Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep pascual peris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep pascual peris. Mostrar tots els missatges

18 de març 2020

VIGÍLIES DE MOLTES COSES



   A Sitges si no estem de celebracions estem de preparacions. Així  ha començat el mes de juny, mentre ja fa uns dies que la ginesta mostra la seva grogor tan exuberant. Un anunci prou eloqüent de la florida que ens saluda  en aquestes vigílies de  la festa del Corpus.
   Per a fer-ne un tastet, l’Eduard Tomàs Sanahuja , que és en un erudit estudiós de la festa i no només això, sinó que busca i troba la manera de fer-ne una exhaustiva i interessant divulgació. Darrera de tota aquesta feina hi trobem els autèntics protagonistes: sitgetans i sitgetanes, autoritats civils i religioses i una gran diversitat de detalls que ell ha ordenat i, des de fa un temps,  es dedica a divulgar en diferents formats.
   Proba d’això és la interessant i didàctica exposició que l’Eduard ha disposat, amb col·laboració de la  Regidoria de Cultura  i  del Consorci dels Museus,  en la planta baixa del Maricel, o sala dels vaixells, o la casa dels gegants, com així la coneixien la mainada que ho eren fa uns anys,  per haver estat aguardats, durant molts anys, darrera mateix de les portes d’entrada a l’edifici. Documents, fotografies, projecció de videos, peces per confeccionar catifes i altres singularitats, fan de l’exposició, dissenyada per l’Anna Sánchez Torner, un valuós complement del que ha de succeir aquests dies.
   Quan ens sembla que ja ho hem inventat tot, sorgeixen iniciatives com les de l’amic que aconsegueixen reunir a la gent del poble a davant d’aquesta majestuosa entrada, on les autoritats, junt amb els protagonistes, es dirigeixen als assistents, com una família que surt a la porta a esperar als seus convidats, com ho deuria fer l’amo del Palau, Charles Deering, quan sortia a esperar les seves amistats o en el moment d’acomiadar-les. Conservem, encara, aquesta virtut de l’hospitalitat que tant ens caracteritza i, amb ella, aprofitem l’ocasió per sortir de casa i tornar a ella, ni que aquesta sigui un palau que avui ens acull  i demà també.
   Juny, a les portes de l’estiu, amb uns dies lluminosos i amb la temperatura en alça, la vila mostra noves propostes culturals que van de la mà de les tradicions. I el nostre Corpus  es relaciona amb les flors, amb l’ou com balla. I pels més petits, significa el retrobament amb els gegants. De tot plegat l’exposició esmentada n’ofereix un bon testimoniatge. M’atreviria a qualificar a l’Eduard com el notari d’aquesta festivitat que, després d’una meticulosa recerca, dona fe de l’autenticitat de tots els detalls: documents, fotografies, testimonis que mostren tota una trajectòria que es basa en aquesta tradició tan nostrada.
    Fins i tot no se li escapa la part musical; les marxes que la banda interpreta durant l’acompanyament de la processó, col·locada darrera mateix del talem que dona aixopluc a la custodia que es portada pel Senyor Rector. La marxa per excel·lència és la “Triomfal “, inspirada en el Himne Eucarístic que també té lletra . El mestre Manuel Torrens era l’encarregat de reunir els músics i havia fet un senyal en les partitures, allà en el compàs exacte on comença l’estrofa més carregada de simbolisme. Així a l’arribar al Cap de la vila, la banda deixa de tocar, mentre espera  que el sacerdot faci l’elevació de custodia amb la Sagrada Forma, llavors els músics fan, en veu fluixa, la pertinent observació: “al senyal”. “un dos i...” i la música sona majestuosa.
   Durant moltes processons de Corpus el protagonistes del final de la processó han estat els mateixos: el Senyor Rector, els portants del talem i els músics. Uns i altres s’han alternant fins arribar a dia d’avui.
   Quan un altre detall molt meritós s’afegeix a aquestes vigílies de moltes coses. La d’aquella nena que a la porta de casa seva reivindica  que de gran vol ser pintora, fins el punt d’escriure-ho en un cartell. L’Anna Monzó i Almirall ha crescut envoltada de música, amb la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, que es passava bona part del dia asseguda davant del piano, alliçonant a aquella mainada que anava a prendre de música. Però l’Anna porta a dintre el remor d’un altre art que es complementa amb la creativitat, l’enginy i l’originalitat. La música ha estat un acompanyament que de ben segur l’ha ajudat a inspirar-se  mentre pintava, combinant el blau i el blanc. Com una simfonia on es barregen notes i els diferents valors d’aquestes, agrupades en els compassos i les mesures que determina el temps .
     I quan visitava als seus avis, en aquella bonica casa del passeig de la Ribera, el seu avi, el Sr. Antoni Almirall Carbonell, enginyer agrònom,  li parlava de plantes, de flors i de tot el que arrela i creix en la terra. Sense imaginar-se que un dia s’implicaria en la festa de Corpus, va ser a l’any 2017 quan va pintar un original cartell anunciador de la festa d’aquell any.
    Demà dissabte l’Anna inaugura l’exposició que resum la seva trajectòria. Coneixent com és ella: senzilla, modesta, sense cap ànim de protagonisme, haurà costat molt convèncer-la per acceptar aquest projecte. Ella que va treballar molt, i sempre des de l’anonimat,  per donar a conèixer l’art dels artistes participants en aquell conjunt d’exposicions, sota la denominació de “Binomis”, que tanta acceptació va tenir.
     Les obres de l’Anna s’exposaran molt a prop on té el taller de restauració en Pep`Pascual, el seu marit. Així mentre ell, recupera la pàtina original  dels quadres que s’exposen en els nostres museus, ella es lliura a donar via lliure a l’art que porta a dintre, que tan ha campat per casa seva, quan era joveneta i ara, quan ja fa dies, que ’ha complert el desig que mostrava en l’enunciat del cartell.
   Si tot això passa a  les vigílies, preparem-nos per a quan sigui el dia, on hi coincidiran altres novetats.


03 de juliol 2018

CULTURA I TRADICIÓ


   Des de fa unes setmanes, al nostre poble, han coincidit molts actes, els quals simbolitzen la diversitat cultural i  de tradicions que s’emmarca en aquesta pluralitat que tant distingeix el nom de Sitges.
    El dissabte abans de la clausura de l’
, va tenir lloc a la Plaça dels Artistes, la col·locació de la placa dedicada a la Dolors Luján. Artista sitgetana de llarga trajectòria, on la seva obra ha anat progressant segons les directrius que marquen determinats estils i que tant influeixen en les  diferents etapes creatives l’artista. De sempre he sentit curiositat per aquests canvis, perquè observo unes constants transformacions, que es reflecteixen en el resultat final de l’obra. Influeix amb tanta força, que sembla ser que és impossible tornar enrere.
   De sempre l’art ha campat per la casa de la Dolors, ella influenciada per la pintura i el seu marit, en Josep Bernad, per la fotografia. Dues maneres diferents de contemplar el món amb mirada  d’artista. Ell a traves del visor de la màquina de fotografiar i ella des d’una perspectiva més àmplia, però que tenen en comú, la lluminositat. A la Plaça dels Artistes, el dia era lluminós i l’artista homenatjada transmetia la felicitat que suposa contemplar l’obra acabada de fer. I més quan aquesta, reuneix a tants admiradors.
    A l’endemà tenia lloc la clausura de l’Exposició de Clavells, i amb ella tots els actes que han acompanyat a la festivitat del Corpus Crhisti. Que aquest any no li han faltat ingredients per esdevenir diferent. Circumstància que ha servit per evidenciar que som únics. Que no ens acoquinem davant les adversitats, ni que aquestes siguin meteorològiques. Admirable ha estat la resposta de la gent que, tot i que les previsions eren desfavorables, han omplert els carrers de flors i han escenificat en  el Cap de la Vila una reproducció exacta d’un dels accessos a les terrasses de Maricel. Segons projecte de la Montse Curtiada, col·laboradora del Consorci dels Museus, i amb el suport tècnic del qui n’és el restaurador del patrimoni, en Josep Pascual.
   Una altra obra d’art que l’han culminat la resta de col·laboradorr/es dels Museus de Sitges, les quals amb flors, van reproduir l’escut de Maricel. Tenint cura de la coordinació la seva Directora, la Vinyet Panyella. Qui completava els detalls que tan ajuden a personalitzar una obra de la qual, totes i tots, s’estimen i mimen.
    L’Angelina Salesas, Presidenta de la Comissió de Corpus, es mostrava satisfeta per la feina portada a terme per tots els membres que conformen aquest organigrama organitzatiu i de tots els participants.  Que va fer que l’ofrena dels clavells a la Mare de Déu del Vinyet, es veiés molt concorreguda.  On el senyor Rector, mossèn Josep Pausas, amb un bri d’humor fi i brillant, emplaçava als nens i nenes que no van poder  sortir en la processó, a causa de la pluja, que s’hi podrien incorporar l’any que ve. A la vegada que recomanava que tinguessin cura, per tal de que els vestits que portaven per rebre la primera comunió, continuessin sent aprofitables. No cal dir que el senyor Rector està en tot.
   Però el que estar clar és que, el que va fer augmentar el nombre d’assistents, va ser l’enunciat fi de festa que tindria lloc als jardinets de davant de l’ermita. Amenitzat pel grup K-liu i amb fideuà com a plat fort. Un bon final per unes celebracions que van tenir de tot.
   No hi ha dubte que les tradicions són també cultura. Però la cultura en majúscules es va emplaçar a la Biblioteca Santiago Rusiñol, per celebrar el 82 aniversari de la seva inauguració, el 14 de juny del 1936.  Precisament quan feia poc que ens havia deixat en Josep Junyent Sedó, que, aquell dia, va ser l’encarregat de llegir un text de l’Emili Picó, durant l’acte  que  va presidir el llavors conseller de Cultura de la Generalitat,  Sr. Ventura Gassol. 
      Vuitanta dos anys després la Biblioteca ha estat notícia, sobretot pels cinc anys que ha estat tancada, per a realitzar treballs de màxima urgència i dels quals han sorgit molts imprevistos, que ha fet que es retardés la seva obertura. I perquè al no poder celebrar els 80, dos anys després ofereix una nova imatge, tot i que he escoltat comentaris que és massa funcional, que hi troben a faltar les taules i aquells sillonets tan característics de la sala gran. La informàtica ha substituït les antigues taules, per elements impersonals. Les persones més experimentades sempre han dit que: a cada bugada es perd un llençol. Aquí, una mica més i es perd “l’oremus”,
    L’endemà, en la sala del Grup d’Estudis Sitgetans, es dona la sortida a l’any Pompeu Fabra, en commemoració dels 150 anys del seus naixement i els 100 de la publicació de la seva Gramàtica Catalana. El primer conferenciant va ser el filòleg i catedràtic, Sr. August Bover. Amb una interessant parlament, en el qual va detallar aspectes de la vida i obra del prestigiós lingüista. Les conferències s’aniran succeint, amb la coordinació del Director de l’Eco, Sr. Antoni Sella.
    I demà revetlla de sant Joan, amb la flama vinguda del cim del Canigó, en ple solstici d’estiu. Festa al Poble Sec i a l’Hospital de Sant Joan. Festa embolcallada de tradició, de les més entranyables de casa nostra. Amb aquesta nit que s’envolta d’uns poders especials, d’uns rituals que giren a l’entorn del foc i a aspectes que fomenten unes certes creences de poders ocults i que només coincideixen en aquesta nit. Quan es faci de dia, la màgia de tot plegat, ens retorna a la realitat, al dia de Sant Joan Baptista. Quan les brases de les fogueres encara fumegen i la coca ha deixat un bon regust de boca.
    Que el gaudiu amb la mateixa felicitat que ho faran els Joans i les Joanes.
                                                                                           J. Y. M.
   
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de juny del 2018 )

02 de maig 2017

ELS ARTISTES DEL MIRAMAR

Admiro als artistes, de qualsevol modalitat, per la seva dedicació i perseverança, perquè considero que   no poden defallir, doncs arribar a un cert nivell requereix molta dedicació i més que un superat fracàs. Si ens centrem en els pintors, la seva tècnica i especialització s’aconsegueix després de molt treball per acabar assolint un estil propi.
   La Vila de Sitges ha estat, i ho continua sent, bressol de molts pintors. No a tots la seva pintura els ha permès aconseguir fer-se un nom entre els més reconeguts,  però sí que el seu treball els ha premiat  amb el  reconeixement de la gent del poble que segueix la seva evolució i fins i tot han  penjat obres seves en les parets de la casa.
   Del 24 de març  fins el 7 de maig  a l’edifici del Miramar té lloc la primera exposició del cicle que porta per nom genèric, “Binomis” . Un anunciat que servirà de presentació, a cada convocatòria, de dos artistes locals. N’és la coordinadora la també artista sitgetana l’Anna Monzó i Almirall, la qual, des de que va néixer va estar en contacte amb la música, o millor dit, amb l’aprenentatge d’aquesta que la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, impartia en els baixos de la casa Antoni Carreras i Robert.
  l’Anna, que té un estil propi molt identificatiu en tota la seva obra, viu de molt a prop els enigmes que amaguen les teles dels pintors que s’exposen en el Cau Ferrat i en les sales de la  lluïda pinacoteca local. En Pep Pascual Peris, el seu home,  sap arribar fins quasi al límit de la pintura, allà on s’endevina que ja es troba la blancor de la tela original. El seu ofici de restaurador de pintura, li reserva el privilegi de radiografiar les interioritats de qualsevol obre pictòrica. El seu ofici li impregna una meticulositat potser més primmirada que el rellotger. Quan netejar capes de pintura les quals, en determinats moments s’han aplicat , ofereix la garantia de poder arribar fins a la capa original, és a dir, com la va deixar l’artista en el moment que va donar per acabada l’obra.
   Art crida art, aquesta conclusió la materialitzo davant aquesta implicació dels artistes locals que exposen aquests dies a la sala del Miramar. En Genís Hernández i en Robert Franco, fan honor al seu art. Millor l’art els ha transformat en uns personatges molt peculiars. Que es reconverteixen  i passegen abraçats a una aparent bohèmia ben entesa i ben portada.
   Degut a aquesta transformació tan influent,  en Genís igual pot posar-se a la pell d’un personatge d’una obra teatral  i pujar a representar-lo a l’escenari o davant les càmeres.  Un art que potser ha heretat del seu recordat pare el qual, per Carnaval, es transformava de tal manera, que la gent de Sitges esperava la seva presència  al Cap de la Vila per gaudir de les seves genialitats. 
   En Genís té l’avantatge que quan baixa el taló i les llums  de la sala s’apaguen, una lluminositat interior se li revela i l’empeny a agafar els pinzells. Dibuixa i pinta i el seu estil també aconsegueix fugir dels tòpics de l’obre purament figurativa.
    El mateix li passa a en Robert Franco, més conegut per en Roby, un artista que l’art pictòric l’acompanyat sempre. De ben jovenet, a l’escola, aprofitava qualsevol descuit del mestre per dibuixar damunt la blancor de la llibreta dels apunts. Aquesta obsessió l’ha transformat i abraçat a les excentricitats dels genis, doncs passeja un posat dalinià que s’encomana en la seva manera de pintar. En Roby, un artista que pinta el que li dicta el cor. Aquest que sempre se li mostra generós i ell s’hi aboca, és quan pinta sense esperar res a canvi, simplement per la satisfacció de poder contemplar l’obra acabada.
    I ara exposada en aquesta sala  que en el seu dia formava part de les dependències de l’Hotel Miramar, per on hi van desfilar gran nombre de turistes que vestien de manera elegant. Res a veure amb les preferències dels dos artistes. I de la mateixa manera que un hotel és una casa hospitalària  oberta a tothom,  es pot dir que el Miramar actual no ha perdut aquesta característica, ni la influència. Ens ho demostra   la acollida que dispensa als artistes que hi exposen  i a tots el qui hi anem de visita per contemplar el que pinten, esculpeixen o retraten.
    Va coincidir el dia de la inauguració d’aquest primer “Binomi”, amb l’aniversari d’en Genís Hernández, que va comptar amb la dolça companyia d’en Cristian Escriba i d’en Xavi Marco. Quan tothom recorda la implicació de la família Escriba amb Sitges. Com a estiuejants que habitaven uns baixos d’una casa situada a la platja Sant Sebastià, on tot sovint sortia l’avi d’en Cristian amb la canya i el sarró de vímet  per anar a pescar. Cada  treball dels xocolaters de la nissaga Escriba és també una obra d’art, que sap greu  desbaratar per degustar la xocolata.  I com a curiositat luctuosa, ja que més apunt he apuntat paral·lelismes amb el geni de Portlligat, dir que el pare d’en Cristian va perdre la vida, degut a un accident fortuït que es va produir mentre visitava la casa – taller de Dalí a Portlligat
   Com una obra daliniana semblava el quadre que els  artistes van realitzar, amb merenga, a tall  de celebració de l’aniversari d’en Genís i per recordar  la col·laboració d’en Roby amb la xocolateria dels Escriba. Un pastís d’aniversari res convencional en una sala on s’exposa  l’obra de dos artistes sitgetans que mostren unes  bones maneres de fer i aquelles genialitats que tan m’agraden apuntar i de la qual en són protagonistes alguna gent de la Vila.
   Felicitats als dos amics i restarem amatents a la progressiva participació dels “Binomis” . en els baixos d’una casa noble, en el seu temps convertida en hotel, amb uns finestrals oberts a la Mediterrània, on  el blau del mar s’ajunta amb el cel i els pintors queden captivats d’aquesta lluminositat que és la mare més guapa de totes les llums.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'abril del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez