casa i el so estrident s’escampava per entre les Cases Noves. A cada esdeveniment la música s’hi adaptava: Corpus, la Festa Major. En Joan Muntané en Guillem Alemany, en Joan Vidal, els fills dels dos primers i amb el timbaler Emili Jané, esberlaven  la tranquil·litat del lloc, tot anunciant que una nova festa era a punt de començar.

   Després, en les vigiles de Tot Sants, quan ja feia dies que les gralles havien emmudit, en Joan obria el celler del carrer  sant Antoni, més popularment conegut com el del gas, i assolia la complicitat de ser un servidor d’un dels costums dels dissabtes, el qual  en aquestes mateixes pàgines -el primer divendres que sortia al carrer l’Eco renovat- vaig enumerar. En Joan no havia perdut del tot l’accent ribetà, mentre servia a la causa de dos dels ingredients  de l’engranatge sitgetà: el moscatell i el so de la gralla. Dos acompanyaments molt preuats.

    So de gralles que van arribar a escoltar-se fins a Polònia en aquella expedició sitgetana composta pel cos de ballet, músics i grallers. Aquests últims representats per en Blai Fontanals, els fills d’en Joan dels Molins i d’en Guillem; en Joan i en Josep. Actuant de timbaler en Lluís Curtiada. Un parell d’anys més tard vam coincidir en Joan i jo de camí cap el Sàhara, allà ens esperaven unes altres músiques no tan festives, molt més marcials. Però músiques, al cap i la fi.

   Just ara, ens acaba de deixar en Joan de la gralla, quan els Molins ja fa temps que no s’hi escolten músiques, perquè tampoc hi queden  vinyes, ni molins, ni era. Tan sols records, dels quals també ens anem quedant sense protagonistes. El seu comiat es produïa en la vigília  del dia de Tots Sants – la data en què el moscatell, com el que ell havia despatxat, és un dels protagonistes de la castanyada. Un adéu acompanyat  pel so de la gralla. L’anunci d’un a reveure.

                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de noviembre de 2014 )