Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep maria tubau gallinat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep maria tubau gallinat. Mostrar tots els missatges

18 d’agost 2019

DONES ENTRE PENÚRIES I ART


  Sortosament l’evolució de la vida, a collibè dels anys, ha estat beneficiós en molts aspectes, però sobretot  per adonar-nos que avui els joves, homes i dones, estan molt ben preparats. I aquesta bona disposició els permet poder accedir a llocs de responsabilitats, amb totes les conseqüències del significat de la paraula. Status  que abans s’aconseguia a base d’experiència i anys. Una norma que igual s’observa en càrrecs tant de caire oficial com empresarial.
   Això, però, no sempre ha estat així, la generació de l’Enriqueta Gallinat ho va tenir més complicat. Si més no el seu exemple serveix per a no generalitzar. A les dones d’aquell temps els hi va tocar viure  moltes dificultats: amb els marits a la guerra - malauradament molts no van tornar- també els havia que tenien de marxar a l’exili o els havien posat a la presó. La seva enteresa ha estat un clar exponent de la seva capacitat de resistència, de la força de tirar endavant. Com tantes que, com ella, es trobaven en la mateixa situació i, a més, tenien de tenir cura dels  fills. Sempre fent el cor fort.
   A més d’aquests aspectes,  l’Enriqueta  va posar tota la seva energia a ajudar als altres; a treballar per aconseguir millores en tots els nivells de caire social. També per afrontar les injustícies i  les maldats que anaven en contra de la bona convivència. El conjunt de totes elles, a  les quals les empenyia la mateixa causa, se les coneixia per les Dones del 36. Tota una vida, la d’aquest col·lectiu i la seva en particular, dedicada a fer prevaldre la veritat i la raó. Defensar aquests motius que semblen tan normals,  però el cert és que, a ella i a tantes altres, els hi va costar l’exili i fins i tot la presó.
    L’Enriqueta es va casar amb el periodista Enric Tubau,  més gran que ella, i van tenir un fill, en Josep Maria, que s’afegia als tres, una noia i dos nois, que aportava l’Enric d’un anterior matrimoni. I que l’Enriqueta els va acollir i estimar com si  fossin fills seus.
   Militant  d’ERC, va ser un ferm puntal d’aquest partit i es va destacar per ser una dona de fermes conviccions polítiques, sempre adreçades als més febles. Per tantes coses, per ser un exemple de perseverança, els hi recomano que llegeixin el llibre de la seva biografia que ha escrit el seu fill Josep Maria Tubau Gallinat. Ell, de la seva vinculació amb Sitges, va néixer la relació amb una sitgetana, la Rosa Llorià Benazet, amb la qual s’hi va emmaridar. Sitges, igualment va ser la destinació escollida per l’Enriqueta, on hi va passar quinze any de la seva vida, al capdavant del negoci d’hostaleria que junt amb el seu marit van gestionar i que van posar per nom Maricel. Situat en el mateix Passeig de la Ribera i que traspassaren a la família Grimau-Bigaire i que després de la transformació de la casa s’ha continuat mantenint el  nom.
     El llibre, que ha comptat amb el patrocini de la Fundació Josep Irla, es va presentar, com bé saben, a l’auditori del Miramar i qui millor per fer la presentació que  la Rosa Tubau Llorià, neta de la Sra. Enriqueta Gallinat i del Sr. Enric Tubau i filla de l’autor. Es dona la casualitat que la Rosa és la regidora de Cultura, Festes i Tradicions. I va estar acompanyada per l’editor Sr. Josep Vall. El Sr. Josep Maria Tubau, autor del llibre, i pel batlle  de la Vila, el Sr. Miquel Forns.
     Pocs dies després, en Josep Maria, tenia pendent un altre compromís, on s’hi jugava molt. I del qual en va sortir airós. Tant, que encara estarà a temps per anar a caçar, com diuen per Girona, bolets. Una afició que, a més de la d’escriure, l’entusiasme i el fa estar en contacte amb muntanya que ha estat una passió de les de sempre. De la seva mare va aprendre a no tirar mai la tovallola, i aquella enteresa que va heretar, li ha servit per caminar per un camí desconegut, al final del qual l’esperava  la flama del triomf.
    Mentre tot això succeïa, un parell de dones sitgetanes, col·laboren amb el seu art a emmarcar els tristos records de la guerra. I ho feien en un poble on els combats van ser molt intensos i de  greus conseqüències. Corbera d’Ebre, va ser un  dels pobles que es pot dir que va quedar arrasat per aquella batalla de la qual es compleixen 80 anys i que va durar des del 25 de juliol al 17 de novembre del 1938.
   El Cercle Artístic de Sant Lluc, és una entitat de més de cent anys de trajectòria, i per allà hi ha passat els millors artistes de tot temps. Que sota el paraigua dels seus neguits artístics i culturals, s’han impregnat de les seves ensenyances. La  Dolors Luján i la  Carme Parellada, són dues veteranes de la institució.
   Des de fa un temps el Cercle surt de casa seva  per donar a conèixer la  tasca que realitzen i als seus protagonistes, els artistes. D’aquesta manera organitza exposicions en diferents indrets. Aquesta vegada han escollit el poble de Corbera d’Ebre i per amplificar el seu ressò han triat un títol molt eloqüent com enunciat de l’exposició: “ El Paisatge Ferit”. Aquesta s’ha portat a terme en l’emblemàtica església parroquial del poble vell, molt castigada per la guerra i on en lloc de refer la teulada li han fet un tancament de vidre transparent, que li atorga una espectacular lluminositat.
   Les nostres artistes comparteixen espai i obra amb 71 expositors més, entre diferents modalitats, però el conjunt de tota l’obra mostra les ferides que no han cicatritzat.
     La força de la paraula, com a testimoni d’uns fets, que ha emprat en Josep Maria Tubau per escriure el seu llibre. I el missatge que transmeten unes obres d’art, com les de la  Dolors Luján i la Carme Parellada. Dos influències, d’un temps confús, que ho expliquen, en les seves respectives modalitats, gent de casa nostra.
                                                                                             J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de setembre de 2018 

