EL FOTOMAIG, UN GRAN APARADOR FOTOGRÀFIC

   

   

   El mes de maig és el mes escollit per dedicar diferents espais de la vila a exposar fotografies fetes per sitgetanes i sitgetans que gaudeixen d’una afició molt creativa. Actualment, fer fotografies és la cosa més a l’abast que existeix. Això es deu al fet que amb el mòbil ho podem retratar tot sense tenir els miraments d'abans, quan estàvem limitats pel nombre de fotografies que permetia realitzar el carret. Aquesta limitació feia que t’ho miressis des de diferents angles; i no només això, sinó que calia parar atenció a la llum existent per tal d’obrir més o menys el diafragma, controlar la velocitat i altres detalls. 

   Després, a l’hora de la veritat, quan es revelava i es tenia la còpia, el resultat no sempre era del tot satisfactori, perquè quasi sempre hi havia la convicció que la fotografia s’hagués pogut millorar. Els aficionats actuals continuen fent servir les càmeres de fotografiar analògiques, tot i que la gran majoria d’aquestes han prescindit del carret i han adoptat el que es coneix com a targeta de memòria. Això no vol dir, però, que el fotògraf no continuï tenint l’opció de ser ell qui manipuli la tècnica de les obertures i velocitats.

   Quan la fotografia només era en blanc i negre, hi havia la possibilitat d'instal·lar un petit laboratori a casa i, així, s’acabava dominant la tècnica del revelat i de la impressió damunt el paper, després d’haver estat projectada per l’ampliadora i passada d'allà a la coveta del líquid corresponent. Aquest procés tenia un encant especial. Sobretot, s’havia d’anar en compte de no sobrepassar el temps d’exposició sobre el paper i tenir cura, també, que la immersió en el líquid fos el just perquè la fotografia s’apreciés bé.

   El moment en què la imatge començava a insinuar-se sobre el paper era, sens dubte, el que més curiositat despertava i que culminava un cop es perfilava tot el conjunt. Era aleshores quan la satisfacció inicial es convertia en orgull o, per contra, feia aparèixer un lament inevitable: “llàstima...”. Els aficionats que no disposaven de laboratori a casa seva, freqüentaven el que hi havia al Patronat o en una dependència dels baixos del Maricel.

   El Fotomaig és el resum de tot un procés creatiu, el que van dur a terme els aficionats a la fotografia que, sota el paraigua del “Sitges Foto-film”, van organitzar i participar d’exposicions i concursos a la vila i en altres llocs. De tant en tant, es reunien per anar a fer fotografies pel massís del Garraf, on els núvols es convertien en els seus millors aliats per contrastar el blanc i negre. Més tard, en la intimitat dels seus laboratoris, aplicaven la tècnica del retoc.

   El meu pare n’era un d’ells. Recordo com s'afanyava a ensenyar els seus resultats a l’impressor Joan Puig i Mestre, que també era un gran apassionat de la fotografia. Gràcies a l’amistat que es tenien, el pare el feia partícip de les fotografies que considerava més artístiques; de fet, valorava els consells del Sr. Joan com a autèntiques lliçons i que sempre més li va agrair.

   Actualment, la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans és l'encarregada de canalitzar aquesta afició amb uns resultats excel·lents. El col·lectiu té com a cap visible Andreu Noguero, sense oblidar-nos de la seva dona, Vicky Planas; tots dos compten amb una dilatada trajectòria fotogràfica avalada per nombrosos i prestigiosos premis, tant nacionals com internacionals. Els acompanyen fotògrafs i fotògrafes d’una gran vàlua i també amb nombrosos reconeixements.

   I mentre escric això, em ve al pensament un altre apassionat de la fotografia, en Damià Martínez, que treballava per al fotògraf professional Ricard Gassó. Per tant, això vol dir que en Damià no feia fotografies artístiques, sinó reportatges: casaments, batejos, comunions i, sobretot a l’estiu, retratava els turistes que es volien emportar un record fotogràfic de les seves estades a Sitges i d’aquelles nits de gresca. Damià, i companys d’ell que van exercir aquesta feina, van ser testimoni de seqüències que les seves càmeres no van captar; però d'aquells reportatges que se n’hagués pogut treure, hi podríem veure un altre Sitges desconegut per la majoria. Del qual ells, com d'altres: serenos i forners, en van ser testimonis. Unes intimitats on no hi faltaven amors i desamors. D’aquí ve l’expressió: “si les parets parlessin...”. Tot i que, de vegades, una imatge val més que mil paraules. La discreció, però, no els va aconsellar disparar.

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de mail del 2026)

EL TAPA A TAPA D'EN TRIGUEROS

  

                        

     Els anys de joventut sempre són recordats per uns detalls en què, la majoria de vegades, es basen en el descobriment de noves sensacions. Passar de la infantesa a l’adolescència comporta obrir-se a un aspecte de la vida que ofereix diversitat de particularitats, que fins llavors no teníem a l’abast

    I quan més en allunyem en el temps trobem que les limitacions eren moltes, teníem el que hi havia i ens conformàvem, ves quin remei, davant les evidències. Un detall que ara pot semblar  curiós és el fet de la primera vegada que vam fer un glop de cervesa, el desagradable que va resultar l’experiència, perquè en aquell moment no ens va agradar gens, o poc. El paladar estava més  avesat a ser mimat per líquids més dolços que no pas per l’amargor d’aquesta beguda. Després, es veritat, ens acostumem a quasi tot.

   Tampoc estàvem acostumats a freqüentar cap bar, i ben fet que fèiem, perquè l’edat tampoc no era la propicia per fer-ho. Els nostres costums eren sans, però és clar, coincidia amb l’edat que començàvem a sortir amb els amics. I un dels llocs que més freqüentàvem era el teatre vell del Patronat, que es trobava situat al carrer Sant Gaudenci, on un dels elements que servia d’enllaç  de l’amical convivència era el futbolí que hi havia i amb el qual lliuràvem renyides partides.

   El saló teatre, on es celebraven emblemàtiques representacions teatrals, Pastorets inclosos, estava precedit per un espaiós vestíbul, amb la barra de bar, unes quantes tauletes i el susdit futbolí. En tenia cura de tot plegat en Trigueros; home de tarannà una mica murri, rondinaire  de mena i de mirada desafiant, però de cor bo. La seva afició podia més que el tracte amb la clientela, l’home era feliç quan trobava a un contrincant disposat a desafiar-lo en el joc de les dames. N’era un especialista i els que jugaven amb ell sabíem que probablement teníem la partida perduda, però com és normal no sempre era així, cosa que exasperava al veterà jugador que tenia un mal perdre. Llavors, aquesta mirada desafiant, amb un ull que anava per lliure, venia a exemplificar allò que es diu: “si les mirades matessin...”. en Trigueros jugava amb una avantatja, estava acostumat al  soroll ambiental que propiciàvem els qui jugaven al futbolí, cosa que no succeïa amb el contrincant que quedava atabalat davant la xerinola ambiental. 

    L’home tenia una mica ben assortit el bar, principalment amb begudes de cola i cerveses. Però, a més, oferia als consumidors tres varietats de tapes: olives sense pinyol, el que anomenàvem “berberechos” i “boquerons” amb vinagre. Aquesta última era la tapa preferida per aquell jovent que començàvem a compartir la beguda amb un entreteniment. Per a molts de nosaltres també va ser el primer lloc on els vam provar i com que el gust de la cervesa ja el tenim assimilat, acompanyàvem la tapa amb un quinto.

    Els més delicat de la qüestió era trobar el moment apropiat per a demanar, al responsable del local, que et servis el que volies. Per descomptat que havies d’esperar que acabes la partida de dames i si la guanyava encara, però si la perdia la petició no era massa oportuna, doncs tenia afany per desafiar al contrincant amb una altra partida.

    Per tant els seitons amb vinagre i el quinto de cervessa era la tapa estrella i si algun dia es decidíem a tirar de veta li demanàvem que ens obris una llauna d’escopinyes, això ja era el súmmum.  La tapa la preferíem al migdia dels dies de festa, mentre que a la tarda de qualsevol dia hi compareixíem amb un llonguet de pa i li demanàvem que aquells “boquerons” ens els disposes entremig del pa. Un berenà que venia a substituir la llesca de pa amb vi i sucre.

   Un servidor i els meus amics de joventut el primer Tapa a Tapa que vam fer, es pot dir, va ser  al Patronat Vell i ens ho servia en Trigueros. Quan poc ens imaginàvem que les tapes arribarien a la sofisticació actual, que abans de ser degustades en deixem constància en una fotografia. Ens va faltar això, una càmera fotogràfica, ja no per retratar la tapa que sempre venia a ser la mateixa, sinó per a deixar constància d’escenaris  i escenes diverses, com ara ho fan els participants del  Fotomaig.  

                                                          J.Y.M. 

( Article publicat el 27 de mai del 2022)

TEMPS DE FLORS

    No recordo quina ha estat la primera fotografia que s’ha fet de Sitges, tot i que em sembla recordar que algun dia se’n va parlar.  És estrany, però, el dia que no apareixen fotografies antigues del nostre poble i la seva gent. Curiositats que ens aporten amics que estan molt avesats a penjar, a la xarxa, imatges que ens permeten conèixer aspectes desapareguts del nostre poble.  Quedo meravellat del gran nombre de fotografies que visualitzem d’aquell Sitges que no hem conegut.

   Quan encara va trigar molt temps, fins que les càmeres fotogràfiques comptessin amb certa accessibilitat. Mentre, la fotografia familiar va aconseguir immortalitzar moments importants de la vida de les persones. Fins aquest moment pràcticament la gent no es retratava, excepte en determinades ocasions, com era el de deixar testimoni gràfic del dia del casament. Consistia en una fotografia d’estudi, realitzada a casa del fotògraf. Que mostrava un decorat que contenia els mateixos elements; la butaca o la cadira  on seia l’esposa, mentre el marit apareixia dret amb el braç repenjat en un peculiar pedestal. Una fotografia que s’emmarcava  i després presidia una paret del menjador o de l’habitació.

     I així es van anar alternant amb altres. I, amb el relleu generacional, les més antigues es guardaven . Fins arribar un moment que es  recuperaven, hi apareixien uns personatges  que no els coneixia ningú. La desmemoria produïda pel distanciament, que encotilla el pas del temps, feia que aquelles fotografies, engroguides, anessin a parar al foc. O si el marc mostrava una decoració modernista o certs elements artístics, es penjava altra vegada a la paret, com un complement decoratiu.

    Passaven els anys i la fotografia, tot i que evolucionava, continuava sense estar a l’abast de tothom. Eren els retratistes els més sol·licitats, al mateix temps que les famílies es van aficionar a omplir els àlbums familiars, que s’han convertit en la història gràfica de cada casa. Sobretot en els aspectes que han sigut més comuns. Així, quan el xicot  marxava a fer el servei militar,  aviat la família rebia una fotografia, on apareixia vestit de soldat. Aprenent de capità general. Una imatge que anava a parar a la cartera dels pares i a la més mínima l’ensenyaven.

    Tenir a prop una fotografia de la persona estimada, és un costum força generalitzat. Quan una parella començava a festejar s’intercanviaven les fotografies i d’aquesta manera el vincle era tan present com la proximitat que ofereix la cartera o el moneder. Avui es posa, el que diguem,  de fons de pantalla.  

     Hi havia un músic ribetà, el popular Josep Rafel, de can Maurici, que era dotat d’un genial sentit de l’humor. Era d’aquells típics musics de festa major que, allà on anava, se’l disputaven per asseure’l a la taula a l’hora de dinar. L’home tenia ben assimilats dos repertoris; el pròpiament dit de ball, i el humorístic que sortia en el moment de la sobretaula. Entre les genialitats que explicava, intercalava unes quantes fotografies, on mostrava els racons més fotogènics del seu poble. Entremig hi colava una d’un cul completament despullat. Quan Arribaven a aquesta fotografia, en Rafel gaudia veient com la giraven i tornaven a girar, per intentar saber que era aquella mena de lluna plena. I abans que li preguntessin, ell tot sorprès, els hi demanava disculpes: Ai! Perdoneu, però s’ha barrejat una fotografia del cul”. Com que ja procurava lliurar el plec  a una senyora, aquesta, quan escoltava de que es tractava, instantàniament, la llençava acompanyant-la amb un: “Oh!, que marrana”. I ell  s’apressava a disculpar-se: “meca, la canalla, ja han  fet de les seves”. Després, explicava als companys les diferents reaccions, però sempre deia que, de primer, a la imatge del cul, li feien fàstics i després notaves que se la miraven de reüll.   

     Aquests dies de maig es celebra el Fotomaig, que es pot considerar la festa major de la fotografia local. Amb una magna exposició de fotografies repartides per diferents punts. Quan a la vila de sempre ha existit una tradició fotogràfica, la qual va derivar a la creació de l’Agrupació Fotogràfica de Sitges. No Sitges Foto Film, com jo no fa gaire havia apuntat. Doncs aquesta darrera denominació va sorgir conjuntament amb el Festival de Cinema Fantàstic i de  Terror. L’Agrupació Fotogràfica, ara integrada al Grup d’Estudis Sitgetans,  ha aportat un bon nombre d’aficionats, els quals, entre ahir i avui, Sitges gaudeix d’un prestigi fotogràfic de gran consideració.   

   En aquests moments, és quan es fan més fotografies que mai . Amb la particularitat que  les podem veure al moment, o enviar-les a una amistat que viu a l’altra banda del món, que les rep també a l’instant. Però Fotomaig és quelcom més que aquesta immediatesa, les fotografies que es presenten, tenen una vessant artística i moltes d’elles mostren el resultat d’un treball, abans se’n deia de laboratori, però avui dia tots els retocs que es fan, passen per saber manejar bé el programes pensats per aquestes finalitats. Al meu modest entendre, soc de l’opinió que la bona fotografia era la que feia el fotògraf , aquell que emprava la seva tècnica particular, que no anava més enllà de trobar el moment del dia en què  la llum , les ombres i també l’enfocament, fossin els més adients. com la sort d’estar allà, amb la màquina, quan es tracta de retratar una instantània que potser mai més es repetirà.

    Quasi sempre  aquesta situació  es produïa quan no es portava la màquina. Avui poques se’ns escapen,  perquè el mòbil no el desemparem.  I serveix per fer de tot, inclús per telefonar.

   Si a Girona ara és temps de flors,a Sitges és temps de fotografia.  I aviat també les flors, a casa nostra, seran las protagonistes. Excel·lent temàtica per a la fotografia.

                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de maig del 2018 )

RETRATAR SITGES

He heretat dels de casa l’afició a la fotografia, degut a la complicitat adquirida m’ha permès seguir de prop l’evolució d’aquest art en tots els seus vessants. He perdut hores de dormir acompanyant al pare en aquell quarto fosc, on de la foscor, només rebaixada per un feble resplendor vermell, sorgia de entre els líquids  les imatges en blanc i negre.

    El procés era més o menys llarg, si comptem des de que es comença per captar  la imatge amb la màquina. Aquest primer pas  mantenia en suspens als autors, els quals només pensaven en  l’angle que seria el més adequat per fer la fotografia, com així l’hora del dia, per a combinar llum i ombres.

   Els aficionats disposaven d’una bona temàtica allà a la platja de les barques.  Valoraven molt els dies de sol, amb el cel blau, però tacat de núvols blancs. Una combinació que s’acompanyava de l’obsessió  per a que  el blanc de la nuvolada ressaltés  damunt el gris clar del cel en aquelles fotografies en blanc i negre.  Contribuïa la presència de les barques de llum i de fons l’església. El conjunt oferia una combinació sensacional.

   En un temps em què  per a fer fotografies havies de recórrer a les màquines més o menys sofisticades  i  si volies fer una trucada telefònica, havies de despenjar l’auricular del telèfon fixat a la paret  i esperar que l’operadora et demanés el número de l’abonat amb el qual volies parlar : “ posem amb el 53”. Un temps d’espera i la veu a l’altre costat. Succeïa això  en el transcórrer de  la dècada dels cinquanta.

   Uns cinquanta anys i escaig després, el telèfon va amb nosaltres allà on anem. Un invent sensacional que a més ens permet fer fotografies i si s’escau les podem enviar-les  per tot el món. O simplement les guardem, en diuen, a la memòria.

   l’Anna Monzó, coneixedora de les arts que esmercen  dos sitgetans, en quant  aquesta modalitat de retratar amb el telèfons per a després “penjar” les fotografies a la xarxa, amb el mètode anomenat “Instagram”, l’artista sitgetana va considerar que era el duo perfecte per integrar-los en la sèrie d’exposicions iniciada sota el títol de “Binomis” i que té lloc al Miramar. El passat divendres en Vicenç Morando i l’ Àlex Ferret inauguraven la seva exposició de fotografies realitzades amb el telèfon mòbil.

   Un esclat de llum i una variada mostra  de formes i colors, amb el testimoni de la gent de Sitges, és el que ens ofereix l’Àlex , fotografies fetes a amb l’ajut d’aquest invent tan simple però tan suggestiu com és el pal  amb el qual es val per a realitzar-les i que d’aquesta manera  pot sobresortir per damunt els caps de la gent. Quan d’aquest mètode en diguem fer un “selfi” ,  una paraula nova en el vocabulari fotogràfic , amb el qual no ens cal parar el trípode convencional.

   En Vicenç de les paraules passa a la imatge i entre les dues coses entaula una harmonia ben relacionada. Des del micròfon, amb el seu estil tan seu, ens explica el que passa al poble i parla amb els seus protagonistes. Quan, deixa l’estudi de la ràdio i passeja pels carrers, es dedica a retratar Sitges. Sap trobar el moment oportú, l’evolució del paisatge, la instantània que se li interposa al seu pas. I estic convençut que feta la fotografia li agrada perquè no hi té d’afegir cap paraula i això per un professional de la parla, trobo que és molt relaxant. És quan verament  es  fa palès allò que diguem que “una imatge val més que mil paraules” .

   El cap de setmana passat va coincidir també  amb la inauguració de la catorzena edició del Fotomaig, que organitzen els fotògrafs del GES, successors de l’emblemàtic Sitges Foto Film. Aquells aficionats que passejaven els neguits que els hi comentava. Quan avui existeixen moltes eines informàtiques que permeten millorar la qualitat de les fotografies i poder treure  tot allò que fa nosa, fins el punt que, realitzat el treball,  no sabem apreciar on comença i acaba el procés, perquè  només se’ns mostren resultats quasi bé immillorables , això fa que una fotografia, a simple vista mediocre, la podem transformar en quasi una obra d’art. Només es tracta d’estar avesat amb el domini de les noves tecnologies. Hem aprés, i permeteu-me l’expressió, a ser tramposos, ni que sigui per millorar la qualitat de les nostres fotografies. No sé si això  és bo o dolent, però sí que, davant una fotografia, al menys a mi em passa,  afloren  els dubtes en quant a l’autèntica originalitat d’aquesta.   

En Morando i l’Alex a cada “ retratu” que fan, com així ho pronunciàvem,  aporten el testimoni gràfic dels llocs del poble: festes, tradicions i la seva gent. Ara, amb tantes facilitats per fer fotografies, tots retratem Sitges. I quan l’ocasió ho requereix, aprofitant aquest marc únic, ens hem fet el nostre “retratu” familiar, només allargant el braç.

  Aquest dies al Miramar s’exposa una breu història del poble en imatges, realitzades amb el telèfon. I a les sales on s’exposa l’obra del Fotomaig, se’ns mostra  l’art que sorgeix entre tantes fotografies com es fan ara, ja sigui amb les càmeres  digitals o amb el mòbil. Són tantes les imatges que cada dia queden  immortalitzades que les generacions futures podran seguir l’evolució del poble pràcticament al minut . Això farà que la gent no notaran tan la transformació, com ens passa ara al veure una fotografia antiga si la comparem amb la transformació que s’ha obrat  amb el  pas del temps.

Altra cosa és la nostra pròpia imatge que cada dia que passa es va transformant una mica. Per a dissimular les seqüeles del pas del temps, també es poden aplicar les tècniques actuals i fer els retocs pertinents a la fotografia. .Però el que aniria bé, per a la pròpia imatge, seria una màquina de treure anys.

 De moment hem quedat, el que se’n diu, ben retratats.

                                                                                    J. Y. M.

   

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de maig del 2017)