UNA ESCOLA ON S’APRÈN A SER VEÍ

Molt interessant l’exposició fotogràfica i audiovisual que porta per nom “Catifes, 75 anys fent veïnatge”, que ens trasllada als inicis dels anys 50, a un Corpus íntim on s’hi reflecteix una evolució molt entranyable: el pas d’unes catifes quasi individualitzades (que només ocupaven la façana de la casa) a una implicació més secundada pel veïnat. Un fet que ha prevalgut fins a dia d’avui, amb la curiositat afegida que els veïns s’han anat alternant mentre la tradició perdura, un fenomen de continuïtat i de socialització digne d’admirar.

   Aquesta implicació veïnal, a més, permetia enfortir els llaços d’amistat que ja existien, però el fet d'haver de fer front a aquest repte floral significava adquirir un compromís molt més gran, amb el qual demostrava que amb la unió de tots el repte era possible. Això representava gestionar trobades prèvies per parlar del tema i buscar entre els veïns qui estava dotat de millors habilitats artístiques perquè presentés un dibuix de com seria la catifa. Tota aquesta preparació requeria un contacte directe i proper amb la gent del carrer. Fins i tot alguns, en les vigílies de la festa, es desplaçaven a la muntanya per anar a collir flor de Sant Joan. 

   Tots aquests preparatius anaven acompanyats de la il·lusió que cadascú transmetia a aquest compromís el de fer una catifa que superés, en creació artística, la de l’any anterior. D’aquí també va sorgir la idea d’atorgar uns premis que, previ pas d’un jurat classificador, es concedien a les catifes que els experts consideraven millors. Va arribar un dia, però, que la Comissió de torn va considerar que totes tenien el seu mèrit i, per tant eren mereixedores d’un reconeixement. Una distinció que podria tenir molts matisos; potser el més meritós i que reflecteix millor el resultat podria ser premi al “Mèrit veïnal”.

   Aquesta implicació també s’observava durant les vigílies dintre d’aquelles entrades grans, on les veïnes es reunien per tallar la flor de Sant Joan i altres varietats. Uns preparatius que tant ha viscut de prop la pendonista d’enguany, la Rosa Junyent i Sabaté, veïna que va ser del carrer Major, just on aquest fa com un petit revolt; allà el seu avi hi tenia l’obrador de la pastisseria i la seva mare, la Isidra, estava al càrrec de la botiga. Es trobaven just davant on hi havia el servei de telecomunicacions d’aquell temps, em refereixo a la casa del telègraf, de la qual en tenia cura el Sr. Josep Antoni Falcato. En aquest  tram de carrer es reunien les seves veïnes: l’esmentada Isidra, la Nuri de can Parcala, la Carme (casada amb el Josep de l’Eco), les dones de la perfumeria Costa, la Carme Carreró de l’Estrella, les can Vidiella, les de can Planas, la Maria de can Mas i, sobretot, les dones de can Font, amb la sempre activa i disposada a ajudar l’Ángeles, que era com si hagués nascut en aquest carrer. Mentrestant això passava  anaven dibuixant el terra, amb les plantilles que havia fet en Josep Junyent, marit de la Isidra i elles es lliuraven a preparar la flor dintre de diferents entrades, fins que últimament l’escollida era el gran  pedrís d’un local comercial.

   Una activitat que s’ha portat a terme a tots els carrers on s’han fet i es fan catifes, i que també compta amb la col·laboració dels alumnes de les diferents escoles i dels instituts. Aquesta és una manera de garantir la tradició, perquè són aquests joves els qui hauran d’agafar el relleu. A més, també aporten clavells a l’exposició, una iniciativa que es va començar a gestar quan Doña María era directora de l’escola Esteve Barrachina i que ha perdurat fins als nostres dies. Una tradició que també ve precedida pels costums de moltes llars sitgetanes, on els fills han continuat cultivant els clavells com havien vist fer als seus avis i pares; els mateixos que els havien donat instruccions de com es feia i, també, secrets perquè els clavells floreixin ufanosos, fins i tot aconseguint escollir el color de la flor. En tenim l'exemple d’en Joan Comas i Ferré, que va heretar l’afició de la seva mare i la seva tieta (la Juanita i la Teresina, les noies de la sínia Robert) i que també hi participa la seva muller, la Maria Dolors Castellet.

   Per tot plegat, les catifes del nostre Corpus (teixides per acollir la processó), l’exposició de clavells i l’ornamentació floral de balcons i façanes, són una escola on s’aprèn a ser veí.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juny  del 2026)

LA CARME DEL CARRER ESPALTER

  El santoral d’aquest mes de juliol és prolífer en quant al nom de santes i sants que hi trobem. El diumenge anterior vam celebrar la festivitat de la Verge del Carme.  Nom, sigui dit de pas, que predomina entre les dones de casa meva. Però també de molta rellevància entre els pescadors de casa nostra, que conserven una de les tradicions més antigues del poble, com ho és el que coneixem com la processó de les barques en el seu honor. Les quatre últimes que queden que surten a pescar i les moltes de recreo que s’afegeixen a aquesta popular i pintoresca processó. 

  Moltes de les sitgetanes que porten aquest nom, coincideixen en l’Ofici que, cada any, es celebra a la nostra església parroquial . Perquè les Carmes  de Sitges i altres vingudes d’altres llocs els agrada retrobar-se en el dia de la seva onomàstica en una missa que es pot dir que està dedicades a elles, a més de voler enaltir una festivitat que, com he dit, sobresurt entre el santoral d’aquest mes de juliol.

     De les Carmes vingudes de fora és la Carme Freixas Novell, però que pels anys que porta entre nosaltres la podem considerar sitgetana d’adopció. Casada amb un sitgetà, en Joaquim Pérez Domingo, la Carme i el seu marit han viscut en el carrer Espalter, a frec de les anomenades Cases Barates i a prop de la que havia estat la fàbrica del gel.

     La nouvinguda de seguida es va integrar als costums i tradicions del poble. Seguint amb aquesta tònica s’ha preocupat sempre de mostrar el seu balcó ben florit. Però no és aquesta l’única virtut que la distingeix. Del matrimoni va néixer la Carme i en Joaquim, la Carme molt intel·ligent si més no amb moltes dificultats per caminar i en Joaquim amb una discapacitat severa. Ella i el marit van mostrar una fortalesa admirable i mai es van plànyer  dels problemes que afectaven  als seus  fills.

     Van passar els anys i el marit de la Carme va morir i ella, enlloc de plànyer-se d’una desgracia que augmentava la seva magnitud, en tals circumstàncies, ha sabut afrontar la situació amb una enteresa, resignació i fortalesa, que causa admiració. No només això, sinó que als seus 92 anys mostra una salut de ferro i uns ànims sensacionals. Més propis  d’una persona de menys edat. Quan la vida l’ha castigat immerescudament  per tots aquests infortunis, els quals es van agreujar quan la seva filla Carme un dia el cor li va fallar i la seva mare es va quedar també sense la seva companyia.

   En Joaquim, el seu fill, resideix a l’Ave Maria i la Carme el va a buscar cada cap de setmana i el porta a casa, fins dilluns que el torna a portar a aquesta exemplar  Institució que l’acull junt amb altres que estan en unes circumstàncies semblants. Ella també hi col·labora i la seva presència, igual que la resta del voluntariat, és molt apreciada.

    Dona de fortes conviccions, quan li sembla es revolta amb el de dalt i li recrimina: “no em donis més cops de bastó que ja me’n has donat prou”. I ho explica amb la llibertat que li confereix haver hagut de superar molts patiments i plors, però sempre en la intimitat, sense mostrar mai defalliment. Tot el contrari. Al seu tarannà jovial i optimista  l’acompanya una gran facilitat de paraula. El que permet que no inspiri llàstima, sinó tot el contrari.

           Al seu voltant s’han establert artistes, com la Cèlia i en Fulgenci i càtedres de la cultura del menjar i beure,  amb en  Pepe que és qui gestiona la parada que porta per nom el sinònim d’un preu a la baixa. L’home s’ha guanyat la fama de bon comunicador. Fins el punt que per molts dels seus clients habituals, quan de bon matí els trobes que hi van a esmorzar, la consideren la universitat de la vida. Perquè del que no t’assabentes  allà és senyal que no ha passat o que encara ha de néixer qui ho ha de superar. O si vols que alguna cosa se sàpiga només cal que ho deixis anar entre els assidus.

       Allà al costat mateix  hi viu la Carme, que un dia va arribar a la vila procedent de l’Os de Balaguer, el mateix poble d’un mestre d’escola, en Miquel Millán Novell, que li  és cosí germà i va estar destinat a l’escola Esteve Barrachina. I en ella hi va deixar un bon record. El més popular, haver fundat i  impulsat la “Coraleta Sitgetana”.  Ella, la seva parenta, no és mestre però dóna una lliçó diària  de com els problemes s’han d’afrontar, assumint-los, però sense deixar que influeixin en la seva manera d’ésser. Una barreja de virtuts a quina més admirable. 

 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de juliol del 2024)

40 ANYS A LES PORTES DEL SABER

  Es diu que el saber no ocupa lloc, no obstant els mecanismes que greixen la formació de cadascú són molts i variats. Com  ho són les persones responsables d’atendre i impartir les docències corresponents, junt amb aquelles que han de tenir cura d’altres detalls.

     Les escoles de casa nostra han crescut a mesura que s’ha incrementat la demanda de places. Aquests dies ha estat una bona notícia el saber que en un parell d’anys estarà construïda l’escola Agnès que, per fi, substituirà els barracons que fa 16 anys que aixopluguen als escolars en unes condicions no massa optimes.

    En el seu dia, degut a que l’escola Esteve Barrachina quedava petita es va inaugurar a l’any 1976 l’escola Miquel Utrillo, ja  a les afores del poble. Des de llavors entre nens i nenes n’han passat més 2.000 per les seves aules. I un detall curiós, aquest  fa referència a la porteria que es va construir en un apartat del complex escolar, de la qual  se’n va fer càrrec la Regina Mirabent Garcia que en va prendre possessió  al gener del 1976  i la va deixar a l’agost del 2016. Per tant ha fet 40 anys de la responsabilitat que ha tingut assignada. Entre altres, tenir cura de la porta d’entrada, comporta el privilegi de veure entrar i sortir a tots els minyons i mosses que han fet ús de l’escola i no només això, sinó que ha estat en contacte amb els pares, mares i avis que s’han atansat fins el lloc per portar i recollir als seus fills/es. Si les estadístiques ens parlen d’aquests 2.000 i escaig ens podem fer una idea del gran nombre de petits personatges que ha vist desfilar. Per la seva situació tan estratègica ha tingut també l’oportunitat de seguir la seva evolució escolar fins i tot quan,  arribada l’edat, han deixat l’escola per passar al Institut. Degut amb la proximitat amb aquest , han continuat transitant per davant de la porteria i d’aquesta manera, com s’acostuma a dir, no els ha perdut de vista. 40 anys després aquells vailets als quals la Regina els hi obria la porta avui són homes i dones els quals, amb els coneixements adquirits a l’escola i al centre del costat, els ha permès assentar i desenvolupar  els fonaments del seu futur.

    La Regina  va destacar per la seva afició al ballet clàssic,  assolint un bon nivell. Va estudiar en l’escola  de ballet que hi havia als baixos de  ca la Dasca en el carrer Jesús. El xicot de la casa va esdevenir un reconegut ballarí.

  Filla de l’Antoni Mirabent  Jansà i de la  Lola  Garcia Miralles. El seu oncle era en  Felix Mirabent Jansà i es dona la coincidència que els dos germans treballaven a la banca, el seu pare al banc Hispà Americà i el seu oncle al Biscaia i tots dos feien de cobradors. Era quan els bancs disposaven dels encarregats d’anar a cobrar les lletres comercials a domicili. Com que aquests documents eren allargats portaven també unes carteres llargues i estretes . Quan entraven amb elles, anunciaven a viva veu la seva presència amb una paraula la qual,  segons la situació econòmica del moment, produïen un cert mal de panxa. Aquesta no era altre de tan entenedora com la que entonaven: “cobroooo,” allargant aquesta “o” final  Els comerciants acostumaven a estar bé amb els cobradors, els interessava,  perquè sabien que disposaven d’uns quans dies de marge abans de retornar la lletra. Per tant si en aquell moment encara no havien pogut reunir el import els hi demanaven uns dies més per fer-ho efectiu . Dels cobradors depenia aquest estat de gràcia i, amb el qual podien aguantar uns dies més el deute, sense la immediatesa d’haver de  portar la lletra al despatx del notari.

    Els dies de festa els dos matrimonis, junt amb les germanes i els cunyats acudien als balls del Retiro, eren el grup de la Creu Roja, perquè els avis de la Regina, Jacob Garcia i Regina Miralles,  havien tingut també cura de la porteria de la Creu Roja local, primer al carrer Sant Pau i després al carrer Parellades. Allà hi van viure totes les filles del matrimoni fins que es van casar. La Lola amb l’Antoni Mirabent, la Carme amb l’Oleguer Gràcia, més popularment conegut per en “Gari”.I la Maria amb en Carles Fusté , Tots ells eren uns entusiastes retiristes. Fins i tot va haver una època en què l’Antoni retolava els cartells del cinema de la Societat, els preparava en el pis de sobre el taller d’ataconador del “Conco”. I en  Fèlix havia fet de taquiller.

   Han passat els anys i la Regina, casada amb l’Antoni Micó Pedrosa, s’ha retirat després de 40 any a les portes del saber . Als coneixements que ella tenia s’hi van afegir l’enriquidora experiència de veure entrar i sortir a tants vailets , a directors/res, professors i professores que s’han alternat amb la responsabilitat d’impartir les lliços d’acord amb l’edat dels alumnes de l’escola. Quan va tancar per última vegada la porta de la portaria on han viscut tots aquests anys, el matrimoni  deixaven darrera mitja vida al servei de l’escola i els acompanyaven  infinitat de records viscuts.Com la participació activa en tants carnavals allà en el pati. Quan ella, junt amb mestres i amigues , estaven disposades a involucrar-se  i de seguit improvisaven la disfressa.

     D’allà va sorgir la colla femenina del ball de les Gitanes, a les qual assajava el seu sogre, en Joan Micó Estarlí que l’havia ballat. Com també el ball de les Cintes. Totes les festes del poble tenen repercussió en la intimitat de l’escola.

     Deia al començament que el saber no ocupa lloc, no obstant aquest, el saber, és el resultat d’haver coincidit amb la persona adequada en el lloc adient per a transmetre els seus ensenyaments.  La porteria de l’escola forma part també del lloc i la que fins fa poc ha estat  la seva portera, la Regina Mirabent Garcia,  ha tingut a l’abast la clau de l’èxit, cada vegada que obria i tancava la porta. La resta ja depèn  de l’aprofitament que n’han fet els qui  hi entraven .

                                                                                   J. Y. M.     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer del 2017)