El cinema aporta a la societat una visió creativa que, depenent del gènere, tindrà un públic per a cada especialitat. Apagant-se el ressò del Festival de Sant Sebastià, s’acaba d’inaugurar una nova edició del Festival de Cinema, ara l’anomenen de Catalunya, quan de Sitges en va sorgir el que es coneixia per: Festival de Cine Fantàstic i de Terror. De fet per a nosaltres l’antic anunciat encara és vàlid, perquè de sempre l’hem anomenat així: “Festival de cine de terror”, un costum amb el qual fins i tot ens oblidem, o releguem, l’adjectiu fantàstic. Amb tot l’abreviatura ha estat vàlida per identificar-nos amb un certamen que va néixer aquí i va propiciar un ambient fantàstic, mai millor dit. El nucli central de la vila es transformava per donar acollida als nombrosos seguidors d’aquest gènere. Quan es va traslladar la seu principal a l’extraradi , es va perdre aquell impacte que originava l’eix principal de l’acció entre l’espai dels cinemes locals, les sales del Prado i del Retiro. Sí, s’assembla però no és el mateix.
Quan la història del cinema local té una llarga trajectòria, de la qual el col•laborador d’aquestes pàgines, en Francesc Borderia i Soler, l’ha escrit en sendes publicacions per a deixar-ne constància. Precisament ara està enllestint la relació de Sitges amb el món, en dèiem, dels “peliculeros” . Empraven aquest terme cada vegada que els vilatans veien arribar una nodrida rua de camions que transportaven tota una aparatosa parafernàlia, amb la finalitat de filmar escenes per a una nova pel•lícula. En Siscu s’endinsa en els detalls més significatius d’un recull de les més de cent pel•lícules que s’han rodat en el poble.
Aquesta implicació del paisatge de la vila amb el món del cinema, ha necessitat de la col•laboració del que en l’argot cinematogràfic anomenen extres. De totes les rodades aquí la més participativa, per part de la nostra gent, va ésser “Rapsodia Real”, amb la parella formada per Errol Flynn i la seva esposa Patrícia Wymore. Imatges immortalitzades també a través de la fotografia i que l’amic Ricard Gassó, no fa gaire, va exposar, en una de les vitrines del seu establiment del Cap de la Vila. Causant l’admiració de tothom i retornant a la memòria detalls del rodatge a tots aquells que van participar en tan espectacular seguici reial, mentre baixava per les engalanades escales de la Punta. El rodatge a Sitges va tenir lloc en la primavera del 1955 i es va passar en el cinema Retiro i Bonaire a l’agost del 1957. En Borderia explica que degut a la massiva participació de la nostra gent, a l’estrena a Sitges hi va acudir pràcticament tots els seus habitants, per tal de veure’s al costat dels protagonistes principals, però quina no en va ésser la seva sorpresa quan van poder comprovar que aquelles imatges que van trigar tan a visionar, van passar en un tres i no res i a prou feines van poder identificar-se en la gran pantalla.
L’afluència de càmeres en aquest entorn, ha propiciat que els artistes, durant els descansos, s’hagin passejat pels carrers de la vila, per admiració i curiositats dels vilatans. Quan el Festival de Cinema tenia la vertebració situada en el centre neuràlgic d’aquest entramat de carrers, tots els artistes que eren convidats al certament freqüentaven els més cèntrics i també entraven als establiments. Amb el trasllat a altres posicions més allunyades, difícilment la crem de la crem, s’apropa fins el centre.
Aquesta implicació amb l’atractiu mon del cinema, ha desencadenat una important correlació d’afinitats que ha fet possible que el cinema local, a més de disposar de bones sales de projecció, hagi tingut protagonisme, pel fet de reafirmar-se com un poble de pel•lícula. A pesar que, curiosament, la major part dels guions transcorren en pobles del sud. Era la blancor que predominava també en el nostre, la singularitat dels carrers i les cases que li conferien un caire especial, tot i que mai el nom de Sitges va servir per relacionar-lo amb el indret. Per suplir aquesta suplantació ha prevalgut, per damunt de qualsevol dubta, la imatge emblemàtica de la nostra església parroquial, la Punta. Davant aquesta identitat tan coneguda arreu, sobren tots els intents per desviar l’atenció en quant a la procedència.
Els músics locals també van actuar d’extres al menys en un parell de pel•lícules. En les dues ocasions dirigits pel mestre Torrens. No obstant l’extra preferit per les productores era el pescador José Moreno Ledesma, qui a més del seu ofici, era geganter, la seva participació en les festes majors d’antany ha servit per deixar-ne testimoni en les fotografies publicades en els programes oficials de l’època.
El Moreno es pot dir que ho era de noms i de fets i la seva complexitat s’avenia amb els requisits que exigien els directors. Aquestes, diguem-ne, aptituds. O més que això, millor parlar d’unes fraccions que serien fotogèniques, el cas és que va ésser bastant sol•licitat com a extra, la qual cosa li va permetre establir un apropament amb els millors artistes del moment. De ben segur, quan els focus s’apagaven i sols l’acompanyava el resplendor esmorteït de les barques de llum, l’artista ocasional, somiava balancejat pel moviment compassat de la barca, que havia equivocat l’ofici. Ell anava per artista, l’oportunitat li va arribar massa tard, o potser abans d’il•lusionar-se va tocar de peus a terra, de totes maneres ho tenia difícil perquè passava més hores a plena mar que a terra pròpiament dit. Ja fos posant el peu damunt la immensitat d’aquest mar, o a terra, abans d’embarcar, el cas és que en José va rebutjar una bona oferta que d’acceptar qui sap si no hagués arribat a tocar les portes de Hollywood . El pescador, el geganter, “l’artista de cine”, retirat de tota activitat, va partir cap al seu poble natal, Roquetes de Mar. Allà explicaria les seves experiències fins el punt que un diari de la comarca li va dedicar un article, explicant a la seva ciutadania que potser mai un dels seus veïns va tenir l’oportunitat que se li va brindar al pescador, poder arribar, si no ben bé a ésser un dandi de la pantalla, potser sí un roquetenc il•lustre. El Moreno va morir en l’anonimat, si més no va deixar un grat record entre la gent de Sitges, al cap i la fi no sols de pa viu l’home.
Aquest entreteniment cinematogràfic ve a tomb pel fet d’haver tingut lloc, com ja he comentat, la posada en marxa d’una nova edició del Festival de Cinema, la inauguració va ser ahir dijous i tindrà continuïtat tota la propera setmana.. Convertint-se, la vila, en una cita obligada per tots els entusiastes del cinema i, de manera especial, pels amants del gènere fantàstic i buscadors de sang i fetge.
Una oportunitat que aprofita el cronista per recavar entre les curiositats que apunten i desvelen entusiastes de l’art cinematogràfic, com en Francesc Borderia, que amb els seus coneixements corrobora a donar testimoni escrit i viscut que Sitges és un poble de pel•lícula. Que ha suscitat admiració quan la seva imatge s’ha vist reflectida damunt la gran pantalla, en els cinemes del territori i més enllà de les fronteres. Perquè és una imatge molt identificadora.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada