CAL NOI, EL BARÓN, LA BARATA I EL CABLE

Heus aquí les grans càtedres del bon menjar i del bon beure. Per les maneres de fer de la seva gent -propietaris i parròquia-, aquests establiments són també com les "universitats" del saber popular. El lloc ideal per assabentar-se de tot el que es cou al poble, així com vida i miracles dels qui hi viuen.

En una època en què s’ha posat de moda, a més d’anar a fer el tastet o anar de tapes, fer xarrups de vi en aquests altres establiments destinats a aquest menester i que coneixem com a vinoteques -i que al poble en trobem unes quantes-, el tema d'avui de l’article, però, es centra en els bars que formen encapçalament. Un d’ells, Cal Noi, és notícia perquè en Mingo López i la Rosa Carbonell s’han jubilat. Tants anys al capdavant del seu establiment els han comportat una gran popularitat, gràcies al seu tracte i a tot el que es coïa a la seva cuina. El xató era el plat estrella, per anomenar-ne només un d’entre tots els altres que tant s’avenien amb la cuina de casa nostra; una cuina que no és altra que la que sorgeix de les receptes dels pescadors, aquelles que anaven de boca en boca i que les sitgetanes i els sitgetans han sabut conservar per a delícia dels qui gaudim amb els encants de la gastronomia local i que no cal que sigui gaire sofisticada.

  Tots els esmentats  tenen una clientela que podem classificar com a fixa, i d'altres que volten i acaben rendits al que ofereixen i, sobretot, al fet que la cosa del beure i menjar també va associada amb la comunicació entre la resta dels clients. I no solament dins de l’àmbit local, sinó que aquests establiments també són coneguts internacionalment. Quan tenia la botiga, observava que a mig matí sortia un client de davant de l’hotel i, mentre estava de vacances aquí, cada dia freqüentava el bar Barón. El turista i ex militar anglès, assidu de Sitges, s’emmotllava i complia els horaris del bar; a la tarda-vespre quan tornava a l’hotel, la porta de l’establiment se li feia petita. Curiosament tot el temps que es passava a Sitges, que era quasi un mes, feia la mateixa rutina; de l’hotel a cal Barón amb alguna incursió a La Barata. Sembla ser que com el “murapium” d’aquí no el trobava enlloc. Turistes que s'asseuen a la terrassa i a qui la vermellor no tarda a acaparar el rostre, acompanyat  d’una gran facilitat de paraula, ganes de passar-ho bé, cosa que els permet establir relació amistosa amb la resta de clients.

   Sovint, a primera hora del matí, coincideixo amb un amic que em fa saber que va a la universitat, que no és altra que La Barata. Allà hi fa el cafè i diu que ha après a escoltar i observar, una posició amb la qual s’assabenta de tot el que passa al poble i més enllà. Lloc de menjar, beure i aprendre el que no s’explica als llibres i que, sembla estrany, però també instrueix. Els responsables de la càtedra gastronòmica i de les ciències socials i polítiques, dintre l’àmbit local  són la família Macías, on dominen els Pepes i la Maruja López -que va estar molts anys al front de la cuina-, amb una menció especial pel recordat Xavi.

   De tots ells, El Cable és el més antic, i trobo un gran encert que els descendents de la família Andreu, en Francesc i en Manel, hagin mantingut intacte el conjunt d’aquesta interioritat sitgetana per on ha passat més d’una generació de la gent de casa. I amb la particularitat que li han sabut aportar -deixant de banda la decoració del local- el que interessa a la clientela: una bona oferta de tapes i plats ben guisats. El Cable ha estat un referent, fins al dia d’avui que s’ha convertit en el que se’n diu un local de moda. I això diu molt al seu favor i a la memòria d’en Ciscu, que va saber mantenir el llegat dels seus pares fins a fer possible aquesta continuïtat.  

   Les capelletes locals -nom amb el qual també es coneixen aquests establiments- tenen molts seguidors, fins a esdevenir catedràtics d’això que anomeno universitats populars. Allà s’aprèn mentre es consumeix, i sempre sobresurt la voluntat de voler arreglar el poble. Com si fos tan fàcil. 

                                           J.Y.M.

       

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol del 2026)

A LES DEU, A CASA

    

     Quan s'és jovenet qualsevol detall que s'escapa de la normalitat, de la rutina, et fa sentir-te gran, i sempre s'intenta imitar el que fan els qui et superen en edat. Una de les normes que influïen en la convivència familiar  era el compliment dels horaris. Els nostres pares ens havien acostumat a la disciplina d'aquests, sobretot pel que fa a l'hora d'anar a dormir; sopar aviat per poder anar al llit a una hora molt puntual de la nit. La nostra estratègia, sota la més inversemblant excusa, era intentar retardar al màxim aquesta norma.

      Jugava al seu favor l'avantatge que una vegada havíem sopat, la nit era avorrida, al menys en aparença, i contrastava amb les ganes de gresca que mostràvem els més petits. Tot això va canviar a mesura que la televisió va anar entrant a les cases. Era l'invent perfecte per atreure l'atenció de grans i petits. Sobretot aquests darrers, que si de normal ja costava enviar-nos al llit, davant aquella gran novetat encara es feien més irresistibles les ganes de quedar-nos guaitant a la petita pantalla. Coneixedors de les debilitats de la mainada, la gent de la televisió es van treure de la màniga l'aparició en pantalla de tota aquella simpàtica “troup”  de canalla que desfilaven un darrera l'altre al ritme que marcava la família “Telerín”: "Vamos a la cama... I com que ho deien els nens de la tele, els infants de la casa imitaven l'escena, decisió que facilitava la feina dels pares.

     No s'acabava aquí aquesta norma de fer complir l'horari, atenent que la majoria d'edat no era fins els vint-i-un anys, les recomanacions dels pares sobrepassaven el significat de la recomanació per a convertir-se en quasi bé una ordre d'absolut compliment, quan et deien: " com a molt a les deu a casa ". Depenent de les habilitats negociadores del jove i en ocasions excepcionals, la limitació horària es podia allargar a raó d'una excusa que resultés convincent. Disciplina horària que potser encara resultava més severa quan es tractava de posar limitacions a l'hora de tornar a una noia.

     També és cert que a la nit, fora dels mesos d'estiu, a pocs llocs es podia anar. I els joves que eren els que més podien o volien aprofitar aquesta franja horària, havien de recórrer a les aficions,  per poder obtenir  permís  per sortir de nit i retardar l’hora de tornada.

     Els anomenats locals d'oci nocturn encara no s'havien implantat. Els de la meva generació vam passar de nens a joves quan tot just s'havia deixat enrere aquells populars i ben ambientats balls de tarda. Amb la voluntat d'adaptar-se a aquells moments de transició, que portarien a la proliferació de les discoteques. Al Casino Prado, a la tarda dels dies de festa, van habilitar la sala del cafè de la planta baixa, convertint-la en una improvisada discoteca. Només sortir per la porta de la sala del cinema, a davant hi havia la de la discoteca. Amb entrada gratuïta pels qui eren socis de l'entitat i amb l'eficient Juanito Bartés a qui només li calia canviar de porta per a continuar desenvolupant les tasques de porter oficial de les dues sales. I que va comptar, entre altres, amb qui seria un bon disjokei, en Ramón Martín.

     Va ser el principi del que havia de venir, tot i que encara es complien els horaris de tornar a casa a l'hora acordada de la nit. Però a partir d'aquí aquesta franja horària, ho va portar els canvis en els  costums, es va anar allargant, una mica més de màniga ample. I sense adonar-se'n  a molts joves d'avui se'ls hi fa de dia en mig de les penombres de la discoteca o en la platja, arrecerats a l'espigó, allà on els pescadors hi acudien, quan  encara era  de nit per sortir a pescar amb la barca i tornaven a l'hora que molts d'aquests joves es retiren. Aquests, aparentment, sense haver pescat res.

     Abans es deia que la nit era per dormir, ara s'aprofita tot. Les parelles que festejaven no estaven exempts d'haver de complir amb les normes establertes en cada casa i si es produïa una excepció la mare acostumava  acompanyar a la noia per  la  pròpia tranquil·litat de la dona. 

     Recordo un dels acompanyaments més sonats i que va donar molt de que parlar. Ja grans, amb l'edat  en què  havien de tenir aixecades totes les restriccions, en Josep Gual i la Rosa Ballester, popularment coneguda per la “Millones", van iniciar el seu festeig i tot el temps que va durar, la parella va estar acompanyada de les seves respectives mares, l'Esperança de Miralpeix i la Rosa Carbonell. La parella “jove” anava davant i les mares darrere, unes i altres agafades de bracet. 

   Tant en Josep com la Rosa dormien sense que les  seves respectives economies els hi desbaratés  el son. Un cop  casats, ell va voler assegurar el cop i li va proposar a ella: " saps què havia pensat? Que primer gastem el teus i després gastarem els meus". Però com que la Rosa estava acostumada anar a dormir aviat, en Josep no la va agafar adormida i la seva conclusió  esdevingué sentència: "bon vent i barca nova".  

     

                                                           J.Y.M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'octubre del 2021)

   

 

LA PRITI, EL CASTIS I EN PASQUAL

Fa anys, a Sitges, hi havien pocs gossos. En totes  les cases de pagès acostumaven a tenir-ne. La solitud amb la qual compartien existència,  feia necessari tenir un o més gossos que, des de ben lluny, apercebien la presència d’algú i els seus lladrucs servien per avisar a la gent de la masia i a mesura que s’apropava, els  mateixos lladrucs  preservaven els dominis de la finca. Tot i que els estadants sortien de la casa i informaven : “tranquils  que no fan res”. Això bé a tomb a que un dia anant pel carrer l’Antoni Mora, que treballava en el banc de Biscaia i bon jugador d’escacs, va coincidir amb un gos que, encarant-se a ell li bordava amb insistència. Davant la intimidació, el propietari el va voler tranquil·litzar :” No tenga miedo que no muerde” i en Mora que li va contestar: “Usted es de suponer que no, pero al perro no se lo hemos preguntado” .

   També es donava el cas que la popularitat del gos anava associada a la del propietari. El recordat Samuel Barrachina i Rovira tenia una gosseta blanca que, com s’acostuma a dir, només li faltava parlar, la priti. El seu amo, que es dedicava a fer de representant de calçat, carregava el mostrari al cotxe  i la gosseta ja s’acomodava al costat del seient del conductor. 

    En Samuel la tenia ben alliçonada, només li va caldre la primera presentació: “Priti, aquest és de l’Espanyol” i la gosseta li dedicava uns escandalosos lladrucs. Els mateixos quan li feia saber que aquell altre era del Madrid. Per contra, als del Barça els hi dedicava una insistent remenada de cua . Assimilades les simpaties futbolístiques de cada client, en Samuel ja no li tenia de dir res, entrava a l’establiment bordant o movent la cua. 

    Fill de l’Esperança de Miralpeix, era en Josep Gual. En Josep era un conco amb solera, o si més no amb la cartera ben plena. La mateixa solteria  traginava la Rosa Ballester, filla de la Rosa Carbonell i d’un capità de la marina mercant. Mare i filla feien de modistes i les espatlles també les tenien ben cobertes. Tant que la gent van assimilar la seva identitat a una xifra sense especificar, a diferència dels de can pela i de cal duro, atorgant una quantitat a l’alça, “la millones”. 

    Un dia es van ajuntar la gana amb les ganes de menjar i la Rosa i en Josep es van posar a festejar. Un festeig com els d’abans, pel carrer  la parella anava davant i les dues mares darrera.

     Ell va aportar al matrimoni un gos, “el castís”, que va anar a viure amb ells a casa de la Rosa i poca cosa més. El de Miralpeix no estava disposat a que minvessin les seves virolles. Així, de seguida, es va encarregar de posar els punts sobre les is. Li va dir a la Rosa: “mira, primer gastem els teus i desprès ja gastarem els meus”. La cosa va durar pocs anys i el castís cada vegada tenia els pèls més enganxifosos...El que no sabem si realment es van acabar els diners de la Rosa i ja tocava a començar a gastar el d’en Josep , el cas que, d’un dia per l’altre, cadascú per ell. De ben segur que ella ho va veure a venir, i quan  se’n va anar en Josep, deixant el castís, segurament perquè no sabia per on agafar-lo, la mateixa Rosa no s’estava de proclamar: “el barrut, primer volia gastar els meus...”.

    La Marquesa de Nájera i la seva senyora de companyia, l’escriptora Anna Maria Cagigal, van residir a Sitges des de la dècada dels quaranta fins a la dels seixanta en una casa del Passeig de la Ribera. L’Anna Maria, com ja m’he referit altres vegades, era una dona excèntrica molt avançada al seu temps, que vestia pantalons, fumava i conduïa un Biscuter.  I sempre anava acompanyada del seu gos.

   Dones de la ceba, però  completament al revés de com aquí entenem el significat d’aquesta   expressió. Així és que les dues  no van tardar gaire a topar amb l’església, el rector de la nostra parròquia era mossèn Pasqual Prats Boira, que aquests sí era de la ceba amb tots els ets i uts. Les dones cada dos per tres anaven a confessar i no sembla ser que fossin extremadament pecadores, sinó que es volien enfrontar amb el senyor rector, en aquell reduït espai que era el confessionari. Naturalment  se li confessaven en castellà i el mossèn els  imposava la penitència i l’absolució en català. Ja estava armada: “no lo entiendo, hableme en castellano” . la pujada del to de les veus  s’escoltava més enllà del confessionari. Elles, cridant que no entenien el que els hi deia el sacerdot i aquest que no volia cedir en quant a no deixar de parlar en català. 

     Marquesa i acompanyant es creien que el seu rang era influent i valent-se de la seva posició, van portar els seus arguments fins a les altes instàncies del bisbat, amb la intenció que el traslladessin de parròquia.  Si més no sembla ser que allà mossèn Pasqual tenia més influència que elles, perquè no van atendre mai aquelles exigències. 

   Va coincidir que es va morir el gos que tenien i al nou acompanyant l’identificaven amb el nom de Pasqual. Amb la intenció de tenir sempre present  al senyor rector. Ni amb en Pasqual van poder redimir les seves diferències amb el sacerdot, perquè el gos era tan dòcil, que si en volien fer alguna comparació, en aquest aspecte també van fracassar. 

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de Febrer del 2020 )