Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pastisseria masso de sitges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pastisseria masso de sitges. Mostrar tots els missatges

21 de març 2020

NO HI HA RES PER A TOTA LA VIDA


   Assegurar el dia de demà només té un secret: tenir un ofici, una activitat professional, una carrera... el suficient estable per poder viure de la posició aconseguida. Així, per exemple, qui   entrava a treballar en un banc, deien: “ha tingut sort, és una feina per a tota la vida”.
   Actualment ens adonem que no hi ha res segur, en quant  a l’activitat laboral. Els avenços tecnològics ens han passat davant, i aquella feina que potser feien cinc persones, ara amb una màquina només es necessita una programació  que la posi en funcionament i  fa el mateix, més ràpid i  amb poc marge d’equivocació.
   Ha passat igual amb el comerç, les botigues que dèiem de sempre han desaparegut o estan a punt de fer-ho. Algunes degut a la falta de relleu generacional, altres perquè les grans superfícies han acabat amb elles. I ara, el que faltava, la gent s’ha acostumat a fer les compres a través d’aquesta modernitat denominada “onlinne” . Que et permet fer l’encàrrec avui i demà ja ho tens a casa.
   Aquí a Sitges els enllaços més eficients eren els recaders, que cada dia anaven i venien de Barcelona, fent el viatge en tren. Carregats amb aquells grans mocadors de farcell que el pes els feia anar encorbats. Poc a poc van sorgir els recaders auto mecanitzats, que feien el mateix trajecte però amb camió. Uns i altres van ser els precursors de l’enviament  d’un dia per l’altre.
   Els comerços locals, com les botigues de queviures, ja es van avançar al que venia, van optar per integrar, com un signe de modernitat i comoditat, el repartiment a domicili. Curiosament aquest servei estava més dedicat a la clientela de la  colònia estiuenca. Perquè, de segur que amb mal criteri, en teoria compraven més que la gent del poble. I en dubto, perquè moltes vegades el repartidor, amb bicicleta, es tenia de desplaçar a casa del senyor fulano de tal per portar-li  només cinquanta grams  de pernil. Això va durar fins que la pròpia gent del poble van poder arribar a comprar un pernil sencer i ells mateixos se l’emportaven.  La decadència d’uns a favor de l’auge del més desvalguts que, paulatinament i sortosament, van deixar de ser-ho.
   I això també es va notar amb la progressiva reducció de les llargues llistes de fiats. Unes botifarres que eren el turment d’aquells botiguers. Alguns van arribar a fer net, altres encara queden serrells pendents. Ves a cobrar a mar.
    Hi havia repartidors que transportaven material delicat: els ous, la llet...  En Joan Olivé Ràfols era el lleter més veterà,  tenia la concessió de la llet Ram i, durant tot l’any, la repartia a tota mena d’establiments. I com que això de les llets és molt delicat, l’home mostrava el seu tarannà a raó d’aquesta. Segons com, feia gala d’una xerrameca efusiva i prolongada. En canvi, altres vegades, a prou feines  se li escoltava la veu. Això sí, era treballador.
    Tant que un altre repartidor ocasional, en Cristóbal Rubí Aguilera, posava en dubte que en això de treballar el lleter el guanyés. L’amic estava casat amb la Conxita Palma, família dels responsables de  la botiga de queviures  que hi havia a les Cases del Sord. En  Cristóbal es dedicava a fer de repartidor de les comandes que els hi encarregaven la clientela . I ho feia  desprès que la seva jornada laboral havia començant fent de pescador, quan ja la mitja nit decantava cap la matinada,  en una barca de sardina. D’haver anat a treballar  a la Pirelli i, entre tot això,  fent el repartiment . I quan no, havia fet de músic per la nit,  de pintor quan tenia unes quantes hores lliures, sense renunciar és clar a  la fàbrica. Doncs, l’home practicant  de tants oficis en una sola jornada laboral , quan arribava de buit a la botiga, el sogre, com si li tragués importància del que feia, li deixava anar: “ El Juan de la leche sí que trabaja, no he conocido hombre tan trabajador com el”. I al pobre gendre se li tornaven agres totes les llets.
   Just fa pocs dies ha tancat un establiment dels que anomenem de tota la vida, la farmàcia del Cap de la Vila. Potser l’únic negoci, deixant els productes secundaris que també despatxen les farmàcies, que la venta online no hi té res a fer. Perquè la majoria de medicaments només es serveixen amb la preceptiva recepta del metge. I si t’agafa un mal de ventre, aquestes empreses de repartiment mundial, tot i oferir un servei molt ràpid, encara no ho és  del tot davant d’una sobtada emergència, de la qual pot dependre de minuts poder seguir viu.
   Allà, de les botigues de tota la vida, ara  només queda la Pastisseria Massó, que ha estat l’altra cara de la moneda. Perquè quan anaves a la farmàcia, et planyies que els diners gastats en medicaments, més valia invertir-los en l’establiment del davant. I, per contra, si s’abusava massa del que despatxaven a la pastisseria, qui no diu que s’hagués de recórrer a la farmàcia de l’altra vorera. Com diu aquell, tot és mal que mata.
   La cara i la creu que resumeix que en aquest món, fins i tot amb la modernitat que va un pas per davant, res no és per a tota la vida.


25 d’octubre 2014

SUCCEÏA ABANS DEL FESTIVAL


   A Sitges el cinema ha tingut un seguiment molt més fructífer  abans que no pas ara. A excepció del Festival de  Cinema Fantàstic que atrau a un nombre molt important de seguidors i s’ha consolidat com el més prestigiós de l’especialitat.

     El cinema local, em refereixo a les projeccions que s’han fet en les diferents sales, ha viscut moments gloriosos. Amb uns espectadors que no fallaven cap diumenge, quan després de dinar acudien a gaudir de les pel·lícules que s’anunciaven en les cartelleres.  De les quals s’encarregava de confeccionar  el Sr. Massana s’encarregava , tant de les del Retiro com de les del Prado. I, curiosament les dues les feia en aquesta última Societat. On li portaven i les anaven a recollir els respectius empleats, els del Retiro la penjaven en la paret de la pastisseria Massó que dóna al carrer Parellades i el Prado al Cap de la Vila en l’espai que quedava  entre  la floristeria de l’Enriqueta i la botiga de l’Angeleta dels ous.

     La cal·ligrafia dels anunciats, el conjunt en si, eren petites obres d’art on ressaltava el traç  de  dels guixos de colors que emprava. Era tanta la curiositat dels possibles espectadors que, al coincidir en el carrer amb els portadors, els acompanyaven per assabentar-se dels títols i dels protagonistes.

 Un altre bon anunciant era en Rupert Roca el qual, a toc de trompeta,  en les cantonades més cèntriques, desprès d’informar dels bans oficials, donava a conèixer les projeccions cinematogràfiques.

     El cinema ha evolucionat en tots els aspectes. En primer lloc en quant  a la comoditat de la sala, res a veure amb aquelles butaques totes de fusta, seient inclòs, que ja van substituir a les cadires de boga. Fins arribar a l’actualitat que són del tot confortables. En l’època de les cadires a més el cine era mut, els espectadors havien de seguir la trama i la imaginació feia la resta. Per tal de que no fos tan monòton, disposaven d’un acompanyament musical, convertint-se el piano en un protagonista destacat, junt amb instruments  de corda. Segons fos l’argument els mestres escollien el repertori més adient i disminuïen o apujaven el so segons el moment . Un músic molt peculiar i conegut en aquestes sessions era el vell Sou que  a més del saxofon tocava el violoncel, instrument que emprava en les sessions. Els músics que toquen el violoncel fan servir una tira de roba que en un extrem porta una argolla amb suficient obertura per passar per la pota de la cadira i, en l’altre extrem, una successió d’ullets on s’introdueix la punta metàl·lica de l’instrument per tal de que no rellisqui. El nostre protagonista recolzava  directament la punxa al terra i procurava sostenir-lo  al mateix temps que passava la mà per les cordes. En aquella hora, desprès de dinar i a les fosques al músic li entrava una nyonya amb la qual no dominava ni la partitura ni l’aguant de l’instrument. Així la capcinada anava acompanyada del consegüent soroll que produïa la puntera amb el terra. Entre el silenci i  l’intriga de la trama, allò tan simple es convertia en un terrabastall incontrolable fins que el músic s’incorporava al mateix temps que rebia una esbroncada general: “Soooouu “.

    El progrés es va fer palès ja amb el doblatge de les pel·lícules, encara amb blanc i negre. Per passar a color i, continuant amb l’evolució a cinemascop i technicolor. A banda de la censura a les quals estaven exposades, en el moment menys pensat i en el més interessant es fragmentaven per un excés d’escalfor de la potent bombeta, que veies com dilatava el cel·luloide fins a fondre’s, tot passava  en qüestió  de segons, quedant la pantalla en blanc i amb acompanyament de xiulets. L’operador de cabina havia d’afegir i donar-li continuïtat el més ràpid possible.

    Les qualitats del so també han experimentat un gran avanç, amb la implantació del Dolby sourund que des de la butaca s’experimenta una sensació molt propera a la realitat, tan és així que quan es projecta una  pel·lícula d’acció i de tirs s’escolta el xiulets de les bales com si et freguessin el clatell. Fins arribar a la tecnologia 3D que òpticament pots tocar els personatges o experimentar sensacions d’una realitat increïble.

   Però potser els de la meva edat ens quedem  amb aquelles sessions de cinema que tenien lloc desprès del ball de disfresses de la sessió infantil del diumenge de carnaval. Quan els pares s’encarregaven de tornar a posar les butaques a la sala de cara la pantalla i començava la projecció de curtmetratges d’en xarlot i del prim i el gras. Com habitualment no anàvem al cinema , aquelles breus sessions ens sabien a poc. La resta de diumenges els locals de cinema feien un ple absolut. I en el Prado i el Retiro a l’acabar la sessió els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar les butaques i així deixar la pista lliure per al ball de tarda.

    El cinema ha evolucionat i es roden pel·lícules amb uns grans efectes i complexos arguments que, tot i amb això, no tenen la influència de captació  de les d’abans. Amb uns títols i uns artistes que han entrat a la història cinematogràfica per la porta gran. Amb tot, les dues sales que queden a Sitges, amb contades excepcions, fan un ple absolut. Potser cal buscar els motius a les enormes facilitats que avui disposem per gaudir d’una bona pel·lícula des de la butaca de casa. Ja se que els entesos diran que no és el mateix. Com igualment també seran de la mateixa opinió, el gran nombre de seguidors que venen d’arreu per assistir a les sessions del cinema fantàstic, les d’un Festival que és apunt de clausurar una nova edició.

                                                                                                                       J. Y. M.
   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el  10 octubre 2014 )                                                                       

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez