LA CASTANYERA

  

             

 Els de la nostra generació, fins i tot els nostres pares, quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, hem tingut la sort de compartir la icònica imatge de la castanyera que la trobàvem, de manera física, en un escaire del Cap de la Vila. Ja se que m’hi he referit altres vegades, si més no en apropar-se aquestes dates, vulguis o no,  se’ns fa present aquella castanyera i tota la tradició que l’envoltava. Era tot un plaer veure a la persona que en tenia cura, com torrava les castanyes. Sense immutar-se, la seva cara no desprenia ni tristesa ni alegria, potser el que li conferia  un toc de respecte era els seu bigoti blanquinós, per a la resta l’home feia la seva feina, aliè el que passava al seu voltant i potser sense ser prou conscient de col·laborar amb la tradició, perquè a la vila no hi havia  ningú més que es dediqués  a torrar castanyes. A diferencia de Barcelona, on es trobaven moltes castanyeres, potser la més emblemàtica, i la més cèntrica, era la que hi havia a la Rambla, davant de la porta dels magatzems Sepu. Han passat els anys i encara en determinats sectors de la capital, les castanyeres hi són presents. 

     Tornant a la nostra castanyera, la seva situació era immillorable, en un espai que feia el paper de divulgador del bategar del poble, però sobretot de les tàctiques futboleres que sorgien d’aquells grupets d’homes que envoltaven la plaça, sobretot els dissabtes a la tarda, després de treballar, quan aquest dia encara era laborable, i que a l’acabar la jornada hi havia el costum d’anar a les barberies, les quals  es trobaven no gaire lluny del lloc. Unes barberies que, sigui dit de pas, totes treballaven, fins al punt que disposaven d’empleats i tots els sillons,  típics d’aquestes barberies, estaven plens i era aixecar-se un i asseure’s  un altre client.

   En Ramón Costa i Sagalés, com així es deia el responsable de la castanyera, treballava conjuntament amb la seva muller, la Maria Marcè Palau, que junt amb l’Eugènia, eren filles de l’Angeleta dels ous, que compartien la mateixa estada, l’entrada estreta del costat de la barberia d’en Ràmia i on la Maria despatxava les castanyes que torrava el seu marit. I les embolicava en unes paperines que feia amb paper de diari o de música que li proporcionava els seus altres veïns, la família Torrents. Aquelles paperines, entre les mans, embolcallaven l’escalforeta que desprenien les castanyes i  que tant s’agraïa  degut a la frescor ambiental. 

    Es donava el cas que la germana de la Marcé, l’Eugènia Marcè Palau, estava casada amb en Jaume Sanahuja que era recader i vivien a pocs metres d’allà, al carrer Jesús, davant per davant de la sabateria d’en Josep Lluís a “can Lates”,  i de la barberia de la família Vilà.

     Entre aquelles tertúlies improvisades, a peu dret, per sitgetans que parlaven de futbol, de rovellons, del parany, de la festivitat de Sant Crispí, que es celebra el 25 d’octubre, patró dels sabaters, tot molt relacionat amb la tardor. I la tradició es feia pas, amb l’esmentada castanyera i amb altres elements que la conformen. Com els panellets, que es podien comprar a frec de la castanyera, a la pastisseria Massó, també coneguda per a “can Burguera” i només començar al carrer Major hi havia la pastisseria del germà de “can Quildu”, estava al front de la botiga la filla, la Isidra Sabaté de “can Avellaneta”, que estava casada amb en Josep Junyent. Una mica més enllà la bodega de la Candelaria, “can Parcala”, on es podia comprar un complement indispensable per acompanyar les castanyes i els panellets, la Malvasia. Fins arribar a la pastisseria l’Estrella un altre referent dels panellets i de la traïció sitgetana. I si decantàvem cap al carrer Jesús ens trobàvem amb la bodega Javier, un altre bon lloc per omplir la garrafeta de moscatell o per comprar una botella de la Malvasia Robert, la de l’Hospital o la Malvasia de can Sariol. I si continuàvem més enllà trobàvem la bodega de can Sofia. 

   La casualitat ha volgut que en aquestes vigílies de Tots Sants ens deixes la poetessa i amiga la Lali Vergés Bartés, que va dedicar al nostre poble i a les nostres tradicions bonics i sentits poemes. En un d’ells, en el conjunt que va dedicar a “Fulles al Vent “, diu així: “L’or de les fulles el vent ja s’ha endut./ Les branques són nues... No faran més fruit./ Vindran primaveres i altres tardors/ tardes enciseres, pluges i flors./ Més...aquelles fulles de cant melodiós,/ sols seran despulles d’un vent melangiós.”

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2025)

EL CAP DE LA VILA I LA CASA GARCÍA

Els cognoms no els escollim, sinó que els adoptem del pare i de la mare. I d’un temps cap aquí el que sí es pot fer és invertir l’ordre, si de normal el primer és el del pare i el segon el de la mare, el d’aquesta pot passar a ser el primer .

   Garcia és un cognom molt habitual, com també ho són: López, Martínez, Sánchez... Si més no  s’ajusten a una procedència castellana. En canvi, per exemple: Carbonell, Rius, Obiols.... s’avenen a una identificació catalana.

   Fa pocs dies al Cap de la Vila ha obert un establiment de tapes, esmorzars, cerveseria...i han escollit  el cognom del propietari com enunciat. Crida l’atenció que en el centre mateix del poble la Casa García assoleixi un protagonisme destacat. Que no hi ha res que dir, doncs és un cognom que molts sitgetans/es porten amb molt orgull i, per tant, millor aquest que no un de més rebuscat com, que se jo, podria dir-se: Casa De Dios, amb tots els respectes pels qui aquest és el seu cognom, que aquí Sitges n’hi ha. No per res, només que tal enunciat podria crear confusió, encara més si es tracta d’un establiment de menjar i beure i que no té res a veure amb les finalitats d’un menjador social. Que si fos el cas, aquest providencial enunciat, quedaria molt acord amb la finalitat. 

  Avui dia no és freqüent que  els establiments comercials s’identifiquin amb el cognom del propietari, detall que s’havia fet molt, el meu propi cas és un exemple, però d’un temps cap aquí, observem que als establiments se’ls hi posen uns noms que, molts d’ells, ningú sap pronunciar correctament. Recordo que fa uns anys,  una botiga del carrer Major, portava per nom: “Don Jersey”. Mai aquesta peça de roba havia tingut un tracte tan rellevant. Que el portessin “els dons”, “els senyors”, ja té més argument. Però no  per això, de la categoria, no el poguessin portar “els pelacanyes”. Als quals potser els frenaria el preu, però si el seu era un capritx, res a dir. Els diners tenen el mateix valor estiguin a les mans de qui estiguin.

   Els lectors observaran que, tot sovint, intento fer la gracieta amb un enunciat que es presta a confusió, es tracta de les cases de barrets i que, malícies a part, el mateix nom indica un establiment dedicat a la venda d’aquests peces que són el complement per abrigar o decorar el cap. I que com és sabut al costat de cal Xatet  hi havia l’establiment del gorrista, com se’l coneixia al Sr. Gonzalo. Avui l’home bé podria enunciar el seu establiment amb aquests termes: “Casa de Barrets Gonzalo”. I ràpidament jo mateix o altre col·laborador, àvid de titulars sensacionalistes, escriuria en aquestes pàgines: “El Cap de la Vila i la Casa de Barrets”.

   Casa Garcia no és cap fantasia, ni un titular que es presti a doble intencionalitat. El cognom de la persona que regenta l’establiment es mereix tots els respectes, ja me’n cuidaré prou de faltar-li. A més l’home és de procedència manya, com la Carme. L’altre dia parlant amb ell, referent a on vivia a Saragossa, de seguida li vaig ubicar la situació dels carrers que eren més propers a la seva vivenda. I ell, amb un sentit encara més agut de l’humor, em deia  que per anar i venir de la  casa té dues opcions; o passar per la via de la “ Constitución” o si  per contra es vol posar del  nostre costat, transitar pel Passeig de la Independència. Que si no estic equivocat és l’única avinguda del país dedicada a la Independència.

    La plaça del Cap de la Vila, dels antics establiments que estiguin regentats pels descendents dels propietaris de tota la vida,  en queden tres: la farmàcia Ferret,  la pastisseria Massó, les dues centenàries,  i   a can Gassó. Encara trobo que deunidor els establiments que conserven la seva antiga titularitat i no només això, sinó que darrera el taulell hi trobem una alternança, avui, molt meritosa,  de les mateixes nissagues que en el seu dia van obrir l’establiment.    

   Enunciar un establiment de restauració interposant el detall de “Casa”, és sinònim d’hospitalitat. Aquí a Sitges, quan arribaven el turistes, era freqüent que preguntessin per Casa Julian, on la família Soto oferia bon tracte i bona cuina, de la qual després en va tenir cura el recordat Xavier, fill d’en Pere i la Pepita, un bon cuiner. Al qual sembla que el vegi treien el cap per l’obertura de la cuina, tot guaitant al menjador, amb cara de satisfacció quan veia que els comensal sucaven pa en el plat. Un bon senyal.

     La mateixa internacionalització va fer possible que quasi al final del carrer Parellades un matrimoni  suïs, obris un restaurant que s’enunciava com a Casa Willy, amb una cuina molt acreditada.

      Avui els establiments de menjar d’aquest poble, sembla que hagin optat per separar la susdita denominació i optar pel genèric de restaurant. Només, si no m’equivoco, en queda una, Casa Hidalgo.

   Que guarda relació amb l’enunciat d’altres cases de restauració acreditades com: Casa Leopoldo a Barcelona i Casa Lúcio a Madrid. I ara aquí, Casa Garcia.

  No hi ha res com una casa per aixoplugar el caliu que incentiva els neguits de la vida. Recordo la famosa Casa de les Mantes de Barcelona que tenia un bon prestigi i era sinònim d’escalforeta. Per tant, que a un establiment de restauració l’enunciïn  com a casa és garantia de benestar i  d’escalforeta, la que sobrevé  desprès de menjar i beure.

  A davant de la casa del rellotge del Cap de la Vila, hi ha la Casa Garcia. El pas del temps ens depara aquestes curiositats.

                                                            J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer del 2019 )

CADA DIA QUAN ES FA DE DIA

    
    El divendres de la setmana passada, es celebrava al saló teatre del  Prado una nova edició de la Nit dels Premis Sitges. Una vetllada que ha aconseguit despertar el interès de la gent del nostre poble: premiats, familiars i públic en general. Tots assistim  a una mena de presentació en societat dels neguits culturals del poble.

     Aprofito, des d’aquesta secció, felicitar als protagonistes. Vull incidir, però, amb els guanyadors del premi de fotografia que porta el nom del recordat Josep Mª. Jornet, que enguany ha recaigut en la família Gassó, que com tots sabem compte amb tres generacions darrera en visor de la càmera fotogràfica. I amb l’Albert Rossell també a primera fila.

    Curiosament la nit i la fotografia no han estat unes bones aliades, per allò que per a realitzar una bona fotografia cal disposar de bona llum. Els Gassó i el seu equip van ser uns dels pioners en retratar la nit sitgetana.  Això succeïa a finals dels cinquanta i començaments de la dècada dels seixanta quan el turisme arribat al poble no establia límits entre  el dia i  la nit.

    En aquelles hores nocturnes hi coincidien molts atractius, com els balls, amb repic de castanyoles, que tenien lloc al Prado, el Retiro, Sacromonte i en altres establiments com el Mònaco, el bar Oliva..., on l’ambientació s’acompanyava de les excel·lències de la sangria

   Lògicament els turistes es volien emportar un testimoni fotogràfic i aquí entrava en acció la professionalitat dels Gassó, amb el popular Damià i els no menys eficients retratistes com en Soto i excepcionalment en Tomàs Carbonell, el qual quasi sempre estava al laboratori. Així, doncs, els turistes perquè volien immortalitzar el moment i els d’aquí perquè es volien retratar arrapats a les estrangeres, per a després poder presumir d’unes bones aptituds conqueridores, els fotògrafs en veien de tots colors.  Malgrat que les fotografies eren  en blanc i negre, en benefici dels propis retratats ja que al no tenir color no s’apreciava la prominent vermellor, sobrevinguda  pel sol i els efectes dels xarops d’alta graduació.

   Transcorria en  l’època en què poc abans de les vuit del matí encara tocaven el pitos de les fàbriques de sabates. I als treballadors més joves  la nit se’ls havia fet curta. Actualment, sobretot els caps de setmana, alguns van a dormir quan ja ha sortit el sol. Però també n’hi ha que tots els dies de l’any s’aixequen aviat per anar a caminar o a córrer. En aquesta època durant les primeres hores del matí encara és fosc.  

   El Passeig esdevé el itinerari preferit, d’uns punta  a l’altra i amb un recorregut d’anada i tornada. Ja en una hora ben matinera hi caminen els habituals de sempre, com els tres amics que des de  fa 15 anys es troben quan la nit es comença a treure les lleganyes i, faci fred o calor, fan camí fins a cobrir el trajecte.

   La curiositat es troba en els oficis d’aquests caminants assidus. Així el Isidre Estivill és el perruquer que amb 22 anys va arribar a la vila procedent de la Selva del Camp on feia de barber. Mentre, va anar a prendre l’ofici de perruquer de senyores. I recent vingut a Sitges va entrar a treballar a la perruqueria de la Telo Borrell, en el carrer Sant Josep. Fins que es va establir pel seu compte, ell i la seva muller.

    Com en Pedro Sánchez, nascut a Casas Altas ( València)  que va arribar a Sitges quan tenia 29 anys, després de 6 anys a Barcelona, i va obrir barberia en el carrer Barcelona, davant del Cable. La casualitat el  va portar a casar-se amb la Rosa, la filla de la casa. Avui el fill del matrimoni regenta la barberia que compte amb 56 anys de trajectòria. En Pedro, quan torna de caminar, és l’encarregat d’obrir la porta de la barberia.

      El tercer de la colla és l’Antoni Herrada, nascut a Lorquí (Múrcia). Ell va escollir el complement que en certa manera guarda relació amb la feina de barbers i perruquers, quan els seus serveis són requerits amb motiu d’haver d’assistir a algun esdeveniment social o familiar. Allà on l’Antoni hi acudia per posar els postres, mentre va ser l’eficient enllaç de la pastisseria Massó. Avui, quan camina, passa per davant de les torres que eren propietat de l’anomenada colònia d’estiuejants i que tantes vegades les havia freqüentat. L’home té el mèrit  d’haver fet  aquest mateix trajecte infinitat de vegades,  tan amb bicicleta com  a peu.

       Quan van i venen es creuen amb altra gent que camina, corra o va amb bicicleta. Com l’Antoni Olmos de Los Alcazares (Múrcia), un altre barber que de jovenet va entrar a la barberia d’en Rafael allà al pas a nivell, després va passar per la d’en Pedro, i a la que tenia en Cisco Vilà en el carrer Jesús. Fins que es va establir pel seu compte al carrer de sant Bartomeu. Lliurat de les seves obligacions laborals, l’Antoni prefereix no matinar tant per a fer el mateix recorregut, d’aquí que quan uns acaben els altres comencen. Tots sota la supervisió d’en Sadurní Llansó que passa llista dels qui, amb puntual assiduïtat, transiten. Tant és així  que el dia que no ho fan en “Ni” s’adona de l’absència.       

     Cada dia , quan es fa de dia, els habitual guaiten a l’espectacle que se’ls presenta, sense  deixar de caminar o de córrer. Només es paren per retratar, amb el mòbil, el naixement d’un nou dia. Potser mai els professionals de la fotografia havien apurat tant per fer els seus reportatges fotogràfics de la nit sitgetana. I si les seves fotografies viatjaven per tot arreu, avui, aquesta nova sofisticació  de la tècnica permet enviar, fins el recó més recondit del món, aquest espectacle natural que es produeix quan la vila encara està dormida.

   Els costums evolucionen, tanmateix caminar i córrer és tan vell com aquest sol que sembla emergir del mar. Un privilegi reservat als qui no els fa mandra matinar, quan just comença a fer-se de dia.  

                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre 2017)