El meu cosí Toni m’ha fet arribar aquesta imatge a través d’aquest gran invent anomenat Internet. No tindria res d’especial, a part de la bellesa del paisatge, si no fos perquè està visualitzada al revés. Acostumats com estem guaitar a aquest emblema en el lloc on el tenim enclavat, imaginem-nos ara que és temps de guarnir realitats amb una certa fantasia portada de l’estranger, durant la nit abans del dia de Tots Sants, capgirar els termes paisatgístics del nostre passeig marítim i situar la imatge de la església parroquial a l’altra banda de la seva originaria situació. Sempre s’ha dit que no hi ha res impossible, però la realitat ens demostra que hi ha moltes excepcions, tot i que amb el trucatge de fotografies es pot arribar a capgirar tots els ordres establerts en un paisatge, per anomenem-lo d’alguna manera, convencional.
Aquesta imatge escurça els límits del passeig i li resta profunditat, com si el poble s’estengués lateralment , cap a la dreta i més enllà res més, perquè no ens dóna cap altra perspectiva. Curiosament la imatge fa possible que la Punta i el seu entorn continuïn quedant ben harmonitzats amb la resta d’edificacions.
Però tornant a la situació del seu enclavament original, la Ribera, la porció de terreny i platja que dóna nom al indret, sempre s’ha destacat per un encant que li proporciona la majestuositat de la parròquia i que quan més ens hi apropem el conjunt se’ns presenta magnífic. Amb tot, l’expansió del Passeig Marítim ha estat un dels encerts més ponderat dels visionaris de l’època. Els quals ens van deixar una joia en brut que s’ha anat polint i si cap millorant, si no fos perquè els temps propiciaren i les persones permeteren que determinades construccions s’enderroquessin per tal de construir edificis moderns. I encara hem de donar gràcies que es respectaren les altures que aporten una certa discreció al paisatge convencional.
La gent de Sitges i d’arreu del món ens hi passegem, mentre gaudim d’aquest enclavament que, a qualsevol hora del dia i de la nit, ofereix un encant molt associat a les predileccions de cadascú. És una alternança constant de gent que hi passeja caminant. Però també per escurçar distàncies i fer més a l’abast de tothom poder anar de la Ribera fins a Terramar, durant la dècada dels 30 del segle passat un vehicle d’un sol cos, destapat pels costats i amb coberta a la part superior, sota la qual s’arrengleraven uns bancs per tal de que els usuaris hi poguessin seure, oferia la possibilitat de cobrir aquest trajecte amb un mitjà molt simple no obstant precursors d’altres projectes que s’hi ha alternat. En tenia cura del comandament en Panxito Mirabent, l’Eixut que el feia circular, segons testimonis i usuaris, de manera molt rudimentària, simplement accionant una mena de palanques, l’home anava dret i , com que no hi havia molt trànsit de vehicles havia d’estar més amatent del comandament que de la via pública. Aquest mitjà de transport va fer possible que els passatgers es poguessin delectar amb els encants d’un entorn que oferia un ambient senyorial, obert a tothom i amb l’al•licient afegit que, sense moure’s del poble, el Passeig Marítim oferia tants encants que no calia moure’s d’aquí per poder admirar una situació privilegiada.
En la dècada dels 60 es va consolidar el projecte de posar en circulació una barca tren que la veu popular li va atorgar el nom de “la barqueta”. La primera constava de dos unitats, amb la particularitat que la part de comandament tenia forma de barca , descoberta i amb rodes dissimulades. Estava pintada de color blau i una sanefa blanca que ressaltava a tot l’entorn de la part superior. Arrastrava una altra unitat , també descoberta pels costats i la part de darrera i tapada amb un tendal de ratlles blanques i blaves.
Va esdevenir una novetat que clamava l’atenció, potser una de les pioneres del litoral Mediterrani. Retratada pels d’aquí i pels estrangers, perquè la novetat ve ho requeria. El cert és que va causar admiració i es va convertir en un motiu de festa que competia amb un altre dels elements que més conjugaven en aquelles tardes dels diumenges d’estiu: els manteacus” , com així anomenàvem aquells refrescants i gustosos entreteniments.
Va comandar la barqueta el senyor Agustí Grau, el qual per estar en consonància, amb tan suggestiva embarcació, portava gorra de patró, hi contribuïa també la seva fisonomia morena i amb semblança d’un vell llop de mar. La barca tren, per a ésser més exactes en la concreció en quant a la seva denominació, ha prevalgut fins a l’actualitat, amb més unitats i amb una cabina que ha guanyat amb comoditat però ha perdut les formes més típiques de la barca. Un mitjà de transport que ha transportat al bo i millor de la colònia d’estiuejants, a les minyones, turistes i gent de casa nostra, durant la temporada estival. A excepció d’un parèntesi que per diferents interessos es va voler imposar un mitjà més modern i aparatós que va fracassar en el intent de suplantar a la barqueta.
Del dret o del revés Sitges ofereix un enquadrament fantàstic.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada