El mes d’agost
aplega un nombre important de festes, algunes d’elles de molt calat dintre el
calendari sitgetà. La primera la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet que,
des del 2012, la vigília té un significat especial Aquest any, al coincidir en
dissabte, ha comptat amb la presència de Vinyets vingudes d’arreu i és curiós
conèixer la raó per la qual els pares
van optar per posar aquest nom a les seves filles.
I altres que
degut a la distància que ens separa no hi van poder ser presents, però que
gràcies a les bones arts de l’Esther Soto hi vam poder contactar. Unes Vinyets
que s’assemblaven tant a la responsable de conduir l’acte, que si nos fos
perquè no som mal pensats
haguéssim dit que era ella mateixa. Però les noves tecnologies ofereixen
aquests avenços, tan sofisticats, que no hi ha res impossible. O potser era la
molesta calor que imperava, la causa
que s’interposava entre la
realitat i la ficció.
Calor que ens
va acompanyar el dia del Vinyet, convertint-se en el tema de conversa. Destacant
la representació, l’última que va tenir
lloc en el 2005, del Ball de la Mare de Déu del Vinyet. Fantàstica posada en
escena pel grup La Palmera que van suar
de valent degut al sol de justícia que s’abraonava damunt el ciment de la
placeta del costat de l’ermita i que hi contribuïa les robes de vellut que
alguns dels seus components vestien. La seva excel·lent interpretació va ser la
compensació a la sufocant temperatura que van haver de patir.
Amb les
sardanes i el Castell de Foc, finalitza la festa del Vinyet, la primera sota la
responsabilitat d’en Vicenç i d’en Joan Manel, com administradors del Santuari.
Si més no hem trobat a faltar molt a
l’amic Ramon Soler, que la vivia amb intensitat. S’hi va referir mossèn Josep
Pausas en el transcurs de l’ofici religiós. A ell i a mossèn Jaume Berdoy, dos
puntals del sitgetanisme ben portat.
Com sempre, i aquest any més que mai, les amistats d’en Ramon han fet costat a l’Olga,
per ajudar-la amb els preparatius i amb
tot el que comporta una jornada intensa,
en la qual cal atendre molts aspectes.
L’endemà del
Vinyet és la festivitat de Sant Salvador, una altra referència pel sitgetans
d’antany, perquè en Salvador Satorra, el popular “Xatet”, celebrava el dia del seu Sant d’una manera molt peculiar,
obsequiant amb orxata a tots els qui acudien al seu establiment. Era tanta
l’afluència que fins i tot s’havia de recórrer a l’autoritat per tal de que
poses ordre a la llarga cua que es formava. Com la picaresca és cosa innata en
la persona, els encarregats de l’ordre havien de vigilar que un cop havien
passat una vegada, no es tornessin a posar a la cua. En uns anys en què de les
petiteses se’n feia una festa, l’orxata era esperada i celebrada amb molt entusiasme. A la popularitat del personatge de la casa,
se’n hi afegien altres, a quina més
sublim.
En un carrer de
Sant Francesc que comptava amb uns establiments emblemàtics, a més de “cal Xatet”.
Com la perfumeria d’en Pascaret, la cansaladeria de can Candelari, l’estanc que
coneixíem pel de la tia Lola. La botiga de queviures de ca la Laieta que desprès
el fill va convertir en una bodega. La barberia d’en Jaume Sauch, que també
transformaria en bodega. I La Maria Dolors Arnabat, la
planxadora, que a l’estiu entre regar el seu tros de carrer amb la regadora i
tirar aigua quan a la nit se li posaven sota el balcó turistes, que el grau del
“murapium” els havia alliberat la llengua i desfermat unes risses incontrolades, quasi
buidava el dipòsit de l’aigua.
A l’altre tram
del carrer, marcava el límit la sabateria de can Castro, la botiga de queviures
de la Maria Ràfols, la dels populars germans Ferret i la de la Presenta, el forn de can Bosc, que
després va regentar en Pablo i la Tresina
i la lleteria de la sínia Robert, convertida en granja on la llet va
acabar per tenir poc protagonisme.
A l’altra costat
de la seva vorera, entre la perruqueria d’en Dandi, el qual en aquestes
vigílies de la Festa Major se li girava feina extra a l’haver de pentinar la
nostra parella de gegants, després de la merceria de can Ploraire , hi havia la
xarcuteria d’en Mariano Adell.
En Mariano era home
meticulós, polit, que mantenia la botiga impecable. Amb l’ajuda de la Paquita,
la seva muller. Va ser dels primers establiments que van vendre llegum cuita.
De coure-la i despatxar-la s’encarregava el germà d’en Mariano, en Cisco.
En Mariano va
ser també un dels pioners en disposar a la vitrina expositora del taulell, tot
un ben assortit escampall d’embotits que atreia l’atenció per tractar-se d’un assortiment molt
apetitós.
Quan en Marià i
la Paquita Nuño es van jubilar, ell va poder
dedicar més temps a l’hort i a les flors que li tenien el cor robat. Ara, fa
poc, que aquell hort, al costat del de l’Arbonès, ha desaparegut per complert. A l’urbanitzar la zona de la Plana i Santa Bàrbara, els
carrers arriben fins a l’ara anomenada Carretera del Vi, una denominació que
pot ser motiu d’un altre article. L’home ja no ho va arribar a veure-ho. A la Pquita li havien explicat. I quan estava
posada al dia, va i de manera inesperada ens deixa. Se’n porta aquella alegria
i optimisme que la caracteritzava i amb
el seu traspàs el carrer Sant Francesc va perdent , ja no sols els
establiments, perquè aquests ja fa temps
que han desaparegut, sinó la seva gent.
Un veïnat que, amb la seva dedicació al
capdavant del comerç, contribuïen a que les festes locals estiguessin ben
assortides d’uns productes que es compraven per tal de celebrar-ho.
Tot això passa
pocs dies abans del dia 15 d’agost, una data on hi coincideixen moltes festes
majors i l’onomàstica de les Maries. De festa en festa, però entremig es
produeixen sentides absències. No hi ha felicitat complerta.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges 10 d'agost del 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada