LA MARE DE LA CELESTE

                                    

                          Quadre pintat per en Joan Yll Zarrán

   La postura de la senyora que apareix en el quadre era molt habitual entre les dones dels pescadors que vivien als carrers que fan pujada i baixada d’aquest indret de Baix a Mar. En qualsevol moment sortien a guaitar el mar, i ho feien amb el davantal d’estar per casa. Moltes vegades aquesta presència es produïa en el moment d’anar a acompanyar l’espòs quan sortia o quan arribava amb la barca.

   En tot moment era una observació que satisfeia la gent que vivia tan a prop del mar. Com que les seves cases eren ombrívoles, tenien la necessitat de sortir per contemplar-lo; la seva mirada es perdia en la llunyania mentre deixaven que el temps anés passant lentament, alhora que es recollien el davantal amb una mà i el plegaven al biaix, adoptant una posició de repòs.

   Aquest quadre el va pintar el meu oncle Joan. En la pintura, la posició dels braços i de les mans evidencia una actitud d’espera, d’apuntalar-se mentre contempla el paisatge. Quan el va tenir pintat, el va exposar a la botiga i no va tardar gaire a rebre la visita de la Celeste Claramunt, la qual va identificar la senyora que hi apareixia com la seva mare, cosa que bé podria ser per la proximitat d'on vivia. Aquesta identificació va fer que la Celeste li comprés el quadre a l’artista, ja que no es podia imaginar que el retrat de la seva mare anés a parar fora de l’entorn familiar.

   Tot això ve a tomb ara que som a tocar de la festivitat de Sant Pere, el seu pare es deia Pere Claramunt i era fuster. La veu popular el coneixia com a en “Pere Corredisses”, perquè sembla que sempre corria més que no pas caminava, ja que era un home molt actiu. La seva filla Celeste, juntament amb la seva germana, la Maria Assumpció -que es va casar amb en Joan Ciré-, tenien predilecció pels seus pares. Per això, quan en Pere va morir, la Celeste va estar sempre amatent a recuperar peces de mobiliari fetes per ell, les feia restaurar i els trobava un lloc a casa seva.

   Era una casa molt estreta i poc fonda que, passats els anys, ella i els seus van fer enderrocar per construir-hi uns pisos; aquests nous habitatges mantenen la fisonomia de l'estretor esmentada, però ella els va voler dotar d'uns arcs que fan la façana diferent de la resta de les cases. Una casa que mira al mar i de la qual els seus habitants, tot i que no eren família de pescadors, tenien una gran predilecció per ell. Es comportaven com totes aquelles veïnes que a l’hivern, després de dinar, s’asseien en aquell muret construït per evitar que els temporals arribessin fins a les primeres cases dels carrers que s’hi aboquen. I,  allà, sargien la roba, totes amb el davantal posat i el mocador blanc estes a damunt del cap per protegir-se del sol.

   Quan la Celeste es va casar, regentava amb el seu marit el forn de pa al carrer Nou. Van tenir la mala fortuna que, durant la guerra, van matar-li el marit, tal com li va passar a l’Antònia, que tenia el forn just a la pujada de l’Ajuntament, on avui hi trobem la seva neta, la Marta. Aquestes luctuoses circumstàncies van fer que les dues dones, a partir de llavors, treballessin juntes al forn de l’Antònia; elles mateixes amassaven, enfornaven i venien el pa. Per aquest motiu, l'establiment era conegut popularment com “el forn de les vídues.

   El pas del temps va fer que alguns dels forners que hi havia al poble s’ajuntessin i formessin una cooperativa coneguda com “La Panificadora”, ubicada al carrer que porta el nom del patró dels forners, Sant Honorat. Allà, la mateixa Celeste venia el pa en un espai que li van habilitar, i hi va treballar fins que es va jubilar, mentre que en Tianet Carbonell el repartia per les fleques que hi estaven associades.

   Dilluns és Sant Pere i, en honor d’aquesta festivitat, he volgut aportar el record d’en Pere Claramunt i de tants Peres com hem conegut, com ara l’estimat Pere Jou Mirabent, net de l’escultor. Aprofito també per felicitar els nostres veïns de Sant Pere de Ribes, que celebren la seva Festa Major. I si la setmana passada tancava l’article amb la lletra d'aquella cançoneta que es referia a les habilitats caçadores de Sant Joan, ara ho faig amb una altra de no menys popular: “En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor”.

                                                    J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2026)

CONFINAMENTS EN ÈPOCA ESCOLAR

    

   

 Els primers confinaments de les nostres vides  es remunten a quan anàvem a l’escola. El virus que amb més assiduïtat campava per les classes era el de la grip, quan ens visitava anàvem caient un darrera l’altre. 

    No hi havia altra cosa més fiable que el termòmetre per mesurar la temperatura del nostre cos. Tot i que ens posaven la mà al front i si transmetia calentor ja era un senyal. La febre anava acompanyada per mal de cap i mal de coll, la inflamació de les angines, i el que anomenàvem: els carnots. Les dues coses operables, cosa que es portava a terme quan aquests episodis gripals es produïen amb molta freqüència. 

   Una vegada assolit el pic, com es diu ara, la situació anava millorant i amb ella l’estat d’ànim. Els primers dies passava allò de que la febre venç al lleó, era el moment d’aplicar els remeis casolans. Recordo que per afeblir el mal de cap, impregnaven unes venes amb el que en deien aigua  “Sanativa” i té l’entortolligaven a mena del que se’n deia “estrenya caps”. Si la tos era prolongada, tallaven una ceba i la deixaven damunt de la tauleta de nit.  Quan ja ens començàvem a veure les orelles, no calia ser gaire entès per predir que el pitjor ja havia passat. Aquesta era la fase de la malaltia que més ens agradava: resguardats a casa, sense haver d’anar a escola , ben cuidats i fer el que més ens agradava. El mateix termòmetre, desprès d’uns quants dies d’anunciar que la temperatura estava estabilitzada, recordo que el pare em feia saber: “demà a col·legi “. 

  El metge acostumava a fer  un parell de visites a domicili i recomanava no sortir al carrer. Que m’has dit !. Així, confinats,  ens afegíem als costums de les cases, el dia a dia les quals, a l’anar a l’escola, no en podíem ser testimonis. A casa meva els matins  era quan més moviment hi havia. la meva àvia Consol,  a hora matinera, sortia a escombrar i regar el tros de carrer, desprès a buscar el pa i la llet. Quan havíem esmorzat, la mare anava a comprar i de tornada ja quasi havien de preparar el dinar.

   A la tarda la situació es tranquil·litzava i desprès de rentar plats, tocava la secció de costura. Era amb l’arribada de l’àvia Maria que la plantilla de dones estava al complert. Començaven a plegar, repassar la roba i planxar. m’encuriosia com sargien la puntera dels mitjons, introduint un ou de fusta a l’interior, el qual  els permetia poder  sargir amb més eficàcia i comoditat, fent servir sempre el didal. Mentre això succeïa s’interposava un detall important, el moment d’escoltar la novel·la per la ràdio, de televisió encara no en teníem. Silenci absolut. Acabat el serial, l’anunci del Cola-Cao: “yo soy aquel negrito de la África tropical...”. I al cap de res el consultori de l’Elena Francis, que a cada carta que contestava començava així: “Querida amiga...”. 

    A altres cases es dedicaven a cosir sabates a la màquina, però també escoltant la novel·la. A tot això hi coincidia un costum que han desaparegut quasi per complert. Perquè en el transcurs de la tarda també anaven desfilant els cobradors, i no serà perquè a casa fóssim morosos. El que passa que encara no s’havia establert la modalitat de domiciliar els rebuts pel banc. Així és que una tarda d’aquelles compareixia en Joan Ciré que cobrava un donatiu per l’Hospital de Sant Joan, amb el qual entraves en un sorteig d’algun que altre detall. Igual podia coincidir amb l’Enric Capdet que venia a cobrar el Retiro, o també amb en Juanito Bartès que s’encarregava de cobrar la clínica Figuerola Pera. O en Manel Reyes que cobrava la quota d’amics del Foment del Turisme de Sitges i també la subscripció de l’Eco. Una altra tarda podia comparèixer  en Joan Roca Planas, en Miru, que passava per si volies comprar una participació d’un número de la rifa.

    I quan no era en Joan, venia el seu germà Jordi, amb la mateixa proposta, per si volíem una participació del seu número. A la casa vella, només entrar hi havia una mica d’exposició de mobles i darrera el taller. Les escales per pujar al pis eren quasi a  l’entrar. Tots ells, només entrar,  preguntaven: “què puc pujar?” amb tanta celeritat que ja eren dalt.

    Els cobradors de la part comercial eren els que els bancs tenien destinats: en Francesc Trilla per la banca Matas,  en Félix Mirabent cobrador del Biscaia i el seu germà Antoni de l’Hispà Americà. Com que tampoc les lletres estaven domiciliades, al venciment aquests, els cobradors passaven pels negocis a cobrar el seu import. Els dos germans Mirabent, només entraven, cridaven: “Cobro”, paraula fatídica. Treien la lletra de canvi de dintre una cartera allargada, cobraven el seu import i lliuraven el document. Desprès aquest tràmit es va simplificar, em refereixo a que no calia disposar dels diners en efectiu, simplement  se li donava la conformitat al cobrador i quan aquest tornava a l’entitat, aquesta carregava l’import acceptat al compte del client. 

    Avui tot està domiciliat, només els virus continuen prenent-se la llibertat d’irrompre en la intimitat de les famílies. Ja en teníem prou amb el de la grip, que sabem com tractar-la: una setmana i net. Perquè, fins ara,  prevalia   la teoria,  de que tot el que puja baixa. 

                                 J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2020)