04 de febrer 2018

PARLANT DE CARNAVAL I DE LLIBRES


   






     Quan es parla de carnaval el tema deriva als  vestits que no tenen res a veure amb les vestimentes del dia a dia. Mentre, entre converses i intercanvi d’opinions, l’Angelina Salesas ens mostra a l’espai del Miramar els detalls que conformen un original diccionari carnavalesc que abraça de la C a la L. No hi poden faltar ni les robes ni els fils amb les quals, les persones implicades, tenen bona cura de confeccionar els vestits. Professionals de l’agulla i mestresses de casa. Aquestes últimes han de suportar la pressió dels seus els quals, degut a la confiança que es tenen, els hi transmeten una pressió que les fa decidir opinar que és l’últim any que cusen. Sortosament al proper any ja no se’n recorden de tals exigències. 
     El recorregut de l’original mostra s’acaba en una encertada reproducció de l’anomenada sala d’estar d’una casa sense pretensions. On el visitant es pot acomodar, com si estigués a cal sogre, per seguir la rua que es visualitza a la televisió que es troba en funcionament en un angle  de la improvisada saleta. Una ambientació que ens retorna al seguiment d’aquelles inoblidables retransmissions a través del canal  anomenat Telefot.
    Pocs dies després d’aquest primer contacte carnavalesc, a l’espai de la planta baixa de la casa de can Falç, ha tingut lloc la presentació del programa i el cartell del Carnaval d’aquest any. Els organitzadors han envoltat l’acte d’una certa originalitat. Així, a mesura que anàvem arribant podíem escollir entre una diversitat de complements que serveixen per vestir el nostre particular carnaval. Aquesta implicació va permetre que la susdita presentació estigués del tot ambientada.   Així mentre els  responsables de tot plegat ens anaven informant, els assistents lluíem petits detalls, si més no els suficient identificatius  com per crear el clímax adient  d’una festa amb la qual hi està implicada molta gent de la vila.
   Aquesta insinuació de la disbauxa carnavalesca va remetre , fins a tornar altra vegada a una normalitat dintre l’àmbit sitgetà . I com a proba que a Sitges passem d’un extrem a l’altre,  ens l’ofereix l’aspecte cultural amb el qual va acabar  la setmana. Que es va fer palès amb  la presentació de dos llibres. El primer d’un autor autodidacta, el d’en Josep Maria Tubau i Gallinat. Ell té el privilegi d’estar acompanyat d’un currículum familiar fascinant. Casat amb la Rosa,  la única noia, recordem que la resta eren nois,  del matrimoni Llorià – Benazet, ell, va poder assaborir les inquietuds musicals dels cunyats així com de la marca Rikys que és un referent de l’oci nocturn i per altra banda amb el parentesc de la seva sogra, la Rosa Benazet Tutusaus, filla de l’Antoni Benazet, un dels germans de la nissaga de les més importants de la industria del calçat de la vila.
“Els Lladregots d’Almoines, és el títol del llibre presentat a la Biblioteca Josep Roig i Raventós a càrrec de la bibliotecària Núria Amigó la qual, de manera molt planera i agradable, ens va acompanyar en un recorregutper les pàgines, tenint cura de no desvelar cap secret que fes perdre el interès per la seva lectura.
     La nota simpàtica la va posar l’amic banquer i fotògraf, l’Antoni Corella i Miracle qui en el torn de preguntes ho va aprofitar per fer honor al lema que a mena d’enunciat a l’Eco, on hi va col·laborar amb certa assiduïtat, amb aquell “Sí, però....”. En aquest cas un sí rotund d’admiració a la novel·la d’en Josep Maria, si més no uns quants“peròs” de protesta  que potser incomodaran al màxim representant de l’Ajuntament i a la filla de l’autor, la qual també ostenta un càrrec de responsabilitat dintre el govern de la vila. Tanmateix la  manera sorneguera d’expressar-se de l’Antoni va contribuir a que els problemes exposats no ho semblessin tant.  Com així va ser, després d’escoltar els raonaments i les solucions aportades per la Rosa Tubau qui, sense pensar-s’ho va haver de compartir el rol  de  filla de l’autor i portaveu del consistori que li va sobrevenir per al·lusions, després que en Corella s’espaiés.
    El colofó a una setmana entretinguda va tenir lloc durant la vesprada del dissabte  a l’espai Pere Stämpfli, durant la presentació del llibre:“Terra de Masos, Vila de Mar”, de la sitgetana i Doctora en Història, la Carme Muntaner i Alsina. Editat pel Grup d’Estudis Sitgetans amb la col·laboració de la Fundació Noguera. L’obra és la recopilació de la tesis doctoral que va exposar l’autora i que tracte sobre el Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona i que s’estén entre el 1342 i el 1418.
     El treball és el resultat d’una meticulosa recerca a la qual s’ha lliurat la Carme i que significa haver dedicat molt temps a freqüentar els més  prestigiosos arxius, investigant entre pergamins i documents de difícil lectura i per tant d’interpretació. La seva manera de ser, estudiosa, constant i  invertint  molt entusiasme en el tema escollit,  ha fet que sigui més agradable d’assolir el seu objectiu, més quan ha anat posant en ordre els resultants obtinguts.
   La presentació va anar a càrrec de la historiadora i professora d’Universitat la Teresa Vinyoles i Vidal la qual ha dirigit i orientat a la Carme en tot el procés de confecció de la seva tesis. D’una manera molt amena, la Teresa ens va traslladar a un Sitges desconegut que anirem coneixent millor, gràcies a la lectura del llibre de la Carme Muntaner a la qual hem d’agrair la seva perseverança, per tal d’aportar més llum a la Història local.
    Com a curiositat dir que entre els assistents s’hi trobava també en Toni Corella, la casualitat va fer, però, que no es facilités el  torn de paraula als assistents, potser per no donar opcions a en Toni per sortir amb un altre “sí, però...”. Per si a cas, el batlle que també va ser deixeble de la Teresa Vinyoles,  tenia pensat demanar a en Corella que només s’acceptava que els hi busques les pessigolles  als qui manaven el poble per allà al’any 1400. Busca.
                                                                              J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febrer del 2017 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez