El comerç ha evolucionat al mateix ritme que ho han fet altres activitats i al compàs que marca la modernitat. I els qui hem tingut la sort de viure entre aquests dos mons, l'ahir i l'avui, ens resulta molt interessant poder establir comparacions i, sobretot, recordar detalls que mostren unes maneres de fer i uns costums.
Fixeu-vos, sense moure'ns del carrer Jesús, es podia omplir el cistell de la compra; calçar-nos, comprar la roba de vestir, també tovalloles i llençols, comprar el pa el vi i la llet, la premsa, que t’afaitessin i tallessin els cabells. I si et quedaven diners, encara et podies delectar amb un "mantecau". Però si te'n faltaven, podies entrar a l'entitat bancària per provar si te'n deixaven. I com que no teníem mòbils, si a mig recorregut s'esqueia fer una trucada, et podies dirigir a la centraleta de telèfons que era allà mateix.
En un extrem d’aquest carrer hi trobem la botiga de la família Mirabent. Els pares d'en Magí la van regentar durant tots el temps en què pràcticament totes les botigues de queviures mantenien les mateixes característiques i singularitats, i s'avenien a uns flaires molt comuns en aquests tipus d'establiments.
La clientela, majoritàriament eren sitgetanes que hi acudien amb aquells cabassos de ràfia. Això suposava que no podien carregar gaire, detall que les obligava a haver de freqüentar la botiga amb més assiduïtat. Així les coses i els costums, la botiga d'en Magí, com totes les altres de la mateixa especialitat, van sobreviure anys, fins que es va anar posant de moda el que anomenem supermercats. I ve que la família Mirabent transforma la botiga en això. I el propietari, junt amb el fill i la seva esposa d'aquest, la Carme Montornès, estaven al front del flamant supermercat.
En Magí era un seguidor del Barça, i tot sovint es desplaçava, amb l'autocar de la Penya, al camp. Els companys de viatge, que sabien com treure de polleguera a l'amic, quan l'autocar passava per l'autovia on hi han disposades grans superfícies de cadenes alimentàries, només els hi calia fer l’observació, en veu alta : “Guaita!, totes les esplanades dels súpers estan abarrotades de cotxes i de gent amb carrets". N'hi havia prou per a que el botiguer els hi dediques un delicat repertori de floretes a quin més recargolada.
Però el que són les coses, malauradament en Magí ja no hi és, però la botiga que van obrir els seus pares, el supermercat que va continuar a mans de la família, segueix oferint els mateixos productes que ells despatxaven. Quan semblava que, degut a aquestes portentoses competències, estaven predestinats a haver de tancar portes, doncs ha estat tot el contrari. Com ha passat en altres botigues, també de queviures, que ara les regenten el col·lectiu de pakistanesos.
En la mateixa vorera en Salvador Jornet despatxava llet en la lleteria del seus pares. El seu pare era mestre d'escola i quan es trobava a l'establiment, ajudant a la seva muller, vestia amb americana, pantaló negre i corbata. La clientela hi acudia amb aquelles peculiars lleteres. Fins que van sortir les llets embotellades i les lleteries, algunes d'elles, es van anar transformant en granges on servien esmorzars. A la d'en Salvador despatxaven refrescos i les no menys suculentes ""xuixes".
En Salvador era un personatge peculiar, que sovint freqüentava també el camp del Barça. Però no perquè fos un acèrrim seguidor, tot el contrari, gaudia veient-lo perdre. Cadascú té les seves dèries. La veu popular li havia plantificar un mot una mica surrealista, “sandrini”, que no li agradava gens quan li deien. I la mainada, que sempre ha estat molt burleta, sabent que no ho suportava, li deien i arrencaven a córrer, esperant que en Salvador els empaités. Si no n'hagués fet cas, ja no li haguessin dit més.
Una mica més enllà, hi havia la botiga de can Rabassó, també de queviures, però sobretot despatxaven llavors i tota classe de llegums per coure. En aquest establiment i en el d’en Magí, hi trobem un altre element molt comú en les botigues d'aquell temps, en deien "el guarda polvo". Que consistia en unes bates de color blau-marí o grises, que servien per resguardar, com el mateix nom indica, la vestimenta de sota. Curiosament també molts d'aquests botiguers, com el propi Sr. Rabassó, per entre les solapes de la bata els hi sobresortia la corbata. Un detall que transmetia no només elegància, sinó que es podia interpretar com una atenció i respecte a la clientela. I al mateix temps, havent dinat, quan anaven a fer el cafè al Prado o al Retiro, només els hi calia treure's el "guarda polvo " i ja anaven ben vestits.
La botiga de can Rabassó era de les poques que no tancava al migdia. La raó cal buscar-la en què l'establiment era proveïdor de regalèssia, pega dolça, pipes..., als escolars que de camí de tornada a l'escola, desprès de dinar, la freqüentaven per proveir-se d'aquestes llaminadures, que despatxava la Toni amb un tracte molt afable.
Fins aquí he arribat, un altre dia més, no és pot matar tot el que és gras.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada