Les circumstàncies han dificultat, en aquesta era moderna, continuar consumint productes de casa nostra, simplement degut a que les coses han canviat. El consumisme galopant ha ocasionat una àmplia oferta en tots els camps, tanmateix als estaments el qual correspongui la tasca de legislar, han hagut de regular i dictar unes normes amb les quals es garanteixi una qualitat que a la vegada compleixi les normes sanitàries, i també serveixi per tenir al comprador informat de la composició del producte i la data de caducitat, entre altres aspectes. Són algunes de les normes imposades que beneficien als consumidors i, amb elles, s’intenta evitar mals majors. A raó d’aquets preàmbul hauran pogut endevinar que el contingut de l’article es centrarà en els productes més comuns per garantir la subsistència i a la vegada per satisfer el paladar de determinades exquisideses. Matèries habituals en moltes llars sitgetanes que estaven a l’abast només sortir a l’hort.
Atenent-nos a que les característiques d’aquestes cases, permetien acoblar-hi alguns detalls que contribuïen a treure’n més profit. Un element que era molt comú en el si de les famílies, era el galliner. Que situat en aquells patis interiors esdevenia un referent. Tot i que el seu manteniment comportava força feina. Perquè criar l’aviram i els conills, requeria unes determinades atencions. La principal, un lligam que no permetia deixar ni un sol dia el compromís de haver de posar menjar i aigua. Per tant, aquesta obligació, dificultava l’haver d’absentar-se de casa ni que fos, per exemple, tan sols uns tres dies. Hi havia l’avantatge que en aquell temps la gent no sortia, com a molt ho feia per anar a passar el dia a Barcelona. Si pel motiu que fos la durada de l’absència es preveia una mica llarga, algun veí o familiar s’havia de comprometre a garantir el subministrament dels estadants del galliner.
Com que el cens dels galliners era alt, els seus propietaris es podien permetre la llibertat de proveir els veïns que no en disposaven, de la mateixa manera que vendre els ous per dotzenes també formava part d’un costum força generalitzat. Era una formulisme comercial molt d’estar per casa, no obstant comptava a molts adeptes, sobretot quan s’apropaven festes els encàrrecs proliferaven: “per diumenge matem un conill....”. Els pollastres es reservaven per a festivitats més assenyalades.
Així tothom hi estava implicat, uns els criaven per a la seva disponibilitat, altres els compraven matats i plomats, amb la garantia que la bèstia s’havia alimentat amb bona substància. A més dels rosegons de pa que els propis veïns guardaven per tal de contribuir al manteniment. Aquest aspecte em recorda el convent de les monges vetlladores tenien en el carrer Sant Francesc, allà disposaven d’un esplèndid hort, on no hi faltava el galliner. La mainada del veïnat hi acudíem a portar els rosegons, una generositat que ens permetia tenir accés a aquell espai tan ben aprovisionat de tota mena de verdures, aviram i conills. La permissivitat de la superiora s’estenia, sense restriccions, a poder acariciar els tremolosos conills i ens preníem la llibertat d’empaitar a les gallines i els pollastres que campaven al seu aire. Les monges es valien de l’hort i del galliner per a la seva manutenció.
l’Andreu Mirabent i la Remei vivien davant per davant del convent , amb el matxo aposentat a l’estable que tenien en el pati, per arribar-hi tenia de travessar el menjador, i el carro en l’entrada. Al costat hi havia una petita habitació on venien els pèsols, faves, mongetes tendres.... que collien de l’hort i ho pesaven amb aquelles singulars balances de dos plats.
Eren productes d’aquí, cultivats per la gent de la pagesia i per particulars que tenien cura dels seus galliners. Si més no, quan la tardor fresquejava l’ambient, la nostra gent anava a buscar rovellons i si la recollida era bona, també n’hi havia que en venien entre el veïnat. El mateix passava amb els caçadors, sempre tenien alguna que altra perdiu emparaulada. I aquells que anaven als paranys, igual et venien una filera de passerells que et regalaven una cadernera.
En els mesos d’estiu predominava el costum d’anar a fer musclos a la Ferrosa, i com la recerca acostumava a ésser abundosa els venien a una clientela que els era fixa. Això mateix feien els pescadors aficionats i fins i tot els professionals, quan al vesprejar passaven pels carrers oferint el peix acabat de pescar.
Sense oblidar-me dels cellers que elaboraven i venien vi al detall. D’aquí ve que potser el producte més antic que actualment comercialitzem sigui la Malvasia de l’Hospital . L’altre dia, parlant amb el restaurador Valentí Mongay, s’hi referia planyent-se del desinterès que generalment es fa palès per aquesta marca que és exclusiva de Sitges, quan tot sovint ens decantem per altres malvasies que, tot i identificar-se amb una de prou reconeguda, ja no procedeix de les nostres vinyes i s’embotella en altres indrets, això sí, previ haver adquirit la propietat de la marca. I de com per garantir la continuïtat de la Malvasia provinent del llegat Llopis, hauríem de consumir aquesta, que és elaborada de manera artesanal, i seguint el sistema tradicional. Ho avalen el color i, sense cap mena de dubte, el sabor, la qualitat. D’aquesta forma col•laboraríem amb la predisposició que mostra la Fundació de l’Hospital, la qual no regateja esforços, en primer lloc, per treballar les vinyes i en segon per continuar amb el mètode emprat per tants responsables i col•laboradors que ha tingut el celler, que els ha permès treure una Malvasia excel•lent.
L’amic aprofundia en el tema, aportant idees per potenciar la marca de la casa i que millor per fer-ho que en la pròpia mansió dels Llopis, convertida en museu, amb el seu ampli celler, on al visitant se li podria explicar que en aquelles interioritats dormia una malvasia que només es despertava quan es posava aixeta a la bota. I no sols això, aquest comentari de segur ja deu formar part de la visita guiada, sinó que també es podria fer un tast d’aquest xarop, mentre es complementa amb detalls de la seva especial elaboració. Suggeriments que ferien possible un millor apropament a aquest emblema sitgetà, sota el qual hi trobem la dedicació que hi han esmerçat molts vilatans, des de temps immemorials. Atrevint-nos a quasi assegurar que és el producte més antic dels que encara comercialitzem a l’empara el nom de la vila.
Un complement imprescindible quan ben aviat la tradició ens tornarà a delectarà amb les castanyes i panellets. Un producte més, amb rellevant protagonisme en les pastisseries, que ha estat elaborat en moltes llars sitgetanes, seguint receptes de les àvies. Encara avui hi ha qui els prepara de manera casolana i artesana.
Són alguns dels nostres productes que, com la malvasia de l’Hospital, tan ajuden a enaltir el nom de Sitges, motiu pel qual bé es mereixen el nostre recolzament, a part de l’admiració que hi puguem profesar.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'octubre del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada