En molts pobles d’Aragó els campanars acullen els avanços
més representatius de la megafonia. La presència d’altaveus, compartint espai amb les velles i majestuoses
campanes, ofereix un testimoni de com la modernitat fins i tot s’ha instal·lat
a frec dels més primitius elements, amb els qual la humanitat s’ha servit per
anunciar els fets més importants, sobretot els litúrgics. Pels pobles les
campanes han derivat en un llenguatge
particular però, al mateix temps, discret. Vull dir que les campanes no parlen
sempre, sinó que la major part del temps romanen en silenci, llevat d’aquella
que està connectada amb el rellotge que s’encarrega de fraccionar el pas del
temps i el seu so no al·ludeix el que es fa tan palès: el seu transcórrer
inexorable, amb una exactitud que ens empaita, fins que aquest, el temps, acaba
guanyant la partida. El campanar és el punt més apropat al cel, on l’aire hi
llisca i es refrega per entre el bronze feixuc i el va cobrint d’una capa, una
tosca, que li amaga el seu color original i, amb tot, les fa insensibles al pas
dels anys. El campanar és la talaia perfecte per guaitar a les petiteses de la
vida que s’esmicolen als seus peus, sense estridències ni cap mena de
protagonisme. Des d’allà a dalt l’única veu que domina, que s’escolta amb
claredat, és el cop portentós del batall quan s’estavella a dintre la grandiosa
cavitat de la campana. En aquell moment la majestuositat del toc s’escampa sense
més límit que la llunyania que l’acaba silenciant.
Però el seu
llenguatge és molt limitat, a pesar que quan el rebombori de les campanes es
converteix en un repic d’allò més generalitzat, la serenata és ensordidora i,
al mateix temps, engrescadora. Podríem parlar del súmmum d’una expressió desfermada
a base de multitud d’estrebades a la corda. Fins que es torna a fer el
silenci. Els altaveus que hi competeixen no són gaire més passius, sols es fan
notar quan hi ha quelcom a dir. L’avís, en aquests campanars de l’Aragó,
consisteix en una introducció d’ unes melodies del ball regional, la jota, per
insinuar-se i, al moment, es fa un breu
silenci. Una pausa de temps que els veïns aprofiten per posar silenci per
entremig de les seves enraonaries: “Calla,
que va un bando”. De l’oficialitat d’aquest, o de la seva importància,
d’alguna o altra manera s’hi veuran implicats. La veu s’escampa i penetra per
entre les escletxes més amagades del conviure veïnal que s’atura per restar
amatents del missatge. Pels qui coneixen els costums i l’hora de produir-se,
l’anunci, ho relacionen què algun que altre venedor ambulant, ha fet parada en
la plaça del poble per oferir la seva mercaderia, la qual té el privilegi
d’ésser anunciada des del més alt del campanar.
És una tècnica
que rivalitza amb tantes de noves i sofisticades com existeixen, però que junt
amb les campanes, és potser la més directa pel veí que es troba absorbit en les
feines de la casa, o l’anunci l’ha enxampat en ple trànsit pel carrer.
Els pobles més
o menys grans, els d’una categoria com el nostre, no gaudim d’aquests petits i
senzills privilegis, que han desaparegut engolits entre les petiteses que ens
distingien com a poble, on el nunci, a toc de trompeta, pregonava les
immediateses als seus vilatans. I aquesta responsabilitat estava reservada a
una persona que ostentava, al mateix temps, el càrrec de guàrdia municipal,
sense que cap incompatibilitat limités ni un ni l’altre càrrec. En Rupert Roca
disposava de les habilitats i bons oficis, per mantenir l’ordre públic i
anunciar complicitats entre els seus veïns. Cap al migdia, quan la cassola
aconseguia el punt exacte de cocció, en Roca apareixia, uniformat, amb
la trompeta en una mà i, amb pas decidit, es dirigia a la cantonada, el seguien
un desplegament de mirades i la curiositat per saber detalls del pregó. El
servidor municipal, que a més estava dotat d’una complaent i agraïda simpatia,
tenia per costum guardar els seus particulars comentaris per després, potser li
agradava aquell suspens que es feia palès amb la seva presència, volia retenir,
fins ajustar el toc, el contingut del missatge. Aquest detall provocava que
tingués expectació entre els presents, que la gent tornés enrere, fins
agrupar-se en la cantonada Per als qui
tot just s’havien assegut a taula, l’avís de la trompeta, paralitzava tots els
moviments, mentre que un fum, dèbil i flairós, s’escapava del plat, insensible
a les potents paraules del servidor públic, sense que ningú goses interposar-se
a les seves paraules. No obstant tothom sabia distingir entre un toc oficial i
un altra de no tanta envergadura, més de caire lúdic, o propagandístic, si així
es pot considerar que a tal o qual celler, havien posat aixeta a la bota.
Acabada la seva
intervenció, l’autoritat municipal, compartia les opinions que podien ser
jocoses i singulars. Es podia dir que estava tocat pel do de la paraula, la
qual mentre durava el seu comunicat assolia un caire oficial. Desprès
s’involucrava amb la diversitat de comentaris dels seus veïns
Quan la
trompeta d’en Roca va emmudir, al mateix temps es va apagar la guspira que
mantenia encesa la complicitat amb uns detalls que potser tenien la mateixa
importància que ara, en quant a l’oficialitat del contingut del missatge, però
on no calia cap altre requeriment d’ofici per a que els veïns atenguessin les
seves obligacions com a ciutadans. Va venir a ésser el primer fracàs ofert en safata per la modernitat, a uns costums
que ens mantenien en una categoria privilegiada, la d’un poble que admirava i
creia en els petits detalls, els privilegis de les coses grans que triomfen
entre les menudeses del viure quotidià.
És veritat que
avui no calen gaires pregons, tot i que en molts llocs, conserven la integritat
anunciadora del que anomenen: “Bando” que s’expandeix mitjançant els
altaveus de la torre del campanar. Deixant
el protagonisme de les campanes per oficialitzar els actes festius.
Les nostres
campanes, el resguard portentós del campanar, assoleix protagonisme, quan a les dues de la vigília, repiquen amb un missatge ben entenedor i
alegre, competint amb el tro sec dels morterets . Hi tornen a la Sortida d’Ofici. I arriba
l’hora de la processó, quan els gegants enfilen el Passeig de la Ribera, es
distingeixen dos tocs, separats entre si per una pausa que és diferent a moltes altres. Aquest
toc tan simple, com portentós, revesteix
l’ambient d’una solemnitat colpidora, que penetra furgant entre els sentiments.
Repics i tocs
de campana que formen part de la
tradició, del nostre passat i present, aclucant-se en el futur. Les campanes
del nostre campanar no tenen competidor, com no el va tenir els pregons d’en Roca
. Quan la veu va emmudir, aquesta va ser substituïda pels requeriments impresos
de les obligacions tributàries i altres imperatius oficials. Fins arribar a la sofisticació
amb les noves tecnologies que simplifiquen tot un procés quan diguem: “Ja t’ho enviaré per email”.
Sortosos els
pobles que la modernitat no els ha allunyat
del costum del ban, perquè amb
aquest comunicat comparteixen les simplicitats que tant distingeixen als pobles.
J.Y.M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada