QUAN LA PARET ÉS UNA OBRA D'ART

Les parets exteriors de les cases de Sitges han experimentat una sèrie de canvis d’acord amb les continuades tendències que marquen els estils arquitectònics. De la més absoluta simplicitat, passant per l’estil modernista fins al disseny més actual.

    En aquests darrers dies, al visitar els museus,  en un dels audiovisuals que es projecten, se’ns ha mostrat l’evolució de tot l’entorn  on  està emplaçat el conjunt museístic, amb la consegüent evolució de les obres i, amb elles, la desaparició de les cases que s’aixecaven en el indret. I que si un cop acabades les obres de Maricel mostrava un conjunt monumental excepcional, quan observem la simplicitat d’aquell racó, en el seu estat pur, també havia d’oferir un encant molt  més associat a la d’un poble de pescadors, on les façanes de les cases lluïen un blanc enlluernador.

    Conclusió, les cases mostraven una construcció molt peculiar de planta baixa i pis, com a molt. Fora d’algunes excepcions que la construcció constava de més pisos, fins que els “Americanos” van fer construir les seves cases senyorials que, per l’estil de l’arquitectura emprada s’han convertit en una joia que es complementa amb la història que identifica als estadants de cada una d’elles. De la mateixa manera que la urbanització de Terramar  va conferir al passeig, que en va sorgir, una categoria que a ajudat a enaltir el nom del poble.

   Això pel que fa al nucli urbá i la corresponent expansió cap als nous indrets urbanitzats. No obstant cap a la banda de muntanya, sobresortien les masies més conegudes del nostre terme, fins ajuntar-se amb les d’Olivella, on destaca el singular edifici de la Plana Novella que en una antiga masia en Pere Domènech i Grau va habilitar aquest Palau que és una icona del Massís del Garraf. Però entre tot això hi cap la modèstia d’unes construccions molt més simples que la gent de la pagesia construïa arrecerades a les seves terres de conreu,  per aixoplugar-se en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, són les cabanes de pedra seca. Una construcció que realitzaven els mateixos pagesos, com també estaven experimentats en fer marges de pedra. Tant n’era la seva destresa i la tècnica emprada que encara avui molts marges i cabanes no han sucumbit  al pas dels anys.

     D’aquests exemples es desprèn que la gent que treballava la terra sabia també treballar la pedra, arribem a aquesta conclusió quan observen aquests marges amb una alineació de pedres ben posades, sense que en sobresurti més una que l’altra. D’aquí que tots els germans Montornès disposaven d’un bon coneixement i professionalitat  per treballar amb aquest material. Ho havien après al seu poble d’Ascó, fent i desfent marges i altres construccions.

    Però potser qui més ho dominava era l’Agustí Montornès i Pino, que va realitzar uns treballs en pedra extraordinaris. Segur, però, que la seva obra de més volum ha estat la paret que he volgut sintetitzar en el títol de l’article. Que es troba a Aiguadolç, damunt el port, en el carrer de la Creu de Sant Gregori. Sempre que em trobo per l’entorn aprofito per apropar-m’hi i tornar admirar aquest mur que és una vertadera obra d’art. Guarda una harmonia i una estètica  que la fan única. Es tracta del tancament d’una finca particular, on es fa palesa la destresa i les bones arts de l’Agustí, el qual  amb la col.laboració d’un ajudant, va ser capaç de culminar un treball d’una envergadura  que deixa bocabadat a qui ho contempla. Vam gaudir, com tantes vegades, de la seva companyia mentre es dedicava a posar una pedra damunt de l’altra. Durant aquestes trobades, en el nostre taller, ens explicava l’evolució del treball i ho feia amb el rigor que el caracteritzava i amb poc marge per colar-li alguna  broma. Quan l’Agustí ja arribava al final de la paret, va allisar una pedra, li va gravar un recordatori en llatí: “ fecit, A. Montornès 25-5-1977”  i la va col·locar en un lloc visible. Venia a ser com posar el punt i final a una obra que no l’havia escrit, les úniques paraules eren aquestes, tampoc l’havia pintat, ho havia aixecat i donat forma a cops de tallantó,  amb l’art que portava a dintre i amb la tossuderia del seu tarannà. Quan ho va tenir acabat, quasi  cada dia s’hi apropava per observar els detalls d’un treball del qual n’estava molt cofoi. Qui contempli el conjunt em donarà  la raó.

     També músic, de l’anomenada bateria, component de l’orquestra Mozart, l’amic ens delectava amb el relat de les seves vivències musicals, moltes d’elles compartides amb els de casa. Que per la seva acurada sensibilitat, tot sovint, posava exemples concloents de les dues vessants  de l’activitat musical, l’agradable  i la que no ho és tant. Junt amb la seva muller, la Carme, havíem compartit, amb la resta de companys, aquells peculiars dinars de músics pels voltants de la festivitat de Santa Cecília, els quals es desenvolupaven entre un ambient sensacional, hi contribuïa aquelles excentricitats, les quals tot sovint esmento, dels propis músics.

     Degut a l’amistat amb l’Agustí i sabedor que ens agradava les obres de pedra, un dia ens va convidar a fer una visita a la casa pairal del seu poble, on hi  vivia un germà. Va ser una sortida memorable, on ell i la Carme van exercir d’excel·lents amfitrions i allà vam poder guaitar, amb gran admiració, a la bodega de la casa sota una preciosa volta de pedra que havia construït el seu pare. Un exemple que delatava que la família Montornès feia molts anys que remenaven pedres. I que les treballaven i encaixaven amb una acurada precisió, com es pot admirar, repeteixo, en aquesta paret d’una finca de l’Aiguadolç.  Han passat els anys i llueix com quan la va acabar, es pot dir que la seva vida professional ha quedat perpetuada en aquest testimoni i en el gran ventall de records que els seus amics conservem d’ell.

                                                                                                    J. Y. M.

  

SILENCI, LLUM, CÀMARA ACCIÓ!

Pròleg del llibre Sitges Plató de Cinema de Francesc Borderia i Soler. Presentat al local del Grup d'Estudis Sitgetans, el 17 de gener del 2015

 

    Els  llums de la sala fan pampallugues, fins que ens envaeix una foscor densa, aquesta dura un instant, el temps suficient per acabar d’acomodar-nos a la butaca. La lluminositat de la pantalla és enlluernadora, però el que resulta més espectacular és la portentosa imatge de la Punta, que apareix envaint tota la seva dimensió. La música d’ambientació es complementa amb el títol de la pel·lícula, el qual apareix amb lletres grans: SITGES, PLATÓ DE CINEMA. Segueix a l’anunciat el nom del guionista i director, Francesc Borderia i Soler. I com a productor,  el Grup d’Estudis Sitgetans..   

  En un no res  queda la imatge nítida, esplèndida, mentre la càmera mostra uns primers plans del Racó de la Calma. Ens delecta tot i gaudint de la proximitat i familiaritat amb el lloc. Abans, des del Baluard, la panoràmica del Passeig ha estat sensacional, fins a perdre’s en el infinit. L’admiració serveix per a corroborar que vivim en un poble de pel·lícula. D’aquí que molts directors de cinema s’hagin decantat per la vila en el moment de rodar-hi unes seqüències. Vet aquí l’argument del llargmetratge que ha dirigit el gran apassionat del cinema, en Francesc Borderia: un resum dels fragments més carismàtics que s’han rodat en aquest poble. És un autèntic plaer seguir aquesta trajectòria entre unes imatges que fan un repàs exhaustiu de tota la moguda que comporta el rodatge d’unes escenes que, a part de l’excepcionalitat del marc, hi coincideix el bon art que esmercen  els intèrprets, l’ull crític del director i la professionalitat de tots els qui mouen els fils darrera la càmera. Ens trobem davant la projecció d’una pel·lícula documental, inèdita. On l’autor ha volgut, amb el seu art, aportar a la història local un treball que resulti de gran interès. Des de la nostra butaca, contemplant la blanca pantalla, artistes i extres, desfilen amb la voluntat  de crear un ambient, el dels preparatius, comú en tots els rodatges. Com en aquesta seqüència que ara apareix, on podem  apreciar com la càmera pentina l’exterior de les sales de projecció local, amb les cartelleres col·locades en els llocs més estratègics, amb unes làmines que es converteixen en un avanç, molt representatiu,  de la projecció. També hi podem veure la presència dels cacaueteros, davant la porta d’entrada, oferint tota mena de llaminadures. Així com els mítics porters, col·locats en el lloc estratègic. L’argument va precedit per aquests detalls que, amb anterioritat, l’autor ha recopilat en altres obres que ha presentat en públic. En un moment on entre la foscor de les butaques, en aquest començament de la sessió, s’apercep una escletxa de llum dirigida per l’eficiència del acomodador que acaba d’acompanyar a un espectador a un dels pocs seients que queden lliures.

     Poc a poc ens anem endinsant en les intimitats de l’afició de l’autor, aquesta identificació amb la seva obra, fa possible  veure i recrear-nos en la sala del Retiro, d’on en va ésser responsable de la programació del cinema. Una sala que ha complert cent anys projectant pel·lícules. De la mateixa manera que freqüenta la resta de les sales, Prado,  Rialto i Patronat, per esdevenir un espectador entusiasmat. En el seu treball hi desfilen  moltes cares conegudes, s’hi deixen entreveure tantes complicitats, que les imatges aconsegueixen concentrar, al màxim, l’atenció dels espectadors.  A valorar, amb més solidesa, aquests detalls que tan han contribuït a que el nostre poble hagi aconseguit un glamur ben consolidat a dintre i fora de casa.   

    La pel·lícula aconsegueix implicar-nos, també, entre un clímax de sitgetanisme que ens fa reviure moltes hores viscudes en mig de la foscor de les sales dels cinemes de la vila.  Fins que l’autor s’integra en aquella comitiva de gala que baixa per les escales de la Punta, durant el rodatge  que ha deixat més bon record de tots els que s’han filmat en el nostre plató; “Rapsodia Real”, tot i com explica l’autor, va decebre quan es va projectar a les sales locals, pel poc temps que duren les escenes rodades a la vila. Són les típiques retallades cinematogràfiques que no tenen res a veure amb les que ara ens assetgen. En Francesc, gràcies als avantatges de les tècniques actuals, es mou  entre artistes i extres, envoltat d’una gran satisfacció, la qual no va poder experimentar quan es va rodar, degut a que tenia 12 anys i les obligacions escolars i la disciplina familiar no preveien faltar cap dia a l’escola. Transcorreguts els anys, avui ens ho mostra amb tota mena de detalls, perquè degut a la seva passió per aquest art, ha recavat en les còniques escrites i en multitud de converses entre els testimonis d’aquell esdeveniment, per contrastar els diferents punts de vista  referent als rodatges que tant van alterar la monotonia de la vida quotidiana dels nostres veïns.

     El responsable d’aquest treball cinematogràfic, ha tingut cura de mostrar-nos un Sitges blanc, florit, de carrers ben cuidats. Nosaltres, que ho enyorem, contemplant les imatges, quedem bocabadats de l’entorn. Revivim, amb nostàlgia, la cura que tenien les nostres àvies amb els elements que més ens han distingit, el blanc de la calç i les flors ben disposades en els balcons i, sobretot, el respecte que hi dedicaven, locals i forans, en la seva conservació i, d’una manera especial, en la netedat . Davant aquesta beutat, un bon nombre de directors  van escollir el nostre entorn per gravar imatges que desprès feien passar per un poble de solera andalusa. Això succeïa pels voltants de la dècada dels 50, quan curiosament molts immigrants  andalusos van venir fins aquí a la recerca de treball per millorar la seva qualitat de vida i el seu futur. Per tantes coincidències, el plató de Sitges, a més d’oferir un paisatge privilegiat, s’avenia amb els costums del moment, que consistia en cuidar, al màxim, tot l’entorn  del que se’n podia  anomenar un poble de pel·lícula.

    Curiositats i anècdotes com la que va protagonitzar el nostre amic Joan Sella i Barrachina, quan trobant-se lluny de casa, ni més ni menys que a El Salvador,  un dia entrà casualment a un cinema i quina no en va ser la seva sorpresa quan va aparèixer,  en pantalla, vistes dels carrers del seu poble. Davant l’evidència, les llàgrimes no li deixaven veure amb claredat, l’emoció no es pot descriure amb paraules. Es tractava de la pel·lícula:  “El Pasado Amenaza”, rodatge que fins i tot ell havia vist visionar pels carrers de la seva estimada vila. Un poble de cine, on s’hi han rodat moltes pel·lícules, l’autor ens parla d’unes 100, a més de nombrosos espots publicitaris.

      Nosaltres, que som espectadors privilegiats d’aquesta obra d’en Borderia, ens integrem en aquestes seqüències que la història del cinema va reservar al nostre poble. Han passat els anys i, sortosament, alguns dels escenaris encara continuen intactes, o si més no remodelades les seves cases.  La gran majoria de les pel·lícules rodades aquí ja formen part d’un antic arxiu cinematogràfic, no obstant queden els records, els quals ell s’encarrega d’ordenar en aquesta íntima projecció que fa des del nostre plató. El seu treball, n’estic convençut, apassionarà als entusiastes del cinema i també a aquells als qui ens agrada tafanejar entre les curiositats més inèdites, o si més no, més específiques, com ho és la història del cinema local en totes les seves vessants.

      Darrera la pantalla de la sala on es projecta  l’obra d’aquest apassionat director, mentre es van intercalant les seqüències d’aquest interessant recorregut,  hom recorda que just allà, quan s’acabava la sessió de tarda, tenien lloc els populosos balls de tarda. Els mateixos espectadors s’encarregaven de moure les butaques per deixar lliure la pista. Balls amenitzats  pels components de les orquestres Mozart i Iberos del Jazz. Els músics de les dues formacions, sota la direcció del mestre Torrens, van actuar al menys en un parell de pel·lícules. Una d’elles va ser: “Las Travesuras de Moruxa “, rodada l’any 1962, amb alineació orquestral. En una altra ho van fer en formació de banda.  Desfilant pel carrer Fonollar, just iniciada la baixada en direcció a la Torreta a l’Agustí Montornès se li va escapar la caixa de la cintura i va sortir rodolant fins estavellar-se en el mur  del capdavall. Va ésser quan es va escoltar, entre el silenci, el portentós i típic crit  del director: “Corten!,  Corten! , per a desesperació del músic. Són una petita mostra de les músiques que s’han enregistrat conjuntament amb les imatges. Melodies que no han tingut res a veure amb les més nostrades, un paral·lelisme que va en consonància, per exemple, amb la realitat del paisatge que ofereix la imatge: escenes rodades a Sitges, però es desdobla com si es tractés d’una altra destinació, com he dit, quasi sempre amb la voluntat de fer-lo passar per un  poble del sud d’Espanya.

         La sessió s’ha iniciat amb la bonica imatge del nostre emblema més destacat i admirat. El responsable, en Francesc Borderia i Soler, amb una precisió de dades excepcional i amb rigorós ordre cronològic, ens ha  delectat, amb tota mena de detalls i anècdotes, amb els quals hem pogut adonar-nos que Sitges, a més d’ésser un poble de pel·lícula, ha aprofitat aquest privilegi per acollir a tots aquells que hi han vingut a rodar la seva pel·lícula. Aquest fet  ha permès que directors i artistes de renom, hagin passejat pels nostres carrers, per admiració i curiositat de la nostra gent.

    I hem arribat al final, l’obra ha aconseguit acaparar la màxima atenció, sense perdre en cap moment el fil de l’argument . L’espetec final de llum a la blanca pantalla i d’escalf popular, dóna pas a una resolució molt entenedora i a la vegada molt cinematogràfica:   The End . Per assimilar-ho a la pompositat de Wolywood  i d’aquesta manera  conferir-li un caire de més essència cinematogràfica 

   Ens disposem a sortir de la sala, amb el consegüent intercanvi d’opinions entre els assistents, on no hi falten els comentaris que la memòria  obsequia a aquells que van ser testimonis directes d’alguna que altra escena: “Jo encara recordo...”.  L’ambient al carrer és de satisfacció generalitzada. Sitges, Plató de Cinema, ens apropa als neguits  d’un cinèfil, que des de les pàgines de l’Eco cada setmana ens sorprèn  i amb aquesta darrera obra ens ha delectat amb una llambregada rere el visó de les càmeres mentre rodaven en aquests exteriors tan representatius. Nosaltres en gaudim i quedarà per a les futures generacions un testimoni molt valuós del cinema local, tant pel que fa al protagonisme de les sales de projecció,  com als sitgetans/es  que s’hi han implicat i al ressò  aconseguit  quan les càmeres han escollit el nostre plató, malgrat que quasi mai ha aparegut el nom del poble per enlloc. Tanmateix la vila  és tan coneguda arreu que no necessita cap mena d’especificació ni presentació.

     Sitges té personalitat pròpia i en Francesc Borderia i Soler, té prous arguments i coneixements com per potenciar aquest interessant i bonic plató, des del qual ha recopilat,  en  una sola projecció, les més de cent pel·lícules rodades.

     Si més no, potser la gran pel·lícula, l’obra mestra que ha de seguir potenciant el plató sitgetà encara s’ha d’acabar de completar. Tampoc està a l’abast ni en l’esperit visionari de cap director. La gran pel·lícula de Sitges, la van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres i les generacions venidores no es podran dormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi sent un poble de pel·lícula. Amb tots els elements i les responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.

                                                                                                           Joan Yll Martínez

 

 

 

SEGUINT EL CALENDARI

  Encetem any i amb ell el primer full d’aquest nou calendari. Abans, en els darrers dies del mes de desembre, concretament el dia de la rifa, es va tenir lloc la reobertura del Cau Ferrat i el Maricel de mar, després d’uns acurats treballs de restauració i condicionament. I que tothom que ha volgut ha pogut comprovar l’estat de la qüestió en les successives jornades de portes obertes. Abans de tancar les portes se’ns va oferir l’oportunitat de poder visitar-los i a més amb el permís de poder-ho  fotografiar tot.

    L’altra jornada va tenir lloc al mes de juliol, un cop finalitzades les obres. Aquesta va ser una visita molt curiosa, m’atreviria a dir que irrepetible, al menys nosaltres no ho veurem més i que triguin les futures generacions, perquè voldrà dir que l’estat de conservació continuarà inalterable. Contemplar tots els espais buits, solament lluint el resultat dels treballs, va ser una experiència única. I ara, l’altra oportunitat, ens permet recórrer el Cau Ferrat i Maricel al complert. El primer amb tot el contingut col·locat de la mateixa manera que estava abans del tancament, llevat la modificació de l’accés que no s’entra per la porta principal i en el pis superior l’obertura per on es passa a la casa Rocamora que serveix de nexe d’unió entre els dos museus. Però hi trobem a faltar el frondós fullatge que penjava de la copa del brollador i aquell persistent degoteig que al caure en la base es produïa el sorollet tan característic com relaxant.   

    En quant a Maricel, la disposició de les peces i pintures segueix un meticulós ordre, destacant l’obra de la pinacoteca local que s’alterna en els espais i llueix atenent als artistes i a la seva època. Segueix lluint amb tot el seu resplendor la sala gòtica de la planta baixa i aquesta gran obertura al mar, amb les escultures incloses. Destaca la presència, entre altres, de dues noves incorporacions:  l’estàtua original del Greco, col·locada també en un punt estratègic de la visita i el bust de Santiago Rusiñol que havia presidit el Recó de la Calma.    

   Ha estat un treball molt complex i no exempt de polèmiques i discrepàncies que s’ha resolt amb un  resultat que a la vista ha quedat molt digne  i que ha permès l’afegitó d’alguns elements nous, com el vidre que tenca la portalada de Sant Miquel i que contribueix a donar més lluminositat a les pintures de Josep Mª. Sert i estendre l’efecte lumínic més enllà de la sala, i a la vegada des de dintre, mirant cap a l’exterior, la panoràmica és sensacional.

      A les paraules del President Artur Mas, quan ens referia que a la gent de Sitges ens havia tocat la loteria amb aquesta remodelació dels museus, la casualitat feia que una part del cinquè  premi de la rifa de Nadal s’hagués venut a l’Administració del carrer Sant Francesc. Aquesta coincidència es complementa amb una altra també relacionada amb els museus i la loteria. Quan a l’any 1933 es va inaugurar el Cau Ferrat, com a museu, també va tocar la rifa a Sitges, però aquesta vegada una part de la grossa venuda, majoritàriament, en participacions d’una pesseta a la botiga de ca la Laieta, número que havia estat adquirit a l’administració de can Clarà. Sols els separa  la diferència del valor del premi, quan a canvi d’una pesseta se’n rebien 7.500 que donaven per comprar un solar i fer-se una caseta. I ara tot i que parlem d’un quint, un dècim de 20€ dóna per passar unes bones festes i alguna cosa més.

       L’altra notícia que ens afecta a tots els lectors del setmanari, és la  que aportava les pàgines de l’Eco just la vigília del dia de Nadal, en quant  al comiat manifestat pel mateix Vicenç Morando. Una sorpresa que si s’hagués publicat uns quants dies desprès haguéssim pensat que es tractava d’una innocentada. Sí, el trobarem a faltar.

    Per altra banda el dia de Sant Esteve, la Cobla Sitgetana celebrava els seus 50 anys. Ni els propis fundadors, com tampoc el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que va ser l’instigador del projecte, la seva filla Alícia que va ser la padrina, s’haguessin imaginat que s’arribaria tan lluny. D’aquells primers músics solament en són testimonis quatre companys. I dels compositors, en Jordi Pañeella i Virella. Del qual aquella dia se sant Esteve del 1964, es va estrenar la sardana Alícia.. A l’audició que va tenir lloc l’endemà, que s’esqueia en diumenge, al Cap de la Vila, van estrenar les sardanes La Sirena de Sitges de l’Antoni Pañella i Montané i La Cobla Nova  de Gabriel Pallarès i Roig.

   El colofó de les celebracions del cinquantenari va tenir lloc al Vinyet, on la Cobla hi ha estat present, cada 5 d’agost gràcies a la fidelitat dels successius administradors. El actuals, Isidre Vivó i Joan Duran, han donat totes les facilitats per poder tornar a l’ermita un dia que no s’esqueia en el calendari de les actuacions. Amb la complicitat del Sr. Rector, el meu benvolgut veí de pàgina, mossèn Josep Pausas, que va pronunciar unes boniques i sentides paraules. Refermades pel Sr. Batlle Miquel Forns, amb la complicitat de tota la Corporació Municipal. I en especial, de la regidora de Cultura, la Sra. Mireia Rossell, com també la Mònica Gallardo. Dues sitgetanes que tenen molts lligams, per descendència familiar, amb la música. Sense oblidar-nos de la Carla Jordà i la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa Llorens.

   Els últims dies del vell calendari han estat atapeïts d’actes amb un protagonisme molt destacat pels interessos de Sitges. El nou, aquest que acabem d’encetar, presenta una correlació de dates de gran interès per a la causa local i  la general. Que puguem arribar a arrancar l’últim full amb salut i bones perspectives de present i futur.   

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de gener del 2014 )                                                 

ENTRE EL RELLOTGE I EL CALENDARI

      Les nostres vides depenen de molts detalls, però a banda de la salut que és la base primordial, estem sotmesos al temps. A aquesta  successió d’hores i dies. Que passen sense poder fer res per a retenir-los. És evident que el temps no s’atura i que fins i tot moltes vegades ens fa la sensació que passa massa ràpid.

   El rellotge és el marcador més exacte que ens condiciona la programació del nostre temps d’acord  amb els quefers de cadascú. El invent  ha obrat aquesta dependència que ens serveix per organitzar-nos. Les cases de pagès es valien de la simplicitat dels rellotges de sol, col·locats en la façana principal del mas que resultava de gran utilitat pels qui treballaven en les terres del contorn. Una altra imatge molt singular que anava en consonància amb una concreta manera de vestir, han estat els rellotges que es guardaven en una butxaca exclusiva que disposaven les armilles, de les quals es feia visible la corresponent cadena.

    La feina del rellotgers ha estat sempre d’una meticulositat extrema, degut a que han de manipular peces molt petites que s’encabeixen en espais molt reduïts. Per tal de poder-ho visionar millor es serveixen d’una lent, amb la qual tenen la pràctica de poder-la fixar a l’ull amb una simple opressió.

    Un dels primers  rellotgers establert a Sitges va ser el vilafranquí Joan Francesc Tort i Llucià que tenia la rellotgeria al carrer Parellades. La seva botiga tenia la particularitat afegida que també donava cobertura a una nodrida tertúlia dels intel·lectuals del poble. Cal destacar que el Sr. Tort a més de rellotger era músic. Havia estat mestre del Retiro i dirigia el Sextet Albèniz, com també s’havia dedicat a la composició. Aspecte que rivalitzava amb els altres mestres locals,  com en Gabriel Pallarès. De manera que quan aquest darrer estrenava alguna que altra composició, s’apressava a informar-se per saber de l’opinió dels seus, diguem-ne, competidors. La seva pregunta es movia entre la curiositat per saber de les reaccions de l’altra part: “ Què diu la crítica? Ironitzava. Quan la resposta del interlocutor  no delatava cap comentari, ni a favor ni en contra, el mestre se’n congratulava: “Quan no diuen res, bon senya...l”. Quelcom semblant a aquella altra expressió:  “ Quan el gall no canta....”. És un detall que es pot constatar en determinades ocasions i fets, quan les reaccions de silenci a vegades delaten una aprovació que, degut a un punt d’honor  molt personal, no s’arriba a exterioritzar cap mostra d’admiració o d’acceptació .    

    Pel que fa a la qüestió dels rellotges, quan aquests funcionaven amb corda, ha prevalgut  el costum, de vegades obsessiu, per mantenir una l’exactitud en quant al seu marcatge. I fins a tenir el rellotge ben centrat es passa  per un procés que requereix meticulositat i una paciència de professional. Segons s’avanci o s’atraci la minutera cal trobar el punt exacte en el tornillet de final del pèndul i això no és cosa fàcil, requereix tenir els nervis ben temperats i, si pot ser, que el manipuli sempre la mateixa ma.

   Els rellotges, públics, més comuns a tots els pobles, és el rellotge de l’estació del tren. També quasi tots ells tenen un rellotge ben visible en la façana principal de l’església., a banda del que pugui exhibir-se en altres torreons , com és el cas del rellotge de la casa del Sr. Bartomeu Carbonell en el Cap de la Vila, que és un referent de l’hora local. A més del rellotge de l’església que marca quarts i hores de manera sonora a través de la seva campana.

    Mesurat el temps pel rellotge, el calendari s’encarrega  de classificar els dies en setmanes, mesos i anys. Just encetat el calendari d’aquest 2015, el segon festiu de l’any ha estat el 6 de gener, el dia de Reis. Una data  de les boniques d’un calendari que ara, tot just encetar-lo és imprevisible preveure com seran els esdeveniments que hi coincidiran . Sobretot en el període de temps reglamentaris, en el quals s’hauran de decidir la composició dels governs locals, autonòmics i de l’àmbit general. Mentre, en aquest començament, ens encurioseix anar  passant  els fulls per observar en quin dia de la setmana  s’escauen les festes més rellevants, tan personals, com de caire local i d’àmbit més general. Alguns cerquen la coincidència amb els molts apreciats ponts.

     En temps dels nostres avis, el calendari es convertia també en un element de decoració. Més d’un esperava arribar a arrencar l’últim full per emmarcar la làmina il·lustrativa del capdamunt. Depenia de les preferències, si es tractava d’un paisatge bonic, de la reproducció d’una obra d’art o del quadre que més adeptes ha tingut, l’Angelus  de Millet. Això pel que respecta a la intimitat de les cases familiars, perquè en els diferents tallers ha prevalgut el costum de penjar de les parets el sobrant de les fulles on hi apareixen noies lleugeres de roba.

    Un altre de molt singular és el Calendari del Pagès, que sempre es presenta amb el mateix format de llibret i amb una portada que poc difereix d’un any per l’altre: amb la destacada roda perpetua amb el signes del zodíac. El seu interior exhibeix un ampli manual de curiositats, Dia per dia, amb l’hora de sortida del sol i la de retirar-se. El santoral que hi coincideix i una descripció detallada de la categoria que ostenta el protagonista del dia. També hi podem trobar el llistat de festes majors i fires. I sobretot una curiosa guia dedicada a l’activitat agrícola, com s’extreu de l’enunciat. Fent especial menció a l’època més propícia per a plantar , els cereals, verdures i altres espècies agrícoles i florals.

   Hem estrenat nou calendari, adaptem les agendes a aquest tornar a començar, mentre els sofisticats rellotges, visibles en qualsevol aparell electrònic, segueixen marcant el temps. Que tot i els molts  invents, no n’ha sortit cap amb el qual el puguem aturar.

                                                                                                                       J. Y. M.  

( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2015 )

  

DIMECRES VIGÍLIA DE NADAL

    Torna l’Eco a les nostres cases. Avui, dimecres, quan mai abans ens havia sorprès un avançament com aquest, al menys amb els dies com ens separen de l’assiduïtat  setmanal. I ho fa quan pel carrer els bons desitjos es tradueixen en una frase explícita: Bon Nadal! 

    Desitjos i felicitacions que tenen també un punt en comú en aquestes pàgines, on des de la direcció, passant pels col·laboradors, els  estadants de la casa del carrer Bonaire, els empleats de l’impremta, hi han estat avesats bastant abans d’aquestes dates, quan els responsables dels tallers, industrials, comerços... encarregaven la impressió de les felicitacions que després farien arribar als seus clients. L’apropament a les festes nadalenques ja es feia palès, quan la Carme, germana d’en Josep, disposava damunt del taulell de la botiga, un acurat escampall de targetes de felicitació; les clàssiques i aquelles de més populars, sorgides de l’art del dibuixant Ferrándiz. Les quals, per la seva senzillesa i de traç característic, il·lustraven el Nadal i tot el seu entorn amb un dibuix que ho deia tot, no hagués calgut escriure res en el seu interior.

    Per tant la gent de Sitges anaven a comprar les targes a la botiga i els més específics les feien imprimir per la gent de la rebotiga. Com a l’inrevés, les amistats de la família, els subscriptors  de l’Eco, enviaven  les seves a la redacció per desitjar el que tothom proclama. Entre aquesta recepció es produïa un fet curiós, el col·laborador Sr. Salvador Soler i Forment que era el responsable de la interessant secció Destellos i que signava amb el pseudònim de Ligh, anava publicant un inventari de totes les felicitacions rebudes a la casa. Aportant el nom i cognoms, si es tractava de particulars, o d’una Societat, un comerç, un taller... i a més descrivia  la portada de la felicitació, hi ho feia apuntant tota mena de detalls. Una curiositat que amb el pas dels anys es pot considerar una de les moltes petiteses que, si aleshores podien semblar insignificants, actualment tenen un notable valor per tractar-se  d’una deferència exclusiva.   

      Era l’època de l’any en què els carters tenien més feina, es movien amb aquelles grosses carteres de pell, penjades en bandolera, amb un contingut tan voluminós  que no permetia poder tancar la solapa. Ells aprofitaven, també, per lliurar la seva, de la mateixa manera que ho feien l’escombriaire, el sereno ... Eren unes felicitacions molt característiques, amb la imatge representativa de l’ofici a la part de davant  i amb les estrofes al·legòriques a l’anvers. La propina estava assegurada. Unes felicitacions que s’han convertit en preuats elements pels col·leccionistes de curiositats. Perquè el costum d’aquesta felicitació, associada als servidors d’uns serveis comuns a tots els pobles i ciutats,  s’ha perdut, tot i que no del tot. Perquè altra vegada ens hem de fixar en el setmanari, on els seus  repartidors continuen amb el costum de lliurar la seva felicitació, vinculada al servei que ofereixen als subscriptors. I és que el repartidor de l’Eco forma part d’aquest engranatge, la seva col·laboració, el detall de felicitar-nos les festes, és rebuda amb satisfacció. Ve a ser com aquella carta que esperes i saps que t’arribarà en aquest dia concret..

    En termes generals, però, el intercanvi  de targetes de felicitació ha minvat considerablement. Van començar les cases comercials a enviar les seves felicitacions acoblades  en les factures per mediació d’una enganxina, amb un motiu nadalenc, dispoada en un extrem superior de la dolorosa. Detall que sempre he trobat de molt  mal gust, per ser un document poc escaient per a desitjar bones festes. Depèn de la quantitat del total, es pot produir l’efecte contrari: “Com voleu que passi bones festes si haig de pagar tan quantiosa suma ?”. Les tecnologies actuals han contribuït a aquesta davallada sigui encara més acusada. Sobretot per l’efecte WhatsApp, on els missatges aconsegueixen que el intercanvi tingui una immediatesa de vertigen.

    Un altre punt de rebuda de felicitacions, però aquestes en forma de presents, es podia veure en determinats enclavaments logístics, allà on la guàrdia urbana de Barcelona tenia distribuïts per aquelles cruïlles, en lloc visible, una elevació circular amb barana inclosa, on es posava el guàrdia urbá a dirigir el trànsit. Doncs en aquestes vigílies al peu de la base de ciment apareixia un considerable escampall de productes, adients a la festa, que els automobilistes els hi deixaven. Aquest costum també es va implantar a Sitges, era quan hi havia un guàrdia urbà permanent al Cap de la Vila, aquest també s’envoltava d’obsequis que els hi portaven principalment els repartidors que circulaven pels carrers del poble.

    Amb el Nadal s’acaronen molts detalls: el pessebre i el seu olor a bosc. Les nadales cantades al punt de les dotze d’aquesta nit, o en el transcurs de la Missa del Gall. Amb el record posat en aquell grup de gent de Sitges que, al vesprejar del dia d’avui s’arribaven fins a Jafra i allà, davant de l’església, encenien una foguera, mentre en el firmament una estrella brillava més que les altres. Sota un sostre desmantellat d’una capella en ruïnes, sense llum, tan sols amb el resplendor de les flames ,la missa aconseguia establir un paral·lelisme amb el  portal de Betlem.        

      Hem arribat a la vigília d’una festa que té una força de convocatòria extraordinària en quant a reunir a les famílies. Aquesta vegada, com un fet excepcional, l’Eco s’ha avançat per tal de compartir el caliu familiar i així sumar-se, també, a la celebració. I els col·laboradors, malgrat les presses per poder arribar a temps, contents de convertir-nos en influents protagonistes d’un altre Nadal, viscut entre aquestes pàgines i per acabar pregonant el mateix desig de sempre: Bona Nadal i bon començament d’Any.

                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre 2014 )

                                                   

DIVENDRES ABANS DE NADAL

    Aquests dies es produirà un fet insòlit en la dilatada trajectòria del setmanari. Avui, divendres, L’Eco com ja és habitual, sortirà al carrer i vet aquí que tornarà a estar entre nosaltres el proper dimecres. Pocs dies de diferencia entre un i l’altre. El nou consell de redacció ja va anunciar a l’iniciar la nova etapa que l’Eco, fos Festa Major o Nadal, no serien raons per a deixar de sortir, per molt que les susdites festes trenquin les normes de la casa, en quant al lliurament dels originals per part dels col·laboradors, així com la compaginació de les pàgines que s’han de deixar llestes per a ser impreses, responsabilitat que recau en la gent del carrer Bonaire.

    De fet actualment l’Eco, gràcies a les noves tecnologies, pot esperar a la redacció, per entrar en màquines, fins a última hora de la tarda del dijous. A partir d’aquest moment el contingut del setmanari viatja a través d’aquest gran invent anomenat Internet, cap a terres tarragonines, quan ja és foc. I torna a la redacció, ja en format de paper, unes quantes hores després, quan les llums encara són enceses. Tot un prodigi de les noves tecnologies.  

    Tots els qui fa anys que hi col·laborem hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de tot el procés de planificació. De com anàvem a lliurar l’original, escrit amb màquina d’escriure, i de com ens endinsàvem fins a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. Allà podies coincidir amb en Ramon Planes, amb el seu posat d’intel·lectual. Amb l’elegància impecable del Sr. Josep Carbonell i Gener que tenia per costum seure en un extrem del llarg taulell i des d’aquesta posició corregir els fulls addicionals  que es disposaven entre les pàgines del setmanari, on detallava la Història de Sitges.  Tot transcorria entre el brunzir de les màquines comandades pel propi Josep, l’Agustí Bertran, més conegut per l’Agustí del Coro. Per en Fermí Martínez que també va ser uixer del Cau Ferrat i músic. Per en Jordi de l’Eco.  Com també per l’Ernest Lligades, els germans Delgado, Rafa i el Pepe, entre altres. Era un no parar d’entrar i sortir col·laboradors, alguns de tan meticulosos com el propi Carbonell i Gener que no deixaven passar ni l’omissió d’una coma. En Rafael Casanova a qui podies trobar assegut a la taula   que es trobava abans de sortir al pati, repassant  les probes. A en Jacint Picas  que corregia tot el que li presentava en Josep. En Salvador Soler i Forment, poeta i responsable de la secció  Destellos. Quatre eren, entre els habituals, que hi acudien entrejats: En Ramon Planas i Izabal, en Josep Carbonell i Gener, en Salvador Soler i Forment i en Rafael Monzó i Valiente. L’altra gran majoria, amb roba de fer feina. 

   Els col·laboradors més antics encara van aconseguir l’època en la qual l’Eco es feia manualment, em refereixo a la composició de les galerades, lletra per lletra. Cal dir que tampoc sortia amb gaires pàgines. Desprès d’anys d’haver estat confeccionat d’aquesta manera, la màquina que l’imprimia va ser substituïda per poder adaptar-se a la tècnica resultant de galerades de plom sorgides de la tècnica de la linotipia, impressió en tipografia. Els originals eren enviats a la redacció del Noticiero i el recader Bielsa les recollia i a la impremta del carrer Bonaire ho imprimien. Aquesta va ser l’etapa quan l’Eco viatjava a Barcelona, fins que un linotipista, el Sr. Carles Iranzo, es va establir a Sitges en uns baixos del barri de Sant Crispí. Aquesta proximitat va propiciar una gran comoditat per a la gent de la impremta, perquè no calia enviar tots els originals, sinó que anaven compaginant les pàgines a mesura que el professional els hi anava lliurant la feina. I els responsables es podien permetre avançar-la segons fossin les seves preferències de compaginació. Es va anar fent així fins que li va arribar la jubilació al Sr. Iranzo, va ser llavors que es va passar al sistema offset , el qual encara va representar una més gran comoditat per a la gent de la casa. Des d’allà estant, mitjançant l’ordinador, s’ha compaginat i es continua fent aquestes pàgines amb la diferència que avui no s’imprimeixen a la rebotiga de la casa.

    Tota aquesta trajectòria signifiquen molts preparatius de Nadal viscuts entre olor de tinta. On hi ha coincidit la implicació de molts col·laboradors que s’hi ha referit. Alguns d’ells, com en Jacint Picas, que per aquestes dates anava a l’encontre del follet de Viladellops, aquest petit poblet del terme d’Olèrdola. En Jacint hi entaulava interessants converses que desprès transcrivia en la seva secció. Aquest retrobament tenia lloc cada Nadal i en sorgia un relat molt adient a les característiques d’un paisatge propi de pessebre, amb un element nou, els follets del bosc, un en concret, que s’avenia a parlar amb el seu amic sitgetà.

     L’evolució de les tècniques va permetre introduir al setmanari unes portades, amb un paper couché, amb la reproducció de quadres amb al·legories al portal de Betlem. I en l’interior el Nadal com a protagonista. Amb articles i inspirades estrofes poètiques, escrites per poetes i poetesses locals, fins i tot pel poeta Josep Vicenç Foix, el qual també havia col·laborat en les pàgines del setmanari, gràcies a l’admiració que demostrava i als amics sitgetans.

     En aquest divendres, abans de Nadal, aquest Eco corresponent a la setmana es pot qualificar de transitori, perquè dimecres en rebérem un altre que es podrà considerar l’Eco de Nadal, que sortirà al carrer just a la vigília. Poques hores abans de la Nit de Nadal.

                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014 )

A LA CONTINUÏTAT DE LA COBLA SITGETANA

     Imatges del lliurament del Premi a la Continuïtat a la Cobla Sitgetana al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el dia 28 de noviembre del 2014, sota la presidència de l'alcalde de la Ciutat Sr. Xavier Trias.

    Un acte molt emotiu en un marc sensacional, amb el qual es posava el colofó als actes de Barcelona Capital de la Sardana 2014.

    Pels components de la Cobla aquest reconeixement ha estat rebut amb molta satisfacció i amb el pensament posat amb els companys fundadors  i, d'una manera especial, amb el Sr. Samuel Barrachina, gràcies a ells i a tots els músics que, en moments puntuals, han col·laborat. I també a totes les persones i institucions que han confiat  amb la Cobla. Sense tots ells no hauria estat posible arribar fins aquí. 

    No ha estat un camí fácil perquè, el que és més sorprenent i el que ens dol més, que les majors dificultats les hem trobat a casa nostra, degut a que unes persones que tenen el monopoli de les sardanes a Sitges, ens han ignorat i, incomprensiblement, han fet tot el posible per desmerèixer la nostra modesta però il·lusionada tasca.

    Però no són moments per a controversies. El fet més importat, el que aporta més satisfaccions, és que hi som, i amb  moltes ganes de continuar. I per seguir ens sentím recolzats pel nostre poble i per tants amics i amigues amb els quals, durant tants anys, hem tingut el goig de compartir moments molt gratificants en aquest espai tan universal i fraternal, com és el món de la sardana. La nostra dansa.

   Que aquesta complicitat sigui el nexe d'unió que ens ha d'acompanyar sempre per arribar, encara més lluny.

LES MODISTES DE L'HOSPITAL

     Vam començar setmana amb la festivitat de l’Immaculada Concepció, que també l’anomenem la festa de la Puríssima, i l’acabem amb la festa de santa Llúcia. Dues festivitats molt il·lustratives en el calendari  de l’església i molt vinculades a les nostres tradicions, i en especial al patronatge que representen. La festa de la Immaculada Concepció ha estat un referent pel que fa a la nostra parròquia, quan involucrava a moltes sitgetanes, aquelles  que formaven el col·lectiu de les anomenades filles de Maria, Amb un protagonisme destacat en la festa del dilluns i també durant tot el mes de maig, entre altres.

     A l’Hospital les religioses que n’han tingut cura són de l’ordre de les Concepcionistes, per tant celebren el seu patronatge cada 8 de desembre. L’Hospital i les “madres”, com sempre les hem anomenat, han estat dues institucions que s’han acoblat en perfecte sintonia. I aquesta vinculació amb la casa els ha permès estar en contacte permanent  amb la gent de Sitges: estadants, familiars i voluntariat que, de manera desinteressada, dediquen moltes hores a ajudar a canvi de res. Actualment la representació de les Concepcionistes a l’Hospital es limita a tres: Sor Miracle Boté, que va néixer a Barcelona però va passar tota la seva joventut a Juneda ( Lleida ). Sor Mª. Dolors Horta ( Girona). I Sor Carme Parra ( Navarra ). Les quals estan en contacte permanent amb la Provincial.

   Encara recordem quan les religioses havien d’atendre les primeres cures, desprès de produir-se algun que altre infortuni. De les seves mans havien sortit sargits que servien per ajuntar les carns estripades. La seva també era una dedicació a l’agulla i al fil, treball que, segons fos el seu art, depenia que la cicatriu quedés tot el més dissimulada possible.

    Per l’hospital hi  passen molta gent de Sitges, que conviuen amb les amistats de sempre i algunes d’elles han dedicat la seva vida laboral cosint vestits, fent de l’agulla la seva professió. Amb motiu del centenari de l’edifici, dintre dels actes, es va programar una activitat per la mainada de les escoles, on les modistes de la casa els hi ensenyaven la manera de cosir un botó i també a planxar la roba. Per a tots ells va ser el primer contacte amb l’agulla, el fil i la planxa.

     Altres residents han desenvolupat la seva destresa en aquest art, però per cosir més en la intimitat familiar. Quan es sargia la roba i fins i tot hi havia que sabia començar i acabar un vestit. Perquè, quan a les noies se les educava per a saber portar una casa, es tenia  per costum adreçar-les als tallers de les modistes per a que aprenguessin a cosir. Aquesta relació feia possible que l’ambient d’aquests tallers aconseguís un carisma especial. Hi contribuïa la joventut de totes elles. I aquesta particularitat derivava a una alegria que es feia encomanadissa.

     Sempre em va encuriosir la manera com portaven les robes de la costura les modistes i les aprenentes. Les quals, per encàrrec de la responsable del taller, es dedicaven a anar a lliurar els vestits acabats a  les cases de les clientes. I ho feien amb un embolcall força curiós, una peça de roba blanca que cobria tot el vestit, d’una manera molt especial, i es subjectava entre si per mediació d’unes agulles imperdibles. I Si la peça requeria ser emmidonada o planxada per una professional, es recollia i es posava damunt d’un gran safata de vímet, per tal de que no s’arrugués. Una vegada guardat a dintre l’armari, per tal de prevenir l’acció de les temudes arnes, s’escampaven boles de naftalina les quals impregnaven d’una forta olor totes les robes. D’aquí que hores abans de fer servir un vestit s’havia de treure per a que es ventilés i  deixés anar el flaire delatador.

   Aquest dilluns, seguint amb la tradició, a l’Hospital hi ha hagut festa de celebració. Sobresurt la dedicada al voluntariat, on els residents els hi agraeixen la feina feta. També els familiars dels estadants que valoren aquesta dedicació, perquè els hi complementa la seva companyia quan les  obligacions no els permet quedar-s’hi més temps.

   Avui, com sempre, a l’Hospital hi resideixen bones modistes, també una planxadora i el seu art és un record permanent a aquells tallers de costura, a l’ambient jovial que hi sobresortia i, de manera especial, durant la festivitat de Sant Llúcia, quan les modistes acostumaven a fer una sortida a Barcelona, per assistir a missa a la Catedral i venerar la imatge de la Santa que es troba en una capella del claustre. Tampoc hi podia faltar un dinar de germanor, entre les preferències, a “cal Culleretes”, amb en Cisco posant ordre a les presses i disputes  per aconseguir una taula. És encara ara quan han de penjar el cartell de complert, amb les taules, majoritàriament, ocupades per modistes. I no es pot marxar del barri vell, sense fer una visita a la popular i nadalenca Fira de Santa Llúcia, on les ventades de les darreres hores han provocat un seguit d’incidents amb alguna persona amb ferides, sortosament, de no gaire consideració.

    De festa en festa, de tradició en tradició, la de la Puríssima i la de Santa Llúcia, on les persones implicades teixeixen una gran capa, sota la qual hi tenen cabuda els residents de l’Hospital, tot el col·lectiu que hi col·labora; les mares Concepcionistes que han estat i són la pedra angular al voltant de la qual gira tota la història de la casa. Una capa molt especial que, en aquestes vigílies de Nadal, aconsegueix una rellevància extraordinària: la de donar escalf a tants sitgetans i sitgetanes als qui els records i les vivències aglutinen molts sentiments, al mateix temps  que deixa al descobert un important filó d’humanitat, humilitat i bones maneres.   

   Gran admiració i respecte per la bona disponibilitat de tothom.                                        

                                                                                                    J. Y. M.

       (Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre de 2014 )

PREPARATIUS

   De tots els mesos de l’any el desembre és potser l’únic que comença amb una alternança de preparatius que tenen per finalitat celebrar de la manera més tradicional les festes de Nadal. Els comerços adornen els aparadors i aquest cap de setmana es produirà l’encesa de les garlandes lluminoses que s’han anat disposant pels carrers.

   Abans, en les darreries del mes de novembre, ha tingut lloc un fet al qual molts establiments si han adherit. Seguint costums americans, el nomenat: “black friday” que consisteix en oferir atractius descomptes en una jornada de 24 hores i que a Amèrica té lloc a l’endemà del dia d’Acció de Gràcies . Comptant que cada vegada més copiem els costums de l’exterior,  qui no diu que arribi el dia que, segons siguin els agraïments que haguem de dispensar, també celebrem una acció de gràcies conjunta, amb el gall dindi com a protagonista de l’àpat.

   Aquesta oferta comercial té lloc en uns moments difícils per a les botigues. Aquesta realitat es fa palesa dintre de l’àmbit comercial sitgetà. Que des de fa temps hem vist com han anat tancant establiments que eren un referent. L’última la Perfumeria Costa, del carrer Sant Francesc que va iniciar la seva activitat al carrer Major de la mà de la Sra. Magdalena, a qui ajudava la seva germana Paquita,  filles del Sr. Josep Costa i Canal que havia estat alcalde de Sitges entre els anys 1931-1934.  Molt amics de la meva família, en concret de la meva àvia, la tia Maria també les ajudava a la perfumeria. Quan jo les vaig tractar  vivien al carrer Àngel Vidal, en la casa de davant el Retiro, que ara estan rehabilitant,  en aquells anys habitada per la pròpia Magdalena,  la Paquita casada amb en Rafael Guinart, fill i filla, el noi va morir d’accident a Amèrica. I a més  la germana del Sr. Rafael, l’Adelina. En Guinart, al costat de la  perfumeria, tenia un laboratori fotogràfic i quan la filla es va emmaridar amb en Josep Mª. Coll aquest el va ajudar en el negoci familiar.

   En aquella casa, amb tanta família vivint sota el mateix sostre, on predominaven les dones, era com una càtedra dels bons costums  i tradicions. I seguint amb elles, durant aquest temps de preparatius, just durant  les vigílies de Nadal, treien el joc del “quinto” i es lliuraven a entaular suculentes partides amb participació del nucli familiar i amics que, com l’àvia, hi anaven de visita. Pel seu veïnatge amb la Societat del Retiro, coneixien totes les seves singularitats, vida i miracles de la casa i del seus socis. I quan a la Societat cantaven el “Quinto”, a can Costa ja feia dies que la cantarella era una dominant , en les llargues sobretaules dels  dies de festa.

     Va coincidir amb un fet que va tenir per protagonistes els anomenats “operaris”, els populars germans Francisco  i José. Eficients col·laboradors que es van passar mitja vida a la casa. Feien de tot. Fins el punt que un dia que celebraven un banquet, els van manar anar a buscar el consomé al restaurant Mare Nostrum. Amb tan mala sort que ja de tornada, cadascun d’ells agafats a una ansa de la gran parola, un dels germans va ensopegar i ja tenim el consomé regalimant carrer Sant Pau avall,  per a desesperació dels operaris que ploraven com a dues criatures. Perquè pel Retiro ho haguessin donat tot, i aquell infortuni representava un fracàs per a la Societat i.

    La gent de can Costa van ser testimonis  d’aquell infortuni i l’arribada d’en Francisco i en José, encara amb les mans al cap, es va viure com si talment es tractés d’un gran fracàs. Superada l’adversitat, els estadants de la casa de davant, conjuntament amb el Retiro, van popularitzar un número del “Quinto”, no recordo quin, que quan sortia de la garrafeta s’afanyaven a cantar: “el consomé”. I així han passat els dies, els anys, fins que la Perfumeria Costa ja forma part del record. I altres establiments que de la mateixa manera que s’obren es tanquen.

   Preparant les decoracions nadalenques, aconsegueix un protagonisme, més íntim, les figures de pessebre. Amb la Fira de Sant Llúcia de Barcelona, ens endinsem en el cicle de Nadal. Advent. Durant aquest temps  a la vila un comerç rellevava  els indis de plàstic per les figures de fang pel pessebre. Em refereixo a una altra botiga mítica, la jogueteria que la família Masip tenia en el carrer Parellades, al capdamunt del carrer Sant Pere, on avui hi ha una altra perfumeria. Per uns dies els fortins, soldats americans i indis aparcaven les lluites i l’estrella de Betlem guiava a tots a les coves, amb els respectius naixements que s’arrengleraven en aquells prestatges de fusta. L’armistici durava poc,  just fins el dia de Nadal, perquè a l’endemà cau-boïs i indis ja tornaven a exhibir ostentació de cara a la campanya de Reis.

   Abans, el proper dilluns, s’escau la festivitat de la Immaculada Concepció. Una festa important en el si de l’església i d’una manera especial en la nostra parròquia on hi venerem la  imatge en un bonic altar lateral.  I en les altures corona el campanar que, degut a aquest enclavament tan estratègic, l’anomenem la mare de Déu del campanar. Recordo que els col·laboradors de l’Eco li vam regalar,  a en Rafael Casanova i Termes, una bonica fotografia de la perspectiva del campanar amb la imatge, per la qual sentia una gran predilecció, en el transcurs del sopar homenatge que li va dedicar el Prado.

  A banda dels oficis religiosos, el Patronat aglutinava tots els actes lúdics. La major part transcorrien en el jardí d’estiu amb entrada pel carrer Sant Bonaventura. Amb una audició de sardanes i altres entreteniments. Deixant per a la tarda i vesprada les representacions teatrals que tenien lloc a l’anomenat Teatre Vell del carrer Sant Gaudenci.

    Els preparatius han evolucionat però la finalitat és la mateixa, preparar-nos per a la celebració de Nadal.

                                                                                                    J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de desembre de 2014 )