Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris agusti capdet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris agusti capdet. Mostrar tots els missatges

09 d’abril 2017

L'ALTRA CARA DE LA MATEIXA CREU

  La setmana passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me retirista, suposo que  per vincles familiars, hagi començat parlant del Prado.  Opinions  que potser encara són conseqüència de les rivalitats que explicava.
   Si vaig començar per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir en un fet  important que tindria lloc poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida presidenta  la Carme Artigas Ojeda, filla del qui també va ser president en Ramon Artigas  Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se també en la primera sòcia que arriba  presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet constatar  que al front de les dues Societats, actualment  hi ha dues sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.
      Les meva afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan,  va ser component de l’Orquestrina Pallarès i el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va acabar dirigint els Iberos del Jazz.
    Casualitats de la vida,  vaig tenir la sort de familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en l’altra em van acollir com a un més de la família.
    El Retiro pels Ylls ha estat com la segona casa, hi van  passar moltes hores i per aquest motiu m’hi puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria  retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a dir,  n’han passat també de tots colors.
    Igualment robaríem  personatges que haguessin donat el millor que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans  l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una complicitat ben entesa.
   La mateixa que el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda  res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja transcorregut molt temps   van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors del bacarrà i altres modalitats. Per  ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier”  va refregar la verdor del mateix, produint un  sorollet esgarrifós, i els hi va polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de  desencís,  davant la sorna mofeta del mestre.
    Els balls de tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem  als pocs mesos de néixer i alguns es feien tan grans, en quant a l’edat,  que ja hi portaven també a les  filles amb edat de trobar pretendent.  L’epicentre de tot plegat estava  a la pista de ball, els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat  acabava primer en festeig i després en casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que aquestes,  ja que algunes feien tot el possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar  eren rebuts amb sonors aplaudiments.  
    Era quan els socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia. Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de sopar quan ja no venia de cinc minuts.  I si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de la  botifarra.
    Escrivia, la setmana passada,  que al Prado les dones ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava reservat als homes. Allà, darrera  el finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien  en Felip Font que va  ser durant uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en Pere Plana.  De manera espontània, quan es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill...  Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un altre eficient empleat.
    Aquesta assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants altres,  va durar fins que  es va enderrocar l’edifici on havia l’antic cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.
                                                                                                             J. Y. M.
   

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )

02 d’abril 2016

ELS PROTAGONISTES DE LES CARAMELLES


   

     Hem viscut una altra Pasqua i amb ella ens hem retrobat amb l’antiga tradició de les Caramelles. Durant uns dies més,  ens retornen  melodies i estrofes, cantades per les tres colles. Així com el record dels protagonistes més involucrats en aquesta tradició.
   Amb un record especial pels tres mestres. En Gabriel Pallarès Roig, en Manel Torrens i en Jordi Pañella Virella. El primer arribava a obsessionar-se amb l’encàrrec, fins el punt que exigia a cantaires i músics un símil de perfecció. Tanta era la seva entrega que, arribada l’hora, durant l’últim repàs abans de sortir al carrer, en la pista del jardí de la Societat,  el mestre s’aturava en algun passatge i amb ell començava tot: “Mecagunns” i altres floretes  a quina més excèntrica : “No sortirem fins que no surti com jo ho vull escoltar... “ 
   El mestre Manel Torrens Girona potser era més diplomàtic que músic. Mostrava altres maneres, com a més comunicatiu.  No li calia recórrer a mètodes tan impulsius . Segurament  perquè estava influenciat, com a mestre de capella que era, per altres protocols  apressos  de tant tractar amb els representants de la cort celestial. I aquesta diplomàcia, fins i tot comprensiva, es feia notar en el tracte amb els cantaires, músics i amb la gent de les cases  on anaven a cantar,  als quals corresponia als elogis que li feien, amb aquell somriure tan seu i amb l’elegància personal que mostrava mitjançant  la paraula. Un personatge molt popular de la colla que dirigia era en Rupert Roca, bon puntal també d’aquella Schola Cantorum, la qual s’aplegava en el cor de l’església parroquial. Una de les obres que més interpretaven, en el solemnes oficis religiosos, era la Missa Pontifical de Perosi. D’ella en Roca puntualitzava que hi havia una nota una mica filla de putesca.  
   En Jordi Pañella es pot dir que era de la mateixa escola que el mestre Torrens i a més, acostumat com estava a tractar amb el públic, la seva diplomàcia resultava igualment exquisida. Les seves composicions era com fer una sabata a mida. Sabent el peu que calçaven els cantaires, composava el repertori caramellaire amb el convenciment  que quedarien bé
   Les tres colles, a banda del tarannà dels seus respectius mestres, s’han envoltat d’uns personatges, la majoria d’ells irrepetibles. La fotografia que il·lustra l’article, correspon a la colla de caramelles del Retiro. En primer pla,   l’Agustí Capdet que solejava les estrofes que el mestre havia musicat pensant en els seus solistes. L’Agustí ho brodava amb la seva veu potent i ben timbrada i ho feia amb tota la senzillesa, la mateixa que l’acompanyava en el seu tarannà d’home modest, senzill que, com el seu germà Enric, havien passat moltes hores a la Societat, a més d’haver remenat molts culs, en aquella entrada del carrer Tacó, mentre teixien la reixeta dels culs de les cadires.
    Que la música és universal, es fa palès també en aquesta fotografia, quan a darrera d’en Capdet si veu a un component oriünd  de Jaen, amb barretina i cantant en català. En Miguel Martínez Robles  té bona veu i es va integrar al poble no només pel fet de viure-hi, sinó també perquè  es va abraçar a les  tradicions i en concret a les Caramelles. La seva veu era apreciada pel mestre Pallarès, potser perquè era persona igualment meticulosa com requeria el seu ofici, considerat un art, les arts gràfiques. El mateix que després el va portar a Barcelona com a linotipista  d’un diari de capçalera molt eloqüent, La Solidaridad, amb redacció i tallers al carrer Consell de Cent, i que en va ser director el polifacètic Federico Gallo.
   Al costat d’en Miquel s’hi veu l’Antoni Roig Pañella un personatge molt estimat i bon seguidor de les nostres gresques, amb especial preferència per la música i, per tant, bon col·laborador dels mestres locals als quals, ja fos en cercaviles, processons o caramelles, ell era al seu costat, portant la carpeta  on els directors guardaven les partitures. Si més no la seva preferència eren les Caramelles i tot l’embolcall. Amb predilecció per les mones. Visitant assidu de l’obrador de  l’Estrella, durant les vigílies de Pasqua les seves anades eren més freqüents, sabedor que els pastissers li tenien reservat ous de xocolata i muflons que li sabien, mai millor dit, a glòria. I  ho acabava de rematar  amb el ressopó. La Pasqua se li feia curta, o potser si hagués durat massa...
     L’altre cantaire que apareix en la fotografia és en Llorenç Franco i Pacios, gran retirista i amb un bagatge familiar mot vinculat amb les Caramelles. Casat amb la Toni Magán, per tant cunyat de l’Abdon Vidal. Ell, junt amb en Lluís Curtiada Rosés,  eren uns altres solistes de la colla retirista. Els dos han magnificat el solo de l’emblemàtica americana que porta per nom “Encís Amorós , amb lletra de Felip Font i Soler  i música del mestre. Concretament allà on canta: “de color de rosa, olor de clavell...”.
   Uns i altres, són els personatges  de les nostres Caramelles, les seves veus i també les seves genialitats han fet d’aquesta tradició el pal de paller, definició  que sona a  metàfora, perquè en realitat les tres colles s’apleguen a l’entorn d’un altre pal, el de la cistella.
  Pals i bastons que són el bastió de les nostres tradicions.
                                                                               J. Y. M.
  
  
  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 abril 2016 )

   

05 de febrer 2016

UN COP D'ULL AL CARNAVAL

    El nostre Carnaval ha evolucionat entre els diferents  vaivens i atzars de la vida social i política del país i la del poble. Vull dir amb això que la seva evolució ha estat sotmesa als diferents aspectes que hi conflueixen, entre ells, i crec que el més decisiu, ha estat el compàs que ha marcat el batec de les Societats. Perquè no podem concebre aquesta manifestació popular sense la participació activa de les dues Societats més representatives del poble, Prado i Retiro.
  A aixopluc d'elles el Carnaval ha conviscut i ha aportat al poble un de les tradicions més celebrades del calendari. Els nostres avis i els nostres pares ho van viure  amb una intensitat  que va arribar a crear moltes expectatives amb les consegüents rivalitats entre els uns i els altres. Rivalitats carnavalesques, però, que venien precedides d'un gran apassionament que dificultava, fins i tot, les bones relacions entre les famílies. Inclús hi havia gent del poble que no trepitjaven mai les dependències la Societat contraria. I el que encara era més rocambolesc es feia palès que entre una parella, resultava mal vist, entre les seves respectives famílies, que  un dels dos fos soci o simpatitzant de la societat a la qual no pertanyia l'altra part. Aquest rebuig mig obligava a iniciar un festeig amagat de la família
   Aquesta idealització que avui ens pot semblar esperpèntica, formava part d'una raó social que poc s'avenia en la lògica d'un conviure amb una certa normalitat. Això ens permet adonar-nos de la magnitud de tot plegat i sobretot de la rivalitat que suposava afrontar les festes de Carnaval. On des de  guardar bé el secret del vestit, fins arribar a obsessionar-se per poder treure al carrer el major nombre de parelles. Perquè la desfilada carnavalesca consistia  en una mena de gran comparsa on cada Societat rivalitzava amb el nombre de parelles que desfilaven, així com en  l'originalitat  dels vestits.
   Curiosament en una mateixa família, per les raons descrites, es donava el cas que per exemple els avis de la casa eren acèrrims d'una entitat i els fills ho eren de l'adversària. I coms uns i altres vivien sota el mateix sostre, quan s'esqueien els preparatius per cosir els vestits, ho havien de fer d'amagat i tenint molta cura perquè podien ser delatats pels seus propis familiars. Es va donar el cas que l'àvia d'una de les famílies  va poder obtenir un petit retall de roba i el va passar al contrincant de manera que, arribat el dia, van coincidir al carrer que una colla d'una Societat i una de l'altra anaven vestits iguals. Ja ens podem imaginar l'enrenou que va provocar aquesta intromissió en el terreny del secretisme més ben guardat del Carnaval de casa nostra.
   També hi cabien les bones disponibilitats dels prohoms que havien fet fortuna en les Amèriques i aportaven la seva generositat al bé comú, com així es pot entendre l'exemple de l'Isidre Jacas, més popularment conegut  per en “Sinsonte”, que va ser marit de la Josefina Torrents, filla del sastre a qui la veu popular coneixia per en "Butxaques". Ell va omplir tot el quarto de reixa de casa seva, al carrer Sant Bonaventura, de caramels que després van carregar en un camió i proveïa a les comparses del Retiro que els llançaven a tort i a dret. Passats els anys aquesta mena de desbaratament  es va traduir en el llançament de sacs de paperets, en la intimitat de les dues Societats, per part dels socis més portentosos que també rivalitzaven entre ells per veure qui en llençava  més.
    La festa agafava més relleu a recer de les dues sales teatre, on han tingut lloc grans balls, suculents sopars i no menys suggestius lunchs, més popularment conegut com  a "panaxé"amenitzats per les millors orquestres del moment i molt abans que s'imposés el Disco Marín com a signe de la progressiva i decadent tradició orquestral.
   Després de la guerra ja no res va tornar a ser igual, fins i tot el Carnaval no es va poder anunciar així. Per tal de no haver de sucumbir, es va canviar l'enunciat per "Fiestas de Invierno". I sempre sota l'amenaça que la gent no es podria disfressar. Gràcies a les bones arts dels successius alcaldes, aquests sempre van aconseguir el beneplàcit dels governadors de torn, els quals delegaven tota la responsabilitat en el batlle. De la pompositat es va passar a aquell Carnaval satíric, a voltes, atrevit, burlesc... Amb unes desfilades sense cap ordre, simplement la gent esperàvem en el Cap de la Vila que anessin  passant i  ens encuriosia quan s'apropava una disfressa que, amb veu distorsionada, ens preguntava: ¿que  me conoces? Una bona pregunta per a lliurar-nos a tota mena de conjetures.
    Quan ens cansàvem la retirada es produïa sense aglomeracions que ho dificultés. Doncs era un Carnaval íntim, molt nostre, on no hi havia temps per l'avorriment. Es gaudia amb les petiteses desenvolupades amb enginy i sotmeses a les necessitats i a les ordres imperants. Les mateixes que feien aixecar la careta al costat de l'Agutí Capdet, porter del Retiro i d'en Juanito Bartés en el Prado, els dos sota l'atenta mirada de les corresponents parelles de la guàrdia civil, quan llavors eren ells els qui preguntaven: "¿Que lo conoce?. I com que la resposta era afirmativa, els donaven pas per accedir al local.   
    En el Carnaval del 1976 es produeix la represa de l’espectacle al carrer Amb ella, paulatinament, es va perdent el símbol del “fardo”, la sàtira... per convertir-se en  espectacle i exhibició, per part dels que hi participen. Ara s’ha fet gran i això comporta establir unes mesures de seguretat que per a la gent d'ordre poden arribar a ser molestes i també per les aglomeracions de gent que es produeix. Tot passa i també les rivalitats entre Prado i Retiro han deixat de ser-ho, de la mateixa que el carrer ha manllevat el protagonisme a aquells Carnavals que es desenvolupaven en els respectius salons teatre, on fins i tot els anomenats balls infantils, tenien un atractiu que els feia únics i pintorescos.
                                                                                   J.Y.M.


 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2016)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez