Els primers confinaments de les nostres vides es remunten a quan anàvem a l’escola. El virus que amb més assiduïtat campava per les classes era el de la grip, quan ens visitava anàvem caient un darrera l’altre.
No hi havia altra cosa més fiable que el termòmetre per mesurar la temperatura del nostre cos. Tot i que ens posaven la mà al front i si transmetia calentor ja era un senyal. La febre anava acompanyada per mal de cap i mal de coll, la inflamació de les angines, i el que anomenàvem: els carnots. Les dues coses operables, cosa que es portava a terme quan aquests episodis gripals es produïen amb molta freqüència.
Una vegada assolit el pic, com es diu ara, la situació anava millorant i amb ella l’estat d’ànim. Els primers dies passava allò de que la febre venç al lleó, era el moment d’aplicar els remeis casolans. Recordo que per afeblir el mal de cap, impregnaven unes venes amb el que en deien aigua “Sanativa” i té l’entortolligaven a mena del que se’n deia “estrenya caps”. Si la tos era prolongada, tallaven una ceba i la deixaven damunt de la tauleta de nit. Quan ja ens començàvem a veure les orelles, no calia ser gaire entès per predir que el pitjor ja havia passat. Aquesta era la fase de la malaltia que més ens agradava: resguardats a casa, sense haver d’anar a escola , ben cuidats i fer el que més ens agradava. El mateix termòmetre, desprès d’uns quants dies d’anunciar que la temperatura estava estabilitzada, recordo que el pare em feia saber: “demà a col·legi “.
El metge acostumava a fer un parell de visites a domicili i recomanava no sortir al carrer. Que m’has dit !. Així, confinats, ens afegíem als costums de les cases, el dia a dia les quals, a l’anar a l’escola, no en podíem ser testimonis. A casa meva els matins era quan més moviment hi havia. la meva àvia Consol, a hora matinera, sortia a escombrar i regar el tros de carrer, desprès a buscar el pa i la llet. Quan havíem esmorzat, la mare anava a comprar i de tornada ja quasi havien de preparar el dinar.
A la tarda la situació es tranquil·litzava i desprès de rentar plats, tocava la secció de costura. Era amb l’arribada de l’àvia Maria que la plantilla de dones estava al complert. Començaven a plegar, repassar la roba i planxar. m’encuriosia com sargien la puntera dels mitjons, introduint un ou de fusta a l’interior, el qual els permetia poder sargir amb més eficàcia i comoditat, fent servir sempre el didal. Mentre això succeïa s’interposava un detall important, el moment d’escoltar la novel·la per la ràdio, de televisió encara no en teníem. Silenci absolut. Acabat el serial, l’anunci del Cola-Cao: “yo soy aquel negrito de la África tropical...”. I al cap de res el consultori de l’Elena Francis, que a cada carta que contestava començava així: “Querida amiga...”.
A altres cases es dedicaven a cosir sabates a la màquina, però també escoltant la novel·la. A tot això hi coincidia un costum que han desaparegut quasi per complert. Perquè en el transcurs de la tarda també anaven desfilant els cobradors, i no serà perquè a casa fóssim morosos. El que passa que encara no s’havia establert la modalitat de domiciliar els rebuts pel banc. Així és que una tarda d’aquelles compareixia en Joan Ciré que cobrava un donatiu per l’Hospital de Sant Joan, amb el qual entraves en un sorteig d’algun que altre detall. Igual podia coincidir amb l’Enric Capdet que venia a cobrar el Retiro, o també amb en Juanito Bartès que s’encarregava de cobrar la clínica Figuerola Pera. O en Manel Reyes que cobrava la quota d’amics del Foment del Turisme de Sitges i també la subscripció de l’Eco. Una altra tarda podia comparèixer en Joan Roca Planas, en Miru, que passava per si volies comprar una participació d’un número de la rifa.
I quan no era en Joan, venia el seu germà Jordi, amb la mateixa proposta, per si volíem una participació del seu número. A la casa vella, només entrar hi havia una mica d’exposició de mobles i darrera el taller. Les escales per pujar al pis eren quasi a l’entrar. Tots ells, només entrar, preguntaven: “què puc pujar?” amb tanta celeritat que ja eren dalt.
Els cobradors de la part comercial eren els que els bancs tenien destinats: en Francesc Trilla per la banca Matas, en Félix Mirabent cobrador del Biscaia i el seu germà Antoni de l’Hispà Americà. Com que tampoc les lletres estaven domiciliades, al venciment aquests, els cobradors passaven pels negocis a cobrar el seu import. Els dos germans Mirabent, només entraven, cridaven: “Cobro”, paraula fatídica. Treien la lletra de canvi de dintre una cartera allargada, cobraven el seu import i lliuraven el document. Desprès aquest tràmit es va simplificar, em refereixo a que no calia disposar dels diners en efectiu, simplement se li donava la conformitat al cobrador i quan aquest tornava a l’entitat, aquesta carregava l’import acceptat al compte del client.
Avui tot està domiciliat, només els virus continuen prenent-se la llibertat d’irrompre en la intimitat de les famílies. Ja en teníem prou amb el de la grip, que sabem com tractar-la: una setmana i net. Perquè, fins ara, prevalia la teoria, de que tot el que puja baixa.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada