Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valenti mongay colau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valenti mongay colau. Mostrar tots els missatges

14 de novembre 2021

LES FIGUES

 




 La figuera és un arbre fruiter molt comú en les terres de la Mediterrània. A casa nostra en trobàvem al costat de moltes casetes de vinya, on sota la seva frondosa ombra hi han descansat els pagesos que tenien cura de la vinya, del tros, de la xarmada. Algunes d’aquestes figueres, desprès d’urbanitzar-se les terres que quedaven des de can Robert fins a Santa Bàrbara i a can Pei, ara han quedat disseminades i és molt freqüent coincidir amb elles mentre es camina per aquests indrets.

     La figa ha estat un fruit molt apreciat que dona  dues collites a l’any ( juny-juliol i de l’agost fins a l’octubre). Quan els nostres camperols tenien cura d’aquestes terres, sovint coincidíem amb ells quan eren de tornada a casa i ho feien amb el cistell de vímet penjat del braç. En el seu interior hi disposaven unes quantes fulles de la figuera i al seu damunt una collita d’aquest fruit amb les seves peculiars formes i color. El seu arbre, la figuera, tan frondós a l’estiu a l’hivern queda totalment despullat i contribueix a l’aspecte decadent que ofereixen vinyes i camps en aquesta estació de l’any. És a l’estiu, però, quan aquests frondositat ofereix una ombra única, de les més apreciades, perquè  diuen que és una frescor diferent a la que proporcionen altres arbres. Amb tot existeix opinions  que expliquen  que no és gens bo quedar dormit a sota d’ella.

      Durant aquest temps de figues, molts són els establiments  de restauració que han incorporat el fruit als seus plats. Amb un resultat sensacional. Però pocs són  els que tenen un avi  que als noranta anys i escaig, encara va a l’hort a revessar. I dona la casualitat que en aquest espai tan productiu, i dels pocs que queden que encara es treballin, hi ha una figuera, on l’amo en fa  bones collites.

    En Valentí Mongay Colau és oriünd del poble aragonès de Castigaleu, d’on va arribar a Sitges de jove i, entre altres localitzacions, va viure a les cases de ca l’Antoniet. Jo el vaig conèixer quan tenia la barberia al carrer Sant Pau. En un espai aprofitat, doncs ell tallava els cabells i afaitava en l’altell que hi havia i la seva muller, l’Emília Castro, despatxava articles de platja al nivell de baix. Al cap dels anys la barberia i la botiga de flotadors,  galledes, pales, parasols... es va convertir en un acollidor restaurant que regenten els seus fills, i on es serveixen productes de proximitat. I més proximitat que les figues que proveeix el  pagès,  tan proper a ells, impossible. Fins el punt que a la carta donen rellevància a les figues de l’avi, que és com les anuncien. 

    Tot sovint aquest avi, en persona, entra a l’establiment i de vegades coincideix amb els comensals que estan entaulats, degustant un dels plats on la figa en té un protagonisme destacat. Llavors el seu fill Toni, que és el responsable de la sala, fa les presentacions pertinents. I les figues que són al plat, es consoliden amb una autenticitat que ho certifica la persona que les ha collit i que és allà per donar-ne fe. Per admiració dels presents que veuen en l’home a una persona que estima el camp,  que el treballa i estar cofoi que els  fruits de la collita satisfacin el paladar de la gent que van a menjar al restaurant dels seus xicots.  

      Una altra de les variants, molt apreciada en aquesta època de la tardor i també a l’hivern, és la figa seca, que es presenta amb una forma aplanada i amb la pell molt rugosa i d’un color més pàl·lid de com estem acostumats a veure en la figa acabada de collir de la figuera. En disposaven totes les botigues de queviures i les presentaven molt ben col·locades en unes caixetes que oferien una simetria molt ben calculada. També per proximitat a casa meva, els germans Ferret: en Jaume i en Josep,  popularment coneguts pels “hermanitos”, completaven la venda d’aquesta varietat  amb ametlles i avellanes a granel i les disposaven en unes paperines de paper que les confeccionaven ells mateixos, amb un simple full  que l’envoltaven  sobre si mateix i tancaven la part de baix amb un doblec, escanyant les puntes, el suficient per a que no s’escapés res del seu interior. Després, tots aquests fruits, s’acompanyaven amb un vaset de malvasia. Sense abusar, però, si no es vol que una figamenta sobtada aporti desconsol on ha de predominar l’alegria. 

    I una altra més: la figa-flor. Que és la més primerenca de totes, la seva denominació és fa servir quan ens referim a la persona de llàgrima fàcil. Davant de determinades circumstàncies  cal  baixar de la figuera si no es vol acabar fent figa.  

    De la mateixa manera que les figues han inspirat altres expressions, algunes d’elles  relacionades amb allò que no té res a veure amb el fruit. Així al qui s’enamorava d’una noia, fins a mig perdre l’oremus per ella, se’n deia, se`n diu encara, que està enfigat. Però això ja són figues d’un altre  paner.

                                            J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de novembre de 2021)

     

24 de juny 2017

DE CA L'ANTONIET AL POBLE SEC

   




      Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.
   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.
Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.
    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.
   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.
  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  
    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.
  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller la Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.
   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Mongay Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar amb l'Emilia Castro i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  
  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   
  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.
  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.
  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,
      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.
    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

                                                       
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez