LA POETESSA DEL POBLE SEC

   Avui el Poble Sec està de festa, hi  coincideix amb el dia de la revetlla de Sant Joan, que és una de les nits més màgiques de l’any. Una festa que és la continuïtat de la revetlla que antigament es celebrava a l’Hospital de Sant Joan en honor del seu patró, amb ball inclòs , en  el  jardí. L’endemà  a l’Ofici Solemne  hi assitiem un bon nombre del Joans/es  del poble. M’encuriosia molt el moment de passar la safata, cosa que feia l’administrador Sr. Joan Olivella i Soler que ho va ser del 1946  al 1968, el qual corresponia a la generositat del feligrès/sa amb una estampa de l’apòstol  i evangelista, on apareix amb el cos mig cobert amb una pell, agafat a una creu i amb un anyell als seus peus.

   Mentre, el Poble Sec s’anava transformant, sobretot abraçat a un creixement urbanístic considerable, fins el punt que es va construir una nova església, la de Sant Joan que la va beneir el llavors arquebisbe de Barcelona   Ricard Maria Carles, el 24 de juny de 1991. El qual, després de la  missa i la cerimònia de benedicció, es va traslladar, acompanyat d’una comitiva festiva, fins a l’Hospital on va ser rebut per les religioses de la casa i va dedicar una estona a gaudir  de l’audició de sardanes que, des de fa uns anys, té  lloc en el seu jardí. Fa pocs dies,  per celebrar el 25 aniversari, es va tornar a posar en escena el Retaule de Sant Joan, obra de l’amic David Jou i Mirabent.

   Com he dit en altres ocasions el Poble Sec té la particularitat d’ostentar la categoria de poble, adherit  al poble de Sitges. Per tant, dos pobles en un. Un indret on hi viuen: artesans, botiguers, gent de carrera,  artistes... I  entre ells, una poetessa. Una noia amb gran sensibilitat per l’art i amb molta estima per aquest Poble Sec que l’ha vist néixer, allà en una d’aquestes dues cases de construcció idèntica i que es troben situades en el començament del carrer  que ara se’l coneix  pel  de l’Estalvi, a  les cases d’en Pau ermità. La Dolors Reyes i Batlle, n’és la besnéta. Filla d’en Manel Reyes i Ferret i de la Joaquima  Batlle i Puig, aquesta nascuda al  barri d’Horta de Barcelona, quan aquest també ostentava categoria de municipi. Per tant, i vet aquí l’enunciat de l’article, la  Dolors és una poetessa del Poble Sec, al qual li ha dedicat inspirades  estrofes, igualment  a l’església de Sant Joan, amb la qual hi col·labora.

  A  la poetessa del Poble Sec, a més se li ha de tenir en compte la seva afició de reportera gràfica.  Amb la seva càmera fotogràfica ha retratat l’evolució del seu barri, com les festes i tradicions que hi tenen lloc, convertint-se així  amb una poetessa de la imatge . Però potser la més curiosa de totes és la que ofereixen aquests dues cases  de planta baixa cada una, d’aquest començament del susdit  carrer. La primera que es va edificar data de  l’any 1917, per tant  el proper any farà 100 anys. Només la superarà, per una diferència de cinc anys, l’edifici de l’Hospital que és del 1912 . Per tant de les cases més antigues del Poble Sec i que encara exhibeix les característiques comunes a  la majoria de les que es van construir en aquell nucli de camps i vinyes : només de  planta baixa.

   El pare de la Dolors, en Manel Reyes i Ferret, havia estat tallador de la fàbrica dels Benazet i la seva muller, treballava  a la secció de “l’embase”. Després l’home es dedicava a cobrar les mensualitats de diverses entitats esportives i altres societats recreatives. De la mateixa manera que  també portava, en cartera, els rebuts dels subscriptors de l’Eco. Home meticulós,  va ser un gran aficionat als segells i aquesta afició el portava a freqüentar la barberia que l’Eduard Roca tenia al carrer Parellades, cantonada amb el de Sant Pau. La barberia d’en Roca era com el local social dels aficionats a la filatèlia. Esmerçava  habilitat i coneixement , sabia el valor de cada segell i remarcava els detalls més destacats.  El mateix tacticisme i eficiència  que aplicava per fer entrar a la barberia al foraster que es parava davant de l’establiment i dubtava de fer el pas. En Roca tenia l’habilitat que quasi bé sense que el curiós  s’adonés,  ja es trobava assegut a la trona del barber  i aquest disposat a  afaitar-lo  o a tallar-li el cabell o les dues coses. Aleshores només estava per la feina, aparcava  l’afició, el negoci era el negoci.  Aquesta dedicació absoluta, feia que tampoc dispensés   gaire atenció als amics que havien entrat a saludar-lo i aprofitar per parlar de la temàtica més diversa.  Ell sabia que podia comptar amb la seva companyia en qualsevol moment, en canvi la presència del turista era circumstancial i tenia que aprofitar.

       En Reyes tornava al poble Sec, al carrer de l’Estalvi, un eloqüent anunciat que s’avenia amb el desenvolupament del barri, doncs tots els seus antics  veïns ho van arribar a ser gràcies al seu sentit d’estalvi que els  va permetre  poder fer construir una caseta amb l’hortet.

   I allà va créixer la poetessa, entre les singularitats que ofereix el camp, les vinyes. En una talaia una mica enlairada  que permet albirar el mar. Tot plegat, molts ingredients per motivar la inspiració, entre la influència de la història del poble, de la qual ella en deixa constància gràfica. Ara, abraçada a les noves tecnologies, retrata  petits i grans  detalls  i ho penja a les xarxes socials i així la imatge substitueix les paraules, si més no  les continua ordenant i quan s’escau les fa rimar, les unes amb les altres, amb aquesta habilitat que té la gent de la poesia.

    Just quan tornem  a les beceroles  d’una nova festa, la que té lloc durant la revetlla i el dia de Sant Joan al Poble Sec. Ho pregonava la tradició popular quan deia:  “avui és festa, Sant Joan la fa... “. N’és testimoni l’edifici de l’Hospital que continua donant aixopluc als dies i les hores viscudes entre la bellesa d’una vellesa amarada de sitgetanisme.

                                                                                             J. Y. M.

       

 Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2016