ENTRETENIMENTS

La setmana passada vaig intentar aprofundir en els productes que ens han estat més propers i que han estat crucials per contribuir a l’alimentació, o com a complements d’aquesta. Però com proclama la veu popular, no sols de pa viu l’home. De sempre han existit unes menudeses que, a mena d’entreteniment, han contribuït, amb la seva simplicitat a premiar el paladar, sense resultar res de l’altre món.

Entreteniments o llaminadures que s’havien caracteritzat per ser el complement inseparable de les sessions de cinema. D’aquest avituallament s’encarregaven el populars “cacaueterors”, els quals disposaven la paradeta, ben assortida. davant els locals de projecció. Se’ls anomenava així perquè la seva especialitat més sol•licitada eren els cacauets. Per pocs diners t’omplien les butxaques dels pantalons i tal abundància es feia notar enmig del silenci de la projecció de la pel•lícula , el constant cric-crac es convertia en un permanent rerefons que s’intensificava segons transcorria la trama del film , així si era d’acció o suspens les barres no donaven a l’abast a mastegar i deslliurar les pellofes de l’embolcall del cacauet. Amb aquest detall es podia mesurar el grau de tensió que determinades escenes produïen entre els espectadors.

Aquesta entreteniment havia aconseguit envoltar-se de grans adeptes, com el vell Sou el qual, abans d’entrar a amenitzar el ball, tornava a omplir-se les butxaques de cacauets i, ja a dalt l’escenari, no esperava acabar la interpretació del ballable, quan tenia compassos d’espera aprofitava per omplir-se la boca de tan viciós entreteniment. I com és de suposar la incorporació a la seva aportació musical no suposava haver fet net dels cacaus de la boca, no era un problema imminent, sabia la manera de fer-lis un racó, mentre bufava el instrument. Com és lògic la barreja de pellofes acabava pastant una barreja insòlita que emboçava el pas estret que existeix entre la canya i la “boquilla” del saxo, fins que aquest emmudia per sorpresa de companys d’orquestra i balladors que es quedaven sense escoltar solejar la melodia. Però com que el músic tenia taules i una certa patxoca no s’immutava, es mirava sorprès el saxo, com si es tractés d’un defecte de fabricació, si no hagués estat pel constant moviment de la boca que el delatava i sobretot per ésser reincident en aquest pas de comèdia que tenia com a protagonistes els cacauets, la dissimulada hagués pogut colar, però no el costum, per part del músic, que propiciava l’amuntegament de pellofes que reposaven en les interioritats del instrument, les seves arts no convencien al públic que ja sabien del peu que calçava.

Quan s’acabava la sessió de cinema, el terra de les sales oferien un escampall impressionant de tota mena d’embolcalls, essent els més prolífers els dels cacauets. Sembla ésser que l’entreteniment de les pipes, amb la pellofa exterior coberta d’una gruixuda capa de sal, va ésser posterior. Recordo, sense intenció de desmerèixer l’avituallament de ningú en quant aquest producte, que les millors pipes les despatxaven els germans Ferret, a la botiga dels nois, com s’identificava aquest establiment del carrer Sant Francesc. Eren grosses, plenes i quan les dents oprimien el llom del seu grisos embolcall, el xeric del trencament es feia notar, intuint, pel soroll, una llavor carnosa .

Entreteniments del diumenge a la tarda, per acompanyar les sessions de cinema. Quan un altre acompanyant, aquet més nociu , contribuïa a interposar una cortina de fum entre la pantalla i la sala, era quan estava permès poder fumar en aquests locals tancats, quina barbaritat! No eren de la mateixa opinió els fumadors de cigars havans, els quals desprès de dinar era un plaer asseure’s en la butaca del cinema i consumir, amb pausades pipades, unes tranques impressionats. No es comprèn com no s’adonaven espectadors i responsables de la sala que aquella densa fumera restava nitidesa a les imatges de la pel•lícula que al ser en blanc i negre ja no eren prou perfectes. Va caldre un temps per restringir, abans de les prohibicions, el poder fumar a la sala del cinema. Entre la primera sessió i desprès en el ball de tarda, les robes quedaven impregnades d’un olor de fum que calia airejar-les durant tota la setmana.

Mentrestant per la mainada el nostre proveïdors eren els de can Rabassó. La botiga del carrer Jesús que oferia diversitat d’articles, principalment tota mena de llavors i llegums per coure i per nosaltres, el més interessant, regalèssia, pegadolça i sense menystenir les xufles. Abans de menjar s’havien de posar en remull i el seu gustet era sensacional, diferent.

Durant els anys de la meva escolarització es dedicava a passar per les escoles, en el transcurs del recreo i a la sortida, un senyor al qual anomenàvem “el abuelo”, quan penso que aquell bon home deuria tenir l’edat que ara tenim nosaltres, m’esborrono del ràpid que ha passat el temps. Aquell especialista en arrels, al qual nosaltres li conferíem la categoria d’avi, portava ben disposats en un cistell de vímet, branquillons de regalèssia , d’una qualitat extrema perquè no era gens reseca ni recargolada , podríem parlar del filet d’aquesta arrel. El seu gust encara el recordo ara, així com la negociació que havia d’establir per aconseguir amb poca despesa un bon branquilló.

Començaven a ésser temps d’una certa bonança econòmica, potser perquè no hi havia prima de risc, ja prous que n’havien trampejat la nostra gent. El detall d’aquesta mena de folgança, es notava en els berenars, del qual n’era protagonista el panet de Viena i aquelles reduïdes i primes presses de xocolata Nestlé que es despatxaven a l’entorn d’un embolcall vermell. En començava, també, a ésser un preuat complement d’aquestes entreteniments de tarda, els pernilets i altres delicadeses les quals contribuïen a fer més apetitós i així recalar en els ànims dels més desganats. Aquests eren uns dels primers senyals de prosperitat un indicador que mostrava que la nostra societat ja no passava gana.

I com les nostres mares coneixien sobradament el peu que calçàvem, dosificaven les propines les quals sabien que destinàvem a aquests petiteses i quan ens veien mastegar, amb insistència, la massa rosenca d’aquells populosos xiclets Bazoka que tenien un format rodo i amb unes estries , recomanaven amb raó de causa : “deixa de mastegar que després no tindràs gana”.

Aquesta recomanació es pot aplicar als entreteniments que van sorgir després, com els sofisticats aperitius. Aquests tenen la pega que són devorats amb gana i un entusiasme desmesurat, provocant una certa desgana vers els plats forts de l’àpat que ve a continuació.

Els entreteniments que ens delectaran aquests propers dies, les castanyes i els panellets, s’afegeixen a tradició. La castanyada de la vigília i els panellets com a postra de la diada de Tots Sants. Delicadeses per esperar veure-les venir, quan els entreteniments, d’avui, són molts i no tots tan complaents com els que havíem compartit i gaudit.

                                                                                                                         J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'octubre del 2012 )