Fa anys, a Sitges, hi havien pocs gossos. En totes les cases de pagès acostumaven a tenir-ne. La solitud amb la qual compartien existència, feia necessari tenir un o més gossos que, des de ben lluny, apercebien la presència d’algú i els seus lladrucs servien per avisar a la gent de la masia i a mesura que s’apropava, els mateixos lladrucs preservaven els dominis de la finca. Tot i que els estadants sortien de la casa i informaven : “tranquils que no fan res”. Això bé a tomb a que un dia anant pel carrer l’Antoni Mora, que treballava en el banc de Biscaia i bon jugador d’escacs, va coincidir amb un gos que, encarant-se a ell li bordava amb insistència. Davant la intimidació, el propietari el va voler tranquil·litzar :” No tenga miedo que no muerde” i en Mora que li va contestar: “Usted es de suponer que no, pero al perro no se lo hemos preguntado” .
També es donava el cas que la popularitat del gos anava associada a la del propietari. El recordat Samuel Barrachina i Rovira tenia una gosseta blanca que, com s’acostuma a dir, només li faltava parlar, la priti. El seu amo, que es dedicava a fer de representant de calçat, carregava el mostrari al cotxe i la gosseta ja s’acomodava al costat del seient del conductor.
En Samuel la tenia ben alliçonada, només li va caldre la primera presentació: “Priti, aquest és de l’Espanyol” i la gosseta li dedicava uns escandalosos lladrucs. Els mateixos quan li feia saber que aquell altre era del Madrid. Per contra, als del Barça els hi dedicava una insistent remenada de cua . Assimilades les simpaties futbolístiques de cada client, en Samuel ja no li tenia de dir res, entrava a l’establiment bordant o movent la cua.
Fill de l’Esperança de Miralpeix, era en Josep Gual. En Josep era un conco amb solera, o si més no amb la cartera ben plena. La mateixa solteria traginava la Rosa Ballester, filla de la Rosa Carbonell i d’un capità de la marina mercant. Mare i filla feien de modistes i les espatlles també les tenien ben cobertes. Tant que la gent van assimilar la seva identitat a una xifra sense especificar, a diferència dels de can pela i de cal duro, atorgant una quantitat a l’alça, “la millones”.
Un dia es van ajuntar la gana amb les ganes de menjar i la Rosa i en Josep es van posar a festejar. Un festeig com els d’abans, pel carrer la parella anava davant i les dues mares darrera.
Ell va aportar al matrimoni un gos, “el castís”, que va anar a viure amb ells a casa de la Rosa i poca cosa més. El de Miralpeix no estava disposat a que minvessin les seves virolles. Així, de seguida, es va encarregar de posar els punts sobre les is. Li va dir a la Rosa: “mira, primer gastem els teus i desprès ja gastarem els meus”. La cosa va durar pocs anys i el castís cada vegada tenia els pèls més enganxifosos...El que no sabem si realment es van acabar els diners de la Rosa i ja tocava a començar a gastar el d’en Josep , el cas que, d’un dia per l’altre, cadascú per ell. De ben segur que ella ho va veure a venir, i quan se’n va anar en Josep, deixant el castís, segurament perquè no sabia per on agafar-lo, la mateixa Rosa no s’estava de proclamar: “el barrut, primer volia gastar els meus...”.
La Marquesa de Nájera i la seva senyora de companyia, l’escriptora Anna Maria Cagigal, van residir a Sitges des de la dècada dels quaranta fins a la dels seixanta en una casa del Passeig de la Ribera. L’Anna Maria, com ja m’he referit altres vegades, era una dona excèntrica molt avançada al seu temps, que vestia pantalons, fumava i conduïa un Biscuter. I sempre anava acompanyada del seu gos.
Dones de la ceba, però completament al revés de com aquí entenem el significat d’aquesta expressió. Així és que les dues no van tardar gaire a topar amb l’església, el rector de la nostra parròquia era mossèn Pasqual Prats Boira, que aquests sí era de la ceba amb tots els ets i uts. Les dones cada dos per tres anaven a confessar i no sembla ser que fossin extremadament pecadores, sinó que es volien enfrontar amb el senyor rector, en aquell reduït espai que era el confessionari. Naturalment se li confessaven en castellà i el mossèn els imposava la penitència i l’absolució en català. Ja estava armada: “no lo entiendo, hableme en castellano” . la pujada del to de les veus s’escoltava més enllà del confessionari. Elles, cridant que no entenien el que els hi deia el sacerdot i aquest que no volia cedir en quant a no deixar de parlar en català.
Marquesa i acompanyant es creien que el seu rang era influent i valent-se de la seva posició, van portar els seus arguments fins a les altes instàncies del bisbat, amb la intenció que el traslladessin de parròquia. Si més no sembla ser que allà mossèn Pasqual tenia més influència que elles, perquè no van atendre mai aquelles exigències.
Va coincidir que es va morir el gos que tenien i al nou acompanyant l’identificaven amb el nom de Pasqual. Amb la intenció de tenir sempre present al senyor rector. Ni amb en Pasqual van poder redimir les seves diferències amb el sacerdot, perquè el gos era tan dòcil, que si en volien fer alguna comparació, en aquest aspecte també van fracassar.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de Febrer del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada