La gent de La Cubana han mostrat la seva original manera de fer teatre des d’una perspectiva més costumista, amb idees inspirades en la vida quotidiana i sobretot amb les maneres d’actuar i reaccionar de la gent del carrer. Per tant els seus orígens els trobem en les seves divertides posades en escena, fruit de la improvisació i centrades amb la reacció de la gent més diversa. Gent anònima que en un moment donat es sent atreta per una altra gent que fan parodia de les singularitats del viure quotidià.
Com va passar en el seus començaments quan, per exemple, van muntar una parada al carrer, fora del mercat. Aquest fet no tenia res d’especial, però sí que ho tenia el producte que oferien les venedores, ni més ni menys que pedres. Unes pedres que tenien la propietat de curar tots els mals, una per a cada un d’ells. Influïa en la gran acció de convocatòria, les qualitats d’oratòria que feien gala les responsables de la parada les quals, sense tallar-se ni un pèl, anunciaven les propietats que atresoraven cada una de les pedres que hi havia en aquell escampall.
I aquí es produïa l’efecte crida, que no és cap altra que atreure l’atenció, així primer s’atura una persona, desprès una altra, fins a aconseguir reunir un nodrit grup. Comença el teatre, on una part dels protagonistes són la mateixa gent que, badocs com som de mena, quan veiem un moviment fora del normal, ens hi adrecem i en quedem enganxats. És el que pretenien els artistes, envoltar-se de la gent que en aquell moment transitaven pel carrer i, vist el que passa, es resisteix a marxar, encuriosits per ser testimonis de com s’acabarà la cosa.
Una situació semblant a la que van ser testimonis els nostres avantpassats, quan Santiago Rusiñol va muntar, en el mateix lloc, una parada que oferia duros a quatre pessetes, sembla ser que també va fer corro i la gent es va malfiar que aquells duros fossin legals, amb la conclusió que ha perdurat en el temps, que ningú ofereix duros a quatre pessetes. En la parada de Rusiñol aquesta inversemblant oferta resultava que era una realitat. I com passa sovint, sempre surt l’espavilat de torn, o les persones que reaccionen a temps. En aquell cas quan alguns hi van tornar amb la intenció de comprar-li, l’home ja havia plegat la paradeta.
Tornant a la Cubana, aquella parodia de les pedres no només va servir per treatalitzar una situació, sinó que a més va propiciar que la gent en parlés quan van arribar a casa, o mentre esperaven el torn per a que els despatxessin a la botiga. I aquest teatre de carrer va anar a més, fins i tot es va desplaçar a la capital, on els components de la companyia , per exemple, simulaven que havien quedat tancats darrera les persianes d’un gran establiment comercial, en un cèntric carrer de Barcelona, despertant la curiositat dels vianants que s’hi anaven aturant i on cadascú hi interactuava dient la seva.
Això ens vol demostrar que la vida mateix encadena un seguit d’escenes que ens apropen als valors i als paral·lelismes d’una comèdia, o obra teatral, a voltes convertida en drama, altres transmeten alegria... i cadascú ho vivim a la nostra manera. Els de La Cubana fa 45 anys que fan aquest teatre participatiu i de proximitat on hi retraten el dia a dia, com en la sèrie de les Teresines.
Darrera de tot això hi ha un sitgetà, en Jordi Milán, que des de ben jove va sentir passió pel teatre i es va envoltar de persones que tenien els mateixos neguits, com la gent del Gall Groc, entre altres, i a partir d’aquí van canalitzar les seves imperioses ganes de compartir les mateixes sensacions davant els espectadors. Plegats van interpretar grans obres, si més no en Jordi i els seus, no es van apartar del teatre que sorgeix en ple carrer i amb ell han crescut i els ha acompanyat un públic que li és fidel. Els mateixos que els han acompanyat des del carrer fins a entrar en un Palau. El Robert de Barcelona on, com el seu dia ho van fer a Sitges, mostren unes interioritats plenes de curiositats, que han acumulat durant tants anys de trajectòria i gràcies a ser un mica drapaires, amb tots els honors que es mereix aquest ofici.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febre del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada