SETMANA DE RECOLLIMENT

  

     Els de la meva generació no hem viscut  una Setmana Santa amb tant recolliment com aquesta. La bonica fotografia de l’amic Pere Roig que il·lustra l’article, feta per un gran professional, en Lluís Ripoll Querol,  transmet un missatge molt revelador i molt adient a la situació: una aturada en el camí. Però sense perdre el contacte amb la tradició, ni el compàs del cant.

    A cada Pasqua he escrit sobre les Caramelles, aquesta vegada, malgrat les circumstàncies, no vull deixar-me de referir-m’hi, per col·laborar a mantenir encès el caliu d’una tradició, on la música i la poesia es complementen, amb la implicació  dels poetes/esses, mestres, les responsables d’engalanar les cistelles i amb els costums de cada colla de cantaires. 

      La colla del Retiro, han tingut sempre preferència per les dues peces, en podem dir preceptives: el vals i l’americana.  Amb música del mestre Pallarès, que hi tenia, com també s’acostuma a dir, la mà trencada. Fins el punt que la melodia i la lletra de moltes d’aquestes caramelles la gent, els qui en porten moltes de viscudes, encara les recorden i també les canten. 

      Les del Prado, el vals i l’americana han secundat el costum. A excepció d’algunes cantades  on es canviava una de les peces per un “poupurri”. Quasi totes  lletres d’aquest divertiment eren  escrites pel vell Almiñana, amb la música del mestre Torrens que acostumaven a ser adaptacions de cuplets. Els temes guardaven relació amb les novetats que es produïen al poble i a les sublimitats  del viure quotidià. Un dels encarregats de fer el solo era en Rupert Roca, qui a més de bona veu ho acompanyava amb el seu tarannà sorneguer.

    Les del Patronat al vals i a l’americana hi van afegir  una sardana. Que contribuïa a fer més nostrada la tradició. L’ànima de tot plegat era el mestre Jordi Pañella, el qual va compondre unes boniques melodies i que a més mostrava molta paciència i sensibilitat en els assaigs. Tenint en compte que comptava amb un planter de bones veus, la majoria provinents de la Shcola Cantorum, que no era poca cosa. I aquests divos mostraven les seves genialitats abans de sortir a fer la cantada. Tot un pas de comèdia.

    Com no quedaven enrere  els portadors del pal de la cistella. La colla que hi tenia més persones dedicades i més peculiars, era la del Patronat. Va arribar un moment en què la colla es trobava en una situació de saturació , i que  potser hagués hagut de convocar oposicions per tal de concretar qui es quedava amb la plaça fixa de portador del pal. Aquest passava per les mans d’en Pèrez, el drapaire del carrer Carreta, en Reina i també en Cirè. Aquest últim era el coordinador i els altres dos obeïen les seves recomanacions, o no. Quan es posaven travessers, que era molt sovint, en Ciré,  feina tenia per trobar l’equilibri per aplacar  els ànims i encara hi afegia més llenya al foc. De vegades la revolta  dels portadors era tal , que en més d’una ocasió el cap de colla temia per l’abandonament  del servei. Havia d’intervenir per fer de mediador per a que la situació no acabés malament. Tothom considerava un fracàs, que amb tres portadors titulars, s’hagués de recórrer  a un que no fos de la plantilla.

    Singularitats, extravagàncies,  a parts iguals entre: músics, cantants i altres personatges. Em sembla que d’uns anys cap aquí, els participants ho viuen de diferent manera, curiosament amb més formalitat. Però hi van haver un temps que aquell ambient, fregant el surrealisme, era sensacional.  Potser irrepetible.

   Ens tornarem a aixecar i per a la propera Pasqua , uns nous cants i l’encís d’una altra primavera, ens mantindrà units. La d’aquest any serà silenciosa, massa pel que estàvem acostumats.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el dijous Sant 9 abril 2020)