Les persones més afins al
Retiro, per descomptat el socis més veterans de l’entitat, han viscut els seus
anys de joventut, al compàs de la música que sonava a la Societat. La més
integradora era la que omplia de melodies ballables aquells singulars balls de
tarda. I l’anomeno integradora, perquè reafirmava la relació entre les famílies,
quan s’alternaven a la pista successives generacions. I que era quan la gent de
Sitges es coneixien tots i aquells balls
fomentaven noves relacions entre les
parelles més joves. Iniciant el festeig quan ja portaven uns quants balls de
tarda ballats.
En Lluís ho va
viure de tan a prop, ell i la Montse van ballar tants balls, que es sabien de
memòria el repertori de l’orquestra. I quan s’esqueia Carnaval, el vivien
intensament, en especial la nit del “panaché”. Però just al cap de dos dies, s’interposava la Quaresma, i amb ella
els balls quedaven interromputs. Si més
no altres músiques, més aviat noves cantúries ressorgien de dintre la intimitat de la
Societat. Ell i els seus companys de colla, assistien als assajos de les Caramelles. Tradició a la qual el mestre
Pallarès s’esmerava en les inspirades composicions de cada any. Prèviament els
hi feia saber: “ aquest any us faré un
americana a mida, curteta, de les que es porten ara”. I en totes ells els
hi reservava uns compassos per a que poguessin solejar. Les seves veus, encara
que les escoltessis en la distància,
eren inconfundibles, dèiem sense dubtar
en l’apreciació: “el solo l’està fent en
Curtida. Però igualment reconeixíem la veu de l’Abdón, la d’en Capdet..... Tots ells tenien un to de
veu identificable i un estil propi. I en
aquesta parcel·la intervenia un altre bon retirista i amic de tots ells, en
Josep de l’Eco. Ell hi havia posat la
poesia.
I tornava un altre estiu, i la sala del jardí
del Retiro acollia un altre any al ballet de “l’Antonio de Ronda”. I la nit més que fosca, era alegre,
esquitxada pel colorit de la flor de la buguenvíl·lia que s’emparrava per entre
les arcades del costat de la pista. I els retiristes, amb en Lluís al
capdavant, esperaven aquells caps de setmana de juliol, quan ens visitaven unes
representacions de les diferents autonomies. Sonaven noves músiques i sorgien
altres ballarugues, típiques dels llocs dels convidats. Per acabar tots a la
pista, ballant i gaudint de la companyia.
Amb tantes
músiques viscudes, no es cap disbarat
dir que en Lluís era quasi músic. Fins i tot havia format part d’aquella mítica expedició a Polònia, i allà
tocava la caixa amb la colla de grallers formada per en Blai Fontanals, en Josep M. Alemany i
en Joan Montaner. Vet aquí que redoblava el timbal amb la destresa d’un
professional de la caixa, perquè era, això, quasi músic
Per aquest motiu he volgut acompanyar
l’article amb una fotografia on està
entre músics, moments abans de sortir al carrer, durant una nit de Carnaval. Just
quan es van reprendre, sense limitacions imposades, les rues. Ell que havia
escoltat tantes músiques; les interpretades a aixopluc del seu Retiro. Com les músiques de Festa Major, amb
preferència per la del ball de bastons. .
I com en el
comiat d’en Josep, que va ploure, quan se’n va en Lluís, en aquesta tarda de
novembre, també plou i se’m torna a fer present una estrofa de l’americana,
musicada pel mestre, amb lletra d’en Josep: ”l’aigua
que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les
pedres...”.
Quasi músic;
però retirista amb tots els ets i uts, del Barça, un enamorat de la seva família i del nostre
Sitges, al qual va contribuir a governar.
Quasi perfecte,doncs, si no fos perquè diuen
que la perfecció no existeix.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada