Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris magi carbonell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris magi carbonell. Mostrar tots els missatges

19 de novembre 2020

AQUELLS VIATGES DE FINAL DE TEMPORADA

A l’acabament de la temporada d’estiu se li afegia un al·licient, quan les sitgetanes i sitgetans  sortien a fer el turista per aquests mons. Les seves incursions es limitaven a fer un tomb per Europa, com a molt lluny. En diferents dates s’organitzaven quasi bé tres sortides que corresponien a les que organitzava l’Ecce Homo, l’agència de Viatges Sitges i viatges Platja d’Or. Les dues primeres expedicions, que apunto, comptaven amb l’assessorament  de l’agència de la família Abella – Carbonell  i el xofer era el recordat Jaume Monasterio que a més es convertia en un més de l’expedició, servicial i sempre amatent a qualsevol detall . Als de l’Ecce Homo els acompanyava el gendre del Sr. Abella, en Magí Carbonell, amb la valuosa  col·laboració d’en Jordi Pañella.  Les sortides que feia Viatges Sitges eren conduïdes pel dinàmic i entusiasta, Josep Abella. Els viatgers de l’agència Platja d’Or, comptaven amb el suport d’en Josep M., fill de can Pérez. 

    Els viatgers de l’Ecce Homo eren els habituals de les excursions que, durant tot l’any, organitzaven. Totes les sortides eren interessants, però la més emblemàtica era la que es coneixia com a  rumb desconegut, en la qual   es convocava a la gent a l’hora de sortida i ningú  sabia on els portarien. Oferien unes pistes que  potser despistaven més que no pas ajudaven. Entre els organitzadors, a més d’en Jordi, hi havia en Magí Mirabent, en Gaudenci Mirabent, en Joan Carbonell, que sempre anava carregat de carteres i carpetes a sota el braç. El viatger que més interès mostrava per saber el recorregut, d’un sols dia, era en Peret sagristà  influenciat també per l’Agnès, la seva muller. L’interès es justificava perquè desprès era l’encarregat de fer la crònica de la sortida. Cada any el cronista del rumb desconegut li demanava a en Jordi que li desvetlles el secret més ben guardat, mai ho va aconseguir. El que tenia assegurat era el final de la crònica, perquè sempre succeïa el mateix. Fins el punt que, abans de començar a escriure-la, ja apuntava el final, aquell punt que es repetia a cada edició i que reflectia l’actuació estel·lar d’un peculiar viatger. Es llegia, en castellà: “ de regresso a casa, nuestro compatricio, el joven José Roca i Colet, nos deleitó con un selecto  repertorio de melodies de todos los tiempos...”. En Roca es feia pregar, però quan agafava el micròfon de l’autocar, el seu repertori de cançons era extens. 

    Les sortides de més recorregut tenien uns altres protagonistes, les més peculiars, la Filomena i la Maria de can Mas. Que si de per si, en el dia a dia, ja mostraven unes singularitats sublims, quan sortien de viatge la seva personalitat  superava totes les expectatives. 

   En un d’aquests viatges, la Filomena va propiciar un crit que va esglaiar a la resta de viatgers. La dona tota desconsolada cridava: “Pareu, pareu, que m’he ferit, perquè em rasco la cama i no me  la noto”. Evidentment era un símptoma  que podia ser motiu de preocupació, tanmateix el suposat problema de feridura el va resoldre la seva veïna de seient, la Muller de l'Hermenegild  Sabaté, al fer la reflexió de com volia notar-la si la cama que rascava era la seva.  

     Que la Filo i la Maria eren úniques, ningú en tenia cap mena de dubte. I fora del seu entorn tampoc no sabien dissimular les seves extravagàncies. Quan la jornada de viatge s’acabava, arribats a l’hotel on havien de pernoctar i distribuïdes les habitacions, per a les dues dones tot era pujar i al moment tornar a baixar. I ja les tens desplegant la seva cridòria. Mentre en Jordi havia de fer mans i mànigues per calmar-les : “ ni parlar-ne, nen, en aquesta habitació no hi dormim...”. Els motius, els més dispars. I quan les persuadien, l’endemà grans elogis de la habitació que els hi havia tocat. Tot potser perquè, al primer cop d’ull,  els hi va semblar que l’habitació del costat era més maca que la d’elles.

    Un any van viatjar al Marroc i no es van voler perdre un passeig damunt un camell. Coneixent-les, van intentar dissuadir-les, aquesta vegada no ho van aconseguir , per a sorpresa del camell i del cuidador, atordits per la intensitat dels crits  que propiciaven les dues, mentre hi pujaven. Els habitants de Casablanca van quedar escruixits i temorosos que a aquelles dues turistes, el més lleu que els hi podia passar és que es caguessin a les calces, que deunidor, i els hi embrutessin, per sempre més, el nom de la ciutat.  Finalment el camell es va enlairar, sense més repercussions, tampoc fisiològiques. Això sí,  sense minvar els xiscles que no van parar fins que van baixar. Al final van aconseguir el seu objectiu, que els hi fessin la fotografia de rigor, que desprès van exhibir damunt el moble del menjador i que, amb gran satisfacció, ensenyaven a totes les visites que rebien, com un reconeixement a la seva valentia. 

    El cronista d’aquests viatges era el Sr. Josep Casanova Termes, que amb un estil elegant i moderat, passava per sobre d’aquests detalls amb l’elegància que el distingia. Signava aquestes cròniques, que publicava l’Eco, amb aquesta brevetat: UNO.

                                                              J.Y.M.


( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 9 d'octubre del 2020 )

 

 

16 de juny 2018

LES VEÏNES DE LA TRINITAT


 Els veïns  més propers de l’ermita de la Trinitat són els pins, les farigoles, el romaní i els ocells. El seu piular i l’airet que embolcalla el silenci, fan que la seva solitud assoleixi l’harmonia que caracteritza a un bon veïnatge. Un depèn de l’altre, però cap es molesta entre si. Més enllà, Vallcarca era el veí que compartia un mateix cel, on el seu blau era matisat per un vel del fum, grisos,  que la xemeneia de la fàbrica escampava, degradant no només la blavor  del cel,  sinó  també la verdor de tota la vegetació.  
   Als altres veïns, la gent de Sitges, els hi recau la responsabilitat de la seva administració. Com a curiositat, des de fa bastants anys, les administradores que s’han succeït, han estat veïnes de casa meva.
    Recordo que a la tarda de la vigília del dia de l’aplec, en Vicenç Sánchez, que era carreter de can Gori i home que del renec en feia un elegant detall, maniobrava el carro i el cavall a fregar la paret de la casa d’en    Joanet de can Mas i, amb meticulosa paciència, anava disposant  tots els objectes que la Bàrbara Lahoz, la muller del manyà Manel Fontanals, tenia preparats, amb l’ajuda de la Florència.  Quan tot era ben distribuït en el carro, el carreter emprenia el camí cap a la Trinitat. En aquells anys, la Bàrbara i l’Eulalia Sánchez, muller d’en Magí Carbonell, més conegut per en Maginet del Prado, eren les administradores de l’ermita.
   Les van succeir la Remei, la Rosó, en Cisco del forn i en Joan Martí. Atenent a la curiositat del veïnatge, resulta que la Remei era veïna també de casa, com aquell que diu, només tombar el carrer Sant Bonaventura. Vivia junt amb la seva germana Consol i, quan es trobava a Sitges, també hi feia estada mossèn Santiago Casanova. Ell, quan es va retirar  de les seves obligacions religioses, cada festa de la Trinitat, pujava a l’ermita i li agradava gronxar-se en el balancí de la saleta on hi ha la terrassa que guaita al mar.
  A l’apropar-se la festa,  en Joan Martí, amb el jeep que tenia, anava fins a casa de la Remei i carregaven les últimes coses que els hi calia transportar.  Un carrer, aquest, el de sant Bonaventura, on en Joan hi acudia portat per la tradició i per la feina, perquè unes quantes cases més avall hi havia el celler de l’Hospital i, quan era el temps de la verema, el pagès hi anava  a portar el raïm.
    La Rosó  acudia a casa de la Remei  i emprenien el camí cap a la Trinitat.  Fins que la Rosó va quedar sola, com a única administradora de la Trinitat. El seu ha estat un exemple de perseverança i dedicació , en els quasi cinquanta anys, anant i venint per un mateix camí, que elles es van encarregar de que l’asfaltessin. Una millora que ha facilitat poder arribar-hi amb cotxe.
  I cada quart diumenge de mes, la Rosó s’acompanyava d’un grup de sitgetanes que l’ajudaven a mantenir-ho tot net i ordenat. Hi passaven el dia i en el retorn a casa les acompanyava la mateixa sensació de cansament, més acusada a cada any que passava. No obstant la satisfacció d’haver contribuït a mantenir impecable aquest indret, les reconfortava i el cansament semblava que no era tant.
      Amb la Rosó encara activa, però amb la voluntat de provar de descansar, considera que ha arribat el moment de fer una parada en el camí i donar pas a  una altra generació. I així són escollides, com a noves administradores, la Blanca Mirabent i la Núria Carbonell. I vet aquí que altra vegada una d’elles és veïna de casa.  La Núria i en Jordi, amb els fills i l’avi  Pere, viuen quasi davant per davant.
   Al poc de fer-se càrrec,  han d’afrontar una altra incursió dels lladregots que, amb una meticulositat de professional, fan un forat  just a la teulada de sobre el menjador i per allà entren a les dependències de l’ermita. Arribant a ser més quantioses les destrosses que van provocar  que el que es van emportar.
   Diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, es tornarà a reunir el veïnat de Sitges, i també algunes famílies procedents de les Roquetes, que havien viscut a Vallcarca i no es volen  perdre aquest retrobament. La novetat se’ns farà evident  en aquest relleu de les administradores. Però amb la presència, també, de la Rosó i les sitgetanes que han contribuït a mantenir ordenada la blanca ermita, durant tot aquest temps. Perquè descansar de la feina, no vol dir que el relaxament comporti haver d’apartar-se de la relació i l’estima  que tenen per tot el que representa la Trinitat.
   Tots compartim les essències d’una tradició que, al llarg de tants anys,  ha esdevingut el punt de referència; bé sigui el dia de l’aplec o qualsevol altre del calendari. Quan només el vent carícia  la seva blancor  i la solitud s’imposa a un silenci que tampoc és el que era.  Si més no, es pot dir que a tothora ens  hi trobem bé a allà dalt.
    Amb els millors desitjos a  les noves administradores, en la seva primera festa al capdavant d’aquesta nova responsabilitat. I un agraïment molt sincer a la Rosó, Filla Predilecta de Sitges, i a les seves acompanyants,  per haver assolit el cim. El punt més alt del sitgetanisme, per a satisfacció de tothom i en benefici de l’ermita i el seu entorn. El canvi garanteix  que continuarà així. De la mateixa manera que altres veïns i veïnes agafaran el relleu d’aquells amics que hem deixat pel camí i que, tot i no tenir responsabilitats reconegudes oficialment, aportaven el seu ajut envoltat d’una popularitat. Tanta, que en el seu dia, jo mateix, els hi vaig atorgar uns títols, com: el de xef de la Trinitat, a en Jordi Ferret. I el de fotògraf, a en Pere Cosialls. Càrrecs  que he apuntat, al llarg de tantes cròniques que he escrit  sobre la  festa.
  I  tot això ens fa sentir-nos satisfets de ser veïns d’aquest Sitges, que ja flaireja a flor de Sant Joan.
                                                                                                                                                                J. Y. M.    

( Article publicat el 25 de maig del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez