MIRANT CAP A RIBES

   

   

                 Taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos

      Des del pedrís de casa, en el carrer Sant Francesc, quan miraves cap a Ribes, veies el taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos tal com es pot apreciar en la fotografia que acompanya l’article. Situat en la cruïlla que conduïa cap a Ribes, Vilanova o Barcelona. 

   Els mecànics tenien predilecció pel martell, sembla ser que moltes de les anomalies les arreglaven a cops d’aquesta eina. I que la gent poc s’imaginaven de les funcions tan efectives d’aquesta, que sembla pensada més per a desgavellar que per arreglar. Recordo que hi va haver qui se li va espatllar la cuina i va demanar els serveis d’un tècnic, aquet va solucionar el problema amb un simple cop de martell. Acabat el seu treball hi presentats els seus honoraris, sembla ser que el client es va queixar de l’import que li demanava, argumentant que només havia donat un cop de martell, cosa que el tècnic li va fer l’observació que sí, va ser un simple cop amb aquesta eina, però que ell havia estudiat i fet tot l’aprenentatge  per saber on s’havia d’aplicar el cop i, fins i tot, amb la intensitat que s’havia de fer.  Era el que els hi passava als mecànics, davant una mecànica automobilista , en aquells anys, gens complicada, podia ser que una simple batzegada poses ordre al desgavell.

    Doncs bé, trobant-te en el mateix pedrís, de cop i volta apareixia una ribetana que vivia al bell mig del carrer del Pi, de la veïna població. Ella era la Rosa Rafel, germana d’en Josep, els dos de can Maurici. La Rosa tenia el pedigrí de ribetana pujat i rebuscat, cosa que demostrava en la seva manera de ser i de parlar. El primer que preguntava, amb veu cridanera, era per a la meva germana: “ i la nenaaa ? Accentuant la e i allargant la a, que era una manera de parlar de Ribes. Llàstima que amb els anys s’ha perdut aquesta morfologia tan peculiar i característica del poble veí. Que recordava també a una ribetana il·lustre que vivia entre nosaltres des de que es va casar amb el Sr. Gaspar Virella Comas, que era mestre d’obres, i que malgrat als anys que feia que ella vivia entre nosaltres, no havia perdut l’accent de la parla a la qual em refereixo.

   El germà de la Rosa, en Josep Rafel, era fuster i músic. Però a més tenia unes grans dots de comediant. Fins el punt que quan anaven a fer sardanes alguns dels pobles del interior, encara es recordaven d’ell de quan hi anava a amenitzar la Festa Major amb l’orquestra Mozart. Havia deixat  molt bon record, degut al tarannà còmic que l’acompanyava.

    Les companyies de teatres d’aficionats, que venien a actuar aquí, li demanaven si podia interpretar el paper de còmic si l’obra ho requeria. Així el mestre Pallarès tenia amb ell un comodí, que tan li feia de músic, tocava la trompeta i el violí, com d’actor de teatre. Un de les vegades el paper que se li havia designat, en un moment de l’obra, havia de recitar un text una mica llarg, mentre que l’orquestra no tocava. Durant els assaigs el mestre només li feia referencia al seu paper, perquè només acabar de recitar el susdit text l’orquestra començava una altra vegada a tocar. I cada vegada que se li feia l’observació, ell que ho recitava d’una embranzida i en Pallarès li feia sempre la mateixa observació: “ a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. I així va passar va arribar el moment i al ribetà no li sortien les paraules, si més no l’home no es va immutar, no va parar de gesticular amb la boca i moure mans i braços, fins que va fer un gest per a que sonés la música. Tot el temps el metre va estar apropant les orelles a l’escenari i res, no entenia el que deia. Quan l’obra es va acabar, en Gabriel que li va preguntar: “Escolta gran, que no he sabut el que deies?” Resposta del de cal Maurici: “jo tampoc, mestre”. 

     Genialitats d’alguns personatges de Ribes, com també la seva germana, que era única i que, cada dos per tres els teníem a Sitges i a més, el músic, portava els dies de festa amb el seu cotxe, al qui llavors era mestre de l’escola de Ribes i vivia, amb la seva família, a dalt de l’Ajuntament, ell era en Benito Rivero Cabalgante, també músic, tocava el saxo,  i que junt amb el ribetà formaven part de l’orquestra dels Iberos del Jazz. 

     Coses que et venen a la memòria quan mires cap Ribes. Si mires cap a casa nostra, et fa mal al cor per tot el que està passant.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2025) 

                                  

RIBETANA

Entre Sitges i Sant Pere de Ribes  sempre ha existit una relació de bon veïnatge, accentuat-se quan les festes dels dos pobles han fet possible una complicitat mútua. Perquè ribetans i sitgetans s'han desplaçat per  ser-ne espectadors o fins i tot  per tocar la gralla. I en un temps, quan les portes de les cases eren obertes  aquesta singularitat permetia treure el cap a les interioritats i lliurar el crit a mena de salutació: Noia! i a un i altre els agradava rebre notícies dels veïns.

      Per casa sempre que venia a Sitges, que era bastant sovint,  la Teresa,  germana d'en Josep Rafel de can Maurici, des del carrer i sense moure’s de la porta de la botiga, es lliurava a un potent crit acompanyat de l'accent característic : "I la nenaaa ?". Pregunta dirigida a la mare i amb referència  explícita  a la meva germana. Atendre la seva curiositat representava endinsar-se entre les cròniques del poble veí, pregonades per una ribetana que mostrava una gran facilitat de paraula i un ampli coneixement de tot el que succeïa a Ribes. Veïna del carrer del Pi, familiaritzada amb l'olor de l'aiguacuit que feia servir el seu germà en la fusteria, l’acompanyava una patxoca que, junt amb la parla, la identificava com una ribetana amb pedregui  i no ho dissimulava pas. Amb aquesta manera d'ésser, fins i tot es permetia la gosadia de refregar la mà per la pell d'un negre i tot seguit mirar-se els dits  per observar si aquella negror destenyia.   

    Excentricitats d'una dona que es complementaven amb  les del seu germà Rafel. Ell, un dia  de Sant Pau en la cercavila  d'anada a l’ermita, va sortir de la formació de la banda posant-se  i, amb gestos  exasperants, va fer que paressin de tocar. Els seus companys, estranyats li van preguntar a que obeïa el tall. L'home,sense pronunciar paraula alguna,  va senyalar un pal de l'electricitat en el qual hi havia enganxat la representació d'una calavera i una advertència: "No tocar, peligro de muerte". Qui avisa no és traïdor, o més val prevenir que curar. El músic feia gala d’una gran facilitat  en les sublimitats que el distingien i feien que el seu record quedés en la memòria de la gent dels pobles on hi acudien per amenitzar els balls.

     La festivitat de Sant Pau ha mantingut l'encant d'aquesta anada a l’ermita i la posterior tornada entre una alegre i festiva cercavila que transcorre entre vinyes. I és aquest paisatge, tan camperol, que aporta una singularitat que la fa diferent a altres qu tenen lloc en els pobles veïns. Conscient d'aquesta exclusivitat, un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre i Butí, mostrava una extrema sensibilitat en quant a voler quedar bé davant el veïnat del seu poble, com ja havia explicat en una altra ocasió. Si més no topava amb les excentricitats d'en Josep Torrens. El de can Paf es passava tot el recorregut amatent a les accions d'en Josep que no eren, que diguem,  massa de manual d’estètica. Amb un refregar constant que es concentrava  del  perímetre de la cintura cap avall.  I que ja s'havien desafiat  quan, e mig de la fredor ambiental,  es presentava en mànigues de camisa i amb l'americana guardada a dintre d'una bossa de plàstic. Un detall que ja treia de polleguera al company ribetà, el qual l’advertia que havia de vestir de manera elegant, ni que fos per resguardar-se del fred. En Torrens li replicava: " Tu et deus voler referir a en Fred Astaire..." . I aixecant-se la camisa reblava:  " ja porto la samarreta de la mare, rentar i posar”.  Fins arribar a la conclusió  : “ Qui no té fred no té seny”.

        L’acompanyament musical es feia al compàs d’uns pasdoble que havia compost en Manuel Rius i Ramos, nascut a Ginestar i després del seu pas per Sitges, va passar a ser ribetà d’adopció.  El un porta per nom , el de la muntanya que presideix el indret:  “Montgrós”. I l’altre inspirat en el barri sitgetà: “ El Poble Sec “. Però es donava la circumstància que les gralles interpretaven El Gener, El Febrer... unes melodies també compostes per ell i que les toquen totes les colles de grallers de Catalunya.

   Això succeïa en una temps en què els ribetans portaven barret. Com el mateix Sadurní, els Ramos, el  Sr.Rossell,-en Quirico- el Sr. Jacas i tants altres veïns   que es  cobrien el cap amb els seus capells. Curiosament el de can Maurici preferia la boina. Quan a Ribes van deixar de portar barret, es va esfumar un costum que alhora va restar elegància a actes com els propis de la Festa Major. Vet aquí que actualment, que es vesteix de manera més informal,  en Josep  no desentonaria.

   Ara, quan observo la reforma de l’Ajuntament, també em ve al pensament la imatge de les finestres del capdamunt de tot, on impartia classe el mestre d’escola el Sr. Benito Rivero i Cabalgante, en una època en la qual també feia de músic i venia, amb el cotxe del ribetà,  a amenitzar el ball amb els Iberos del Jazz. L’home guaitant, per la finestra junt amb la seva famía, esdevenia  una escena que transferia la complicitat de les autoritats del poble, amb l’edifici de l’Ajuntament com a símbol de la institució on s’hi  han alternat tots els servidors de la causa pública i a més la presència d’aquell mestre es solapava amb dos valors molt important en la vida del poble: la corporació municipal corresponent  i  el mestre que  alliçona i prepara als més joves per a ser persones de profit en el seu futur no tan distanciat del present.

   Tot canvia i això   a vegades va acompanyat de polèmiques i diversitat d’opinions. A Ribes la remodelació   del seu Ajuntament no n’ha estat pas exempta. I a la nostra vila, aquests dies, el focus d’atenció  de  la polèmica es centra en una cosa de interès general, com sembla ésser el recorregut de les rues de Carnaval. Que enguany s’escau a la setmana següent a la de la festivitat de Sant Pau. Dues celebracions, la ribetana i la sitgetana  que han passat de puntetes per la de Sant Sebastià. Totes  tan apropades i tan diferents, en el seu contingut i en la manera de celebrar-ho.

                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de Sitges el 22 de gener del 2016 )