EM DIC VINYET, UN NOM DE SITGES

     A l’any 2012 en apropar-se la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, les Vinyets de totes les edats van ser convocades per l’Ajuntament, que llavors presidia en Miquel Forns i Fusté, per tal de ser  homenatjades. Aquest bonic detall va tenir continuïtat durant uns anys més, escollint per a l’ocasió diferents escenaris.

    Vinyet és un nom de Sitges, si més no, per circumstàncies diverses, també el fan seu altres persones que no han nascut al nostre poble. La majoria de les vegades es deu al vincle que hi tenen, per motius familiars i altres perquè han visitat l’ermita i n’han quedat captivats fins el punt que uns pares, en el moment d’escollir el nom per a  la nena recent nascuda, no dubten en posar-li Vinyet.

      Una de les nostres Vinyets que vivia més allunyada del poble era la Vinyet Jou Andreu, filla de l’escultor Pere Jou i Francisco, Que quan es va casar amb un ciutadà danès van anar a viure a Dinamarca, concretament a l’illa de Samso. Malgrat la distància que la separava del seu Sitges, tenia penjada en un lloc visible de la seva llar una estampa emmarcada, d’aquestes que la majoria dels sitgetans tenim, i que a la Vinyet la feia sentir-se més propera al seu Sitges. Curiosament els seu germà, en David Jou i Andreu, una estampa similar  el va acompanyar durant els anys que va estar embarcat com a responsable  d’un petroler, amb el qual  es passava molts mesos fora de casa. Penjada en la seva cabina era també un vincle d’unió, una companyia en els moments relaxats i molt més quan els temporals agitaven el vaixell i la presència de la imatge de la º l’ajudava a confiar en el retorn a la calma.

     No tan lluny d’aquí, concretament, en el poble de Forés (Conca de Barberà) en són oriünds un matrimoni que són uns fervents admiradors del Vinyet i mostren la devoció  a la seva Mare de Déu, tan és així que quan va néixer la seva filla li van posar Vinyet. Aquesta va anar superant les etapes que ens marca la vida. Arribada a l’edat d’escollir activitat laboral, es va decantar per la branca d’hostaleria, de la qual se`n va especialitzar i des de ja fa uns anys forma part de l’equip del restaurant que acaba de ser considerat el millor del món, el Disfrutar. On un dels tres cuiners, l’Oriol Castro Forns, viu entre nosaltres i quan s’escau es munta a la bicicleta i recórrer els nostres límits, fent parada al Vinyet. Perquè el seu porxo, a frec de la porta de la casa dels ermitans és un dels racons emblemàtics dels molts que trobem a casa nostra.

    Una parada que la feien amb molta assiduïtat els ciclistes, quan la seva cisterna estava oberta a tots els qui sabien que al Vinyet hi podien beure del cantiret d’aigua  fresca. Ciclistes i caminants, gent de casa nostra, pels quals el Vinyet ha estat un referent. Molts ens hi hem casat i el freqüentem sovint i sobretot  el dia de la seva festa, com ho van fer els nostres avantpassats. A nosaltres ens correspon inculcar aquests costums als qui ens succeeixen, en uns moments complicats per a transmetre aquesta implicació amb el valors essencials de la convivència.

    Mentre que un senyal ens mostra voluntat i implicació per a que sigui així. Les nostres Vinyets sembla ser que s’han tornat a implicar en aquest agermanament amb totes elles i que en el seu dia, hi  tornaran aquest any. La seva perseverança ho farà possible i el nom de Vinyet tornarà al protagonisme que es mereix que, també tot sigui dit, no l`ha perdut mai. Si més no és molt  gratificant poder  reunir el millor nombre d’elles  per a compartir la satisfacció de portar un nom tan associat a Sitges, que se li dedica una festa que  encara conserva un gran rerefons de sitgetanisme. 

    Les generacions es van succeint però sortosament aquestes essències, a les quals m’hi refereixo molt sovint, segueixen aflorant, puntualment, en les ocasions on hem de demostrar que Sitges no només el conforma aquest paisatge tan singular, sinó que també aquests detalls que han prevalgut al pas del temps.

     Un any més tornarem al Vinyet el dia de la seva festa i ho seguirem fent en qualsevol moment, perquè allà també és a casa nostra.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'eco de Sitges el 3 d'agost del 2024)

EL DISSENY DEL CAFÈ AMB LLET

  

   Vivim en l'era del disseny, tot i que aquest sempre ha anat evolucionant segons les modes que predominen en cada època. Però potser és ara quan és més atractiu i es manifesta en els detalls més inversemblants. Fins el punt que quan ens serveixen un cafè amb llet, la persona que aboca aquesta damunt de la crema existent, té l'habilitat de dissenyar una petita però molt creativa obra d'art. La forma més repetitiva acostuma a ser un cor, una fulla... És de les obres més simplificades, limitada a les mesures de la boca de la tassa, i de les més efímeres, perquè a la primera xarrupada el disseny tan ben presentat es distorsiona ràpidament.

     Aquest simple i artístic detall és un exemple de com ha evolucionat la presentació de determinats elements que acompanyen el viure quotidià. I com també alguns costums han canviat. A Sitges els costum d'anar a prendre el cafè estava molt més generalitzat per part dels homes que entre les dones. Per a molts d'ells anar a fer el cafè era un costum ineludible, que es centralitzava desprès de dinar i de sopar. Majoritàriament freqüentaven  el Prado o el Retiro i les preferències eren quasi bé sempre les mateixes: cafè sol, cafè i copa, o “carajillo”. La llet hi tenia poca relació, s'hi va anar afegint desprès. Preferien aquests establiments perquè el servien de cafetera de braç. El que sí s'acompanyava era amb una ampolla d'aigua, la qual tenia unes característiques peculiars; de vidre, de broc allargat, de final bombat i del tancament en sortia la canalització per on s'orientava el rajolí d'aigua. El client que s'asseia en una taula  es podia passar tota un tarda només consumint el cafè que, una vegada s'acabava, s'allargava a base de rajolins d'aigua  que de seguit es tenyia de coloret que, a base d'afegir-ne, es convertia en un cafè cent per cent aigualit.

      Un dels altres detalls que s'avenia amb l'entorn d'aquests cafès de poble era l'uniforme que vestien els cambrers que el servien: pantalons i sabates negres, americana i camisa blanca i corbata negra. Uns cambrers que també havien esdevingut institucions en aquestes Societats. Per anomenar-ne un parell: en Quimet Bielsa al Prado i en Salvador Serra al Retiro. Servicials, que no els eximia de mostrar la seva vesant rondinaire quan consideraven que els calia fer-ne exhibició. La seva presència contribuïa a imprimir una imatge icònica dels cafès del poble.  

     He començat pel complement de desprès dels postres, en un dinar o sopar, tanmateix el disseny també ha entrat a la cuina, em refereixo a la presentació dels plats. Hi ha contribuït  les bones arts desenvolupades pels cuiners més carismàtics: en Ferran Adrià, els germans Roca i el nostre veí més proper, l'Oriol Castro. Que junt amb el seu equip del Disfrutar han escalat fins a la cinquena posició  d'entre els cinquanta millors restaurants del món. Tot un mèrit.

    Aquestes icones dels fogons han desenvolupat una cuina de disseny, que es transmet en la sofisticació de tot el  que cuinen i, molt important també, en la presentació.  Una projecció culinària a la qual si han sumat bona part dels altres cuiners, que no és que es dediquin a cercar noves sensacions gustatives, sinó que cuinant els plats que són més comuns, és en el moment “d'emplatar” quan tenen molta cura de la presentació, cuidant fins els més mínims detalls, com pot ser una gota de la salsa que taca la blancor del contorn del plat i que de seguit s'afanyen a eixugar. Així com la manera de disposar el menjar que també acompanyen amb el traç del disseny i el colorit que li confereix els rajolins d'unes salsetes que a més de ser decoratives són molt bones.

      Igual passa amb les postres que han evolucionat en quant a sabors i formes, totes elles inspirades en el disseny. Dels pocs que es mantenen inalterables són els vinculats a la propera festa de Tots Sants: els panellets. Formes i gustos que els identifiquen des de temps immemorials i que es combinen amb les castanyes, en aquesta bonica tradició de la castanyada. 

     Durant aquest temps de vida compartida, hem vist com han proliferat els forns que despatxen tota mena de varietats de pa, pastisseria i a més ofereixen la possibilitat de degustar el cafè asseguts en una taula. I al trobar tanta oferta es presta a anar a esmorzar o a berenar en un d'aquestes establiments, on per allò que dèiem que la llet s'ha associat a la perfecció amb el  cafè.  Ara l'oferta és àmplia: cafè sol, tallat, cafè amb llet, cappuccino, "flat white", cafè americà i un llarg etcètera. Mentre que el cafè amb llet ha estat el complement per excel·lència dels esmorzars i el berenars, on les àvies ja hi sucaven, en la intimitat de les seves cases,  les galetes Maries o melindros, tot i que aquests eren els preferits per sucar amb la xocolata desfeta.

    Això sí, en aquell temps, no existia el costum de decorar la cremosa superfície d'una tassa de cafè amb llet. I d’això que llavors n’haguessin dit una collonada ara en diem, disseny. 

                                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, 29 d'octubre del 2021 )