NO HI HA RES PER A TOTA LA VIDA

   Assegurar el dia de demà només té un secret: tenir un ofici, una activitat professional, una carrera... el suficient estable per poder viure de la posició aconseguida. Així, per exemple, qui   entrava a treballar en un banc, deien: “ha tingut sort, és una feina per a tota la vida”.

   Actualment ens adonem que no hi ha res segur, en quant  a l’activitat laboral. Els avenços tecnològics ens han passat davant, i aquella feina que potser feien cinc persones, ara amb una màquina només es necessita una programació  que la posi en funcionament i  fa el mateix, més ràpid i  amb poc marge d’equivocació.

   Ha passat igual amb el comerç, les botigues que dèiem de sempre han desaparegut o estan a punt de fer-ho. Algunes degut a la falta de relleu generacional, altres perquè les grans superfícies han acabat amb elles. I ara, el que faltava, la gent s’ha acostumat a fer les compres a través d’aquesta modernitat denominada “onlinne” . Que et permet fer l’encàrrec avui i demà ja ho tens a casa.

   Aquí a Sitges els enllaços més eficients eren els recaders, que cada dia anaven i venien de Barcelona, fent el viatge en tren. Carregats amb aquells grans mocadors de farcell que el pes els feia anar encorbats. Poc a poc van sorgir els recaders auto mecanitzats, que feien el mateix trajecte però amb camió. Uns i altres van ser els precursors de l’enviament  d’un dia per l’altre.

   Els comerços locals, com les botigues de queviures, ja es van avançar al que venia, van optar per integrar, com un signe de modernitat i comoditat, el repartiment a domicili. Curiosament aquest servei estava més dedicat a la clientela de la  colònia estiuenca. Perquè, de segur que amb mal criteri, en teoria compraven més que la gent del poble. I en dubto, perquè moltes vegades el repartidor, amb bicicleta, es tenia de desplaçar a casa del senyor fulano de tal per portar-li  només cinquanta grams  de pernil. Això va durar fins que la pròpia gent del poble van poder arribar a comprar un pernil sencer i ells mateixos se l’emportaven.  La decadència d’uns a favor de l’auge del més desvalguts que, paulatinament i sortosament, van deixar de ser-ho.

   I això també es va notar amb la progressiva reducció de les llargues llistes de fiats. Unes botifarres que eren el turment d’aquells botiguers. Alguns van arribar a fer net, altres encara queden serrells pendents. Ves a cobrar a mar.

    Hi havia repartidors que transportaven material delicat: els ous, la llet...  En Joan Olivé Ràfols era el lleter més veterà,  tenia la concessió de la llet Ram i, durant tot l’any, la repartia a tota mena d’establiments. I com que això de les llets és molt delicat, l’home mostrava el seu tarannà a raó d’aquesta. Segons com, feia gala d’una xerrameca efusiva i prolongada. En canvi, altres vegades, a prou feines  se li escoltava la veu. Això sí, era treballador.

    Tant que un altre repartidor ocasional, en Cristóbal Rubí Aguilera, posava en dubte que en això de treballar el lleter el guanyés. L’amic estava casat amb la Conxita Palma, família dels responsables de  la botiga de queviures  que hi havia a les Cases del Sord. En  Cristóbal es dedicava a fer de repartidor de les comandes que els hi encarregaven la clientela . I ho feia  desprès que la seva jornada laboral havia començant fent de pescador, quan ja la mitja nit decantava cap la matinada,  en una barca de sardina. D’haver anat a treballar  a la Pirelli i, entre tot això,  fent el repartiment . I quan no, havia fet de músic per la nit,  de pintor quan tenia unes quantes hores lliures, sense renunciar és clar a  la fàbrica. Doncs, l’home practicant  de tants oficis en una sola jornada laboral , quan arribava de buit a la botiga, el sogre, com si li tragués importància del que feia, li deixava anar: “ El Juan de la leche sí que trabaja, no he conocido hombre tan trabajador com el”. I al pobre gendre se li tornaven agres totes les llets.

   Just fa pocs dies ha tancat un establiment dels que anomenem de tota la vida, la farmàcia del Cap de la Vila. Potser l’únic negoci, deixant els productes secundaris que també despatxen les farmàcies, que la venta online no hi té res a fer. Perquè la majoria de medicaments només es serveixen amb la preceptiva recepta del metge. I si t’agafa un mal de ventre, aquestes empreses de repartiment mundial, tot i oferir un servei molt ràpid, encara no ho és  del tot davant d’una sobtada emergència, de la qual pot dependre de minuts poder seguir viu.

   Allà, de les botigues de tota la vida, ara  només queda la Pastisseria Massó, que ha estat l’altra cara de la moneda. Perquè quan anaves a la farmàcia, et planyies que els diners gastats en medicaments, més valia invertir-los en l’establiment del davant. I, per contra, si s’abusava massa del que despatxaven a la pastisseria, qui no diu que s’hagués de recórrer a la farmàcia de l’altra vorera. Com diu aquell, tot és mal que mata.

   La cara i la creu que resumeix que en aquest món, fins i tot amb la modernitat que va un pas per davant, res no és per a tota la vida.