AMB MÚSICA DE FONS

El proper dijous l’església celebra la festivitat de santa Cecília, la qual aglutina el patronatge de la música i del músics. I com que Sitges ha estat, i continua sent, un poble de músiques i músics, la data bé es mereix una atenció. La majoria d’aquests músics havíem aprés de solfa en aquelles càtedres locals on els mestres, Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Montserrat Almirall i altres de més actuals, han impartit classe tot i compartint una intimitat que s’afegia als valors docents dels seus responsables. Perquè, en aquests casos, l’alumne ha tingut el privilegi de compartir els costums de la casa , els moments més crucials de la rutina quotidiana.

Aquest apropament, aquest poder guaitar a les simplicitats de la vida familiar, es feien més paleses a casa el Sr. Torrens, quan el mestre impartia lliçó, perquè tenia el piano disposat en una paret del menjador. En aquest enclavament tan estratègic el recital de la lliçó potser tenia lloc en el mateix moment en què la Sra. Esperança estava sargint uns mitjons, entre un escampall, damunt la taula, de rodets de fils, agulles, didal i el singular ou de fusta que la dona sostreia d’aquell ben proveït cabasset de la costura. Quan l’escena aconseguia un caire de familiaritat, amb la música de fons de la corresponent lliçó, la Montserrat irrompia en aquella harmonia , una vista que aconseguia afegir un espurneig de surrealisme, perquè per una banda ens trobem al mestre i a l’alumne entonant les notes de la lliçó, amb acompanyament de piano. I per altra l’esposa del mestre, ella, sense immutar-se de les possibles desafinades i descompassament de l’aprenent de músic, cosint i esgrimint un tic que era característic dels Urgell. Una calma, que hagués estat total i inexorable si no hagués estat per l’acompanyament d’una musica ambiental que la família tenia gravada permanentment en el pensament i els acompanyava per tot el pis, fins a fer-se monòtona però alliçonadora.. Em vinc a referir a que la Montserrat s’afegia a aquella singular ambientació, amb l’exigència de fer plegar a la muller del músic, amb la voluntat de parar la taula per sopar. La cosidora li recriminava que encara era aviat i a partir d’aquí s’establia un frec a frec entre elles dues que quan pujaven el to de veu, el mestre intentava fer callar amb un xiiiiiiis enèrgic però suficientment controlat com per no haver d’aturar la lliçó. La Montserrat tenia la virtut de la dissuasió, amb bones maneres, o apostant per una autoritat que sobrepassava la confiança que li havia atorgat els anys que estava al servei de la família, amb un ordeno y mando molt acusat.

Si més no el Sr. Torrens es mostrava intransigent, fins i tot davant els preparatius i de l’anunci de que la verdura ja estava a punt de servir, s’implicava amb la lliçó i procurava deixar-la ben assumida. La noia insistia: “senyor Manel que a aquest xicot l’esperaran per sopar...”.

Quan en Josep, el fill petit de la casa, tornava de les seves tournes musicals, la seva presencia es feia notar de manera jocosa i participativa. L’home dissertava, animadament, de les seves experiències viscudes. I a les que dedicava més entusiasme era a les de tema manducaria i també amb quefers de llit. Però no vagin a pensar malament, en Josep no l’utilitzava amb altra finalitat que no fos per dormir fins que el cor li deia prou, o simplement per agitar-s’hi mentre deixava escapar el temps, com si fos una cosa recuperable. Tot això entre continuades refregades a la panxa. Vet aquí que la música li oferia temps per poder descansar i per menjar, a cor que vols. Era home de vida i d’escalfar llits. Degut a que les actuacions acostumaven a ocupar l’horari nocturn, disposava de bona part del dia per jeure i menjar. Ho resumia amb aquesta definició: “de campanillas”.

En certa ocasió es va integrar en l’orquestra de Blas Vilson. Un dels components també n’era en Quimet Ràfols. En Josep tenia un tarannà que s’avenia amb tothom i, com ja he dit que li agradava aquesta vida de matar hores, va poder poc o molt, es va redossar en aquella formació orquestral que havia de complir amb una gira per l’Orient Mitjà. Explicava que va ser una experiència molt enriquidora i viscuda amb molta intensitat per les circumstàncies que envoltaven els costums d’aquests llocs i també per la combinació d’excentricitats que caracteritzava als components de la companyia i als músics de l’orquestra. Tenien l’assentament a la capital del Líban, Beirut.

Un dia l’amo del local on actuaven, va proposar a en Josep que si el volia acompanyar en una breu incursió pel desert. El músic va acceptar i va pujar al cotxe, disposat a fer una mica de turisme. Però quina no va ser la seva sorpresa quan l’empresari, només seure davant el volant, va treure un pistolot que el va disposar entre tots dos. A l’acompanyant se li va canviar el color de la cara i sembla ésser que no li sortien les paraules i una suor freda li lliscava pel cos. El silenci era absolut. I en Josep que no havia fet cap mal per tenir al costat seu una amenaça tan aparent, es planyia de la seva mala sort. Estaria cavil•lant que no havia pensat mai que els excessos en el menjar i la passió pel llit li acabarien passant factura. Interiorment es planyia que el responsable de la sala on actuaven, s’havia decantat pel músic que més menjava i dormia per retallar costos, per molt salvatge que la suposició pugui semblar.

En Torrens, amb la parla una mica restablerta, es va decidir a preguntar: “ I aixó?” – senyalant la descomunal arma- . El seu propietari li restava importància : Tu no et preocupis”. Però és que tampoc volia ésser testimoni d’alguna que altra rafega venjativa, essent home de pau com era.

Arribats a un punt, explicava, l’empresari va conduir el cotxe per un camí secundari fins arribar a uns dels tants descampats de la zona. Agafant la pistola li va dir que ja podia baixar, a l’amic li tremolava tot i no precisament degut als nombrosos tics que havia heretat. En aquell moment el pistoler carregà la pistola i va començar a disparar sense un blanc determinat, l’acompanyant a cada xiulet de la bala tenia el convenciment que era la que anava destinada a ell. Així van estar una estona, l’amo disparant a tort i a dret i el músic notant-se més mort que viu. Fins que el va convidar a pujar altra vegada al cotxe i van marxar. Li va comentar que tot sovint anava fins allà per fer pràctiques de tir. En Josep s’anava revifant.

Són les anècdotes que es revivien durant la sobretaula d’aquells jocosos dinars que els músics fèiem per celebrar la festivitat de la patrona i que venien a to quan en Manel Vendrell implicava a en Josep Torrens per a que ens delectés amb les seves vivències: “explica, explica les peripècies de quan anaves a matar l’aranya per aquests mons de Déu”. És un repertori extens , del qual,cada any, em serveixo per honorar a Santa Cecília i en record d’aquells amics i companys músics, amb els quals tantes bones estones havíem compartit. Ve a ser com una música de fons que procuro que mai es faci fonedissa.

J. Y. M.




( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre 2012 )

ELS ALTRES IMMIGRANTS

Marxar del poble, deixar la casa i, amb ella, els records, les vivències, els dies viscuts, comporta una sensació de tristor, la qual es fa més palesa en el moment de la separació de la família. Situacions i sensacions que s’ha repetit infinitat de vegades. Al llarg de la història de l’humanitat es fan palesos uns constants canvis de costums i això també va en consonància l’haver de desplaçar-se d’un lloc a l’altre per fer front a les situacions que la vida en depara. Ja durant la Prehistòria es parla de la població nòmada, de tribus, col•lectius de persones... que disposen els seus campaments en els llocs on els és més factible subsistir. I atenent a aquesta necessitat es desplaçaven sense establir un assentament fixa, ni un temps d’estada massa prolongat.

Sense anar tan lluny a tot arreu ha continuat existint aquesta necessitat migratòria. De casa nostra, en el seu temps, molts van marxar a Cuba, igualment amb la voluntat de millorar les condicions de vida, a la recerca d’una feina estable i, amb sort, es podia aconseguir, fins i tot, una posició acomodada. La cosa va canviar en els anys de la postguerra, quan del país va marxar molta gent cap a l’estranger. Els qui portaven pitjors expectatives, eren aquells que havien de fugir a causa dels seus ideals polítics, el que representava haver d’exiliar-se, amb la incertesa i la pena de no saber quan podrien tornar. França, el país més proper, fou el lloc de destí de molts d’ells. Eren temps molt difícils en tots els aspectes, però no els hi quedava altra opció que la d’espavilar-se, buscar feina i aixopluc per viure amb una certa dignitat. Com la situació es va allargar i pocs podien tornar, arrelaren noves perspectives en un destí circumstancial que, en la majoria dels casos, va acabar per convertir-se en una destinació definitiva. Naixeren els fills, les feines s’estabilitzaren i ja s’establia una estima pel poble, ciutat, que els havien acollit. Desprès d’anys les prohibicions deixaren de ser tan estrictes i aquells exiliats van poder tornar. Massa tard. Aquella gent havien establert uns vincles massa arrelats com per desentendre’s. Venien quan tenien vacances i el retorn al seu lloc de residencia habitual es feia amb tota normalitat, sense recança ni enyorament.

Situació semblant la que va patir molta gent del Sud del país, que van immigrar a Catalunya amb la voluntat de trobar feina estable. Es repetia la típica imatge de les famílies arribant a l’estació, carregats amb aquelles singulars maletes de cartró, lligades amb un cinturó a fi afecte de reforçar la finalitat d’aquelles també originals tanques cromades. De la mateixa manera que molts d’ells es decantaren per emigrar a Alemanya. Encara més difícil, perquè a la llunyania s’hi havia d’afegir el factor de l’idioma. Els relats de les experiències viscudes, per part d’aquests immigrants, han donat fe que la voluntat de la supervivència pot vèncer qualsevol entrebanc per rocambolesc i dificultós que pugui semblar.

Primer acostumava a marxar el cap de família i un cop assumides les prestacions bàsiques i l’aixopluc corresponent, hi acudien l’esposa i els fills. A la fàbrica de Vallcarca els immigrants que hi arribaven amb feina assegurada, tenien també assignada una vivenda. Era un handicap important que garantia una preuada estabilitat. Amb aquesta gent vinguda d’arreu la fàbrica de ciment aconseguí situar-se al capdavant de la producció del país i exportaven a altres països. Tot i que les seves fumejant xemeneies embrutaren el paisatge del Massís.

Amb el treball i l’estalvi aconseguiren desentendre’s de determinades penúries econòmiques que els havien assetjat fins l’extrem haver d’immigrar. Quan l’esposa i els fills col•laboraren també en l’economia familiar, uns i altres van poder començar a pensar en adquirir una propietat. Potser primer va ésser el cotxe, el qual va representar un signe molt incipient de riquesa, o així ho volien aparentar davant de la família. Perquè el primer viatge llarg que feien era per arribar-se fins el poble, del qual havien marxat. La seva presència amb un automòbil nou de trinca, equivalia a mostrar que les coses els hi anaven bé. Aquesta demostració de prosperitat, ampliada per l’exaltació de més d’un sopar de duro, animava als més indecisos a emprendre el mateix camí, el de la immigració a terres més pròsperes.

En quant a la integració la gran majoria s’adaptaren als costums del lloc, i els fills s’educaren amb la nostra llengua. Com la van haver d’aprendre els immigrants que van apostar per destins més llunyans i de parla més complicada. I la bonança, propiciada per la bona marxa de la industria, ha permès conviure mitjanament bé, per no dir bé del tot. Els més grans es van jubilar i com a molt van reformar la casa del poble per anar-hi a passar uns dies de vacances, pocs perquè aquí deixen els fills i els nets, i això enganxa i tira molt.

Fins que la situació ha canviat d’una manera ostensible, alarmant, cada dia es destrueixen infinitat de llocs de treball i se’n creen pocs de nous. Aquesta incertesa laboral ha propiciat que molts joves estiguin emigrant a altres països, on les possibilitats de trobar feina són majors. Si comparem una i altra immigració ens trobem que el jovent que avui se’n va en busca de treball, ho fan avalats per uns estudis universitaris, o amb professions especialitzades, circumstàncies que es diferencien d’altres immigrants, la major part d’ells sols podien aportar mà d’obra per realitzar feines dures que no requerien una determinada professionalitat.

Sigui com sigui resulta decebedor que haguem de prescindir de gent preparada, qualificada, per desenvolupar projectes que podrien repercutir en benefici dels nostres interessos. No tots tornaran, els passarà com aquella gent que va marxar a l’estranger i allà s’arrelaren i venen aquí de visita. La idea i el valor de l’arrelament es va diluint, fins el punt que ens tindrem d’anar a acostumant a viure d’una manera més nòmada. Com fan a Amèrica que estan avesats a desplaçar-se d’un extrem a l’altra per circumstàncies laborals, avenint-se amb les pautes que dicten les empreses per les quals treballen.

Quan als pares ens toca de prop els efectes d’aquesta nova immigració, ni més ni menys que la dels nostres fills, ens dol l’allunyament degut a la manca d’oportunitats en la nostra terra. I emportats per tants ressentiments, desconfiem dels polítics que estan demostrant-nos que no saben per on van i el que han de fer per capgirar la situació. Malgrat noves perspectives, envoltades, també, de grans incerteses i dubtes. Si hem d’ésser coherents el que ara toca és tocar de peus a terra i dedicar tots els esforços a pal•liar aquesta greu situació que deriva a autèntics drames familiars. Tot el demés és fum que tant de bo s’aspergeixi aviat i deixi veure un horitzó més clarificador i, sobretot, més engrescador. Malauradament tinc el pressentiment que al llarg de la campanya electoral que acaba de començar, es parlarà molt d’aquest futur, que sens dubte és interessant, i es passarà de puntetes per sobre el present que és el que, avui per avui, més ens afecta , ens preocupa i ens fa guaitar al demà amb un preocupant pessimisme.

                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de novembre del 2012 )

UNA IMATGE INSÒLITA

                                       

El meu cosí Toni m’ha fet arribar aquesta imatge a través d’aquest gran invent anomenat Internet. No tindria res d’especial, a part de la bellesa del paisatge, si no fos perquè està visualitzada al revés. Acostumats com estem guaitar a aquest emblema en el lloc on el tenim enclavat, imaginem-nos ara que és temps de guarnir realitats amb una certa fantasia portada de l’estranger, durant la nit abans del dia de Tots Sants, capgirar els termes paisatgístics del nostre passeig marítim i situar la imatge de la església parroquial a l’altra banda de la seva originaria situació. Sempre s’ha dit que no hi ha res impossible, però la realitat ens demostra que hi ha moltes excepcions, tot i que amb el trucatge de fotografies es pot arribar a capgirar tots els ordres establerts en un paisatge, per anomenem-lo d’alguna manera, convencional.

Aquesta imatge escurça els límits del passeig i li resta profunditat, com si el poble s’estengués lateralment , cap a la dreta i més enllà res més, perquè no ens dóna cap altra perspectiva. Curiosament la imatge fa possible que la Punta i el seu entorn continuïn quedant ben harmonitzats amb la resta d’edificacions.

Però tornant a la situació del seu enclavament original, la Ribera, la porció de terreny i platja que dóna nom al indret, sempre s’ha destacat per un encant que li proporciona la majestuositat de la parròquia i que quan més ens hi apropem el conjunt se’ns presenta magnífic. Amb tot, l’expansió del Passeig Marítim ha estat un dels encerts més ponderat dels visionaris de l’època. Els quals ens van deixar una joia en brut que s’ha anat polint i si cap millorant, si no fos perquè els temps propiciaren i les persones permeteren que determinades construccions s’enderroquessin per tal de construir edificis moderns. I encara hem de donar gràcies que es respectaren les altures que aporten una certa discreció al paisatge convencional.

La gent de Sitges i d’arreu del món ens hi passegem, mentre gaudim d’aquest enclavament que, a qualsevol hora del dia i de la nit, ofereix un encant molt associat a les predileccions de cadascú. És una alternança constant de gent que hi passeja caminant. Però també per escurçar distàncies i fer més a l’abast de tothom poder anar de la Ribera fins a Terramar, durant la dècada dels 30 del segle passat un vehicle d’un sol cos, destapat pels costats i amb coberta a la part superior, sota la qual s’arrengleraven uns bancs per tal de que els usuaris hi poguessin seure, oferia la possibilitat de cobrir aquest trajecte amb un mitjà molt simple no obstant precursors d’altres projectes que s’hi ha alternat. En tenia cura del comandament en Panxito Mirabent, l’Eixut que el feia circular, segons testimonis i usuaris, de manera molt rudimentària, simplement accionant una mena de palanques, l’home anava dret i , com que no hi havia molt trànsit de vehicles havia d’estar més amatent del comandament que de la via pública. Aquest mitjà de transport va fer possible que els passatgers es poguessin delectar amb els encants d’un entorn que oferia un ambient senyorial, obert a tothom i amb l’al•licient afegit que, sense moure’s del poble, el Passeig Marítim oferia tants encants que no calia moure’s d’aquí per poder admirar una situació privilegiada.

En la dècada dels 60 es va consolidar el projecte de posar en circulació una barca tren que la veu popular li va atorgar el nom de “la barqueta”. La primera constava de dos unitats, amb la particularitat que la part de comandament tenia forma de barca , descoberta i amb rodes dissimulades. Estava pintada de color blau i una sanefa blanca que ressaltava a tot l’entorn de la part superior. Arrastrava una altra unitat , també descoberta pels costats i la part de darrera i tapada amb un tendal de ratlles blanques i blaves.

Va esdevenir una novetat que clamava l’atenció, potser una de les pioneres del litoral Mediterrani. Retratada pels d’aquí i pels estrangers, perquè la novetat ve ho requeria. El cert és que va causar admiració i es va convertir en un motiu de festa que competia amb un altre dels elements que més conjugaven en aquelles tardes dels diumenges d’estiu: els manteacus” , com així anomenàvem aquells refrescants i gustosos entreteniments.

Va comandar la barqueta el senyor Agustí Grau, el qual per estar en consonància, amb tan suggestiva embarcació, portava gorra de patró, hi contribuïa també la seva fisonomia morena i amb semblança d’un vell llop de mar. La barca tren, per a ésser més exactes en la concreció en quant a la seva denominació, ha prevalgut fins a l’actualitat, amb més unitats i amb una cabina que ha guanyat amb comoditat però ha perdut les formes més típiques de la barca. Un mitjà de transport que ha transportat al bo i millor de la colònia d’estiuejants, a les minyones, turistes i gent de casa nostra, durant la temporada estival. A excepció d’un parèntesi que per diferents interessos es va voler imposar un mitjà més modern i aparatós que va fracassar en el intent de suplantar a la barqueta.

Del dret o del revés Sitges ofereix un enquadrament fantàstic.

                                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de novembre 2012 )

ENTRETENIMENTS

La setmana passada vaig intentar aprofundir en els productes que ens han estat més propers i que han estat crucials per contribuir a l’alimentació, o com a complements d’aquesta. Però com proclama la veu popular, no sols de pa viu l’home. De sempre han existit unes menudeses que, a mena d’entreteniment, han contribuït, amb la seva simplicitat a premiar el paladar, sense resultar res de l’altre món.

Entreteniments o llaminadures que s’havien caracteritzat per ser el complement inseparable de les sessions de cinema. D’aquest avituallament s’encarregaven el populars “cacaueterors”, els quals disposaven la paradeta, ben assortida. davant els locals de projecció. Se’ls anomenava així perquè la seva especialitat més sol•licitada eren els cacauets. Per pocs diners t’omplien les butxaques dels pantalons i tal abundància es feia notar enmig del silenci de la projecció de la pel•lícula , el constant cric-crac es convertia en un permanent rerefons que s’intensificava segons transcorria la trama del film , així si era d’acció o suspens les barres no donaven a l’abast a mastegar i deslliurar les pellofes de l’embolcall del cacauet. Amb aquest detall es podia mesurar el grau de tensió que determinades escenes produïen entre els espectadors.

Aquesta entreteniment havia aconseguit envoltar-se de grans adeptes, com el vell Sou el qual, abans d’entrar a amenitzar el ball, tornava a omplir-se les butxaques de cacauets i, ja a dalt l’escenari, no esperava acabar la interpretació del ballable, quan tenia compassos d’espera aprofitava per omplir-se la boca de tan viciós entreteniment. I com és de suposar la incorporació a la seva aportació musical no suposava haver fet net dels cacaus de la boca, no era un problema imminent, sabia la manera de fer-lis un racó, mentre bufava el instrument. Com és lògic la barreja de pellofes acabava pastant una barreja insòlita que emboçava el pas estret que existeix entre la canya i la “boquilla” del saxo, fins que aquest emmudia per sorpresa de companys d’orquestra i balladors que es quedaven sense escoltar solejar la melodia. Però com que el músic tenia taules i una certa patxoca no s’immutava, es mirava sorprès el saxo, com si es tractés d’un defecte de fabricació, si no hagués estat pel constant moviment de la boca que el delatava i sobretot per ésser reincident en aquest pas de comèdia que tenia com a protagonistes els cacauets, la dissimulada hagués pogut colar, però no el costum, per part del músic, que propiciava l’amuntegament de pellofes que reposaven en les interioritats del instrument, les seves arts no convencien al públic que ja sabien del peu que calçava.

Quan s’acabava la sessió de cinema, el terra de les sales oferien un escampall impressionant de tota mena d’embolcalls, essent els més prolífers els dels cacauets. Sembla ésser que l’entreteniment de les pipes, amb la pellofa exterior coberta d’una gruixuda capa de sal, va ésser posterior. Recordo, sense intenció de desmerèixer l’avituallament de ningú en quant aquest producte, que les millors pipes les despatxaven els germans Ferret, a la botiga dels nois, com s’identificava aquest establiment del carrer Sant Francesc. Eren grosses, plenes i quan les dents oprimien el llom del seu grisos embolcall, el xeric del trencament es feia notar, intuint, pel soroll, una llavor carnosa .

Entreteniments del diumenge a la tarda, per acompanyar les sessions de cinema. Quan un altre acompanyant, aquet més nociu , contribuïa a interposar una cortina de fum entre la pantalla i la sala, era quan estava permès poder fumar en aquests locals tancats, quina barbaritat! No eren de la mateixa opinió els fumadors de cigars havans, els quals desprès de dinar era un plaer asseure’s en la butaca del cinema i consumir, amb pausades pipades, unes tranques impressionats. No es comprèn com no s’adonaven espectadors i responsables de la sala que aquella densa fumera restava nitidesa a les imatges de la pel•lícula que al ser en blanc i negre ja no eren prou perfectes. Va caldre un temps per restringir, abans de les prohibicions, el poder fumar a la sala del cinema. Entre la primera sessió i desprès en el ball de tarda, les robes quedaven impregnades d’un olor de fum que calia airejar-les durant tota la setmana.

Mentrestant per la mainada el nostre proveïdors eren els de can Rabassó. La botiga del carrer Jesús que oferia diversitat d’articles, principalment tota mena de llavors i llegums per coure i per nosaltres, el més interessant, regalèssia, pegadolça i sense menystenir les xufles. Abans de menjar s’havien de posar en remull i el seu gustet era sensacional, diferent.

Durant els anys de la meva escolarització es dedicava a passar per les escoles, en el transcurs del recreo i a la sortida, un senyor al qual anomenàvem “el abuelo”, quan penso que aquell bon home deuria tenir l’edat que ara tenim nosaltres, m’esborrono del ràpid que ha passat el temps. Aquell especialista en arrels, al qual nosaltres li conferíem la categoria d’avi, portava ben disposats en un cistell de vímet, branquillons de regalèssia , d’una qualitat extrema perquè no era gens reseca ni recargolada , podríem parlar del filet d’aquesta arrel. El seu gust encara el recordo ara, així com la negociació que havia d’establir per aconseguir amb poca despesa un bon branquilló.

Començaven a ésser temps d’una certa bonança econòmica, potser perquè no hi havia prima de risc, ja prous que n’havien trampejat la nostra gent. El detall d’aquesta mena de folgança, es notava en els berenars, del qual n’era protagonista el panet de Viena i aquelles reduïdes i primes presses de xocolata Nestlé que es despatxaven a l’entorn d’un embolcall vermell. En començava, també, a ésser un preuat complement d’aquestes entreteniments de tarda, els pernilets i altres delicadeses les quals contribuïen a fer més apetitós i així recalar en els ànims dels més desganats. Aquests eren uns dels primers senyals de prosperitat un indicador que mostrava que la nostra societat ja no passava gana.

I com les nostres mares coneixien sobradament el peu que calçàvem, dosificaven les propines les quals sabien que destinàvem a aquests petiteses i quan ens veien mastegar, amb insistència, la massa rosenca d’aquells populosos xiclets Bazoka que tenien un format rodo i amb unes estries , recomanaven amb raó de causa : “deixa de mastegar que després no tindràs gana”.

Aquesta recomanació es pot aplicar als entreteniments que van sorgir després, com els sofisticats aperitius. Aquests tenen la pega que són devorats amb gana i un entusiasme desmesurat, provocant una certa desgana vers els plats forts de l’àpat que ve a continuació.

Els entreteniments que ens delectaran aquests propers dies, les castanyes i els panellets, s’afegeixen a tradició. La castanyada de la vigília i els panellets com a postra de la diada de Tots Sants. Delicadeses per esperar veure-les venir, quan els entreteniments, d’avui, són molts i no tots tan complaents com els que havíem compartit i gaudit.

                                                                                                                         J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'octubre del 2012 )

ELS NOSTRES PRODUCTES

Les circumstàncies han dificultat, en aquesta era moderna, continuar consumint productes de casa nostra, simplement degut a que les coses han canviat. El consumisme galopant ha ocasionat una àmplia oferta en tots els camps, tanmateix als estaments el qual correspongui la tasca de legislar, han hagut de regular i dictar unes normes amb les quals es garanteixi una qualitat que a la vegada compleixi les normes sanitàries, i també serveixi per tenir al comprador informat de la composició del producte i la data de caducitat, entre altres aspectes. Són algunes de les normes imposades que beneficien als consumidors i, amb elles, s’intenta evitar mals majors. A raó d’aquets preàmbul hauran pogut endevinar que el contingut de l’article es centrarà en els productes més comuns per garantir la subsistència i a la vegada per satisfer el paladar de determinades exquisideses. Matèries habituals en moltes llars sitgetanes que estaven a l’abast només sortir a l’hort.

Atenent-nos a que les característiques d’aquestes cases, permetien acoblar-hi alguns detalls que contribuïen a treure’n més profit. Un element que era molt comú en el si de les famílies, era el galliner. Que situat en aquells patis interiors esdevenia un referent. Tot i que el seu manteniment comportava força feina. Perquè criar l’aviram i els conills, requeria unes determinades atencions. La principal, un lligam que no permetia deixar ni un sol dia el compromís de haver de posar menjar i aigua. Per tant, aquesta obligació, dificultava l’haver d’absentar-se de casa ni que fos, per exemple, tan sols uns tres dies. Hi havia l’avantatge que en aquell temps la gent no sortia, com a molt ho feia per anar a passar el dia a Barcelona. Si pel motiu que fos la durada de l’absència es preveia una mica llarga, algun veí o familiar s’havia de comprometre a garantir el subministrament dels estadants del galliner.

Com que el cens dels galliners era alt, els seus propietaris es podien permetre la llibertat de proveir els veïns que no en disposaven, de la mateixa manera que vendre els ous per dotzenes també formava part d’un costum força generalitzat. Era una formulisme comercial molt d’estar per casa, no obstant comptava a molts adeptes, sobretot quan s’apropaven festes els encàrrecs proliferaven: “per diumenge matem un conill....”. Els pollastres es reservaven per a festivitats més assenyalades.

Així tothom hi estava implicat, uns els criaven per a la seva disponibilitat, altres els compraven matats i plomats, amb la garantia que la bèstia s’havia alimentat amb bona substància. A més dels rosegons de pa que els propis veïns guardaven per tal de contribuir al manteniment. Aquest aspecte em recorda el convent de les monges vetlladores tenien en el carrer Sant Francesc, allà disposaven d’un esplèndid hort, on no hi faltava el galliner. La mainada del veïnat hi acudíem a portar els rosegons, una generositat que ens permetia tenir accés a aquell espai tan ben aprovisionat de tota mena de verdures, aviram i conills. La permissivitat de la superiora s’estenia, sense restriccions, a poder acariciar els tremolosos conills i ens preníem la llibertat d’empaitar a les gallines i els pollastres que campaven al seu aire. Les monges es valien de l’hort i del galliner per a la seva manutenció.

l’Andreu Mirabent i la Remei vivien davant per davant del convent , amb el matxo aposentat a l’estable que tenien en el pati, per arribar-hi tenia de travessar el menjador, i el carro en l’entrada. Al costat hi havia una petita habitació on venien els pèsols, faves, mongetes tendres.... que collien de l’hort i ho pesaven amb aquelles singulars balances de dos plats.

Eren productes d’aquí, cultivats per la gent de la pagesia i per particulars que tenien cura dels seus galliners. Si més no, quan la tardor fresquejava l’ambient, la nostra gent anava a buscar rovellons i si la recollida era bona, també n’hi havia que en venien entre el veïnat. El mateix passava amb els caçadors, sempre tenien alguna que altra perdiu emparaulada. I aquells que anaven als paranys, igual et venien una filera de passerells que et regalaven una cadernera.

En els mesos d’estiu predominava el costum d’anar a fer musclos a la Ferrosa, i com la recerca acostumava a ésser abundosa els venien a una clientela que els era fixa. Això mateix feien els pescadors aficionats i fins i tot els professionals, quan al vesprejar passaven pels carrers oferint el peix acabat de pescar.

Sense oblidar-me dels cellers que elaboraven i venien vi al detall. D’aquí ve que potser el producte més antic que actualment comercialitzem sigui la Malvasia de l’Hospital . L’altre dia, parlant amb el restaurador Valentí Mongay, s’hi referia planyent-se del desinterès que generalment es fa palès per aquesta marca que és exclusiva de Sitges, quan tot sovint ens decantem per altres malvasies que, tot i identificar-se amb una de prou reconeguda, ja no procedeix de les nostres vinyes i s’embotella en altres indrets, això sí, previ haver adquirit la propietat de la marca. I de com per garantir la continuïtat de la Malvasia provinent del llegat Llopis, hauríem de consumir aquesta, que és elaborada de manera artesanal, i seguint el sistema tradicional. Ho avalen el color i, sense cap mena de dubte, el sabor, la qualitat. D’aquesta forma col•laboraríem amb la predisposició que mostra la Fundació de l’Hospital, la qual no regateja esforços, en primer lloc, per treballar les vinyes i en segon per continuar amb el mètode emprat per tants responsables i col•laboradors que ha tingut el celler, que els ha permès treure una Malvasia excel•lent.

L’amic aprofundia en el tema, aportant idees per potenciar la marca de la casa i que millor per fer-ho que en la pròpia mansió dels Llopis, convertida en museu, amb el seu ampli celler, on al visitant se li podria explicar que en aquelles interioritats dormia una malvasia que només es despertava quan es posava aixeta a la bota. I no sols això, aquest comentari de segur ja deu formar part de la visita guiada, sinó que també es podria fer un tast d’aquest xarop, mentre es complementa amb detalls de la seva especial elaboració. Suggeriments que ferien possible un millor apropament a aquest emblema sitgetà, sota el qual hi trobem la dedicació que hi han esmerçat molts vilatans, des de temps immemorials. Atrevint-nos a quasi assegurar que és el producte més antic dels que encara comercialitzem a l’empara el nom de la vila.

Un complement imprescindible quan ben aviat la tradició ens tornarà a delectarà amb les castanyes i panellets. Un producte més, amb rellevant protagonisme en les pastisseries, que ha estat elaborat en moltes llars sitgetanes, seguint receptes de les àvies. Encara avui hi ha qui els prepara de manera casolana i artesana.

Són alguns dels nostres productes que, com la malvasia de l’Hospital, tan ajuden a enaltir el nom de Sitges, motiu pel qual bé es mereixen el nostre recolzament, a part de l’admiració que hi puguem profesar.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'octubre del 2012 )

LA POPULARITAT DE LA GENT DEL POBLE

La fama és sinònim de popularitat. La gent famosa ho són per diferents motius i camps d’acció que s’abracen a una vesant artística, científica, literària, poètica i, fins tot la popularitat, per desgràcia, en més d’una ocasió esquitxa a persones que han fet malifetes i barbaritats que han desestabilitzat normalitats i sentiments.

A aquest impacte social hi ha contribuït els mitjans de comunicació, en un aspecte destacat, la televisió. Tant és així que un personatge que surt repetidament a la pantalla, si la paraula fama és massa exagerada, sí que podem parlar de popularitat. Una definició que aconsegueix convertir les vivències d’un personatge públic, en una pertorbació de la seva intimitat.

Exposada aquesta introducció, podem encaixar aquest grau de coneixença entre uns àmbits molt diferenciat els uns dels altres. Si el personatge aglutina un àmbit de gran extensió , la seva popularitat esdevindrà universal.

Acotant un terme més proper acabarem centrant-nos en la intimitat dels pobles. On el grau de popularitat de la seva gent anirà en consonància amb la seva manera d’actuar i, sobretot d’ésser. Per recavar encara més en la identitat d’aquests habitants, caldrà recórrer als seus mots. Un costum que principalment en els pobles que més han crescut s’ha anat perdent, no podem parlar del mateix en indrets on la població continua sent equiparable a una gran família. I és curiós observar que quasi totes elles tenen un mot assignat que han anat heretant les successives generacions. Entre els més grans s’ha donat el cas que si se’ls pregunta, aportant noms i cognoms i arriben a dubtar de la identitat per la qual ens interessem, perquè sempre s’hi han referit emprant el corresponent mot.

El nostre poble no ha estat una excepció, ens hem valgut d’aquesta identificació tan peculiar fins que el temps i els nou vinguts han acotat una popularitat sorgida de les essències del conviure, per a retornar a una “normalitat”, entre cometes, que prioritza el nom i els cognoms davant qualsevol altra mena de suplantació de la pròpia identitat.

També ens trobem amb mots que hem atribuït a gent vinguda d’altres indrets, com així anomenaven a el Mantecauero degut a que aquell valencià elaborava i venia gelats. Tanmateix alguns mots no han ultrapassat l’àmbit de la convivència veïnal.

Ho puc exemplificar al referir-me a un personatge que va obrir un negoci de bodega i restaurant al carrer Sant Francesc, al costat del forn de can Bosch. L’home es va fer popular per les seves extravagàncies i fins i tot malifetes. Els veïns del carrer l’anomenaven “el Bodeguero”. Faré servir com a única identificació aquest mot tan limitat en quant a la seva divulgació, perquè ningú no ha sabut posar-li nom i cognoms. Entre les seves excentricitats se li atribueix que valorava els preus dels plats que servia a ull. És a dir, hom hi anava hi menjava per dues pessetes i quedava molt satisfet. Aquest ho pregonava a un altre possible client el qual, atret per tan bona propaganda, també hi acudia, però per menjar el mateix li cobrava el doble. Aquesta poca serietat va fer que anés quedant en quadre. Per acabar-ho d’espatllar, exposava uns grans peixos a l’aparador de l’establiment i com no tenia demanda i no existien les sofisticades neveres d’ara, la mirada del peix en qüestió, anava posant ulls de sípia morta fins que el llençava a dintre un cup que tenia l’establiment, a la vegada que la pudor s’anava apoderant de l’ambient de la taverna. Però no va acabar aquí les seves perspicàcies. Aquests episodis transcorrien a cavall de l’any 1933 al 1936. Un període de temps en qué la gent del poble estaven immersos en les repercussions que va comportar que la Laieta hagués repartit, en participacions d’una pesseta, la grossa de la rifa de Nadal del 1933, amb el número 07139. Amb aquest llaminer esquer, la majoria que s’havia vist afavorida amb la sort, volien continuar apostant i aquells que no havien comprat cap participació somiaven ésser afavorits i revenjar-se de la dissort.

El nostre protagonista va veure una oportunitat de fer uns quants diners i es va posar a vendre paperetes d’un número que apuntava en una pissarra ben visible, quan n’havia venut prous, canviava de número i seguia fent el mateix. Això hagués estat molt bé si prèviament hagués comprat els dècims corresponents, però massa espavilat com per fer-ho. Tots eren números que s’inventava sense cap garantia que els recolzés. Fins que un va treure un petit premi, un duro per pesseta, i la gent van anar a cobrar el import de la seva participació, lògicament no va poder fer front a la despesa, per la qual cosa va acabar empresonat.

En aquestes que esclata la guerra i vet aquí que ja tenim el “Bodeguero”, tornant a passejar pels carrers del poble com si res hagués passat. Amb la particularitat que, en aquesta ocasió, ho feia vestit de comissari polític. Davant l’evidència i el moment qualsevol s’atrevia a reclamar-li o retreure-li res. Fins aquí va durar l’extravagant popularitat del personatge, forjada a base de malifetes i pocs escrúpols. Total, l’home va marxar , embafat i envalentint pel càrrec i mai més se’n va saber res més.

Sortosament la popularitat de la qual ha fet gala determinada gent de la vila, s’ha fomentat entre un cúmul de virtuts, o d’anècdotes que han propiciat una popularitat entranyable, la qual ha conviscut, paral•lelament, amb la trajectòria del protagonista. Com és el cas de la Francesca Ferré i Rosés, la seva manera d’ésser, el seu posat característic, la seva particular forma de vestir: amb el seu inseparable davantal, així com també la seva peculiar manera de calçar: espardenyes de betes i mitjons que combinava tan estiu com hivern, la diferència sols es decantava pels llargs mentre duraven els rigors del fred, perquè semblava refusar tota mena de mitges i pantalons.

La Paquita va veure completada la popularitat, icona de la seva manera d’ésser, de vestir i de passejar el seu posat nerviós, amb la identificació del lloc on treballava d’aquí que la veu popular la identifiques com la Paquita de can Muiño. Dedicació que la delatava a cada vesprada quan es dedicava a portar, amb el típic mocador de farcell, la marrada a les maquinistes. La seva imatge, amb el farcell al braç i un mocador al cap l’assimilava al personatge principal d’un popular conte d’infants.

Res, ni tan sols els pas dels anys, van fer canviar la seva peculiar personalitat: un tarannà tan identificatiu, amb una manera de moure’s que li conferia un toc indiscutible de la seva personalitat. Fins que la mort la va sorprendre a redós de la seva casa i ella, amb la senzillesa que la caracteritzava, la va aclucar entre el seu inseparable davantal. Poc a poc anem perdent gent popular que han contribuït a alterar monotonies del viure quotidià, en un temps, els actuals, on la popularitat, per desgràcia, l’acaparen els polítics i gent de malviure.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 octubre 2012 )

SETMANA FANTÀSTICA

El cinema aporta a la societat una visió creativa que, depenent del gènere, tindrà un públic per a cada especialitat. Apagant-se el ressò del Festival de Sant Sebastià, s’acaba d’inaugurar una nova edició del Festival de Cinema, ara l’anomenen de Catalunya, quan de Sitges en va sorgir el que es coneixia per: Festival de Cine Fantàstic i de Terror. De fet per a nosaltres l’antic anunciat encara és vàlid, perquè de sempre l’hem anomenat així: “Festival de cine de terror”, un costum amb el qual fins i tot ens oblidem, o releguem, l’adjectiu fantàstic. Amb tot l’abreviatura ha estat vàlida per identificar-nos amb un certamen que va néixer aquí i va propiciar un ambient fantàstic, mai millor dit. El nucli central de la vila es transformava per donar acollida als nombrosos seguidors d’aquest gènere. Quan es va traslladar la seu principal a l’extraradi , es va perdre aquell impacte que originava l’eix principal de l’acció entre l’espai dels cinemes locals, les sales del Prado i del Retiro. Sí, s’assembla però no és el mateix.

Quan la història del cinema local té una llarga trajectòria, de la qual el col•laborador d’aquestes pàgines, en Francesc Borderia i Soler, l’ha escrit en sendes publicacions per a deixar-ne constància. Precisament ara està enllestint la relació de Sitges amb el món, en dèiem, dels “peliculeros” . Empraven aquest terme cada vegada que els vilatans veien arribar una nodrida rua de camions que transportaven tota una aparatosa parafernàlia, amb la finalitat de filmar escenes per a una nova pel•lícula. En Siscu s’endinsa en els detalls més significatius d’un recull de les més de cent pel•lícules que s’han rodat en el poble.

Aquesta implicació del paisatge de la vila amb el món del cinema, ha necessitat de la col•laboració del que en l’argot cinematogràfic anomenen extres. De totes les rodades aquí la més participativa, per part de la nostra gent, va ésser “Rapsodia Real”, amb la parella formada per Errol Flynn i la seva esposa Patrícia Wymore. Imatges immortalitzades també a través de la fotografia i que l’amic Ricard Gassó, no fa gaire, va exposar, en una de les vitrines del seu establiment del Cap de la Vila. Causant l’admiració de tothom i retornant a la memòria detalls del rodatge a tots aquells que van participar en tan espectacular seguici reial, mentre baixava per les engalanades escales de la Punta. El rodatge a Sitges va tenir lloc en la primavera del 1955 i es va passar en el cinema Retiro i Bonaire a l’agost del 1957. En Borderia explica que degut a la massiva participació de la nostra gent, a l’estrena a Sitges hi va acudir pràcticament tots els seus habitants, per tal de veure’s al costat dels protagonistes principals, però quina no en va ésser la seva sorpresa quan van poder comprovar que aquelles imatges que van trigar tan a visionar, van passar en un tres i no res i a prou feines van poder identificar-se en la gran pantalla.

L’afluència de càmeres en aquest entorn, ha propiciat que els artistes, durant els descansos, s’hagin passejat pels carrers de la vila, per admiració i curiositats dels vilatans. Quan el Festival de Cinema tenia la vertebració situada en el centre neuràlgic d’aquest entramat de carrers, tots els artistes que eren convidats al certament freqüentaven els més cèntrics i també entraven als establiments. Amb el trasllat a altres posicions més allunyades, difícilment la crem de la crem, s’apropa fins el centre.

Aquesta implicació amb l’atractiu mon del cinema, ha desencadenat una important correlació d’afinitats que ha fet possible que el cinema local, a més de disposar de bones sales de projecció, hagi tingut protagonisme, pel fet de reafirmar-se com un poble de pel•lícula. A pesar que, curiosament, la major part dels guions transcorren en pobles del sud. Era la blancor que predominava també en el nostre, la singularitat dels carrers i les cases que li conferien un caire especial, tot i que mai el nom de Sitges va servir per relacionar-lo amb el indret. Per suplir aquesta suplantació ha prevalgut, per damunt de qualsevol dubta, la imatge emblemàtica de la nostra església parroquial, la Punta. Davant aquesta identitat tan coneguda arreu, sobren tots els intents per desviar l’atenció en quant a la procedència.

Els músics locals també van actuar d’extres al menys en un parell de pel•lícules. En les dues ocasions dirigits pel mestre Torrens. No obstant l’extra preferit per les productores era el pescador José Moreno Ledesma, qui a més del seu ofici, era geganter, la seva participació en les festes majors d’antany ha servit per deixar-ne testimoni en les fotografies publicades en els programes oficials de l’època.

El Moreno es pot dir que ho era de noms i de fets i la seva complexitat s’avenia amb els requisits que exigien els directors. Aquestes, diguem-ne, aptituds. O més que això, millor parlar d’unes fraccions que serien fotogèniques, el cas és que va ésser bastant sol•licitat com a extra, la qual cosa li va permetre establir un apropament amb els millors artistes del moment. De ben segur, quan els focus s’apagaven i sols l’acompanyava el resplendor esmorteït de les barques de llum, l’artista ocasional, somiava balancejat pel moviment compassat de la barca, que havia equivocat l’ofici. Ell anava per artista, l’oportunitat li va arribar massa tard, o potser abans d’il•lusionar-se va tocar de peus a terra, de totes maneres ho tenia difícil perquè passava més hores a plena mar que a terra pròpiament dit. Ja fos posant el peu damunt la immensitat d’aquest mar, o a terra, abans d’embarcar, el cas és que en José va rebutjar una bona oferta que d’acceptar qui sap si no hagués arribat a tocar les portes de Hollywood . El pescador, el geganter, “l’artista de cine”, retirat de tota activitat, va partir cap al seu poble natal, Roquetes de Mar. Allà explicaria les seves experiències fins el punt que un diari de la comarca li va dedicar un article, explicant a la seva ciutadania que potser mai un dels seus veïns va tenir l’oportunitat que se li va brindar al pescador, poder arribar, si no ben bé a ésser un dandi de la pantalla, potser sí un roquetenc il•lustre. El Moreno va morir en l’anonimat, si més no va deixar un grat record entre la gent de Sitges, al cap i la fi no sols de pa viu l’home.

Aquest entreteniment cinematogràfic ve a tomb pel fet d’haver tingut lloc, com ja he comentat, la posada en marxa d’una nova edició del Festival de Cinema, la inauguració va ser ahir dijous i tindrà continuïtat tota la propera setmana.. Convertint-se, la vila, en una cita obligada per tots els entusiastes del cinema i, de manera especial, pels amants del gènere fantàstic i buscadors de sang i fetge.

Una oportunitat que aprofita el cronista per recavar entre les curiositats que apunten i desvelen entusiastes de l’art cinematogràfic, com en Francesc Borderia, que amb els seus coneixements corrobora a donar testimoni escrit i viscut que Sitges és un poble de pel•lícula. Que ha suscitat admiració quan la seva imatge s’ha vist reflectida damunt la gran pantalla, en els cinemes del territori i més enllà de les fronteres. Perquè és una imatge molt identificadora.

                                                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre 2012 )

50 ANYS DE MISSES DITES

   Arribar a misses dites és una expressió popular que equival a arribar tard. I a mi que m’agrada donar la volta a les coses, als eufemismes, ho he adequat a l’encapçalament. Malgrat que no té el mateix sentit, o al menys així vull que s’interpreti el contingut que ve a continuació, el qual no fa cap referència a arribar fora de context, sinó tot el contrari, perquè cinquanta anys limita un espai de temps important i, amb ell imaginem-nos el nombre de misses dites, entenguis millor per misses celebrades.

   Quan un sacerdot arriba per primera vegada a un poble a desenvolupar la seva tasca pastoral, no sé, potser són cavil•lacions meves, intervenen dues parts, el propi sacerdot i els feligresos de la parròquia on ha estat destinat. I cada una d’elles ho espera amb una certa curiositat i, si m’ho permeten, també amb un cert recel. Determinat per desconèixer si s’avindran entre ells. D’aquí que prèviament les dues parts han intentat esbrinar, ni que sigui molt per sobre, referències d’uns i altres. I això és, en certa manera, fàcil de saber. Sempre hi ha qui s’afanya a preguntar amb els feligresos de l’ultima destinació pels detalls de la tasca del sacerdot i, sobretot, per esbrinar com és el seu tarannà. Aquesta proximitat tampoc és que aporti massa concreció, perquè com en tots els àmbits socials no existeix una unanimitat i menys quan es tracta d’opinar de les persones que exerceixen un càrrec públic, mentre a uns els sembla un mostrari de virtuts, altres opinen que no n’hi ha per tant. Tan sols la proximitat permetrà treure conclusions més encertades.

   Passa el mateix, o semblant, amb el sacerdot, és ell qui ha de fer tot el possible per a que davant els feligresos de la nova parròquia hi entri amb bon preu, causi bona impressió. I quan menys habitants conformen el nucli aquestes incògnites s’accentuen., perquè la convivència és més apropada i més influent, on cal posar en pràctica l’estira i arronsa, per tal de trampejar les maneres d’ésser de cadascú i altres genialitats o rebequeries.

   Fa 50 anys quan mossèn Ramon Català i Güell va arribar a Olivella, les reaccions i les opinions planarien per entre l’ambient d’un llogaret situat dintre el Parc del Garraf, un municipi que abraça molta extensió de bosc. Per tant un poblet esquitxat de verd i airejat amb aires purs. Molt apropat a les poblacions més importants del Garraf i el Penedès. D’aquesta proximitat se’n van beneficiar la gent de casa nostra, els quals, a la recerca de la tranquil•litat i el silenci, van fer parada a Olivella, van comprar o llogar cases i va ésser així com s’implantava, la que podríem anomenar, colònia sitgetana, la qual ha arribat a ésser molt representativa.

   Amb els anys els costums i les maneres han evolucionat i aquesta tònica s’ha notat, també, en l’entorn dels sacerdots. Prescindint, entre altres privilegis, de la popular majordoma. Una persona quasi imprescindible, perquè feia més confortable la vida del sacerdot. Amb ella sempre trobava el plat a taula i enllestides les feines de neteja de la rectoria. Comesa que acostumava a estar reservada a un familiar directe: la mare, una germana... Tenien dret a aquesta companyia, de senyor rector cap a amunt. Altra cosa era que, tan un com l’altre, coincidissin amb les preferències dels feligresos. El senyor rector és el cap visible i per tant el que ha de saber trampejar els costums, tradicions i exercir de diplomàtic quan les situacions ho requereixen. Passava en alguns pobles que la majordoma s’ultrapassava i s’atrevia a influir en temes d’exclusivitat eclesiàstica i que el rector havia de saber eradicar per tal de no fomentar desavinences entre els seus feligresos, per la incursió d’una persona aliena a les normes i preceptes del seu sagrat ministeri. No sempre aconseguia aquesta imparcialitat. I succeïa que a voltes la majordoma es feia impopular o al revés, la dona atresorava més simpaties que el propi sacerdot. És la particular convivència dels pobles amb pocs habitants, a la qual em referia una mica més amunt, quan volia dir que quan més petit és el llogaret, més estirabots influeixen.

   Mossèn Ramon va trepitjar la parròquia d’Olivella l’any 1962, on havia estat destinat de rector. En aquells anys ens podem imaginar les mancances que patia aquell indret, però que els habitants hi estaven acostumats, tenien la vida adaptada a les circumstàncies. El sacerdot també si va adaptar i el que per a molts hagués estat una mena de dissort i avorriment per a ell esdevindria com la porta oberta al paradís. Durant aquest temps de ben segur que ha topat amb gent que no haurà estat d’acord en la seva manera de fer, ho escric amb aquest convenciment, perquè forma part d’una convivència en la qual, quan més prolongada resulta, les friccions es fan inevitables.

   Cinquanta anys enllà encara es conservava el costum de besar la mà quan coincidíem amb un sacerdot i es parlava del cel i l’infern des d’una vessant redemptora i pecadora. Ells portaven sotana i celebraven la missa en llatí i d’esquena al poble. Amb tot, els boscos del terme d’Olivella eren d’una frondositat exuberant ja que les urpes despietades del foc encara no s’havien assenyat amb aquella vegetació. Passaven els anys i la imatge de mossèn Ramon transitant amb el popular dos cavalls, transmetia la populosa aportació d’un sacerdot del medi rural però modern. Quan la modernitat tot just començava a fer obrir els ulls i tothom aspirava a poder lliurar-se als avanços del moment. Va coincidir en aquest moviment la presència de vilatans pels tranquils carrers del llogaret que buscaven propietats per anar-hi a descansar. Amb la proliferació dels cotxes, molts van descobrir els encants que atresora Olivella, per ser una de les primeres sortides que es feien recent estrenat l’utilitari. Fins i tot els havia, que per fer rodatge, s’apropaven fins al poble per assistir a la missa que oficiava mossèn Ramon. La seva popularitat aconseguí notorietat també degut als nombrosos casaments que ha oficiat a l’ermita del Vinyet i els bateigs de sitgetans i sitgetanes amb la influència dels seus pares que potser trobaven l’església d’Olivella amb un encant especial. El qual aconsegueix el seu esplendor durant el transcurs de la Missa del Gall, perquè el seu entorn s’assembla al traçat d’un pessebre.

   Però no tot eren cants celestials afins al seu sagrat ministeri, mossèn Ramon Català aconseguí una fita inimaginable, dirigir la Coral de Sitges durant 28 anys. Aquesta trajectòria prioritza una afició i, el que és més difícil, saber estimular i harmonitzar tantes maneres d`ésser i pensar. Conduint la Coral a una amical convivència , el secret que avala aquesta dilatada experiència.

   50 anys de misses dites, pot tenir varies interpretacions. La de l’encapçalament d’avui, obeeix a la meva intenció d’aportar la més sentida admiració a mossèn Ramon Català, el qual no sols continua sent el rector d’Olivella, sinó que jo m’atreviria dir que es pot considerar que és d’Olivella. Ho certifica la seva implicació en les millores més importants efectuades en el poble. I en la seva dilatada tasca pastoral, exercida a recer de les parets de la seva església.

                                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de setembre del 2012 )

SANTA TECLA I EL SEU CARRER

   Tant Sant Bartomeu com Santa Tecla disposen d’un carrer dedicat al seu santoral. Altra cosa és que els sitgetans i les sitgetanes s’identifiquin amb els noms dels patrons de la vila, perquè ben pocs pares, quan és el moment de decidir el nom per als seus fills, es decanten han per aquests noms. Un fet curiós que es pot interpretar com un oblit que no és intencionat, a diferència de la Mare de Déu del Vinyet que amb el seu nom s’identifiquen moltes sitgetanes.

   El carrer Sant Bartomeu aporta la llargada del seu traçat i alguna que altra casa d’americanos que l’ensenyoreix. Durant la festivitat de Sant Bartomeu la processó hi decanta, seguint el recorregut establert, però quan és a mig carrer, la comitiva processional, decanta a l’alçada de la casa de l’Olga Mestres i on havia estat l’espardenyeria de la Pepa de can Tiquet, just allà, els gegants mig reculen el cos per evitar balancejar-se davant la pronunciada baixada que ofereix el carrer. És allà on els gegants enyoren la presència de l’Antoni Parra que era el cap de colla dels geganters i marit de l’Olga, aquest lideratge i parentesc que es compenetrava i es vivia en aquesta casa, feia que el pas dels gegant es convertís en una deferència als qui guaitaven des de la finestra la seva evolució, atenció que es veia compensada pel somriure de complicitat i emotivitat de l’esposa i el fill. Fets els honors pertinents, gegant i geganta, continuen amb pas ferm fins a decantar per davant de la casa que havia estat de l’Arnabat i de la perruqueria de can Dandi on, com ja he dit altres vegades, els gegants s’arreceraven al seu balcó per a que el perruquer i les seves filles, es lliuressin a fer els pertinents retocs, als seus pentinats per tal de que poguessin acabar la processó sense, com s’acostuma a dir, despentinar-se. Un mèrit que implicava als perruquers i als geganters que en aquelles altures sols els podien desbaratar les serpentines que, en segons quines cases, tenien per costum tibar d’un balcó a l’altra. El gegant s’ha emportat la pitjor part al ser ell el primer a travessar la fràgil i acolorida barrera

   Amb tot, a diferencia del de Sant Bartomeu, el de Sant Tecla, ofereix unes dimensions més reduïdes i es troba una mica fora del recorregut convencional. No obstant, quan la celebració es festejava un cop acabada la jornada laboral, si bé no tot el gruix dels participants en la processo, però sí una delegació, la qual, fora de programa, feia una passada pel carrer, sobretot els diables. Aquesta incursió obeïa a l’entusiasme d’en Jordi Rossell que tenia un establiment en el carrer, una discoteca que portava per nom Molidor, quasi bé una de les pioneres d’aquell Sitges. El recorregut era curt, així ho establia les seves dimensions, no obstant no era cap entrebanc per a que els solidaris amb el carrer que porta el nom de la Santa, generalment un cop acabada la processó, aquesta representació festiva i informal, al no dependre del protocol processional, vorejava l’estretor i aportava un final de festa íntim i esplèndid, mentre les guspires de foc s’esclafaven a damunt de la blancor de la casa de l’Artur Massó i de la Joana Alemanya, a la qual la veu popular l’anomenava la Juaneta de la carn. Això succeïa quan a l’Ensanche començava, o ja havia perdut del tot, la fisonomia de caire camperol, mariner i el d’aquesta nissaga de carnissers que vivia en la casona de planta baixa i pis, que fa cantonada amb el primer de maig, junt amb la seva filla Pepita Massó Alemany i en Pepito Mora, el seu espòs. I mentre els estadants despatxaven a la plaça, el marit de la Juaneta , s’encarregava de repartir la llet entre la seva clientela amb un carret, i també la despatxava en la lleteria que tenien en els baixos de l’edifici. L’home esmunyia les vaques que estaven recloses en el tancat, on posteriorment s’hi va instal•lar el bar Las Vegas , la vaqueria continuava amb local annex que ja dóna al de Santa Tecla.

   En el pis de sobre, d’aquesta vaqueria, un cop remodelada, hi va viure la Margarida, l’altra filla de la Juaneta i l’Artur, ella despatxava menuts i carn a la plaça, fent sempre gala d’un humor fi brillant. Aquesta coincidència, la d’aixecar-se aviat per anar a vendre a la plaça, quan altres just s’anaven a dormir, ha despertat una certa admiració pels soferts veïns, quan moltes vegades ens preguntem com poden descansar aquesta gent, als quals el soroll conviu amb ells fins altes hores de la matinada. El marit de la Margarida era l’Alexandre Escalona que havia fet de paleta a l’empresa del Sr. Parés i al final de la seva trajectòria professional en la brigada municipal. Els dos estaven acompanyats pel seu fill Artur.

   La família Alemany ha aportat una tradició carnissera de primer ordre, amb els tres germans, en Marià, la Margarida i la Juaneta, a la qual hi cal afegir els fills de tots ells. Que han despatxat carn en les parades que tenien destinades en el mercat municipal, al qual tots familiarment l’hem anomenat, la plaça.

   La transfiguració d’aquests carrers, el posicionament dels molts locals que s’hi van obrir dedicats al mam, van aportar un canvi molt diferenciat, com ho és el passar de la llet al wisqui, per posar un exemple. D’aquí ve que mentre els seus veïns es van dedicar a atendre la lleteria, a coure pa, a despatxar en la botiga de queviures, a anar pescar , o tenir cura de la xermada, per posar uns exemples, les nits eren silencioses a més no poder. No obstant a mesura que s’han anat imposant les begudes d’alta graduació el soroll ha imperat per sobre de tota normalitat i l’ambient s’ha caldejat a mesura que el grau ultrapassa els límits de la serenor.

   Tot això tenia lloc mentre que el posicionament de vins i licors va aconseguir, amb la família Sariol, una altra alternativa en la bodega que van obrir en aquest carrer de Sant Tecla, on anteriorment hi tenien el celler. En el seu establiment, entre tanta variació de vins i licors, podien oferir una copeta de malvasia de Can Riera. Elaborada en el celler de la cantonada del carrer Sant Sebastià amb el de Sant Damià.

   El pas de les dues processons pels carrers, en honor als patrons de la vila, refermen el seu lideratge quan s’escau les respectives festivitats. No obstant els edificis, propietaris i estadants han estat protagonistes de canvis importants, fins i tot de relleus generacionals, o simplement canvis de propietaris. Tanmateix queden, d’aquells encontres, la presència dels gegants, dels quals poc ha canviat la seva fisonomia., la seva majestuositat., el seu poder de convocatòria. S’hi han alternat, també, els geganters i grallers que els han acompanyat.

   Avui amb la festa de Santa Tecla, a casa nostra, es culmina el període festes majors, la gran i la petita, la dedicada a Sant Bartomeu i a Santa Tecla. I ho fem sense que quasi es noti la diferència. A no ésser que la pendonista és una senyora, la Sandra Rubí i acompanyaran a la imatge, a més de les Pubilles, una ben nodrida representació femenina, que en això sí que supera les expectatives del seguici de la imatge de Sant Bartomeu. No és qüestió de preferències, simplement que les sitgetanes són més detallistes. Quan avui el carrer de Santa Tecla és atapeït de taules i cadires, Les modes han manllevat molts encants al nostre poble.

                                                                                                                          J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de setembre del 2012 )

CAMPANES I ALTAVEUS

                                           

   En molts pobles d’Aragó els campanars acullen els avanços més representatius de la megafonia. La presència d’altaveus,  compartint espai amb les velles i majestuoses campanes, ofereix un testimoni de com la modernitat fins i tot s’ha instal·lat a frec dels més primitius elements, amb els qual la humanitat s’ha servit per anunciar els fets més importants, sobretot els litúrgics. Pels pobles les campanes han derivat en  un llenguatge particular però, al mateix temps, discret. Vull dir que les campanes no parlen sempre, sinó que la major part del temps romanen en silenci, llevat d’aquella que està connectada amb el rellotge que s’encarrega de fraccionar el pas del temps i el seu so no al·ludeix el que es fa tan palès: el seu transcórrer inexorable, amb una exactitud que ens empaita, fins que aquest, el temps, acaba guanyant la partida. El campanar és el punt més apropat al cel, on l’aire hi llisca i es refrega per entre el bronze feixuc i el va cobrint d’una capa, una tosca, que li amaga el seu color original i, amb tot, les fa insensibles al pas dels anys. El campanar és la talaia perfecte per guaitar a les petiteses de la vida que s’esmicolen als seus peus, sense estridències ni cap mena de protagonisme. Des d’allà a dalt l’única veu que domina, que s’escolta amb claredat, és el cop portentós del batall quan s’estavella a dintre la grandiosa cavitat de la campana. En aquell moment la majestuositat del toc s’escampa sense més límit que la llunyania que l’acaba silenciant.

    Però el seu llenguatge és molt limitat, a pesar que quan el rebombori de les campanes es converteix en un repic d’allò més generalitzat, la serenata és ensordidora i, al mateix temps, engrescadora. Podríem parlar del súmmum d’una expressió  desfermada  a base de multitud d’estrebades a la corda. Fins que es torna a fer el silenci. Els altaveus que hi competeixen no són gaire més passius, sols es fan notar quan hi ha quelcom a dir. L’avís, en aquests campanars de l’Aragó, consisteix en una introducció d’ unes melodies del ball regional, la jota, per insinuar-se i, al moment,  es fa un breu silenci. Una pausa de temps que els veïns aprofiten per posar silenci per entremig de les seves enraonaries: “Calla, que va un bando”. De l’oficialitat d’aquest, o de la seva importància, d’alguna o altra manera s’hi veuran implicats. La veu s’escampa i penetra per entre les escletxes més amagades del conviure veïnal que s’atura per restar amatents del missatge. Pels qui coneixen els costums i l’hora de produir-se, l’anunci, ho relacionen què algun que altre venedor ambulant, ha fet parada en la plaça del poble per oferir la seva mercaderia, la qual té el privilegi d’ésser anunciada des del més alt del campanar.

   És una tècnica que rivalitza amb tantes de noves i sofisticades com existeixen, però que junt amb les campanes, és potser la més directa pel veí que es troba absorbit en les feines de la casa, o l’anunci l’ha enxampat en ple trànsit pel carrer.

     Els pobles més o menys grans, els d’una categoria com el nostre, no gaudim d’aquests petits i senzills privilegis, que han desaparegut engolits entre les petiteses que ens distingien com a poble, on el nunci, a toc de trompeta, pregonava les immediateses als seus vilatans. I aquesta responsabilitat estava reservada a una persona que ostentava, al mateix temps, el càrrec de guàrdia municipal, sense que cap incompatibilitat limités ni un ni l’altre càrrec. En Rupert Roca disposava de les habilitats i bons oficis, per mantenir l’ordre públic i anunciar complicitats entre els seus veïns. Cap al migdia, quan  la cassola  aconseguia el punt exacte de cocció, en Roca apareixia, uniformat, amb la trompeta en una mà i, amb pas decidit, es dirigia a la cantonada, el seguien un desplegament de mirades i la curiositat per saber detalls del pregó. El servidor municipal, que a més estava dotat d’una complaent i agraïda simpatia, tenia per costum guardar els seus particulars comentaris per després, potser li agradava aquell suspens que es feia palès amb la seva presència, volia retenir, fins ajustar el toc, el contingut del missatge. Aquest detall provocava que tingués expectació entre els presents, que la gent tornés enrere, fins agrupar-se en la cantonada  Per als qui tot just s’havien assegut a taula, l’avís de la trompeta, paralitzava tots els moviments, mentre que un fum, dèbil i flairós, s’escapava del plat, insensible a les potents paraules del servidor públic, sense que ningú goses interposar-se a les seves paraules. No obstant tothom sabia distingir entre un toc oficial i un altra de no tanta envergadura, més de caire lúdic, o propagandístic, si així es pot considerar que a tal o qual celler, havien posat aixeta a la bota.

  Acabada la seva intervenció, l’autoritat municipal, compartia les opinions que podien ser jocoses i singulars. Es podia dir que estava tocat pel do de la paraula, la qual mentre durava el seu comunicat assolia un caire oficial. Desprès s’involucrava amb la diversitat de comentaris dels seus veïns

    Quan la trompeta d’en Roca va emmudir, al mateix temps es va apagar la guspira que mantenia encesa la complicitat amb uns detalls que potser tenien la mateixa importància que ara, en quant a l’oficialitat del contingut del missatge, però on no calia cap altre requeriment d’ofici per a que els veïns atenguessin les seves obligacions com a ciutadans. Va venir a ésser el primer fracàs ofert  en safata per la modernitat, a uns costums que ens mantenien en una categoria privilegiada, la d’un poble que admirava i creia en els petits detalls, els privilegis de les coses grans que triomfen entre les menudeses del viure quotidià.     

    És veritat que avui no calen gaires pregons, tot i que en molts llocs, conserven la integritat anunciadora del  que anomenen: “Bando” que s’expandeix mitjançant els altaveus de la torre del campanar.  Deixant el protagonisme de les campanes per oficialitzar els actes festius.

   Les nostres campanes, el resguard portentós del campanar, assoleix protagonisme, quan  a les dues de la vigília,  repiquen amb un missatge ben entenedor i alegre, competint amb el tro sec dels morterets .  Hi tornen a la Sortida d’Ofici. I arriba l’hora de la processó, quan els gegants enfilen el Passeig de la Ribera, es distingeixen dos tocs, separats entre si per una  pausa que és diferent a moltes altres. Aquest toc tan simple, com portentós,  revesteix l’ambient d’una solemnitat colpidora, que penetra furgant entre els sentiments.

    Repics i tocs de campana  que formen part de la tradició, del nostre passat i present, aclucant-se en el futur. Les campanes del nostre campanar no tenen competidor, com no el va tenir els pregons d’en Roca . Quan la veu va emmudir, aquesta va ser substituïda pels requeriments impresos de les obligacions tributàries i altres imperatius oficials. Fins arribar a la sofisticació amb les noves tecnologies que simplifiquen tot un procés quan diguem: “Ja t’ho enviaré per email”.

    Sortosos els pobles que la modernitat no els ha allunyat  del costum del ban,  perquè amb aquest comunicat comparteixen les simplicitats que tant distingeixen als pobles.

                                                                                                                        J.Y.M.

                                                                                     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de setembre del 2012 )

DETALLS DE SETEMBRE

    El setembre s’ha estrenat amb una frescor ambiental que ens redimeix d’una calor abusiva, molesta, que ens ha portat a proclamar la conclusió que quasi bé repetim a cada estiu: “com aquest any mai”. En segons quins aspectes la ment fa gala d’un clar afany de mostrar-se oblidadissa, de no retenir aspectes tan passatgers com pot ésser una calor puntual que ens castiga sense concedir treva. Però una Festa Major, en concret la Sortida d’Ofici, tampoc seria el mateix sense la implicació de les altes temperatures, que ens fa suar sense pietat. És el petit sacrifici que s’ha de suportar per gaudir d’una tradició que, per l’època de l’any que es porta a terme, el que seria insòlit fóra que en l’ambient hi predomines una fredor desmesurada.

   Aquesta mateixa escalfor ambiental, va contribuir a mantenir el caliu d’un homenatge singular, la commemoració del centenari de l’edifici de l’Hospital. Pel que representa, per la incidència que la institució, que s’hi aixopluga, té en la vida sitgetana, parlar de l’Hospital equival a aglutinar molts sentiments , propostes de benestar que cadascú aportarà en aquesta  etapa crucial de la vida. Es va parlar que desprès de l’Ajuntament, com a institució ciutadana, li segueix aquesta casa, refugi de moltes vivències, símbol de generositat que la gent del poble ha fet patent a benefici d’una bona causa. l’Hospital és també una casa gran que ha conviscut entre penes i tristeses, però que la comunitat de les religioses Conceptistes, primer, i ara sota el servei dels professionals que en tenen cura, és fa palès que uns i altres han fet i fan possible que un bri d’alegria, de complaença, de familiaritat,  siguin la tònica d’una institució que s’esmerça també per realçar la bella imatge d’un edifici blanc, ben cuidat, un símbol de cent anys que mostra que el temps transcorregut enforteix lligams i il·lusions i que els anys no són un impediment per a continuar esperonant una convivència basada en l’experiència i les vivències dels seus estadants.

   També aquest començament de setembre coincideix amb  la difusió, en les xarxes socials, d’aquest setmanari, el qual es fa present darrera una dreça que és sinònim de modernitat: www.lecodesitges.cat . En una trajectòria de cent anys i escaig, sobrepassant els vint-i-cinc més, és significatiu com han canviat les coses. De com la nissaga dels Soler han passat de confeccionar l’Eco, els textos,  de lletra en lletra de plom, a fer servir les noves tecnologies, les quals ens permet enviar la nostre col·laboració sense moure’s de casa i passar de l’ordinador a la màquina d’impressió sense  gaires manipulacions que els pertinents retocs de correcció lingüística que porta a terme el incansable director, en Josep Manel Soler i Soler. Ell, quasi bé cada dia, deixa el redós de l’Hospital per apropar-se a la casa del carrer Bonaire i desenvolupar, des de la seva talaia preferent,  l’eficient tasca de corrector i supervisor. De  l’Hospital a l’Eco perquè, sortosament, la presència de les persones encara no les pot suplir els nous invents. Aquest avanç és una cosa extraordinària, com un somni fet realitat. A partir d’ara connectar-nos en aquest apartat de l’Eco digital, ens permetrà disposar d’un avançament de notícies i col·laboracions de l’edició impresa i aportacions que, per la seva extensió, suposaria un increment del nombre de pàgines i la consegüent despesa. Hem guanyat una altra alternativa, amb la particularitat que aquesta arribarà fins al lloc més remot, allà on hi hagi qui activi l’adreça electrònica. Són avantatges de la modernitat que ens permet estar presents arreu del món i al instant.  

   Just finalitzada una etapa, la d’oficialitzar la commemoració del centenari de l’edifici de l’Hospital,  en els cellers de la casa, els preparatius posen de manifest que la verema és a punt de començar. Les vinyes acolliran la presència dels veremadors i el silenci que ha imperat fins ara, es desbaratarà. Vindrà a ésser com un pregó que vol anunciar que un nou moscatell i una nova malvasia, així com altres vins marca de la casa, aportaran, després de tot el procés, una nova anyada que s’afegirà a les que reposen dintre les botes a l’espera d’ésser embotellats. L’hospital, un lloc que ha mimat tantes fragilitats, té cura també de mimar uns xarops que no són remei per a guarir cap desgavell, si més no contribueixen a fer feliç el paladar i  produir aquesta escalforeta reconfortant que llisca cap a les interioritats del cos, per alegrar sensibilitats i preferències i, segons com, per a tornar els ullets petits i  envidriats.

   L’edifici blanc, lluminós, és esquitxat, a partir de quan  rebroten els ceps, d’un verd que predomina per entre  la vinya que s’estén al llarg d’aquest lateral que s’aboca al carrer. Potser l’única vinya que està envoltada de cases, tan a prop del centre, un detall amb el qual  s’engalana un barri de Sitges que ostenta la categoria de poble: el Poble Sec. Ben pocs hospitals alternen el repòs, la funció de vetllar per la salut dels seus estadants, amb el trafegar de la verema, amb el flaire del most que penetra a dintre de les seves interioritats i li confereix aquest regust camperol que tant caracteritzava el poble quan apareixia el setembre, amb el seu sol daurat i els cups del cellers oberts, amb la premsa ben disposada per ajudar a acabar d’esprémer la polpa  prèviament trepitjada pels peus despullats dels pagesos.

    Les vinyes de l’Hospital aporten al seu celler la matèria prima, per elaborar i extreure unes dolçors que, des de temps immemorial, porten el segell d’aquesta casa i l’afegitó que són fruit del llegat de la família Llopis. La malvasia i el moscatell que han estat un dels millors referents del nostre poble, tenen continuïtat, sobretot gràcies a les persones que al llarg del temps n’han tingut bona cura i en part, també, a la clàusula que els donants van establir que ho llegaven amb la condició que s’havia de continuar elaborant els susdits productes. No sols és així, sinó que s’ha expandit i comercialitzat la producció amb altres varietats de vins i espumosos. Que fan que la marca de la casa hagi aconseguit un nom dintre l’ampli i variat ventall del competitiu món vinícola.

    El setembre acaba de començar amb el ressò del centenari de l’edifici de l’Hospital, amb la verema que es porta a terme en les seves vinyes i celler. I l’Eco n’ha fet ressò en les seves pàgines i en la incorporació a les xarxes socials a través de les quals es consolida plenament com un mitjà que s’ha abraçat a la modernitat, als invents més consolidats i de més projecció del segle XXI.

     Mentre una nova edició de la Festa de la Verema, que ha canviat una mica el seu format, agafa el relleu a tot aquest gruix de festes i celebracions  que han tingut lloc a les acaballes de l’agost i en aquest començament de setembre, en vigílies d’una nova Diada, la del 11 de setembre, reivindicativa de tants aspectes per part d’una societat, la nostra, que no passa pels seus  millors moments. Amb el desig que ben aviat torni a ser: “Rica i plena”.

                                                                                                                  J. Y. M.

      (Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de serembre 2012)