Marxar del poble, deixar la casa i, amb ella, els records, les vivències, els dies viscuts, comporta una sensació de tristor, la qual es fa més palesa en el moment de la separació de la família. Situacions i sensacions que s’ha repetit infinitat de vegades. Al llarg de la història de l’humanitat es fan palesos uns constants canvis de costums i això també va en consonància l’haver de desplaçar-se d’un lloc a l’altre per fer front a les situacions que la vida en depara. Ja durant la Prehistòria es parla de la població nòmada, de tribus, col•lectius de persones... que disposen els seus campaments en els llocs on els és més factible subsistir. I atenent a aquesta necessitat es desplaçaven sense establir un assentament fixa, ni un temps d’estada massa prolongat.
Sense anar tan lluny a tot arreu ha continuat existint aquesta necessitat migratòria. De casa nostra, en el seu temps, molts van marxar a Cuba, igualment amb la voluntat de millorar les condicions de vida, a la recerca d’una feina estable i, amb sort, es podia aconseguir, fins i tot, una posició acomodada. La cosa va canviar en els anys de la postguerra, quan del país va marxar molta gent cap a l’estranger. Els qui portaven pitjors expectatives, eren aquells que havien de fugir a causa dels seus ideals polítics, el que representava haver d’exiliar-se, amb la incertesa i la pena de no saber quan podrien tornar. França, el país més proper, fou el lloc de destí de molts d’ells. Eren temps molt difícils en tots els aspectes, però no els hi quedava altra opció que la d’espavilar-se, buscar feina i aixopluc per viure amb una certa dignitat. Com la situació es va allargar i pocs podien tornar, arrelaren noves perspectives en un destí circumstancial que, en la majoria dels casos, va acabar per convertir-se en una destinació definitiva. Naixeren els fills, les feines s’estabilitzaren i ja s’establia una estima pel poble, ciutat, que els havien acollit. Desprès d’anys les prohibicions deixaren de ser tan estrictes i aquells exiliats van poder tornar. Massa tard. Aquella gent havien establert uns vincles massa arrelats com per desentendre’s. Venien quan tenien vacances i el retorn al seu lloc de residencia habitual es feia amb tota normalitat, sense recança ni enyorament.
Situació semblant la que va patir molta gent del Sud del país, que van immigrar a Catalunya amb la voluntat de trobar feina estable. Es repetia la típica imatge de les famílies arribant a l’estació, carregats amb aquelles singulars maletes de cartró, lligades amb un cinturó a fi afecte de reforçar la finalitat d’aquelles també originals tanques cromades. De la mateixa manera que molts d’ells es decantaren per emigrar a Alemanya. Encara més difícil, perquè a la llunyania s’hi havia d’afegir el factor de l’idioma. Els relats de les experiències viscudes, per part d’aquests immigrants, han donat fe que la voluntat de la supervivència pot vèncer qualsevol entrebanc per rocambolesc i dificultós que pugui semblar.
Primer acostumava a marxar el cap de família i un cop assumides les prestacions bàsiques i l’aixopluc corresponent, hi acudien l’esposa i els fills. A la fàbrica de Vallcarca els immigrants que hi arribaven amb feina assegurada, tenien també assignada una vivenda. Era un handicap important que garantia una preuada estabilitat. Amb aquesta gent vinguda d’arreu la fàbrica de ciment aconseguí situar-se al capdavant de la producció del país i exportaven a altres països. Tot i que les seves fumejant xemeneies embrutaren el paisatge del Massís.
Amb el treball i l’estalvi aconseguiren desentendre’s de determinades penúries econòmiques que els havien assetjat fins l’extrem haver d’immigrar. Quan l’esposa i els fills col•laboraren també en l’economia familiar, uns i altres van poder començar a pensar en adquirir una propietat. Potser primer va ésser el cotxe, el qual va representar un signe molt incipient de riquesa, o així ho volien aparentar davant de la família. Perquè el primer viatge llarg que feien era per arribar-se fins el poble, del qual havien marxat. La seva presència amb un automòbil nou de trinca, equivalia a mostrar que les coses els hi anaven bé. Aquesta demostració de prosperitat, ampliada per l’exaltació de més d’un sopar de duro, animava als més indecisos a emprendre el mateix camí, el de la immigració a terres més pròsperes.
En quant a la integració la gran majoria s’adaptaren als costums del lloc, i els fills s’educaren amb la nostra llengua. Com la van haver d’aprendre els immigrants que van apostar per destins més llunyans i de parla més complicada. I la bonança, propiciada per la bona marxa de la industria, ha permès conviure mitjanament bé, per no dir bé del tot. Els més grans es van jubilar i com a molt van reformar la casa del poble per anar-hi a passar uns dies de vacances, pocs perquè aquí deixen els fills i els nets, i això enganxa i tira molt.
Fins que la situació ha canviat d’una manera ostensible, alarmant, cada dia es destrueixen infinitat de llocs de treball i se’n creen pocs de nous. Aquesta incertesa laboral ha propiciat que molts joves estiguin emigrant a altres països, on les possibilitats de trobar feina són majors. Si comparem una i altra immigració ens trobem que el jovent que avui se’n va en busca de treball, ho fan avalats per uns estudis universitaris, o amb professions especialitzades, circumstàncies que es diferencien d’altres immigrants, la major part d’ells sols podien aportar mà d’obra per realitzar feines dures que no requerien una determinada professionalitat.
Sigui com sigui resulta decebedor que haguem de prescindir de gent preparada, qualificada, per desenvolupar projectes que podrien repercutir en benefici dels nostres interessos. No tots tornaran, els passarà com aquella gent que va marxar a l’estranger i allà s’arrelaren i venen aquí de visita. La idea i el valor de l’arrelament es va diluint, fins el punt que ens tindrem d’anar a acostumant a viure d’una manera més nòmada. Com fan a Amèrica que estan avesats a desplaçar-se d’un extrem a l’altra per circumstàncies laborals, avenint-se amb les pautes que dicten les empreses per les quals treballen.
Quan als pares ens toca de prop els efectes d’aquesta nova immigració, ni més ni menys que la dels nostres fills, ens dol l’allunyament degut a la manca d’oportunitats en la nostra terra. I emportats per tants ressentiments, desconfiem dels polítics que estan demostrant-nos que no saben per on van i el que han de fer per capgirar la situació. Malgrat noves perspectives, envoltades, també, de grans incerteses i dubtes. Si hem d’ésser coherents el que ara toca és tocar de peus a terra i dedicar tots els esforços a pal•liar aquesta greu situació que deriva a autèntics drames familiars. Tot el demés és fum que tant de bo s’aspergeixi aviat i deixi veure un horitzó més clarificador i, sobretot, més engrescador. Malauradament tinc el pressentiment que al llarg de la campanya electoral que acaba de començar, es parlarà molt d’aquest futur, que sens dubte és interessant, i es passarà de puntetes per sobre el present que és el que, avui per avui, més ens afecta , ens preocupa i ens fa guaitar al demà amb un preocupant pessimisme.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de novembre del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada