CONTINUEM TASTANT

   Es va acabar el Festival de Cinema Fantàstic i el poble recupera la normalitat i una certa calma que caracteritza aquests dies de tardor. I amb el retorn a aquesta rutina pobletana, torna a ressorgir el protagonisme de la mostra de tast que s’anuncia fins a finals de mes. Un ampli ventall de receptes culinàries que els xefs dels restaurants del poble, posen a l’abast de qui ho vulgui tastar. Que ve a ser com entrar a la cuina de cada casa i aixecar les tapadores de les cassoles i no resistir la temptació de tastar, ni que sigui sucant-hi  pa  en el suquet del seu contingut. Perquè tastar, durant aquest mes, aporta l’oportunitat de provar tot el que es cou en els fogons de les cuines de casa.

    Sitges, a més dels molt atractius paisatgístics i culturals, té el gastronòmic. Un complement molt preuat, també, per la gent que ens visita. I que, igual com fem nosaltres quan viatgem per altres indrets, coincideixes amb visitants que et pregunten: “perdoni, un lloc on poder menjar que estigui bé ?”. I aquest: “que estigui bé”, es pot interpretar de diferents maneres. Entre les més entenedores: “a la carta o al menú”. Detall que es perfila més quan et manifesten: “que estigui bé, però... Altres, darrera la pregunta, deixen entreveure que el preu no és el més important,  si el menjar s’ho val.

   L’amplia oferta que ofereixen els nostres establiments de restauració, permet adequar-se als gustos i a l’economia de cadascú. De la mateixa manera que qui preferia no sortir de casa a fer una celebració a mena de banquet, es requeria el servei d’unes cuineres experimentades, dones de casa, que s’havien molt de cuina, de preparar tota mena de requisits, i amb el seu mestratge, aprés en la pròpia llar, al costat de l’àvia i la mare, elles es prestaven a anar a cuinar per les cases on les requerien, se les coneixia pel nom de coquessa.

    Com era un fet comú  que moltes torres de la colònia d’estiuejants, tinguessin cuinera pròpia. Destacava, com a exemple d’una amplia diversitat d’oferta, dintre una mateixa família, el privilegi amb el qual gaudien els familiars del comte Rueda. A la seva torre del Passeig Marítim, disposaven d’un extens personal dedicat exclusivament a la cuina. Tant n’era el rang de la casa que, a cada àpat, la família menjava a la carta. Cadascú podia escollir  entre un ben assortit nombre de plats, els quals cada dia canviaven. Una modalitat impensable en les cases de rang inferior.

     Al front de la cuina de la mansió del Sr. Jaime de Semir i Carrós hi estava un cuiner mallorquí el Sr. Gaspar Enseñat que era d’Andratx,   el qual va estar a càrrec dels fogons de l’espectacular torre  de l’avinguda del Vinyet un bon nombre d’anys, fins que es va jubilar. En aquell moment i com agraïment als seus serveis, la família Semir li va apanyar una coquetona  torre al carrer Divina Pastora. Visitar les cuines d’aquestes cases, et donava la sensació de trobar-te en un establiment restaurador de categoria. El mateix Sr. Gaspar vestia de blanc impecable i amb el gorro tan característic dels cuiners professionals.

    En les cuines  dels hotels del poble, també hi van fer carrera un bon nombre de cuiners. Alguns sitgetans, com l’Albert Bigaire i Paixó que va estar al front de la cuina de l’Hotel Miramar unes quantes temporades. La família dels Paixó van viure al carrer Sant Bonaventura, en la casa on després hi va anar a parar la d’en Rafael Comas, “l’Asiset”. Les entremaliadures  dels jovenets Bigaire eren tan sonades que van deixar uns records simpàtics en tot el veïnat. Com quan la seva mare sortia a comprar i, com encara dormien, els deixava tancats al pis. Si més no si es despertaven, abans que la dona hagués tornat, lligaven els llençols i s’arriaven  pel balcó, a l’estil de fuga de presó, tan il·lustrada en les pel·lícules de cinema. Curiosament els quatre germans es van dedicar a la cuina o en van tenir relació. Van ser cuiners: en Daniel, l’Albert, en Josep Maria i es pot dir que també l’Anna. Ella tot, i no ser cuinera, es va casar amb en Jaume Grimau que sí que ho era i el matrimoni va regentar diferents establiments de restauració a la vila.

   L’Albert  va establir-se pel seu compte, obrint un restaurant, ajudat per la seva família, a la platja Sant Sebastià. Abans,  va  ser el xef de l’ Miramar. Propietat dels germans Vidal i Quadras: en Manuel, la Mercè i l’Elisa. Quan els amos es trobaven a Sitges  vivien en els baixos de la casa a la qual ells anomenaven, “la casa de los abuelos”, i anaven a dinar a l’hotel. A l’Elisa, que era  la petita dels germans,  no li passava per alt cap detall, així, quan veia que tornava a la cuina un plat en el qual  encara hi havia menjar, de seguida s’interessava, per mediació del maître, del perquè no s’ho havien acabat tot i si calia entrava a la cuina a parlar amb el cuiner.  

     l’Albert, avesat com estava a ensumar olors de sofregits i de tota mena de requisits, a les estones lliures gaudia olorant el flaire dels clavells, que cuidava amb passió i molta paciència. I s’entusiasmava quan veia la seva col·lecció, ben disposada, en l’Exposició de Clavells. El dia de la clausura ell i la seva muller, que també hi col·laborava, es mudaven i ho feien amb una elegància exquisida. Ell, amb americana de color blaumarí, pantalon i sabates blanques, com també  era del mateix color el mocador que s’insinuava per damunt de la butxaca de l’americana.

   Dos mons ben diferents, els fogons i els clavells. Però amb una mateixa passió, la que professava l’Albert que igual et preparava una sarsuela, on hi cantaven els àngels, que t’empeltava un clavell per a que oferís una atractiva combinació de tonalitats.

   En un moment, els actuals, on les flors també  es fan un lloc entre l’art culinari. Dos arts per a un sol artista, al qual tots el coneixíem més per en Paixó que pel seu nom.

                                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 d'octubre del 2015 )

QUAN LES INTIMITATS SURTEN AL CARRER

     Fa un parell de setmanes em referia al carrer Sant Sebastià, fent esment a una part del seu veïnat. Avui continuaré passejant-me per ell, perquè les vivències dels veïns també ens aporten la familiaritat i, amb ella, les extravagàncies i un recull de les intimitats que eren esventades sense que s’interposés ni el decoro ni la prudència. Allò tan ostensible, com és el que diran... Aquesta manera de conviure entre els veïns era la tònica que predominava en tots els carrers del poble. Perquè uns s’havien acoblat amb els altres i junts formaven una gran família i   compartien una confiança amb la qual no els calia amagar aspectes que van d’acord  amb la convivència, com poden ser: les alegries, les enrabiades, les tristeses i els estirabots del dia a dia.

    Per exemple, quan van néixer les bessones de la Salvadora i d’en Francesc,  al carrer Sant Sebastià es va formar un gran enrenou i tot el veïnat hi va acudir per celebrar tal esdeveniment. I compartir la joia d’un fet que, en tot el poble, no era un fet gaire habitual.

   Curiosament la gent ho manifestaven sortint a la finestra o al carrer i en tenien prou amb un crit i la veu corria i es colava a cada casa. Així, aquell veïnat, es va assabentar quan li va arribar  l’hora a l’home de la Vargas perquè,  des del seu llit,  cridava a viva veu: Mala dallonses que m’has enverinat i m’estic morint. Fins que la va guinyar, si més no, de manera molt diferent a la que ell pregonava.

  A casa  la Quima, mare de la Filomena,   que tenien vinya i hort i feien vi per vendre’l, la dona sortia a la reduïda finestra del pis i, creuant els braços damunt el sobresortit, sempre es planyia de la meteorologia. A tothom que passava els hi manifestava tal preocupació: “Noia, que no plou i se’ns assecarà tot el que tenim plantat”.  I quan es passava dos dies seguits plovent, malaia la situació perquè era del parer  de que plovia massa hi ho podriria tot. Igualment amb el vent hi tenia que dir.  Entre tantes lamentacions, trobava el consol dels veïns als quals els hi manifestava els seus temors. I aquets li influïen una dosis d’optimisme: “No res, dona, ja veuràs com no perdràs la collita...”.

     Quelcom semblant li passava a la Sofia Torramorell, però els temors d’aquesta eren diferents. Casada amb en Rafael Ferrer que era pescador, sembla ser que es discutien sovint, però quan l’home sortia a pescar amb la barca i el temps se’ls hi girava en contra, la dona es plantava al carrer i ,tota compungida i plorosa, es planyia que no tornaria a veure mai més al seu “Rafaelito”.

   Veïnes seves  eren les Tiranes, la Trini i la Lluïsa, a casa seva també tenien celler de moscatell i potser per provar-lo que no es tornés agre anaven fent xarrups, fins que s’engataven i aleshores es lliuraven a unes discussions, amb uns crits  que esglaiaven al veïnat. Arribat aquest extrem, més d’una vegada havien hagut d’anar a buscar en Pau “pollastre” que feia de jutge de pau i vivia al capdamunt del carrer. L’autoritat els hi impartia unes quantes advertències  i vet aquí que l’ordre tornava a imperar entre les dues germanes.

   Com podem apreciar els crits, rialles i plors, cada cosa quan s’esqueia i sempre de manera imprevisible, es feien notar al carrer i  tots els estadants se’n assabentaven. Fins i tot unes vigílies de Tot Sants, el Sr. Joan Domingo Rosés, en Tutut, va arribar a casa seva amb una paperina de panellets, amagada dintre la gavardina. Portava també a damunt un rampell de golafreria i, amb ell, es va tancar a la comuna i allà en menjava més dels que engolia, fins arribar a l’extrem que s’ofegava. I els fills, que eren jovenets, van sortir i cridaven, plorosos, que el seu pare no podia respirar.     

   Més matiners eren el laments d’en Pepet  de can “matatocinos”. La seva mare, la Roseta, cada dia anava a primera missa, que era a les 6 de la matinada, i quan tornava la seva obsessió era despertar al seu fill. Els crits d’en Pep, a la vegada, despertaven al veïnat, entre un avivat protagonisme d’uns certs ous: “deixim estar, no em toqui els dallonses...”   una  cridòria que es repetia cada dia degut a una missa on de la pau celestial es passava als renecs del fill de la casa. A qui, vulguis o no, la seva mare s’obsessionava a que es despertés. De ben segur perquè voldria fer el llit i endreçar l’habitació.

   Entre totes aquestes extravagàncies i exterioritzar la intimitat familiar, una nit, acabada de començar la revolta, en Peret Marcé,  com cada vesprada d’estiu, ell i el seu veí l’Enric Arnau, encarregat de la fàbrica de Vallcarca, s’havien assegut en el pedrís de la casa i feien petar la xerrada. Es van acomiadar i ja ficats al llit, van escoltar que arribava un cotxe, circumstància que els va estranyar molt, degut que pel carrer quasi bé mai en circulaven . Van entreobrir  una mica la persiana de corda i van poder veure com  prenien a l’Enric. Li van dir a la seva dona que era per declarar i ja no va tornar més. Els crits de l’Elvira eren d’angoixa i d’un sofriment extrem. Aquell fet va compungir  a tot el veïnat que van tardar molt temps a mitigar tanta tristor.

    Dels crits d’alegria davant el naixement de les bessones, es podia passar als plors per la pèrdua d’un veí. Perquè hi havia per costum que la gent sortien al carrer, o des de la finestra, exterioritzaven, de viva veu, tot allò que els passava. I si no era així, igualment s’assabentaven dels rifi rafes que tenien lloc dintre la intimitat de les famílies. I no passava res, la gent hi estava familiaritzada i sabien, com tothom, que després del temporal domina la calma. I la vida de les persones, associada a les circumstàncies, s’ha de trampejar entre aquests  temporals i calmes. Sempre amatents, però, que res se surti de mare.  

                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 octubre del 2015 )

LA REMEI DEL PEIX

    En el nostre poble a l’ofici de pescador s’hi han dedicat molts sitgetans, així com altres vinguts d’arreu. Tots han feinejat en aquesta llenca de litoral. Cada patró tenia la seva clientela, entre les peixateres que s’encarregaven d’anar a buscar el peix en panerons de vímet o simplement en galledes. I de la platja passaven a la parada que tenien a la plaça o a la peixateria.  

   I van venir peixateres de Vilanova,com la pròpia  Remei Guimerà Blasco, la qual va néixer  a l’any 1906 a Rossell, un poble de la província de Castelló de la Plana. Els seus pares van arribar a Vilanova quan ella era molt jove. I a mesura que la Remei va tenir edat de treballar, ho va fer a la peixateria que tenien els Victorino. Entre tot això es va casar amb l’Esteve Miró i Nolla, que era de Vilanova. Una de les particularitats més artístiques de l’Esteve era que tenia una veu i un posat de baix extraordinari. Ho demostraria quan, ja a Sitges, va formar part de les Caramelles del Retiro, encara els supervivents d’aquella formació, tan prolifera en solistes, recorden la potència dels greus de la seva veu, l’estil tan personal i el bon gust que hi esmerçava.

   Abans d’aquesta faceta, van passar per les calamitats de la guerra i per poder subsistir la Remei comprava sardines les salava i les ficava en els cascos de fusta i  carregava el cotxe amb les arengades desplaçant-se, per tal de fer intercanvi, a Vilafranca i als pobles veïns. Tenia un Ford que conduïa sense carnet i mai la van parar, ni va tenir cap absurd. No es filava tan prim, perquè molta gent conduïa sense  el corresponent certificat. La raó més  generalitzada  per saltar-se les normes era el cost del susdit permís que relativament costava pocs diners, comparat amb ara,  i no calien ni pràctiques, però per aquells anys  els podia semblar elevat i fins i tot hi havia qui el tenia tramitat i no l’anava a buscar. En una època en què poques dones es posaven al davant d’un volant.

   A Vilanova vivien a la Rambla de la Pau  i degut a la proximitat a l’estació de tren i de la fàbrica Pirelli, dos objectius  exposats als bombardeigs, les autoritats van considerar desallotjar aquelles immediacions i a alguns estadants els van traslladar a la masia del Padruell. Allà, m’explicava el fill del matrimoni, l’Esteve Miró i Guimerà,  va entrar en contacte amb la natura. Ell que tan familiaritzat estava en distingir tota mena de peixos, el canvi li va representar, conèixer totes les herbes i flors boscanes. Arbres i matolls que va arribar a conèixer  a la perfecció. Així com els ocells i a tot bitxo vivent. De la vora del mar a la muntanya i d’allà en cotxe cap a França. Van deixar el vehicle a  Puigcerdà i,  amb tren, van continuar fins a Bèlgica, on hi van estar una mica més de mig any. De tornada van recuperar el cotxe allà mateix on l’havien deixat.

    Va ser a l’any 1941, quan la família arriba a Sitges i comença a vendre peix en una parada, de treure i posar, a  sota la porxada  de la plaça, perquè totes les  de l’interior estaven ocupades. La Remei s’aixecava molt aviat per anar a Vilanova a comprar el peix, per tal de que a l’hora d’obrir  ja tingués la parada muntada. Encara pitjor va ser quan no hi havia gasolina per fer anar al cotxe, perquè havia d’anar amb tren fins al mateix destí, comprar el peix i esperar que un carro li transportés fins a l’estació. Mentre, l’Esteve, el fill del matrimoni, estudiava a Vilanova la carrera de pèrit químic i no va voler mai dedicar-se al negoci del peix, doncs veia que la seva mare tenia de matinar molt i també perquè els estius,  amb bicicleta, el feien anar a repartir per les torres.

   Ja amb parada pròpia, es combinaven el peix amb la Sra. Antonia de la Vega Sánchez, qui a l’any 1935 es va fer amb una parada i li van prendre quan la guerra, recuperant-la després. Era mare de la Maria i la Conxita Torrens, aquesta va passar a treballar a la parada i quan la família Miró es va establir a Andorra, li va comprar les que tenia la Remei.  I a les tardes , amb l’ajuda del seu marit,  en  Domènec  González, despatxava  a la peixateria que tenien en els baixos de la casa de la Plaça de la Industria.

     El canvi d’ubicació va ser coincidència del destí. l’Esteve i la Remei, anaven a passar uns dies de descans a Andorra. Allà van fer amistat amb l’amo de l’hotel on s’hostejaven i aquest els va animar a que obrissin una peixateria al Principat, on pràcticament no n’hi havia cap. Així ho van fer i el negoci va  funcionar molt bé. Ja havien deixat les parades de la plaça i  tancat la peixateria dels baixos de la casa del carrer Sant Pere, on vivien. En aquesta nova etapa la van seguir dues de les dependentes que tenien, l’Adela i la Irene. Aquesta última es va casar amb un milionari andorrà.

   El  marit de la Remei, junt amb altre soci, van comprar unes canteres on extreien sorra. El negoci el dirigia el fill del matrimoni,  ja casat amb la Carme Sabaté que vivia a Sitges amb la mainada.

  Al negoci del peix hi va entrar a treballar un altre sitgetà en Faust, fill del ferrer que ferrava els cavalls al costat de la bodega de can Diego. L’home, amb el camió, s’encarregava de transportar el peix de Vilanova fins a Andorra, en la intermitència d’un  parell de dies a la setmana.  

    La Remei del peix va ser una dona que dormia poc i  de la vora del mar va anar a parar a la muntanya. I fins allà la van seguir els peixos. En un territori on els seus habitants eren més de carn que de peix. I la seva presència va fer possible que l’olor de mar, i el sabor de la diversitat de les especies marines, es barregés amb les aromes que desprenen els prats quan les herbes són humides.

   Ella que es despertava quan el mar encara dormia, va passar de contemplar la seva immensitat, a guaitar a les crestes enfarinades de les muntanyes. Una vida entre dos mons. Abraçada a la seva família i a un ofici, al qual hi va dedicar bona part de la seva existència, el de peixatera.

                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'octubre del 2015 )    

VEÏNES D'UN MATEIX CARRER

  S’ha parlat molt de que l’honor de portar el penó de Santa Tecla, en quant a que aquest any ha recaigut en dues germanes bessones. I a elles, com mana el protocol,  han hagut  d’anomenar a les corresponents cordonistes. Però la Joana i la Rosa Maria  Alexandre i Milà, venen gaudint d’un altre privilegi que els ha estat atorgat des de el dia que van néixer, com és el fet de  viure en la mateixa casa del carrer Sebastià. Una casa que el seu pare, paleta de professió, es va encarregar de transformar tal com és ara  i que saben mantenir en perfecte estat de conservació.

  Tot recordant a la seva  mare, la Salvadora Milà, darrera el taulell despatxant la llet i que en les darreries de la seva vida laboral es va anar alternant amb la venda de productes comuns als esmorzars i berenars. Elles l’ajudaven, oferint una imatge molt curiosa,  les tres dones vestides  amb davantal blanc, el color predominant de la casa.

   A aquest conjunt de detalls coincidents, s’hi afegeix la particularitat que aquest carrer encara conserva molts detalls genuïns. Perquè moltes de les cases que s’arrenglen a cada vorera, ofereixen els vertígens d’unes construccions tal com en els seus dia es van construir. Cases de planta baixa i pis, amb aquestes grans portalades que tanquen l’entrada principal i amb una finestra de mesures poc generoses, centrada a  sobre de l’arcada. A excepció de la casa de la família Serra, que té traç d’edificació senyorial, amb artístiques rajoles i un aleró molt distingit.

    El poble ha crescut i moltes de les seves cases han perdut els encants que tenien i tot això ha suposat una alternança de veïns. El carrer Sant Sebastià no ha estat una excepció però potser s’ha fet més pausadament. Fins el punt que m’atreviria a pensar que en aquest carrer alguns dels seus veïns encara ara surten a asseure’s a la fresca de les nits d’estiu, o simplement obren les portalades de les seves cases i a frec del pedrís d’entrada, fan companyia a la soledat de les nits estivals, perquè tot i ser un carrer cèntric té el privilegi de no ser gaire transitat. Això em va venir al pensament durant les vesprades dels dies que va estar exposada la imatge de Santa Tecla en aquest quarto de reixa, quan les visites s’asseien en les cadires que estaven disposades. I allà s’establia unes interessants tertúlies, entre la gent de Sitges. Una seqüència que servia per exprimir els records encara queden vius del poble i de la seva gent, que  passa temps que no la veus, però hi coincideixes  en ocasions com aquesta.

   Davant per davant de la casa de les dues germanes, hi viu la Mª. Dolors Noguero que fa poc que s’ha quedat sola, al morir la seva mare, la Dolors Vives, que a la vegada, aquesta, era filla de la Filomena. Modista de professió. Entre les dues famílies, amb tants anys de compartir veïnatge, s’ha establert uns lligams  que es consoliden  encara més quan les baixes forçoses van escapçant el pal de paller. Atesa aquesta proximitat i amistat, les pendonistes van pensar amb la  seva veïna per a que les acompanyés com a cordonista.

   En la mateixa vorera, unes cases més avall hi va viure en Rafael Munté i Pino, oncle del Sr. Antoni Garcia-Munté Nuño. En Rafael va ser uns dels primers taxistes de la Vila i se’l coneixia popularment per en Meleno. Després hi van viure els també parents, el pintor Marià Carbonell Llopis i l’Engracieta, la seva muller. Traspassats tots dos, la casa va ser remodelada i va anar a viure la seva actual propietària, la Sra. Emma Garcia-Munté i Garcia, filla de l’Antoni Garcia- Munté López. Pocs dies abans de que aquesta parcel·la del carrer Sant Sebastià assolis un destacat protagonisme, ella va pintar aquestes portes grans d’un blau de Sitges que supera l’expectativa del blauet característic. I allà hi va exposar el tabernacle, com a cordonista que també va ser. Junt mb la Vinyet Trull i Camps, l’única que no viu en el carrer, però la casa on va néixer, al carrer Barcelona, és de les mateixes característiques que aquestes i encara resta en peu. Filla d’en Jaume Trull i de la Josefa Camps de ca la Pepa Cirera.

    Un carrer on els seus veïns han participat de l’ambient festiu i l’activitat menestral. Amb artistes com el propi Marianet, o en Salvador Robert i Raventós, en Tirano, del qual tenim un quadre al museu, pintat per en Santiago Rusiñol. Agafat al violí, la seva afició quan deixava de fer de barber. Vivia  amb les seves germanes, les Tiranes, a la casa de davant mateix de la d’en Frederic Montornés i Pino. Aquest parent d’en Meleno i, durant uns anys, President de la Comissió de Festa Major, entre altres honors.

    Just al costat de la casa de les protagonistes, hi tenia el taller de forja la família Cenzano i que actualment han comprat un matrimoni que viu a Suïssa i li han posat el nom de la torre que els pares d’ell tenien al sector de Terramar, Sans Souci. Costat per costat la casa d’en Pepet Planas, de cal Matatosinos i la Maria. Cases com la que van viure la mare i germana de la Montserrat casada amb el fill de ca la Dionisia, que no han perdut l’estructura de la façana original i que totes les d’aquesta vorera tenen també sortida pel torrent d’en Llopart. Igual com la de la família Domingo.

   Carrer de pescadors com la família d’en Capdet, en Renego. En Ferret casat amb una filla de cal Liri. Pintors com en Mia, en Joan Carbó, en Serra i els Mirus joves. De carnissers com en Daniel Montané. I de personatges populars com la Dolors, la Vargas que per Carnaval es disfressava de dona seductora i feia anar de corcoll a més d’un. 

    Amb l’única  bodega que ha hagut, regentada per en Pere Curtiada, casat amb la Paquita Hill.  Que era a tocar amb el celler de can Sariol. I veïns de la família d’en Baltasar Comas, i la Maria Teresa Olivell i en Jordi surià Amb l’aroma del most, ara que som a la festa de la verema, deixo el carrer Sant Sebastià molt conscient que queden en l’anonimat a molts dels seus veïns, als quals demano comprensió, degut a que ja he esgotat l’espai.

   Només afegir que des d’ara serà, també,  un carrer  de pendonistes i cordonistes.

                                                                               J. Y. M.

  

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'octubre del 2015 )

   

SITGES-SANT PERE DE RIBES

   Fa un parell de setmanes, en un d’aquests apartats singulars i universals de les xarxes socials,  hi vaig penjar una fotografia  de l’estació de fa uns anys. Com a detall suplementari, la imatge mostrava una visió original, si més no, diferent d’aquest lloc. Era una presa feta a la nit, i entre la foscor hi sobresortia una feble il·luminació que resultava suficient per fer-la encara més atractiva. Tampoc era cap hora, el rellotge marca les 19’15, no obstant la solitud del lloc es presta a endevinar que correspon a un dia d’hivern. Els bancs encara són de fusta i més enllà, la foscor no ho deixa veure amb prou precisió, s’insinua la campana. 

   Fins aquí un retrat de la nostra estació que entre les penombres, malgrat la poca activitat que registra en aquella hora, pel pensament hi aflueixen altres imatges relacionades en aquest espai tan concret. De quan el responsable principal l’anomenàvem el “jefe”. Paraula, no càrrec, que amb la normalització lingüística, ha estat substituïda per “cap d’estació “.  I tot i que es diu que l’hàbit no fa el monjo, determinats uniformes contribuïen a conferir prestigi, ni que fos a una estació de tren. El responsable i els factors vestien amb  pulcritud i elegància, com de funcionari de ministeri: pantalon i americana blaumarí i gorra de plat amb la coberta de color vermell. Recordo que els botons de l’americana eren daurats i portaven gravat una locomotora de tren.

   Degut a que no existia la megafonia, la gent estava amatent al quarto del comandament, perquè, prèviament, el maquinista demanava entrada i el senyal corresponent era una trucada interna i aquest timbre  posava en sobre avis de la proximitat del comboi. Ho oficialitzava la presència de la persona encarregada de donar l’arribada i la sortida, el qual feia repicar la campana avisant de la immediatesa. Una vegada tots els passatgers havien accedit als vagons, l’home aixecava una banderola, de color vermell, replegada, a la vegada que feia sonar un xiulet. Quan es feia fosc, substituïa la banderola per un fanalet, amb llum de petroli, en el qual un vidre era tintat de vermell i un altre de verd. 

     Amb el temps el xiulet de l’encarregat de donar les sortides es va com a sofisticar, aconseguint una tonalitat característica. So que no va trigar gaire a imitar el lloro que tenia la família  Verdú-Garcia, engabiat i penjat a la paret del balcó que dóna davant mateix de l’estació. Un lloro al qual li vaig dedicar, fa  anys, un article. Tanta n’era la perfecció que els trens marxaven, el maquinista pensava que provenia de la persona encarregada. Les habilitats de la bestiola van sen censurades per l’autoritat ferroviària corresponent, quasi ordenant la reclusió a l’interior de la casa. Mesura que sembla ser va durar poc, perquè els maquinistes també reberen instruccions de no marxar fins a comprovar la presència del ferroviari, els quals ja vestien de manera més informal.

     La fotografia mostra un altre detall que no ha passat desapercebut per a la gent de Ribes. Aquest  punt de llum que propaga el cartell lluminós que anuncia: Sitges– Sant Pere de Ribes. En Lluís Giralt i Vidal que és ribetà amb pedregui, músic i ha estat alcalde del seu poble, en les mateixes xarxes on vaig penjar la fotografia, es lamentava  de que  havia estat suprimit  l’acompanyament informatiu del poble veí. L’omissió potser es deguda a que actualment no calen altres especificacions de lloc, doncs tothom està informat dels destins que volen emprendre. Avui Sitges i Ribes, per aquells que no disposen de mitjà de locomoció propi, estan units per un servei públic de transport. Abans oferia aquest mateix servei en Rupert Rafel  que posava a disposició l’autocar corresponent.

  Tot i que més d’un, per estalviar-se el import del bitllet, feien el trajecte en bicicleta. O com en Peret de Puigmoltó que venia o anava caminant fins el seu destí. L’home, junt amb altres companys tenia cura de la neteja del poble, era quan s’escombrava a mà i es recollia la brossa amb una senalla, sense fer soroll, ni aixecar pols. Aprofito ara que m’hi refereixo,  fer esment a una normativa  aprovada per l’equip municipal corresponent, en la dècada dels quaranta, on es feia palès  que es sancionaria als estadants de les cases que no escombressin el tros de carrer que els pertocava. Un costum que ha desaparegut, com la pròpia normativa. Tot i això, pel fet de  tenir ben assolit la responsabilitat de la netedat, dues veïnes molt properes, la Maria Matas i la Ramona Vendrell, les quals comparteixen veïnatge, en aquest començament del carrer Jesús, encara avui escombren i reguen el tros de carrer de davant de les seves  respectives cases. Com també ho fan les bessones, la Joana i la Rosa Maria Alexandre, les quals, a més, són continuadores del costum d’emblanquinar  la façana de casa seva. Ho hem pogut descobrir gràcies a questes tecnologies que ho xafardegen tot. Tenia lloc en els dies previs a rebre la visita de la imatge de Santa Tecla, l’escampall de pots, galledes i brotxes a les seves mans, ofereixen una visió gens freqüent en els costums de les famílies actuals.

    El nom de Sitges apareix com a únic anunciat en la nostra estació i als ribetans de soca-rel es planyen de l’omissió del nom del seu poble, com a identificació de proximitat. Que tot i aquesta, cal emprar un mitjà de locomoció. Resulta que en Lluís Blay, que s’havia casat amb la Carme Roig de ca la cadiraire, van anar a viure a Ribes i  l’home  va trobar feina a la brigada municipal de Sitges, quan aquesta pavimentava el carrer Illa de Cuba. De manera que en Blay es feia portar fins a la feina amb taxi. Un detall que va captivar la curiositat de la gent d’aquí, perquè els resultava com a surrealista que el manobre arribés a la feina amb xofer particular. Com si de l’empresari es tractés.

    Queden pocs dies per a que passi un tren amb una nova destinació. Sortosament les persones som lliures de prendre les nostres pròpies decisions: hi podem pujar o deixar que passi.

                                                                                            J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2015 )

VIGÍLIES D'UNA ALTRA FESTA MAJOR

  Si el mes d’agost és prolífer es esdeveniments i festes, aquest de setembre no queda enrere. Però no sempre ha estat així, perquè la feina de la verema era molta i implicava a tanta gent del poble que no hi havia quasi temps pel descans i menys per a dedicar-se a activitats lúdiques. A mesura que aquesta activitat, dissortadament, ha anat perdent contingut i dedicació, s’ha guanyat temps al temps. I d’això em planyo, d’aquesta quasi bé nul·la activitat vinícola en el nostre poble, pel simple fet que ha desaparegut  de l’àmbit local una dedicació  que aportava moltes singularitats. Una de les principals, que es comptava amb un ampli cens de cellers, amb els corresponents cups i  botes i a ells hi acudien els carros carregats de portadores amb el raïm que la gent, repartida entre les moltes vinyes del terme, s’afanyaven a collir, de forma manual. Eren les tasques exclusives de la verema, quan entre els ceps sorgia una gran xerinola que durava fins que  els pàmpols quedaven despullats del seu fruit.

   Eren, també, dies d’una abundant proliferació de mosques que resultaven del tot empipadores. I que s’aferraven als cavalls, per a desesperació de les  besties . El temps transcorria entre hores d’un acompanyament, compassat, del clic-clic característic, produït pel retrocés del llarg mànec de fusta de les premses, el qual accionaven uns quants encarregats. Així com el trepitjar dels veremadors, amb els peus nus, pantalons arremangats fins els  genolls i les mans agafades a les cordes que penjaven per tal de no relliscar.

   Es tractava d’una feina excepcional que ja l’esperàvem per tal de poder guaitar en aquelles interioritats que es passaven la major part de l’any tancades i que per setembre aconseguien un protagonisme en el qual tothom hi tenia cabuda. Els carrers enregistraven un intens tràfec de carros, només en aquest mes s’aconseguia una circulació que superava a la de la resta de l’any.  De la mateixa que es diferenciaven les rutines de comandar animal i carro. Els carreters que durant l’any ho feien muntats al carruatge, durant la verema tenien per costum anar-hi dues persones,  una  agafant les rendes  des de l’alçada del cap de l’animal i l’altra  tenint cura del fre de carro, aferrat a les cordes amb les quals tensava o afluixava el mecanisme que servia per accionar la sabata que frenava la roda. Això obeïa a que es transportava molt càrrega i es tenia d’estar molt amatent que el cavall en cap moment donés senyal de desbocar-se, la millor manera era que el carreter estigués a prop seu, que la bestia notés la seva presència i així influir confiança entre aquella  complicitat  tan  ben entesa i acoblada.

      Van anar desapareixent els cellers, al mateix temps que ho feien els carros i els cavalls. Les vinyes emmudien i la seva verdor estival és avui, com un rebrot d’homenatge a la gent de la pagesia que encara en tenen cura. Com ho és també el paisatge que s’albira des dalt la creu, tot guaitant cap a Ribes, o quan s’entra  per la banda de Vilanova  i de Barcelona per les Costes. En moltes d’elles, quan el raïm és a punt per a ser collit, la verema té, ara, un protagonisme mecànic. És la maquinaria la que escorcolla entre les seves interioritats i mentre avança s’emporta el raïm. Ni cants ni xerinola, només el soroll del motor. Mentre el vi que dormia en els cups dels cellers de la vila, a l’espera de passar a les botes, ara s’emmagatzema en unes grans tines metàl·liques i amb fermentació sota control. La modernitat s’ha implicat també amb l’elaboració del vi, convertint el procés en una industria com qualsevol altre que no vol dir que els vins resultants no siguin d’una qualitat excel·lent. Tot el contrari, en aquest aspecte, potser millor que abans.

    A mena de testimoni de la verema sitgetana, es dedica una festa que enguany tindrà lloc el cap de setmana del 3 d’octubre. Prèviament, a la festa, tenia lloc l’elecció de la Pubilla i, recentment, s’hi s’ha incorporat la proclamació de l’Hereu. Aquest any es desvincula la Festa de la Verema de la susdita elecció del pubillatge i també es trasllada de marc, de ls Societats a un e més popular, en tots els aspectes, com és  la Plaça Catalunya. I on són convidades a participar pubilles i hereus d’arreu.

   Just amb el ressò latent del pubillatge, arribarem a les vigílies de la festa major petita que no per aquest qualificatiu, pugui semblar que sigui menys important. És una repetició de la que fa just un mes omplia els carrers. Aquesta, si més no, amb un simpàtic protagonisme atorgat a la mainada que ho viu amb tanta o més  il·lusió que els grans. Uns i altres honoren a la patrona, Santa Tecla, ella que poca representació té a Sitges, a part d’un carrer que porta el seu nom, en el qual en Jordi Rossell i el seu germà, que hi tenien interessos, van poder poc o molt, fins aconseguir portar els balls a quest carrer curt i bulliciós. Un cop acabada la processó,  era quan  la comitiva es dirigia fins allà, produint-se una gran encesa per part dels diables, i aquella olor a pólvora tan intensa, el so de les gralles sobresortint per entre l’oci nocturn, aportava un sentiment col·lectiu i unes ganes de que el carrer assolis el compromís que la diada li clamava. Això tenia lloc quan el dia de Santa Tecla no era festiu i la processó tenia lloc just acabada la jornada laboral.

       Aquest any la imatge de la Santa serà recollida en una casa del carrer Sant Sebastià, nom també aclucat dintre la tradició sitgetana. Fins aquest moment haurà estat custodiada per les dues germanes bessones, la Joana i la Mª. Rosa Alexandre i Milà. Un bon lloc des on, elles, les cordonistes i tot el seguici, emprendre el camí. Obrint la porta a una altra festa. Amb les dues germanes contentes de poder portar el penó, símbol de la patrona sitgetana, tot un honor per a dues noies de Sitges que viuen cada instant de la vida local amb la mateixa il·lusió i  satisfacció que els produeix haver nascut en aquesta Vila. Bressol de tants actes i festes compartides.

    Bona Festa !

                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre del 2015 )

HAN PASSAT MOLTS TRENS

   N’hi ha que paren i altres passen de llarg. A l’estació de  casa nostra aquesta alternança ha estat una constant . Des de l’època de les màquines de vapor fins als nostres dies.

   Si més no l’estació de sitge, requereix d’un servei que és atès pel personal corresponent. Aquest es regia per ordre d’escalafó: el jefe, els factors, els guarda agulles, els mossos... Avui això de l’estació és com un parc impersonal, no coneixem el grau de responsabilitat dels pocs empleats que es mouen pel recinte. Potser ha desaparegut el càrrec de “jefe” i el de factor..., segur que deu existir un responsable, al qual se li pot atribuir la funció d’encarregat. De la mateixa manera que ha deixat de ser una norma l’elegància de les persones que es personaven a l’andana per rebre i donar sortida al tren. Ara dóna la sensació que el comboi marxa sol, sense cap més protocol que el senyal acústic que avisa del tancament de les portes.

    De les funcions de l’exercici ferroviari en sabia molt en Francesc Busom i Aguilar, perquè vivia a l’estació en el pis del “jefe”, càrrec que ostentava el seu pare. El mateix pis que van ocupar el meu avi Martínez i família. Durant l’estada a l’estació contemplava la casa de Can Prieto, com a paisatge més proper, mentre la construïen.

   En Francesc es va casar amb la Isabel Piquer i Bayot  que havia nascut al carrer Jesús, davant per davant de la senyorial casa de la família Canals. I, curiositats de la vida, van anar a viure a la casa de Can Prieto.

      Resulta que la Isabel té lligams familiars amb el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i de Miró, atenent que els besavis de la Isabel eren en Francesc Sunyer i Juncosa i la Marina Bertran Hill. La seva àvia, l’Antonia Sunyer Bertran, era cosina germana del pintor. Casada amb en Josep Bayot Esteve, van tenir dos fills.  La filla, la Rita Bayot Sunyer, es va emmaridar  amb en Josep Piquer i Serrano,  pares de la Isabel, de la Maria Rosa i de l’Antoni que viu a Mollet. I el fill, en Joan, casat amb la Josefa Sánchez Madrid,   pares de la Marina i en Lluís Bayot.

    Entre l’important i interessant  obra pictòrica d’en Sunyer destaquen uns retrats de noia, quasi sempre asseguda i amb diferents elements a les mans, una de les les models era la Rita Bayot Sunyer, filla de l’Antonia Sunyer i, a la vegada, mare que va ser de la Isabel.

   Germanes del pintor eren la Maria i la Rosa que vivien al carrer Bonaire, davant de la redacció del setmanari. Tenien uns cosins amb domicili en el carrer Illa de Cuba. La Mercè i la Josefina, aquesta última es va casar amb en Pepito Vidal, artista i catedràtic de perspectiva, amb l’estudi al carrer d’en Bosc. El germà de les dues dones era en Pepe Sunyer, que es va fer popular pels títols nobiliaris, dels quals presumia: marqués d’Alaix, bescompta  de Bergara i marqués de Miraflores. Quasi més que la popular duquessa. Títols comprats com aquell que compra a tant el quilo. A en Pepe li agradaven les antiguitats i anar a fer companyia, les tardes dels dies de festa, a les amigues solteres. Obsequiant-les amb el detall d’un tortellet per endolcir la trobada. L’home era detallista i encuriosit per trobar oportunitats, fossin mobles o propietats, amb les quals poder fer algun negoci.

    Els trens continuaven parant a Sitges i més d’una vegada hi pujaven passatgers amb un destí  allunyat. La primera parada i inici d’una llarg viatge, que els portava fins al port de Barcelona i d’allà, en vaixell, a Cuba. Com així va fer en Josep Bertran Hill, germà de la besàvia de la Isabel. A Guantánamo l’home va fer fortuna, i fins i tot la condició de milionari va constar al costat del seu nom en l’esquela mortuòria. Solter i amb gran estima per la família, van poder més, però, els consells d’una ordre, de dubtoses finalitats, que el van enllepolir, donant-li a entendre que si l’administraven els bens, en el més enllà, es trobaria amb els guanys. Encara els deu buscar ara.

    Hi ha els destins de la vida que recalen en les coincidències. Resulta que en Jaume Sunyer Bertran, germà de l’àvia de la Isabel, igualment passatger del tren, va anar a parar al Brasil, i allà es va casar. Transcorreguts uns anys, la filla del matrimoni, Sunyer- Mader, la Marina Mader Sunyer, amb el cognom de la mare anteposat al del pare com tenen per costum, aconsegueix una beca d’estudis i la destinen a la universitat de Madrid, però com té  família a Sitges, demana el trasllat de l’expedient a Barcelona. Una vegada  aquí, puja sovint al tren per venir a visitar la seva família sitgetana. De manera que en aquestes estades en Josep Sentís i Figuerola, de cal Valent, que es casaria amb la Marina Bayot Sánchez, li presenta a un amic que resultava ser en Josep Guinart i Costa. Un sitgetà molt avesat a viatjar i d’aquesta amistat en sorgeix un festeig que acaba en casori al Brasil, quan la Marina ja era doctora en filologia. Del matrimoni neixen quatre fills, cap d’ells han perdut mai el contacte amb Sitges. Però el mateix destí els hi juga una mala passada, en Josep té un accident de cotxe de tornada de deixar a la seva mainada a l’escola i mor a l’acte.

    No sempre els viatges tenen un final feliç, no obstant quasi tots guarden una història particular. Avui he intentat aportar la d’una família emparentada amb el pintor Sunyer i amb els Piquer i Bayot de Sitges. Amb la Isabel, els seus descendents. I també amb els cosins ja esmentats i, a més, l’Antonet i l’Avelina  Plana Piquer, la Nuri Carbonell Piquer i en Francesc Piquer i Rodríguez , encarregat del Prado. Com també en Jaume i en Josep Mª. Piquer i Montornés i la Paquita Guinart Costa.

   A l’estació el moviment de trens és constant, tot haver perdut personalitat. Com també ha desaparegut el relat de tantes histories, com les que desgranaven aquells usuaris que no viatjaven, només eren testimonis de les arribades i les sortides, mentre restaven asseguts en els bancs. Fins el dia que, ara un ara l’altre, tots,van anar pujant a l’últim tren.

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de setembre del 2015 )

 

SOTA LA CAPA DEL CEL

   Aquest bocí de cel tan lluminós, tacat  d’aquest blau tan  de Sitges, fa de sostre a un poble que evoluciona al compàs del temps. I de les moltes coses que han canviat l’única que no ho ha fet és aquesta gran capa de blau que ens pertoca. Avui és d’un blau intens, però potser dintre de poc els núvols blancs l’aniran cobrint i acabin deixant anar ruixats i precipitacions. Això fa que sempre hi estem  pendents, sobretot quan ens interessa, a mode general o particular, que la bonança sigui el que prevalgui per sobre les inclemències. I això passa quan s’apropa la Festa Major, de manera especial durant els dos dies més intensos. Rarament, però, es veu deslluïda pel mal temps, generalment sempre acostuma a fer bo, llevat excepcions. No ha tingut la mateixa sort la celebració de la Festa de Santa Tecla, potser va  estar tres anys consecutius que plovia cada any en aquest dia.

    Ben poques vegades he assistit a una Sortida d’Ofici sense sol, i sempre amb la xafogor que l’acompanya. No es pot dir el mateix del Castell de Foc que en més d’una ocasió, degut a la pluja, s’ha hagut d’aplaçar. Igualment ha succeït que durant la sortida d’ofici s’ha mantingut un cel net de núvols i a mesura que avança la tarda es va cobrint i la processó es veu amenaçada per la pluja.  Recordo que quan va ser pendonista en Joan Martí i Romagosa, just en el moment previ de la sortida de l’església va arrancar un xàfec, molt important, que va inundar el Baluard. El pendonista i cordonistes es van haver de conformar amb un improvisat acte, íntim, a aixopluc   del temple.

   Aquest any el cel ha estat, una vegada més, complaent amb la celebració i, a més, la nit dels focs ens va acompanyar un començament de lluna plena que va resultar una aportació extraordinària al Castell de Foc. A l’acabar es produeix una conclusió que supera totes les edicions anteriors, quan desprès de l’últim tro, meravellats per l’espectacle, exclamem una frase que es pot considerar mítica dintre el vocabulari festamajorec. Una opinió generalitzada i que es resumeix en aquests termes: “ aquest any com mai “.  Resolució  potser massa agosarada, perquè de fet ja no recordem, amb la mateixa exactitud, com va ser l’anterior. De totes maneres aquest any, per lo vist i escoltat, verament ha superat totes les expectatives, davant les evidències, sí s’escau el com mai.

   Aprofito, al referir-me a l’espectacle pirotècnic, per comentar un detall que `per a molts deu passar desapercebut, si més no formava part de la planificació de tot l’espectacle. La primera anotació fa referència a quan es podia fer el seguiment de les persones responsables d’encendre, manualment, les metxes dels coets. Aspecte que es feia més visible quan el cel s’il·luminava i el resplendor permetia observar els moviments d’aquesta gent els quals, exposant la seva integritat física, havien d’encendre i córrer per tal de no patir cap adversitat. L’altre detall es feia encara més visible i del tot intel·ligible, quan un o dos individus traçaven, subjectant amb la mà un punt lluminós de color verd, cercles ininterromputs a l’aire, amb el qual anunciaven el final del Castell de Foc. Un apunt notori d’un final que tot i els coets preceptius, no es donava acabat de manera oficiosa, fins que els cercles apareixien davant el marc de l’església, quan aquesta encara es mantenia a les fosques. De fa un temps els tres trons, espaiats un de l’altre, ens ha familiaritzat amb aquest senyal, on no hi calen altres consignes. És el final del final, tot i que de vegades, sense saber ni com ni per a quin motiu, pot passar que un dia, a les tantes de la nit, s’engegui un Castell de Foc que agafa a tots desprevinguts. Potser seria bo anunciar-ho per a qui els vingués de gust poder sortir a gaudir-lo. O si més no, no ens despertaríem tan sobresaltats.

   Un altre element que precisa una atenció i que va estar al servei de la causa, quan encara les normatives contra el foc no s’havien regularitzat des duna prevenció amb normes estrictes i per a ser obeïdes. Em refereixo a la presència de la regadora de l’Ajuntament que comandava en Josep Duran i Camps, fill d’en Rallo .

   La regadora formava part del panorama  estival, quan després de dinar, transitava pels carrers més cèntrics del poble. Prèviament havia carregat d’aigua en el pou que hi havia adossat a la fàbrica de can Bota en el llavors torrent avui anomenat carrer de Santa Bàrbara. En Josep en tenia cura i els ruixims d’aigua es dispersaven, a pressió, damunt l’asfalt on, amb el contrast del fred i calent, en sorgia fum. L’home, quan arribava la Festa Major, mentre els seus serveis no eren requerits, com a mesura de prevenció, portava el gegants de la Vila. I mentre durava el castell de Foc, restava amatent de “la manguera”. Per sort em sembla que mai va ser necessària la seva intervenció, ja que el contingut de la cisterna de la regadora hauria estat insuficient   per apaivagar  un foc massa virulent.  És clar que més poc era res.

     Sota el nostre cel, la vida sitgetana ha transcorregut i evolucionat segons cada època. El seu color blau continua dominant i aportant aquest lluminositat tan de Sitges. Les previsions a partir d’ara, quan escric, són de  cel encapotat i pluges. Potser sigui el comiat d’aquest sufocant calor que fa dies estem suportant. El setembre ens saluda i sota aquest mateix cel,  té lloc la verema i el resultat d’aquesta serà el vinet que presidirà la taula i potser enterbolirà alguna mirada. Com li passava aquell conegut personatge de casa nostra, el qual tenia l’habilitat, de moure magistralment, els fils d’aquell diminut personatge, “en Jaimito”  inventat i comercialitzat, allà al cantó on havia estat la casa del poeta Trinitat Catasús pel no menys popular Sr. Serra. Aquell còmplice dels moviments d’en Jaimito, mostrava uns ullets petits, on en prou feines podia aixecar les parpelles. I cada matí,  quan s’aixecava de dormir,  preguntava: “Que ha salio el sol. ? “ 

                                                                           J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de setembre del 2015 )

  

  

QUAN ENTRA EL SANT

                                 

   Quan entra la imatge de Sant Bartomeu a l’església, acompanyada de la processó, ho fa d’una manera espectacular. Es pot considerar un dels moments més especials, el darrer, de la Festa Major que irradia una barreja de solemnitat, eufòria ambiental i folklorista que a la vegada serveix de colofó  a una altra Festa Major. Quedant per a l’opinió de cadascú si ha estat millor o pitjor si les comparem amb altres de passades. Per a tots aquells que a raó  dels anys ens ha permès viure festes molt més antigues, un privilegi o una dissort, segons es miri, es presten encara més les comparacions i de ben segur que el que més trobem a faltar és aquella familiaritat amb les quals les celebràvem. Sobretot sense tanta gent, ni tant de foc ni tampoc tants timbals, Els timbalers de la meva generació es limitaven als germans Ferret, en Tolu del gas i el Xic de l’Esca i l’Agustí Serra. Tot era més simple, no tan recarregat, un ball de cada i prou. Tanmateix  per damunt de tot prevalia la il·lusió. S’esperava  amb moltes ganes perquè es podia escoltar el so de  les gralles, un privilegi reservat a tan sols uns dies a l’any: Corpus, Festa Major i, ja més cap aquí, per Santa Tecla. I a raó d’aquests detalls, hi té cabuda  tota la resta de preferències  que la gent de casa nostra en sabrà treure conclusions segons hagin estat les seves. Podria ser:  El vermut, el dinar, estrenar alguna peça de vestir... Coses simples que si més no com que tampoc tenien una continuïtat la resta dels dies, avivaven aquesta il·lusió amb la qual es vivia la festa d’una manera diferent a les altres.

     Veiem i gaudim de l’espectacularitat de l’entrada del Sant a l’església, però no hi coincidim quan en surt per anar a la casa del pendonista. Un costum també bastant recent perquè el tabernacle de Sant Bartomeu es recollia casa del batlle i el de Santa Tecla a la del secretari de l’ajuntament, Passava quelcom semblant amb la bandera, sortia de la parròquia, com aquell que diu, plegada a sota el braç fins arribar a la casa de la persona que presidia la corresponent Comissió. Fins  que a l’any 2004, quan era el president  en Ramon Soler i Fernández, van fer una proposta al Sr, Rector, que en aquells moments era  mossèn Josep Nicolau, per tal de donar un caire més solemne a questa sortida de la bandera de l’Apòstol Sant Bartomeu, del redós del temple,  amb la finalitat de convertir-ho en un acte més i que no  passes desapercebut. El protocol va ser acceptat i des d’aquell any es produeix aquesta cessió per part del responsable de la parròquia a qui correspon presidir la Comissió. D’aquesta manera el lliurament d’un símbol destacat es porta a terme en el transcurs d’un acte  acomboiat d’una certa solemnitat. Després de les paraules de mossèn Pausas, la lectura dels poemes i del cant dels goigs, el Sr. Rector acomiada la bandera a la porta mateix del temple, sabedor que està en bones mans i que hi tornarà ben aviat. Al carrer ja és de nit, amb l’acompanyament del poble, de la banda de música, tots plegats, recorren  els carrers fins arribar al domicili de la persona encarregada de presidir, aquesta vegada al domicili de l’Aroa Llorens i Pellicer. I un cop allà és desplegada al balcó i la seva presència honora a qui tan dignament presideix  i té cura de l’organització  i a tot el veïnat que està content de tenir la bandera, que es belluga al compàs de l’airet, tan a prop de les seves encuriosides mirades.

    No obstant a la casa  hi està poc temps, a l’endemà mateix es torna anar a buscar, aquesta vegada l’acompanyament és molt més representatiu  i escollit: els balls populars, autoritats, pendonista... I al mateix temps aprofiten per passar a recollir  la imatge del Sant que ha estat exposada a casa del pendonista, enguany el Sr. Josep Ramon Sentís i Julià,  entre la  decoració exquisida, amb la qual ens tenen acostumats  l’Esteve i la Fina. Bandera i Sant tornen junts a casa, on són rebuts pel Sr. Rector. Hi romandrà, també,  poc temps, el just per a presidir l’Ofici del dia i  quan s’acosta la vesprada es produeix un altre lliurament de la imatge als portadors acreditats i la bandera al pendonista, assistit pels cordonistes. És la Processo de Sant Bartomeu.

     Tot segueix un protocol  establert d’acord amb la tradició popular, compartida amb la parròquia . I vet aquí que l’única que surt de casa sola, des d’una estricta intimitat,  és la imatge del Sant camí del seu destí festamajorenc.

  S’han instaurat, en el programa, nous actes en la Festa, però també se’n han suprimit. Alguns amb un marcat contingut descriptiu que hi apareixien escrits, any darrera any, amb la mateixa redacció . Com un de molt curiós en l’apartat de l’Ofici, on es llegia: “Glosará la vida del santo un elocuente orador sagrado”. Sortosament un altre també molt apreciat en els anys de les penúries, el que es referia al: “Reparto de bonos de viveres a las famílias necesitadas.”.  Com aquesta  que més o menys tenia la mateixa finalitat:  La entrega  de la libreta Dotal,con 500 pesetas al niño sitgetan más necesitado, instaurada por el benemérito Hijo Predilecto, Don  José Roig i Raventós “. Degut a un progressiva bonança econòmica, va anar desapareixent del programa aquesta deferència vers a les persones més necessitades. Si més no la vida fa moltes voltes i es tornen a fer paleses determinades necessitats, situacions  que fan reflexionar en aquests dies de tanta festa, quan no tothom les viu amb la mateixa alegria.

    Per la mateixa necessitat d’aconseguir uns calerons, tenia lloc “El Llevant de Taula “, amb els balls que anaven per les cases, feien l’evolució del ball corresponent i eren recompensats amb una propina. A la nit, abans del Castell de Foc, tenia lloc un concert de la  Banda local, per allà al capdavall del carrer Sant Pau .I un cop acanat el focs s’anunciava: “Animada verbena popular de  cobla i orquesta, en el Paseo de los plátanos”.

   D’aquí a poc hi tornarem.

                                                                              J. Y. M.

    

    

 ( Article publicat a l'eco de sitges el 28 d'agost del 2015)

     

LA IMPORTÀNCIA DELS DIES I LES HORES

Curiosament a les pàgines d’aquest setmanari, la meva col·laboració surt publicada en la secció anomenada Els dies i les hores. Certament és un títol molt genèric perquè no concreta ni dia ni hora. No obstant som en unes vigílies on sí que els dies i les hores que es succeiran tenen un gran simbolisme en la vida sitgetana. Les molt pregonades 36 hores guarden, en el temps i en l’espai on es  desenvolupen,  tot el que la Comissió de Festes i el Sr. Rector ens ha preparat per a celebrar una nova Festa Major.

   La novetat rau en la immediatesa, perquè la festivitat de Sant Bartomeu a la vila ve de lluny. Ni més ni menys que de l’any 1353. Segons un document que la investigadora Carme Muntaner i Alsina ha trobat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, en el qual segons anotacions que apareixen en el llibre de comptes de la  Pia Almoina, senyora del castell de Sitges, durant el segle  XIV, es fa esment a  la festivitat de Sant Bartomeu com a festa solepna a Ciges.  Davant aquests evidència hom es pregunta: I com era Sitges a l’any 1353. Un poble, com tants altres, on la vida es desenvolupava a l’entorn de la seva fortificació, amb el privilegi de comptar amb el mar que, igual que ara, contribuïa a emmarcar,  segur que també, una  bonica imatge.  

   Han  passat  molts anys, total 662, fins arribar a aquest 23 d’agost del 2015. Diumenge, a les 12 del migdia, dia i hora,  ni abans ni després., el so dels sacs de gemecs, de les gralles i flabiols comencen a escoltar-se en aquest cantó del carrer Sant Francesc, just on havia estat ubicada l’entrada a la fàbrica de  sabates dels germans Benazet. Un espai on també el paisatge ha canviat. De la quasi intimitat del carrer, s’ha passat  a una afluència massiva de personal amb ganes de participar d’aquest primer acte folklorista de la Festa. Avancen els grallers, fent-se pas entre la gran multitud de gent, fins arribar al Cap de la Vila, on dediquen les seves tocades a la gent del poble i, en especial, als fundadors de la Festa Major. És un clàssic que consta escrit en tots els programes de la Festa. M’encurioseix una altra pregunta: I quins van ser els fundadors de la Festa Major ? Ens ho podem imaginar, gent senzilla, de l’àmbit  de la pagesia i de la pesca, gent que vestia amb faixa i espardenyes i alguns portarien fins i tot barretina. La seva iniciativa ha permès una continuïtat que ha evolucionat i transformat fins arribar als nostres dies. També atrau la curiositat que aquesta entrada de gralles té una antiguitat relativa, doncs data de la Festa Major de l’any 1944 que és quan  es va programar la primera entrada de gralles.

   Degut a  que la Vila no comptava amb grallers, s’havia de recórrer als vinguts de fora. Això no suposava cap garantia, tenint en compte que les comunicacions eren molt deficients en quant els mitjans. Uns grallers amb aparença de persones d’edat molt avançada als quals no els feia mandra participar en les festes d’arreu i en acabar una es desplaçaven, a peu, fins al poble on s’havien compromès. Les seves febleses i el fet d’haver de recórrer camins i dreceres, no garantia que arribessin en optimes condicions i que ho fessin amb la puntualitat desitjada. Això feia que els organitzadors i majorals dels balls, els anessin a esperar en punts estratègics de les entrades al poble. I quan de lluny els veien venir, una sensació agradable de tranquil·litat els alliberava  de tots els temors. Segons expliquen les cròniques de l’època, tenien per costum d’entrar al poble tocant els seus instruments, d’aquí la idea d’organitzar una entrada de gralles com a acte d’inici. Ens podem imaginar, però, amb les condicions que aquella gent arribava; mal engiponats, amb higiene sota mínims i amb cabells i barbes  poc presentables. Calia, abans de res, posar ordre estètic on aquest no existia

    Sortosament hem avançat, tecnològicament, d’una manera increïble, però per tocar la gralla encara s’ha de bufar i tenir l’agilitat suficient per  moure els dits per tal de tapar els forats i aquesta entrada requereix, sobretot, el domini del instrument. Al voltant de tot això, i com ara domina  la tècnica, aquesta ens permet gravar  i fotografiar des del mòbil qualsevol aspecte de la Festa. Lluny queda quan, els pocs que disposaven de telèfon a les seves cases, despenjaven l’auricular i li demanaven a l’operadora: Magdalena, posem a can Quildu  que necessito encarregar  uns quants dolços. Altres, la mateix petició, la dirigien pels de can Bruguera o l’Estrella . I tot seguit demanaven connexió directa amb la Candelària, amb el noi de can Cafetó per a que els hi posessin una ampolla de cava en fresc.

    I amb tot això, un element imprescindible de la Festa, havia estat la síndria i el meló i una mica després les neveres de gel. Tecnologia de la més simple, però era tant l’entusiasme, la il·lusió que la cosa bé valia un bon dinar de Festa Major, petits grans plaers d’un dia on qualsevol detall servia per gaudir-lo a cor que vols.

   Davant tants avanços, les generacions futures, potser es trobaran amb que la Festa Major els hi entrarà a casa seva, amb un mitjà des on es podrà guaitar-hi com si obrissin la finestra. Que permetrà fins i tot ensumar l’olor a pólvora, a l’encens de l’ofici i la oloreta de rostit a l’hora de dinar, quan potser engolint una pastilleta es quedarà tip.

     De moment la Festa Major ja disposa de pàgina Web, per poder consultar-la des de casa i de qualsevol lloc del mon. En certa manera ja ha irromput en la nostra intimitat, només falta poder rebre, des de casa estant, el flaire dels nards. Tot arribarà.

     El que no s’aconseguirà mai, crec, és suplantar  l’ambient a peu de carrer, les sensacions que es desprenen: aquesta pell de gallina que s’embotorna amb el contacte directe..Deixem que la tecnologia avanci, però no ens oblidem de viure la Festa Major, com sempre l’hem viscuda, nosaltres i els nostres avantpassats: amb aquest esclat de joia amb la qual la rebem quan aquesta entra i avança carrer enllà, puntualment, a les 12 del migdia de la vigília.

                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost del 2015 )