Hi ha molts motius per a pujar a l’ermita de la Trinitat el dia de la seva festa. El principal de tots, per donar continuïtat a la tradició i també per devoció. No ens podem ni imaginar el nombre de persones que, en aquesta festivitat, s’hi han apropat en el transcurs del anys. Si ens ho mirem des de l’aspecte generacional, ara ens toca a nosaltres donar continuïtat a la tradició, com també ho fan persones més joves que són els qui agafaran el relleu.
Tots hi pugem perquè ens agrada i a més d’una manera o altra hi col·laborem. Així hi pugen les administradores, pel compromís adquirit: la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i els seus respectius marits, ells són ells els qui obren l’ermita i tenen cura per tenir-ho tot preparat. Hi puja, també, l’Esteve que posa les flors que tan ajuden a realçar la imatge de la Santíssima Trinitat. Hi fa cap el senyor Rector que ha d’oficiar les misses, l’organista i el cor que acompanya els cants. També hi estarà representat l’Ajunatment. Mentre que la música la posaran els grallers que acompanyen el ball de les cintes. També els components de la Cobla Sitgetana que, en els seus 58 anys de la seva fundació, només hi han faltat una sola vegada. Com les sitgetanes que ajudaven a la Remei i la Rosó, durant tot l’any i especialment en aquesta data que ja hi feien cap a la vigília. Hi continuen pujant els de can Sabaté per portar les coques d’arengades.
I ho deixo aquí, ja que és impossible anomenar a tots els qui hi fan cap, però abans em vull referir a una veina del Dr. Robert qui, a damunt del seu pedestal, no deixa de guaitar a la porta de la casa on viu la pubilla sitgetana. Els dos comparteixen protagonisme en aquesta plaça de la Vila, on ella és de les residents més antigues que hi trobem en aquest bocí de Sitges i l’estàtua es va disposar en aquest enclavament per dedicar un homenatge permanent a la memòria de l’il·lustre Doctor.
Molt a prop d’allà, un dels comerços més emblemàtics del carrer Major, la botiga de queviures de can Badia, contribuïa a exemplificar el comerç típic i peculiar de poble, on els dependents – de la mateixa família- vestien amb bata de tresquarts i entre l’obertura del coll s’entreveia la corbata que lluïa el propietari, la qual contribuïa a donar categoria a l’establiment. Menys la Pili Queralt que feia servir bata blanca. Tot i que fa anys va accedir a la jubilació i la botiga també va tancar, ella conserva les arts de bona venedora
Ella, ara que em refereixo a la Trinitat, és una de les senyores de les quals comentava que han col·laborat als neguits i les necessitats manifestades per la recordada Remei Casanova i Rosó Carbonell. Transcorreguts els anys, d’aquell equip d’acció, gairebé només queda l’Angelina (vídua Vergés), la Montserrat Vivó, Montserrat Ferret la Pili Queralt i para de comptar. La veïna del doctor Robert segueix col·laborant amb les actuals administradores.
Quan el dia de la festa neix, per la punta Ferrosa, la Pili es disposa a muntar la paradeta, a frec de la porta de l’ermita, i els article més sol·licitats són les llànties que la gent encenen als peus de la imatge de la Santíssima Trinitat. Però també hi despatxa altres detalls, com les alfàbregues en aquest raconet enlairat i tan bonic de Sitges. No obstant a la també veïna de l’Ajuntament, no li cal vestir amb la bata blanca, i tampoc ha perdut les dots de bona venedora, que desenvolupa acompanyada del seu tarannà tan jovial i completat per una alegria encomanadissa. La paradeta és modesta, però darrera d’ella hi trobem a la dependenta eficient i l’encarregada del negoci.
A més de dependenta qualificada, és una bona comunicadora i assessora. Si visqués a Amèrica, o en segons quins llocs d’Europa, l’anomenarien amb aquesta paraula tan de moda: “coach”. Sortosament la tenim més propera i no ens calen, per referir-nos-hi, paraules tan complicades de pronunciar i d’entendre. Se li escau millor anomenar-la: “la Pili de can Badia”. D’aquesta manera ja està tot dit.
J.Y.M.
/ Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de juny del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada