La fama és sinònim de popularitat. La gent famosa ho són per diferents motius i camps d’acció que s’abracen a una vesant artística, científica, literària, poètica i, fins tot la popularitat, per desgràcia, en més d’una ocasió esquitxa a persones que han fet malifetes i barbaritats que han desestabilitzat normalitats i sentiments.
A aquest impacte social hi ha contribuït els mitjans de comunicació, en un aspecte destacat, la televisió. Tant és així que un personatge que surt repetidament a la pantalla, si la paraula fama és massa exagerada, sí que podem parlar de popularitat. Una definició que aconsegueix convertir les vivències d’un personatge públic, en una pertorbació de la seva intimitat.
Exposada aquesta introducció, podem encaixar aquest grau de coneixença entre uns àmbits molt diferenciat els uns dels altres. Si el personatge aglutina un àmbit de gran extensió , la seva popularitat esdevindrà universal.
Acotant un terme més proper acabarem centrant-nos en la intimitat dels pobles. On el grau de popularitat de la seva gent anirà en consonància amb la seva manera d’actuar i, sobretot d’ésser. Per recavar encara més en la identitat d’aquests habitants, caldrà recórrer als seus mots. Un costum que principalment en els pobles que més han crescut s’ha anat perdent, no podem parlar del mateix en indrets on la població continua sent equiparable a una gran família. I és curiós observar que quasi totes elles tenen un mot assignat que han anat heretant les successives generacions. Entre els més grans s’ha donat el cas que si se’ls pregunta, aportant noms i cognoms i arriben a dubtar de la identitat per la qual ens interessem, perquè sempre s’hi han referit emprant el corresponent mot.
El nostre poble no ha estat una excepció, ens hem valgut d’aquesta identificació tan peculiar fins que el temps i els nou vinguts han acotat una popularitat sorgida de les essències del conviure, per a retornar a una “normalitat”, entre cometes, que prioritza el nom i els cognoms davant qualsevol altra mena de suplantació de la pròpia identitat.
També ens trobem amb mots que hem atribuït a gent vinguda d’altres indrets, com així anomenaven a el Mantecauero degut a que aquell valencià elaborava i venia gelats. Tanmateix alguns mots no han ultrapassat l’àmbit de la convivència veïnal.
Ho puc exemplificar al referir-me a un personatge que va obrir un negoci de bodega i restaurant al carrer Sant Francesc, al costat del forn de can Bosch. L’home es va fer popular per les seves extravagàncies i fins i tot malifetes. Els veïns del carrer l’anomenaven “el Bodeguero”. Faré servir com a única identificació aquest mot tan limitat en quant a la seva divulgació, perquè ningú no ha sabut posar-li nom i cognoms. Entre les seves excentricitats se li atribueix que valorava els preus dels plats que servia a ull. És a dir, hom hi anava hi menjava per dues pessetes i quedava molt satisfet. Aquest ho pregonava a un altre possible client el qual, atret per tan bona propaganda, també hi acudia, però per menjar el mateix li cobrava el doble. Aquesta poca serietat va fer que anés quedant en quadre. Per acabar-ho d’espatllar, exposava uns grans peixos a l’aparador de l’establiment i com no tenia demanda i no existien les sofisticades neveres d’ara, la mirada del peix en qüestió, anava posant ulls de sípia morta fins que el llençava a dintre un cup que tenia l’establiment, a la vegada que la pudor s’anava apoderant de l’ambient de la taverna. Però no va acabar aquí les seves perspicàcies. Aquests episodis transcorrien a cavall de l’any 1933 al 1936. Un període de temps en qué la gent del poble estaven immersos en les repercussions que va comportar que la Laieta hagués repartit, en participacions d’una pesseta, la grossa de la rifa de Nadal del 1933, amb el número 07139. Amb aquest llaminer esquer, la majoria que s’havia vist afavorida amb la sort, volien continuar apostant i aquells que no havien comprat cap participació somiaven ésser afavorits i revenjar-se de la dissort.
El nostre protagonista va veure una oportunitat de fer uns quants diners i es va posar a vendre paperetes d’un número que apuntava en una pissarra ben visible, quan n’havia venut prous, canviava de número i seguia fent el mateix. Això hagués estat molt bé si prèviament hagués comprat els dècims corresponents, però massa espavilat com per fer-ho. Tots eren números que s’inventava sense cap garantia que els recolzés. Fins que un va treure un petit premi, un duro per pesseta, i la gent van anar a cobrar el import de la seva participació, lògicament no va poder fer front a la despesa, per la qual cosa va acabar empresonat.
En aquestes que esclata la guerra i vet aquí que ja tenim el “Bodeguero”, tornant a passejar pels carrers del poble com si res hagués passat. Amb la particularitat que, en aquesta ocasió, ho feia vestit de comissari polític. Davant l’evidència i el moment qualsevol s’atrevia a reclamar-li o retreure-li res. Fins aquí va durar l’extravagant popularitat del personatge, forjada a base de malifetes i pocs escrúpols. Total, l’home va marxar , embafat i envalentint pel càrrec i mai més se’n va saber res més.
Sortosament la popularitat de la qual ha fet gala determinada gent de la vila, s’ha fomentat entre un cúmul de virtuts, o d’anècdotes que han propiciat una popularitat entranyable, la qual ha conviscut, paral•lelament, amb la trajectòria del protagonista. Com és el cas de la Francesca Ferré i Rosés, la seva manera d’ésser, el seu posat característic, la seva particular forma de vestir: amb el seu inseparable davantal, així com també la seva peculiar manera de calçar: espardenyes de betes i mitjons que combinava tan estiu com hivern, la diferència sols es decantava pels llargs mentre duraven els rigors del fred, perquè semblava refusar tota mena de mitges i pantalons.
La Paquita va veure completada la popularitat, icona de la seva manera d’ésser, de vestir i de passejar el seu posat nerviós, amb la identificació del lloc on treballava d’aquí que la veu popular la identifiques com la Paquita de can Muiño. Dedicació que la delatava a cada vesprada quan es dedicava a portar, amb el típic mocador de farcell, la marrada a les maquinistes. La seva imatge, amb el farcell al braç i un mocador al cap l’assimilava al personatge principal d’un popular conte d’infants.
Res, ni tan sols els pas dels anys, van fer canviar la seva peculiar personalitat: un tarannà tan identificatiu, amb una manera de moure’s que li conferia un toc indiscutible de la seva personalitat. Fins que la mort la va sorprendre a redós de la seva casa i ella, amb la senzillesa que la caracteritzava, la va aclucar entre el seu inseparable davantal. Poc a poc anem perdent gent popular que han contribuït a alterar monotonies del viure quotidià, en un temps, els actuals, on la popularitat, per desgràcia, l’acaparen els polítics i gent de malviure.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 octubre 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada