Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris antoni almirall carbonell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris antoni almirall carbonell. Mostrar tots els missatges

18 de març 2020

VIGÍLIES DE MOLTES COSES



   A Sitges si no estem de celebracions estem de preparacions. Així  ha començat el mes de juny, mentre ja fa uns dies que la ginesta mostra la seva grogor tan exuberant. Un anunci prou eloqüent de la florida que ens saluda  en aquestes vigílies de  la festa del Corpus.
   Per a fer-ne un tastet, l’Eduard Tomàs Sanahuja , que és en un erudit estudiós de la festa i no només això, sinó que busca i troba la manera de fer-ne una exhaustiva i interessant divulgació. Darrera de tota aquesta feina hi trobem els autèntics protagonistes: sitgetans i sitgetanes, autoritats civils i religioses i una gran diversitat de detalls que ell ha ordenat i, des de fa un temps,  es dedica a divulgar en diferents formats.
   Proba d’això és la interessant i didàctica exposició que l’Eduard ha disposat, amb col·laboració de la  Regidoria de Cultura  i  del Consorci dels Museus,  en la planta baixa del Maricel, o sala dels vaixells, o la casa dels gegants, com així la coneixien la mainada que ho eren fa uns anys,  per haver estat aguardats, durant molts anys, darrera mateix de les portes d’entrada a l’edifici. Documents, fotografies, projecció de videos, peces per confeccionar catifes i altres singularitats, fan de l’exposició, dissenyada per l’Anna Sánchez Torner, un valuós complement del que ha de succeir aquests dies.
   Quan ens sembla que ja ho hem inventat tot, sorgeixen iniciatives com les de l’amic que aconsegueixen reunir a la gent del poble a davant d’aquesta majestuosa entrada, on les autoritats, junt amb els protagonistes, es dirigeixen als assistents, com una família que surt a la porta a esperar als seus convidats, com ho deuria fer l’amo del Palau, Charles Deering, quan sortia a esperar les seves amistats o en el moment d’acomiadar-les. Conservem, encara, aquesta virtut de l’hospitalitat que tant ens caracteritza i, amb ella, aprofitem l’ocasió per sortir de casa i tornar a ella, ni que aquesta sigui un palau que avui ens acull  i demà també.
   Juny, a les portes de l’estiu, amb uns dies lluminosos i amb la temperatura en alça, la vila mostra noves propostes culturals que van de la mà de les tradicions. I el nostre Corpus  es relaciona amb les flors, amb l’ou com balla. I pels més petits, significa el retrobament amb els gegants. De tot plegat l’exposició esmentada n’ofereix un bon testimoniatge. M’atreviria a qualificar a l’Eduard com el notari d’aquesta festivitat que, després d’una meticulosa recerca, dona fe de l’autenticitat de tots els detalls: documents, fotografies, testimonis que mostren tota una trajectòria que es basa en aquesta tradició tan nostrada.
    Fins i tot no se li escapa la part musical; les marxes que la banda interpreta durant l’acompanyament de la processó, col·locada darrera mateix del talem que dona aixopluc a la custodia que es portada pel Senyor Rector. La marxa per excel·lència és la “Triomfal “, inspirada en el Himne Eucarístic que també té lletra . El mestre Manuel Torrens era l’encarregat de reunir els músics i havia fet un senyal en les partitures, allà en el compàs exacte on comença l’estrofa més carregada de simbolisme. Així a l’arribar al Cap de la vila, la banda deixa de tocar, mentre espera  que el sacerdot faci l’elevació de custodia amb la Sagrada Forma, llavors els músics fan, en veu fluixa, la pertinent observació: “al senyal”. “un dos i...” i la música sona majestuosa.
   Durant moltes processons de Corpus el protagonistes del final de la processó han estat els mateixos: el Senyor Rector, els portants del talem i els músics. Uns i altres s’han alternant fins arribar a dia d’avui.
   Quan un altre detall molt meritós s’afegeix a aquestes vigílies de moltes coses. La d’aquella nena que a la porta de casa seva reivindica  que de gran vol ser pintora, fins el punt d’escriure-ho en un cartell. L’Anna Monzó i Almirall ha crescut envoltada de música, amb la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, que es passava bona part del dia asseguda davant del piano, alliçonant a aquella mainada que anava a prendre de música. Però l’Anna porta a dintre el remor d’un altre art que es complementa amb la creativitat, l’enginy i l’originalitat. La música ha estat un acompanyament que de ben segur l’ha ajudat a inspirar-se  mentre pintava, combinant el blau i el blanc. Com una simfonia on es barregen notes i els diferents valors d’aquestes, agrupades en els compassos i les mesures que determina el temps .
     I quan visitava als seus avis, en aquella bonica casa del passeig de la Ribera, el seu avi, el Sr. Antoni Almirall Carbonell, enginyer agrònom,  li parlava de plantes, de flors i de tot el que arrela i creix en la terra. Sense imaginar-se que un dia s’implicaria en la festa de Corpus, va ser a l’any 2017 quan va pintar un original cartell anunciador de la festa d’aquell any.
    Demà dissabte l’Anna inaugura l’exposició que resum la seva trajectòria. Coneixent com és ella: senzilla, modesta, sense cap ànim de protagonisme, haurà costat molt convèncer-la per acceptar aquest projecte. Ella que va treballar molt, i sempre des de l’anonimat,  per donar a conèixer l’art dels artistes participants en aquell conjunt d’exposicions, sota la denominació de “Binomis”, que tanta acceptació va tenir.
     Les obres de l’Anna s’exposaran molt a prop on té el taller de restauració en Pep`Pascual, el seu marit. Així mentre ell, recupera la pàtina original  dels quadres que s’exposen en els nostres museus, ella es lliura a donar via lliure a l’art que porta a dintre, que tan ha campat per casa seva, quan era joveneta i ara, quan ja fa dies, que ’ha complert el desig que mostrava en l’enunciat del cartell.
   Si tot això passa a  les vigílies, preparem-nos per a quan sigui el dia, on hi coincidiran altres novetats.


24 de juny 2017

DE CA L'ANTONIET AL POBLE SEC

   




      Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.
   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.
Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.
    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.
   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.
  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  
    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.
  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller la Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.
   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Mongay Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar amb l'Emilia Castro i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  
  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   
  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.
  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.
  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,
      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.
    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

                                                       
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez