A l’acabament de la temporada d’estiu se li afegia un al·licient, quan les sitgetanes i sitgetans sortien a fer el turista per aquests mons. Les seves incursions es limitaven a fer un tomb per Europa, com a molt lluny. En diferents dates s’organitzaven quasi bé tres sortides que corresponien a les que organitzava l’Ecce Homo, l’agència de Viatges Sitges i viatges Platja d’Or. Les dues primeres expedicions, que apunto, comptaven amb l’assessorament de l’agència de la família Abella – Carbonell i el xofer era el recordat Jaume Monasterio que a més es convertia en un més de l’expedició, servicial i sempre amatent a qualsevol detall . Als de l’Ecce Homo els acompanyava el gendre del Sr. Abella, en Magí Carbonell, amb la valuosa col·laboració d’en Jordi Pañella. Les sortides que feia Viatges Sitges eren conduïdes pel dinàmic i entusiasta, Josep Abella. Els viatgers de l’agència Platja d’Or, comptaven amb el suport d’en Josep M., fill de can Pérez.
Els viatgers de l’Ecce Homo eren els habituals de les excursions que, durant tot l’any, organitzaven. Totes les sortides eren interessants, però la més emblemàtica era la que es coneixia com a rumb desconegut, en la qual es convocava a la gent a l’hora de sortida i ningú sabia on els portarien. Oferien unes pistes que potser despistaven més que no pas ajudaven. Entre els organitzadors, a més d’en Jordi, hi havia en Magí Mirabent, en Gaudenci Mirabent, en Joan Carbonell, que sempre anava carregat de carteres i carpetes a sota el braç. El viatger que més interès mostrava per saber el recorregut, d’un sols dia, era en Peret sagristà influenciat també per l’Agnès, la seva muller. L’interès es justificava perquè desprès era l’encarregat de fer la crònica de la sortida. Cada any el cronista del rumb desconegut li demanava a en Jordi que li desvetlles el secret més ben guardat, mai ho va aconseguir. El que tenia assegurat era el final de la crònica, perquè sempre succeïa el mateix. Fins el punt que, abans de començar a escriure-la, ja apuntava el final, aquell punt que es repetia a cada edició i que reflectia l’actuació estel·lar d’un peculiar viatger. Es llegia, en castellà: “ de regresso a casa, nuestro compatricio, el joven José Roca i Colet, nos deleitó con un selecto repertorio de melodies de todos los tiempos...”. En Roca es feia pregar, però quan agafava el micròfon de l’autocar, el seu repertori de cançons era extens.
Les sortides de més recorregut tenien uns altres protagonistes, les més peculiars, la Filomena i la Maria de can Mas. Que si de per si, en el dia a dia, ja mostraven unes singularitats sublims, quan sortien de viatge la seva personalitat superava totes les expectatives.
En un d’aquests viatges, la Filomena va propiciar un crit que va esglaiar a la resta de viatgers. La dona tota desconsolada cridava: “Pareu, pareu, que m’he ferit, perquè em rasco la cama i no me la noto”. Evidentment era un símptoma que podia ser motiu de preocupació, tanmateix el suposat problema de feridura el va resoldre la seva veïna de seient, la Muller de l'Hermenegild Sabaté, al fer la reflexió de com volia notar-la si la cama que rascava era la seva.
Que la Filo i la Maria eren úniques, ningú en tenia cap mena de dubte. I fora del seu entorn tampoc no sabien dissimular les seves extravagàncies. Quan la jornada de viatge s’acabava, arribats a l’hotel on havien de pernoctar i distribuïdes les habitacions, per a les dues dones tot era pujar i al moment tornar a baixar. I ja les tens desplegant la seva cridòria. Mentre en Jordi havia de fer mans i mànigues per calmar-les : “ ni parlar-ne, nen, en aquesta habitació no hi dormim...”. Els motius, els més dispars. I quan les persuadien, l’endemà grans elogis de la habitació que els hi havia tocat. Tot potser perquè, al primer cop d’ull, els hi va semblar que l’habitació del costat era més maca que la d’elles.
Un any van viatjar al Marroc i no es van voler perdre un passeig damunt un camell. Coneixent-les, van intentar dissuadir-les, aquesta vegada no ho van aconseguir , per a sorpresa del camell i del cuidador, atordits per la intensitat dels crits que propiciaven les dues, mentre hi pujaven. Els habitants de Casablanca van quedar escruixits i temorosos que a aquelles dues turistes, el més lleu que els hi podia passar és que es caguessin a les calces, que deunidor, i els hi embrutessin, per sempre més, el nom de la ciutat. Finalment el camell es va enlairar, sense més repercussions, tampoc fisiològiques. Això sí, sense minvar els xiscles que no van parar fins que van baixar. Al final van aconseguir el seu objectiu, que els hi fessin la fotografia de rigor, que desprès van exhibir damunt el moble del menjador i que, amb gran satisfacció, ensenyaven a totes les visites que rebien, com un reconeixement a la seva valentia.
El cronista d’aquests viatges era el Sr. Josep Casanova Termes, que amb un estil elegant i moderat, passava per sobre d’aquests detalls amb l’elegància que el distingia. Signava aquestes cròniques, que publicava l’Eco, amb aquesta brevetat: UNO.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 9 d'octubre del 2020 )
