AMB MÚSICA DE FONS

El proper dijous l’església celebra la festivitat de santa Cecília, la qual aglutina el patronatge de la música i del músics. I com que Sitges ha estat, i continua sent, un poble de músiques i músics, la data bé es mereix una atenció. La majoria d’aquests músics havíem aprés de solfa en aquelles càtedres locals on els mestres, Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Montserrat Almirall i altres de més actuals, han impartit classe tot i compartint una intimitat que s’afegia als valors docents dels seus responsables. Perquè, en aquests casos, l’alumne ha tingut el privilegi de compartir els costums de la casa , els moments més crucials de la rutina quotidiana.

Aquest apropament, aquest poder guaitar a les simplicitats de la vida familiar, es feien més paleses a casa el Sr. Torrens, quan el mestre impartia lliçó, perquè tenia el piano disposat en una paret del menjador. En aquest enclavament tan estratègic el recital de la lliçó potser tenia lloc en el mateix moment en què la Sra. Esperança estava sargint uns mitjons, entre un escampall, damunt la taula, de rodets de fils, agulles, didal i el singular ou de fusta que la dona sostreia d’aquell ben proveït cabasset de la costura. Quan l’escena aconseguia un caire de familiaritat, amb la música de fons de la corresponent lliçó, la Montserrat irrompia en aquella harmonia , una vista que aconseguia afegir un espurneig de surrealisme, perquè per una banda ens trobem al mestre i a l’alumne entonant les notes de la lliçó, amb acompanyament de piano. I per altra l’esposa del mestre, ella, sense immutar-se de les possibles desafinades i descompassament de l’aprenent de músic, cosint i esgrimint un tic que era característic dels Urgell. Una calma, que hagués estat total i inexorable si no hagués estat per l’acompanyament d’una musica ambiental que la família tenia gravada permanentment en el pensament i els acompanyava per tot el pis, fins a fer-se monòtona però alliçonadora.. Em vinc a referir a que la Montserrat s’afegia a aquella singular ambientació, amb l’exigència de fer plegar a la muller del músic, amb la voluntat de parar la taula per sopar. La cosidora li recriminava que encara era aviat i a partir d’aquí s’establia un frec a frec entre elles dues que quan pujaven el to de veu, el mestre intentava fer callar amb un xiiiiiiis enèrgic però suficientment controlat com per no haver d’aturar la lliçó. La Montserrat tenia la virtut de la dissuasió, amb bones maneres, o apostant per una autoritat que sobrepassava la confiança que li havia atorgat els anys que estava al servei de la família, amb un ordeno y mando molt acusat.

Si més no el Sr. Torrens es mostrava intransigent, fins i tot davant els preparatius i de l’anunci de que la verdura ja estava a punt de servir, s’implicava amb la lliçó i procurava deixar-la ben assumida. La noia insistia: “senyor Manel que a aquest xicot l’esperaran per sopar...”.

Quan en Josep, el fill petit de la casa, tornava de les seves tournes musicals, la seva presencia es feia notar de manera jocosa i participativa. L’home dissertava, animadament, de les seves experiències viscudes. I a les que dedicava més entusiasme era a les de tema manducaria i també amb quefers de llit. Però no vagin a pensar malament, en Josep no l’utilitzava amb altra finalitat que no fos per dormir fins que el cor li deia prou, o simplement per agitar-s’hi mentre deixava escapar el temps, com si fos una cosa recuperable. Tot això entre continuades refregades a la panxa. Vet aquí que la música li oferia temps per poder descansar i per menjar, a cor que vols. Era home de vida i d’escalfar llits. Degut a que les actuacions acostumaven a ocupar l’horari nocturn, disposava de bona part del dia per jeure i menjar. Ho resumia amb aquesta definició: “de campanillas”.

En certa ocasió es va integrar en l’orquestra de Blas Vilson. Un dels components també n’era en Quimet Ràfols. En Josep tenia un tarannà que s’avenia amb tothom i, com ja he dit que li agradava aquesta vida de matar hores, va poder poc o molt, es va redossar en aquella formació orquestral que havia de complir amb una gira per l’Orient Mitjà. Explicava que va ser una experiència molt enriquidora i viscuda amb molta intensitat per les circumstàncies que envoltaven els costums d’aquests llocs i també per la combinació d’excentricitats que caracteritzava als components de la companyia i als músics de l’orquestra. Tenien l’assentament a la capital del Líban, Beirut.

Un dia l’amo del local on actuaven, va proposar a en Josep que si el volia acompanyar en una breu incursió pel desert. El músic va acceptar i va pujar al cotxe, disposat a fer una mica de turisme. Però quina no va ser la seva sorpresa quan l’empresari, només seure davant el volant, va treure un pistolot que el va disposar entre tots dos. A l’acompanyant se li va canviar el color de la cara i sembla ésser que no li sortien les paraules i una suor freda li lliscava pel cos. El silenci era absolut. I en Josep que no havia fet cap mal per tenir al costat seu una amenaça tan aparent, es planyia de la seva mala sort. Estaria cavil•lant que no havia pensat mai que els excessos en el menjar i la passió pel llit li acabarien passant factura. Interiorment es planyia que el responsable de la sala on actuaven, s’havia decantat pel músic que més menjava i dormia per retallar costos, per molt salvatge que la suposició pugui semblar.

En Torrens, amb la parla una mica restablerta, es va decidir a preguntar: “ I aixó?” – senyalant la descomunal arma- . El seu propietari li restava importància : Tu no et preocupis”. Però és que tampoc volia ésser testimoni d’alguna que altra rafega venjativa, essent home de pau com era.

Arribats a un punt, explicava, l’empresari va conduir el cotxe per un camí secundari fins arribar a uns dels tants descampats de la zona. Agafant la pistola li va dir que ja podia baixar, a l’amic li tremolava tot i no precisament degut als nombrosos tics que havia heretat. En aquell moment el pistoler carregà la pistola i va començar a disparar sense un blanc determinat, l’acompanyant a cada xiulet de la bala tenia el convenciment que era la que anava destinada a ell. Així van estar una estona, l’amo disparant a tort i a dret i el músic notant-se més mort que viu. Fins que el va convidar a pujar altra vegada al cotxe i van marxar. Li va comentar que tot sovint anava fins allà per fer pràctiques de tir. En Josep s’anava revifant.

Són les anècdotes que es revivien durant la sobretaula d’aquells jocosos dinars que els músics fèiem per celebrar la festivitat de la patrona i que venien a to quan en Manel Vendrell implicava a en Josep Torrens per a que ens delectés amb les seves vivències: “explica, explica les peripècies de quan anaves a matar l’aranya per aquests mons de Déu”. És un repertori extens , del qual,cada any, em serveixo per honorar a Santa Cecília i en record d’aquells amics i companys músics, amb els quals tantes bones estones havíem compartit. Ve a ser com una música de fons que procuro que mai es faci fonedissa.

J. Y. M.




( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre 2012 )