He conegut diferents formats de la festivitat de Santa Tecla, de quan de Festa Major, dedicada a Sant Bartomeu, sempre ha estat dia festiu al poble. En canvi la festivitat de la Santa era dia de treball, tot i amb això es van anar alternat diferents programacions, la que no acostumava a fallar era el Castell de Foc de la vigília. Durant uns anys, el dia de la festa, al matí es feia ofici i per allà a les set de la tarda, sortia una processó de curt recorregut i això era pràcticament tot. I cada any s’encenia una certa polèmica que deixava un mal regust de boca. Els integrants dels balls demanaven que un cop entrada de la imatge de la Santa a l’església poguessin fer una processó cívica per passar pel carrer que porta el seu nom, al final es va aconseguir i durant uns quants anys seguits es baixava per les escales de la Punta fins al susdit carrer i d’allà cap l’Ajuntament.
Mentre es perfilava aquesta processó cívica, els diables, algun any, quan s’acabava la processó religiosa, havien anat a fer una passada al carrer, que semblava que s’encengués. Tot quedava il·luminat per la llum encegadora del foc i al mateix temps enterbolit per un fum dens i flairós a forta olor de pólvora.
Quan s’acabaven les carratilles, cap a l’infern falta gent. Contents dels poders de Satanàs que els hi havia concedit un permís negociat, que de lluny s’avenia amb les normes establertes per l’autoritat competent, però que vistes les seves bones intencions i, de manera excepcional, podien passejar el foc amunt i avall del carrer, sense sortir dels seus límits. I així s’acabava aquella festa tan discreta, per arribar a com la coneixíem fins a l’any passat.
L’endemà, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, Festa Major de Barcelona, es produïa un fet relativament curiós, a Sitges es donava pràcticament per acabada la temporada d’estiu. Els senyors de la colònia marxaven a les seves residències habituals. També els balls de nit, amb espectacle, que es feien al Retiro i al Prado, es convertia en realitat l’anunci amb el qual coincidien totes les orquestres: “ i con estas melodías, nos despedimos...” Un comiat que s’allargava fins al proper any, pels voltants de Sant Joan.
Mentre Sitges es retrobava amb una tranquil·litat, desprès d’un estiu alegre, sense gaires incidents remarcables, potser perquè ens visitava un turisme d’una certa categoria, tornàvem a la normalitat amb una mica d’enyorança, perquè l’ambient de l’estiu transmetia aquesta alegria, a la qual em referia i s’aplicava en tots els aspectes. La gent del poble havia fet uns quants calerons; fent d’hoteler, altres llogant les habitacions de casa seva, També els que feien de cambrers a fora d’hores. I els fotògrafs, com en Damián Martínez, que no fa gaire que ens ha deixat, en Josep Soto, en Joan Domingo, en Tomàs Carbonell...
L’enyorança es feia encara més palesa entre els balladors que aprofitaven la temporada per mostrar les seves aptituds de galans, quan les noies d’aquí els hi donaven carabasses cada vegada que els hi demanaven per ballar. Per a ells l’estiu era la seva salvació, a la nit es mudaven i feien goig. Es repartien entre el Retiro i el Prado, on les famílies estrangeres hi acudien per gaudir dels balls i els espectacles. Els nostres balladors es trobaven còmodes , cada vegada que anaven a demanar per ballar a la noia que estava asseguda amb els seus pares. I com ningú, d’aquests turistes, no coneixia el prediguí d’aquests balladors, ni les mares mostraven preferències, les noies accedien a sortir a la pista per ballar. Ells es mostraven feliços i procuraven fer passades per davant de les balladores que, la resta de l’any, els rebutjaven, mostrant un somriure picaresc i una expressió que no quedava curta , com volent dir: “què et sembla l’èxit que tinc ?” I a més tenien l’avantatge que aquelles turistes se’n anaven i en venien unes altres i així tenien la qüestió del ball assegurada . Per això dic que quan s’acabava la temporada, esperar la propera els suposava haver de fer front a una quarantena més llarga que les que estem passant ara.
En la data de l’enunciat, dia més dia menys, igualment tancaven hotels i altres negocis dedicats al turisme. Hi havia el costum de pintar els vidres de l’entrada de blanc i penjaven el cartell: “tancat per reformes”, encara que no fessin res.
Era el moment de passar comptes, de pagar tot el que quedava pendent i de posar en practica el que diuen els castellans: “”borrón y cuenta nueva”. Els qui potser s’havien d’espavilar més eren els proveïdors d’alguns senyors de la colònia, perquè si no cobraven abans que marxessin, el cobro acostumava a quedar aplaçat fins quan tornaven per Setmana Santa. I per llavors tot eren dubtes: “vols dir què no t’ho vaig pagar? L’únic que ho recordava molt bé era l’interessat.
Temporades com aquelles, poques. Venien gent d’arreu a treballar a l’hoteleria, el que se’n deia: “anar a fer la temporada” . I se’n tornaven amb alguns calerons estalviats i alguns i algunes amb el que seria l’amor de la seva vida, si per entremig no s’hi cagava la mosca.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 2 d'octubre del 2020 )
