Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pere jou Mirabent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pere jou Mirabent. Mostrar tots els missatges

02 d’agost 2026

ESCENARIS DE FESTA

   


  La nostra Festa Major té molts escenaris i, durant tot l’any, va teixint un bon nombre d’incògnites que es resolen durant aquest mes de juliol. La primera ha quedat desvetllada quan, en l’escenari amb el bonic teló de fons com és la nostra Biblioteca Santiago Rusiñol, es va presentar  el que serà l’atractiu cartell de la Festa, obra de la Kàtia Plana, qui ha tingut la brillant idea de fer-hi participar totes les cosidores que, en un moment o un altre, treballen per la causa o fan repunts per deixar ben cosit tot el que, artísticament, té a veure amb els neguits culturals i associatius del nostre poble.

Tot això en un mes de juliol que, a part de la sufocant calor que estem patint, ha estat prolífer d’esdeveniments. Va començar el diumenge dia 5 amb el pas del Tour de França pel nostre poble, un fet que ha creat molta expectació, prova d’això és que l’escenari per on ha corregut s’ha vist molt concorregut de gent que ha gaudit del moment, perquè en qualsevol cursa ciclista el seu pas es desenvolupa en un instant, quan t’adones els participants ja es perden de vista davant de la teva mirada. 

    He recordat en Miquel Utrillo i Vidal, que tenia predilecció per les curses ciclistes, sobretot per la Vuelta, en què participava en la seva faceta de periodista, les seves cròniques les publicaven  rotatius madrilenys. Una activitat que va desenvolupar durant la dècada dels seixanta, en ple apogeu del gran ciclista Federico Martín Bahamontes. Quan acabava la temporada ciclista tornava al seu poble, al pis que tenia llogat a la família Peris al carrer de Sant Gaudenci. Només arribar-hi es vestia amb el mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes, i s’acompanyava d’una gran dosis de conversa escandalosa que impartia a tort i a dret  per on passava i en els locals que freqüentava. 

   Una setmana després, el diumenge 12, l’escenari escollit va ser el de la parròquia, amb motiu de la celebració del nomenament de diaca permanent del nostre amic i sitgetà Esteve Ferré i Planas. Aquesta cerimònia era la continuació de la celebració que havia tingut lloc a la seu de diòcesi de Sant Feliu, on el seu bisbe, fra Xabier Gómez, en va fer l’ordenació, acte que també va comptar amb una bona representació sitgetana.

   La nostra església  em va recordar un ofici de Festa Major, amb molts moments emotius que l’Esteve va saber encomanar als qui el vam acompanyar. Aquest és un pas important que consolida la fe que professa i que pot sentir-se molt cofoi d’aquest acompanyament i de la implicació que li ha demostrat tot el poble, així com de la presència sacerdotal a l’altar. Aquest va estar presidit per l’actual rector, mossèn Rafael Vilaplana, i el seu antecessor, mossèn Josep Pausas, a més del qui va ser vicari, mossèn Josep Ramon, i el també sitgetà i monjo de Montserrat, Josep Enríquez, entre d’altres. Sense oblidar-nos d’en Pere Jou, que és un eficient escolà, persona molt vinculada també a la parròquia i de qui cal destacar la gran ajuda que hi dispensa.

Sort en tenim, de l’Esteve, que està permanentment pendent de tot el que es desenvolupa en ella i que vetlla, en tot moment, perquè tot surti bé. Detallista com és, a partir d'ara ho serà també com a integrant de la nostra  comunitat religiosa.

   I la gran prova ciclista que pràcticament va començar entre Barcelona, Tarragona i Sitges, ha acabat als carrers de París. Entremig, el campionat mundial de futbol que s’ha saldat amb la victòria de la selecció que ha comptat amb diversos jugadors de la plantilla del Barça. Un mèrit, aquest triomf esportiu, en què no hi hem de barrejar la política, perquè és el resultat de l’esforç, la dedicació i el talent dels esportistes que practiquen aquest esport per tal d’aconseguir guanyar.

   Ahir l’escenari era La Torreta, un espai que mira al mar i on ens vam aplegar per guaitar a la Festa Major que ja s’albira no gaire lluny. De la mà de la Comissió, que presideix en Xavi Salmerón, hem conegut els seus protagonistes, així com detalls i novetats de la mateixa. Abans, però, compartirem altres escenaris, com aquest pel qual sentim molta estima i devoció: el Vinyet. Sortosos nosaltres, que disposem de tants escenaris -i quasi tots per fer sobresortir les nostres festes- i també els moments estel·lars del nostre viure quotidià.


                                           J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2026)

28 de juny 2026

LA MARE DE LA CELESTE

                                    


                          Quadre pintat per en Joan Yll Zarrán

   La postura de la senyora que apareix en el quadre era molt habitual entre les dones dels pescadors que vivien als carrers que fan pujada i baixada d’aquest indret de Baix a Mar. En qualsevol moment sortien a guaitar el mar, i ho feien amb el davantal d’estar per casa. Moltes vegades aquesta presència es produïa en el moment d’anar a acompanyar l’espòs quan sortia o quan arribava amb la barca.

   En tot moment era una observació que satisfeia la gent que vivia tan a prop del mar. Com que les seves cases eren ombrívoles, tenien la necessitat de sortir per contemplar-lo; la seva mirada es perdia en la llunyania mentre deixaven que el temps anés passant lentament, alhora que es recollien el davantal amb una mà i el plegaven al biaix, adoptant una posició de repòs.

   Aquest quadre el va pintar el meu oncle Joan. En la pintura, la posició dels braços i de les mans evidencia una actitud d’espera, d’apuntalar-se mentre contempla el paisatge. Quan el va tenir pintat, el va exposar a la botiga i no va tardar gaire a rebre la visita de la Celeste Claramunt, la qual va identificar la senyora que hi apareixia com la seva mare, cosa que bé podria ser per la proximitat d'on vivia. Aquesta identificació va fer que la Celeste li comprés el quadre a l’artista, ja que no es podia imaginar que el retrat de la seva mare anés a parar fora de l’entorn familiar.

   Tot això ve a tomb ara que som a tocar de la festivitat de Sant Pere, el seu pare es deia Pere Claramunt i era fuster. La veu popular el coneixia com a en “Pere Corredisses”, perquè sembla que sempre corria més que no pas caminava, ja que era un home molt actiu. La seva filla Celeste, juntament amb la seva germana, la Maria Assumpció -que es va casar amb en Joan Ciré-, tenien predilecció pels seus pares. Per això, quan en Pere va morir, la Celeste va estar sempre amatent a recuperar peces de mobiliari fetes per ell, les feia restaurar i els trobava un lloc a casa seva.

   Era una casa molt estreta i poc fonda que, passats els anys, ella i els seus van fer enderrocar per construir-hi uns pisos; aquests nous habitatges mantenen la fisonomia de l'estretor esmentada, però ella els va voler dotar d'uns arcs que fan la façana diferent de la resta de les cases. Una casa que mira al mar i de la qual els seus habitants, tot i que no eren família de pescadors, tenien una gran predilecció per ell. Es comportaven com totes aquelles veïnes que a l’hivern, després de dinar, s’asseien en aquell muret construït per evitar que els temporals arribessin fins a les primeres cases dels carrers que s’hi aboquen. I,  allà, sargien la roba, totes amb el davantal posat i el mocador blanc estes a damunt del cap per protegir-se del sol.

   Quan la Celeste es va casar, regentava amb el seu marit el forn de pa al carrer Nou. Van tenir la mala fortuna que, durant la guerra, van matar-li el marit, tal com li va passar a l’Antònia, que tenia el forn just a la pujada de l’Ajuntament, on avui hi trobem la seva neta, la Marta. Aquestes luctuoses circumstàncies van fer que les dues dones, a partir de llavors, treballessin juntes al forn de l’Antònia; elles mateixes amassaven, enfornaven i venien el pa. Per aquest motiu, l'establiment era conegut popularment com “el forn de les vídues.

   El pas del temps va fer que alguns dels forners que hi havia al poble s’ajuntessin i formessin una cooperativa coneguda com “La Panificadora”, ubicada al carrer que porta el nom del patró dels forners, Sant Honorat. Allà, la mateixa Celeste venia el pa en un espai que li van habilitar, i hi va treballar fins que es va jubilar, mentre que en Tianet Carbonell el repartia per les fleques que hi estaven associades.

   Dilluns és Sant Pere i, en honor d’aquesta festivitat, he volgut aportar el record d’en Pere Claramunt i de tants Peres com hem conegut, com ara l’estimat Pere Jou Mirabent, net de l’escultor. Aprofito també per felicitar els nostres veïns de Sant Pere de Ribes, que celebren la seva Festa Major. I si la setmana passada tancava l’article amb la lletra d'aquella cançoneta que es referia a les habilitats caçadores de Sant Joan, ara ho faig amb una altra de no menys popular: “En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor”.


                                                    J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2026)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez