I UN DIA VAM ANAR A ASCÓ

                                Panoràmica de la población d'Ascó

  A davant del teatre Vell, al carrer Sant Gaudenci, en un pis de sobre on hi tenia el taller en Ramon Viñola Carbonell, hi vivia  en Miquel Montornès Pino que juntament amb els altres germans, en Frederic i l’Agustí, van venir a Sitges procedents de la població d’Ascó.

  En Miquel, que va portar una vida discreta, estava cassat amb la Concepció Folqué i Margalef, que era vídua i ja tenia una filla de l’anterior matrimoni, la Consol Borrull Folqué. La Concepció es va emmaridar, en segones núpcies, amb en Miquel i d’aquesta unió va  néixer la Carme Montornès Folqué, que es va casar amb en Magí Mirabent Mirabent i van tenir dues filles, l’Àngels i la Carme.

   L’Agustí, a més d’un bon paleta era músic, raó per la qual amb els de casa van entaular una gran amistat i així, tot sovint, ens venia a visitar al taller i s’explicaven vivències musicals, transcorregudes durant els anys de compartir la mateixa afició. Va ser també, junt amb el de casa, un dels fundadors de l’orquestra els Iberos del Jazz de la qual en va ser director en Magí  Almiñana,  per a passar després a l’orquestra la Gran Gala que va fundar i dirigir l’Antonet Pañella. Per acabar la seva trajectòria musical a l’orquestra Mozart.

     Tot sovint ens explicava que al seu poble, a Ascó, en la casa on van néixer, el seu pare va construir una bodega tota de pedra que era una meravella. S’hi va referir tantes vegades, ell que també dominava la pedra des d’una vesant professional, i els de casa que sempre hem sentit admiració per les pedres ben posades, li va costar poc de convèncer  per fer un viatge a aquesta població de la riba de l’Ebre. Encapçalava la comitiva  l’Agustí i la Carme Serra, la seva esposa que, com feia poc que s’havien casat la Fina, la filla del matrimoni, amb l’Àngel, van aprofitar el viatge per portar l’àlbum de les fotografies del casament per ensenyar-lo a l’altre germà  i a la cunyada. 

    Aquest altre Montornès Pino que, junt amb la seva família no s’havien mogut d’Ascó, ens van acollir amb els braços oberts i a l’Agustí, només baixar del cotxe, li va faltar temps per ensenyar-nos la bodega que, al cap i a la fi, era el motiu del viatge.

   El transcurs de tot plegat va ser molt divertit i aquell posat seriós, que tan bé sabia aportar en moments exclusius, va conferir un plus d’originalitat, amb un Agustí exuberant per tornar a visitar el seu poble i fer participar d’aquesta  satisfacció als seus amics. 

   Tampoc volia que marxéssim del lloc sense que ens en portéssim una garrafa de vi d’un veí  de la casa, a la qual se la coneixia per “cal Trist”. Portats pels seus consells, ens va costat poc visitar al susdit “Trist”, que ara no sabria dir si la seva tristesa  es feia evident, però sí que recordo, encara ara, el dolent que era el seu vi, tenia gust de medicina, més que d’un  vinicultor semblava obra d’un farmacèutic. Però mai li vam expressar a l’amic la nostra decepció, en part perquè no li volíem contradir la seva recomanació, d’haver-ho fet de ben segur que ens hagués dedicat una d’aquelles prolongades  bufades que sempre tenia a punt quan li portaves la contraria. 

    El seu germà Frederic va ser durant uns quants anys president de la Comissió de la Festa Major i tinent d’alcalde. En la Festa Major de l’any 1974 va fer possible que s’incorporés al seguici geganter els que la veu popular va anomenar “Els Federicos”, que a l’any passat van celebrar els 50 anys i que, després d’alguns anys de no sortir, ho fan  a la matinal infantil de Santa Tecla. Potser perquè en Federico va fer curt en quan a les mesures i a la majestuositat  d’aquests, cosa que fa no puguin alternar amb els grans. El que sí que el mateix Federico va manar construir a l’any 1975 un replica exacta  dels gegants vells, però amb menys pes que aquests i també per preservar la seva presència si algun dia els autèntics tenen una mala fi. 

    Aquesta ha estat la coincidència, amb les festes de casa nostra, d’uns germans que vingueren d’Ascó, en Frederic amb el currículum que he exposat. I l’Agustí, va realitzar autèntiques obres d’art amb la pedra  i amb la bateria o la caixa, va participar en balls i cercaviles com a component de les orquestres locals i la banda. Mentre que una neta d’en Miquel i la Concepció, la Carme Mirabent Montornés , està casada amb en Joan Pros i Borrás, el pendonista d’enguany. Vet aquí com Ascó i Sitges tenen lligams en comú. 

                                                    J.Y.M.

( Article publica a l'Eco de Sitges, el 12 de setembre del 2025)

QUAN LA PARET ÉS UNA OBRA D'ART

Les parets exteriors de les cases de Sitges han experimentat una sèrie de canvis d’acord amb les continuades tendències que marquen els estils arquitectònics. De la més absoluta simplicitat, passant per l’estil modernista fins al disseny més actual.

    En aquests darrers dies, al visitar els museus,  en un dels audiovisuals que es projecten, se’ns ha mostrat l’evolució de tot l’entorn  on  està emplaçat el conjunt museístic, amb la consegüent evolució de les obres i, amb elles, la desaparició de les cases que s’aixecaven en el indret. I que si un cop acabades les obres de Maricel mostrava un conjunt monumental excepcional, quan observem la simplicitat d’aquell racó, en el seu estat pur, també havia d’oferir un encant molt  més associat a la d’un poble de pescadors, on les façanes de les cases lluïen un blanc enlluernador.

    Conclusió, les cases mostraven una construcció molt peculiar de planta baixa i pis, com a molt. Fora d’algunes excepcions que la construcció constava de més pisos, fins que els “Americanos” van fer construir les seves cases senyorials que, per l’estil de l’arquitectura emprada s’han convertit en una joia que es complementa amb la història que identifica als estadants de cada una d’elles. De la mateixa manera que la urbanització de Terramar  va conferir al passeig, que en va sorgir, una categoria que a ajudat a enaltir el nom del poble.

   Això pel que fa al nucli urbá i la corresponent expansió cap als nous indrets urbanitzats. No obstant cap a la banda de muntanya, sobresortien les masies més conegudes del nostre terme, fins ajuntar-se amb les d’Olivella, on destaca el singular edifici de la Plana Novella que en una antiga masia en Pere Domènech i Grau va habilitar aquest Palau que és una icona del Massís del Garraf. Però entre tot això hi cap la modèstia d’unes construccions molt més simples que la gent de la pagesia construïa arrecerades a les seves terres de conreu,  per aixoplugar-se en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, són les cabanes de pedra seca. Una construcció que realitzaven els mateixos pagesos, com també estaven experimentats en fer marges de pedra. Tant n’era la seva destresa i la tècnica emprada que encara avui molts marges i cabanes no han sucumbit  al pas dels anys.

     D’aquests exemples es desprèn que la gent que treballava la terra sabia també treballar la pedra, arribem a aquesta conclusió quan observen aquests marges amb una alineació de pedres ben posades, sense que en sobresurti més una que l’altra. D’aquí que tots els germans Montornès disposaven d’un bon coneixement i professionalitat  per treballar amb aquest material. Ho havien après al seu poble d’Ascó, fent i desfent marges i altres construccions.

    Però potser qui més ho dominava era l’Agustí Montornès i Pino, que va realitzar uns treballs en pedra extraordinaris. Segur, però, que la seva obra de més volum ha estat la paret que he volgut sintetitzar en el títol de l’article. Que es troba a Aiguadolç, damunt el port, en el carrer de la Creu de Sant Gregori. Sempre que em trobo per l’entorn aprofito per apropar-m’hi i tornar admirar aquest mur que és una vertadera obra d’art. Guarda una harmonia i una estètica  que la fan única. Es tracta del tancament d’una finca particular, on es fa palesa la destresa i les bones arts de l’Agustí, el qual  amb la col.laboració d’un ajudant, va ser capaç de culminar un treball d’una envergadura  que deixa bocabadat a qui ho contempla. Vam gaudir, com tantes vegades, de la seva companyia mentre es dedicava a posar una pedra damunt de l’altra. Durant aquestes trobades, en el nostre taller, ens explicava l’evolució del treball i ho feia amb el rigor que el caracteritzava i amb poc marge per colar-li alguna  broma. Quan l’Agustí ja arribava al final de la paret, va allisar una pedra, li va gravar un recordatori en llatí: “ fecit, A. Montornès 25-5-1977”  i la va col·locar en un lloc visible. Venia a ser com posar el punt i final a una obra que no l’havia escrit, les úniques paraules eren aquestes, tampoc l’havia pintat, ho havia aixecat i donat forma a cops de tallantó,  amb l’art que portava a dintre i amb la tossuderia del seu tarannà. Quan ho va tenir acabat, quasi  cada dia s’hi apropava per observar els detalls d’un treball del qual n’estava molt cofoi. Qui contempli el conjunt em donarà  la raó.

     També músic, de l’anomenada bateria, component de l’orquestra Mozart, l’amic ens delectava amb el relat de les seves vivències musicals, moltes d’elles compartides amb els de casa. Que per la seva acurada sensibilitat, tot sovint, posava exemples concloents de les dues vessants  de l’activitat musical, l’agradable  i la que no ho és tant. Junt amb la seva muller, la Carme, havíem compartit, amb la resta de companys, aquells peculiars dinars de músics pels voltants de la festivitat de Santa Cecília, els quals es desenvolupaven entre un ambient sensacional, hi contribuïa aquelles excentricitats, les quals tot sovint esmento, dels propis músics.

     Degut a l’amistat amb l’Agustí i sabedor que ens agradava les obres de pedra, un dia ens va convidar a fer una visita a la casa pairal del seu poble, on hi  vivia un germà. Va ser una sortida memorable, on ell i la Carme van exercir d’excel·lents amfitrions i allà vam poder guaitar, amb gran admiració, a la bodega de la casa sota una preciosa volta de pedra que havia construït el seu pare. Un exemple que delatava que la família Montornès feia molts anys que remenaven pedres. I que les treballaven i encaixaven amb una acurada precisió, com es pot admirar, repeteixo, en aquesta paret d’una finca de l’Aiguadolç.  Han passat els anys i llueix com quan la va acabar, es pot dir que la seva vida professional ha quedat perpetuada en aquest testimoni i en el gran ventall de records que els seus amics conservem d’ell.

                                                                                                    J. Y. M.